Belén de Sárraga Hernández
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Belén de Sárraga  10 juliol 1872 Valladolid (Espanya) |
| Mort | 9 setembre 1951 (79 anys) Ciutat de Mèxic |
| Causa de mort | Causes naturals (Nefritis ) |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, política, editora |
Belén de Sárraga Hernández (Valladolid, 1874 - Mèxic, 1951) va ser una feminista, del Partit Republicà Federal. Filla d'un militar liberal oriünd de Puerto Rico, va realitzar gires de propaganda i perllongades estades a Iberoamèrica.[1] Va ser activista anticlerical durant la Revolució mexicana durant els anys 20, en la qual va realitzar conferències per tot el país afavorides pels governs revolucionaris al costat de Atala Apodaca. Va participar activament en la política de la Segona República Espanyola. Es va exiliar a Mèxic.
A Màlaga va ser arrestada i condemnada a dos mesos i un dia d'arrest major el 1904, per pronunciar un discurs contra el general Polavieja a les portes de l'hotel on s'allotjava, censurant al general per l'afusellament del poeta i heroi de la independència de les Filipines José Rizal.[2]
Orígens[modifica]
Belén de Sárraga Hernández va néixer a Valladolid el 1872, durant el Sexenni Democràtic. Primogènita de Vicente de Sárraga —que era republicà i maçó, procedent d'una família burgesa— va néixer dos anys després del matrimoni civil (1874) del seu pare amb la seva mare, Felisa Hernández Urgón, natural de Valladolid i d'origen humil. El 1877, Vicente de Sárraga i Felisa van celebrar un nou matrimoni: canònic.
Belén i els seus pares es muden a Puerto Rico el 1880 i aconsellada pel seu avi Fernando Ascensión de Sárraga i Aguayo (anterior Director del Magisteri d'Ensenyament Normal de Sant Joan de Puerto Rico) estudia la carrera de Magisteri, amarant-se de l'educació il·lustrada.
Segons fonts fiables, el pare de Belén era de caràcter arrogant, conspirador i afeccionat al joc, la qual cosa li va implicar nombrosos desterraments, denúncies i judicis. Això va comportar que en el moment de tornar a Espanya, Vicente de Sárraga i Felisa se separessin el 1888. Tan sols un any després, en 1889, la mare mor, generant una onada de crítiques i deixant a Belén i el seu germà Rafael a càrrec de l'àvia materna dels nens, Ana Urgón, de qui es comentava que era analfabeta però forta per tenir cura dels seus nets. El pare de Belén els abandona per iniciar una nova relació sentimental i casar-se de nou en 1891.
Belén va lluitar per l'ajuda econòmica per a la seva manutenció que li corresponia tant a ella com al seu germà, i d'aquesta forma, es va introduir lentament en els cercles republicans federals, on va conèixer al seu coetani Emilio Ferrero Balaguer, un comerciant republicà i maçó amb el qual es va mudar a Barcelona el 1890.
També s'endugué al seu germà Rafael, que va presenciar les noces d'Emilio i la seva germana el 1890 (1894 segons altres fonts), qui, seguint el costum de l'època, va afegir el cognom del marit al seu.[3][4] Van tenir tres fills: Llibertat, Demófilo Dantón i Víctor Volney. Belén va confessar que havia trobat un “company a la vida” i un company de doctrina, una “ànima bessona” a la seva, i també, un mentor amb el qual predicar les seves idees en conferències, reunions, mítings i altres actes.
Poc temps després, Belén va començar a ser reconeguda dins dels àmbits de l'oratòria i de la premsa, ja que va escriure nombrosos articles en revistes tant barcelonines com a madrilenyes.[3] La fama i actes de Belén Sárraga de Ferrero —com era coneguda llavors —, la van elevar ràpidament.
Va estudiar i va acabar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, en la qual va organitzar, arran de l'excomunió vaticana per a la publicació de l'obra Historia Natural, una protesta contra la destitució de Odón de Bon de la càtedra. També era col·laboradora de la revista espiritista La Llum de l'Avenir de Barcelona.
Era lectora afeccionada de Pierre-Joseph Proudhon, Mikhaïl Bakunin i Piotr Kropotkin i autoproclamada filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Miche. Durant quinze anys, la fama de Belén no va caure però el seu matrimoni va començar a trontollar, ja que el paper d'Emilio va passar, gradualment, a ser, únicament, el de “el marit de Belén Sárraga” el que va trencar l'ideal fraternal, laic i republicà que es començaven per mantenir.[4] Es creu que això va generar diferències en la parella i es van divorciar. El 1911, Belén va canviar el seu cognom i va optar per “de Sárraga” de nou.[3]
Activitat en premsa i en l'àmbit polític i social[modifica]
El 1895 va fundar a València la Federació de Grups Femenins.[4] Un any després, a Barcelona, va fundar l'Associació de Dones Lliurepensadores, aquesta organització va ser prohibida pel governador i va ser la causa de la seva detenció.
Una altra vegada a València, va participar en campanyes i manifestacions contra la monarquia i a favor de la independència cubana. A l'agost d'aquest mateix any, durant una manifestació independentista, va ser empresonada. A fi d'any va entrar a formar part de la lògia maçònica “severitat”. També va dirigir el diari La Conciencia Libre (1896-1907)[4]
Ja el 1897 va ser presidenta de l'Associació General Femenina a València, i, a final d'any, va fundar la Federació de Societats de Resistència a Màlaga; aquesta societat va arribar a tenir 30000 afiliats i 80 societats.[4]
Quan estava vivint a Madrid, l'any 1898, va ingressar al Centre Instructiu Obrer Republicà, i allà va conèixer a Fermín Salvoechea i Pedro Vallina, dos anarquistes.
Un any més tard va fundar l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó.
Va militar amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala en el grup anarquista barceloní de Gracia.[4] Va arribar a ser vicepresidenta del partit federal Pi i Margall, a més de membre de la seva comissió Nacional en 1938; va ser la primera dona afiliada al mateix en 1900.
A Andalusia va actuar sobretot entre 1900 i 1903 a Màlaga, Còrdova i Huelva:
- 1900
- Va fer la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va organitzar mítings en suport dels reus de Jerez amb Soledad Gustavo.
- 1901
- A Badajoz, durant una conferència, va parlar a favor de l'ensenyament laic; al març va rellançar La Consciència Lliure a Màlaga amb Amalia Carvi i Areal.
- 1902
- De nou a Màlaga, va organitzar gremis obrers i camperols i societats lliurepensadores al costat d'Alejandro Lerroux i Rodrigo Soriano. A Còrdova va entrar a formar part de la societat llibertària Els Amics del Progrés i va participar en l'organització dels sindicats obrers. A Ginebra (Suïssa) va assistir al Congrés de Lliure Pensament per representar a més de 80 societats.
- 1903
- Es va afiliar a la Unió Republicana.
- 1904
- El 4 de setembre a causa d'un discurs contra el general Camilo García de Polavieja va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó; en el discurs va censurar al general per l'afusellament de José Rizal, poeta, maçó i heroi de la independència de les Filipines.
- 1905
- A la Província de Santa Cruz de Tenerife (Illes Canàries) va donar una conferència.
- 1906
- A Buenos Aires (Argentina) va ser al Congrés de Lliure Pensament per representar a una lògia maçònica.[4]
- 1907
- Es va mudar a l'Uruguai. Allà va crear l'Associació de Dames Liberals.
- 1908-1910
- Va ser directora del periòdic El Liberal de Uruguay.
- 1910
- El Congrés Internacional Femení al que va assistir a Argentina la va nomenar presidenta honoraria.
Els següents anys es va dedicar a recórrer Amèrica mentre denunciava les injustícies que veia en els seus viatges.
- 1913
- Al febrer d'aquest any, el moviment anarquista va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepción, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua). El periòdic La Razón li va editar un fullet. A més, el diari El Mercurio de Valparaiso la va entrevistar i es van construir diversos centres femenins anticlericals en el seu honor. Va ser la font d'inspiració per a poetes com Néstor Recabarren, Salvador Barra i Màxim Silva.
- 1915-1921
- Va viure a Buenos Aires i el 1915 va arribar a formar part del Consell de Govern de la Federació Argentina maçònica El Dret Humà en la qual va aconseguir el grau 33.
- 1925- 1928
- Ja a Mèxic va dirigir la revista Rumbos nuevos, alhora que era professora en algunes escoles laiques. El 1926 li van donar la nacionalitat Mexicana.[4] Va treballar amb el president uruguaià José Batlle; Felipe Carrillo Port, governador de la península de Yucatán, Felipe Carrillo Port; i amb Francisco Madero, Álvaro Obregón i Plutarco Elías Calles, presidents mexicans
- 1930
- Va fundar a Uruguai l'Associació de Dames Liberals i a Equador la Federació Anticlerical Femenina.
- 1931
- Després que es proclamés la II República espanyola, va tornar a Espanya.
- 1933
- Va encapçalar la candidatura dels republicans federals per a Màlaga.
- 1936
- Es va fer membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric.
- 1939
- Juntament amb el triomf militar del Bàndol Nacional es va exiliar a França i, el 1942, a Mèxic. Aquí va formar part de l'Ateneu Pi i Margall, el qual era lloc de reunió entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol.[4]
Ja gran, amb problemes econòmics, va morir de nefritis el 10 de setembre de 1950 a Mèxic. Els seus amics espanyols i mexicans van vetllar les seves restes d'acord amb els ritus maçònics, aquests van ser, més tard, incinerats.[3]
Obres[modifica]
Belén de Sárraga escrivia tant en prosa com en vers i els seus escrits, en la seva majoria, es reparteixen en publicacions llibertàries com Avanci, L'Amic del Poble, El Despertar dels Treballadors, L'Obrer, L'Avenir de l'Obrer, La Protesta… Encara que també tenia altres obres, tant en format llibre com en fullet:[5]
- Minúcies (Poesies) (Màlaga, 1902)
- Congrés Universal de Lliurepensadors de Ginebra (Màlaga, 1903)
- Conferències sociològiques i de crítica religiosa, donades a Santiago de Xile al gener i febrer de 1913 (Santiago (Xile), 1913)
- A través d'un continent. L'anticlericalisme a Amèrica (Lisboa,1914)
- L'evolució dels pobles i les congregacions religioses. Conferències (Mèxic, 1915)·
- L'església en la política (Mèxic, 1923)
- Conferència sustentada per l'eminent oradora Belén de Sárraga el diumenge 4 de maig de 1924 en el Teatre Maxim, amb motiu de l'Homenatge a Felipe Carrillo Port, organitzada per l'Agrupació Socialista de l'Havana (Mèxic, 1924)
- La qüestió religiosa, Federació anticlerical Mexicana (Mèxic, 1926)
- La papisa Juana. Testimoniatge històric contra l'origen diví del Papat (Asunción, 1931)
- El vicariato diví: síntesi de la vida pontifícia en les seves tres més importants aspectes: polític, moral i econòmic. (Asunción, 1931)[3]
Notes[modifica]
- ↑ Mª Dolores Ramos. «Belén Sárraga o la república como emblema de la fraternidad universal». Asociación de Historia Contemporánea. Arxivat de l'original el 2011-09-04. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ «Belén Sárraga, condenada». Diario Sur. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 RAMOS, MARÍA DOLORES "Una "obrera" del laicismo, el Feminismo y el panamericanismo en el Mundo Ibérico" Baetica, 28(2), 2006, p. 689-708
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 «BELEN DE SARRAGA - MAESTRA, MEDICA, PERIODISTA Y PROPAGANDISTA ANARQUISTA». CNT Puerto Real. Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 5 març 2016].
- ↑ Real, CNT Puerto. «BELEN DE SARRAGA - MAESTRA, MEDICA, PERIODISTA Y PROPAGANDISTA ANARQUISTA | CNT Puerto Real». Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 5 març 2016].
Bibliografia[modifica]
- Núñez Gutiérrez, Hiram R. Revolución y Contrarrevolución en Colima, 1917 - 1926.. Universidad Autónoma de Chapingo-Secretaría de Cultura de Colima, 2006. ISBN 968-02-0313-1.
- Gómez Blesa, Mercedes. Modernas y vanguardistas : mujer y democracia en la II República. Madrid : Laberinto, cop. 2009 ISBN 9788484833222