Brutalisme (arquitectura)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Antiga facultat d'història i geografia de la Universitat de Barcelona.

El brutalisme és un estil arquitectònic típic de les dècades del 50 al 70 del segle xx. Es caracteritza per la construcció de grans edificis com universitats, hospitals i administracions públiques, però també d'habitatges familiars. Els materials que hi predominen són el ciment i el formigó.

Origen[modifica]

El terme "brutalista" va ser utilitzat per primera vegada per Hans Asplund en una carta a Eric de Maré i que aquest va publicar a la revista anglesa The Architectural Review. Aquest terme ràpidament va ser introduït a Anglaterra com a vocabulari habitual en grups com l'Architectural Association o l'Architect's Departament del London Country Council.[1]

No s'ha de confondre el brutalisme o neobrutalisme que té denominació estilística amb el Nou Brutalisme, de caràcter més ètic que estètic.

És una nova arquitectura sorgida després de la Segona Guerra Mundial i que no es basa en estils arquitectònics anteriors sino que sorgeix com a resultat directe d'un sentiment de vida, que els habitants de la casa la tornessin a sentir seva.

Característiques[modifica]

Unité d'Habitation
Unité d'Habitation

Els primers indicis d'aquesta arquitectura foren inspirats pels treballs de l'arquitecte suís Le Corbusier, el seu treball de la Unité d'Habitation és considerat el primer edifici brutalista. A Londres els exponents d'aquest moviment van ser els germans Alison i Peter Smithson amb la construcció de la Miesian School a Hunstanton.

Els edificis de Le Corbusier es caracteritzen per l'espai continu, la utilització del color blanc i terrossos i la mobilitat de les parets segons la voluntat del propietari. Junt amb Le Corbusier el treball de Ludwig Mies van der Rohe també és fonament del brutalisme amb les estructures i superfícies absolutes.[1]

Els edificis estan compostos de grans estructures en forma de bloc, elements geomètrics i simètrics, formes repetitives, i ciment amb falta total d'ornaments. A més, els elements estructurals de l'edificació mai no s'amaguen, fins i tot s'exageren i es ressalten. També destaca la grandària dels edificis respecte als construïts anteriorment.

Exemples[modifica]

L'edifici per excel·lència del brutalisme és la Unité d'Habitation de Le Corbusier, realitzat el 1952 a Marsella. Es poden trobar exemples d'aquest estil per tot Europa i els Estats Units d'Amèrica.

Arquitectura brutalista a Espanya:
NOM ANY ARQUITECTE LLOC
Torres Blancas 1964-68 Francisco Javier Sáenz de Oiza Madrid
Torre de València 1973 Javier Carvajal Ferrer Madrid
Seu del Col·legi de Metges 1974 Rafael de la Hoz Sevilla
Walden 7 1975 Ricard Bofill Barcelona
La Fàbrica 1975 Ricard Bofill Barcelona

A la ciutat de Barcelona n'hi ha més exemples. D'entre els més significatius: l'antiga facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona; l'Hospital de Bellvitge; o La Campana, l'edifici de la prefectura Provincial de Trànsit.[2]

El «Penyal del simis» (Affenfelsen) al carrer Gründgensstraße del barri de Steilshoop (Hamburg-Alemanya)
Arquitectura brutalista fora d'Espanya
NOM ANY ARQUITECTE LLOC
La Tourette 1956-60 Le Corbusier Eveux (França)
Parlament Nacional de Bangladesh 1961-80 Lous Kahn Bangladesh
Habitat 67 1967 Moshe Safdie Canadà
Trellick Tower 1972 Ernö Goldfinger Londres
Edifici J. Edgar Hoover 1975 Charles F. Murphy i associats Washington D.C.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Brutalisme
  1. 1,0 1,1 Banham, Reyner. El brutalismo en arquitectura: ética o estética?. Barcelona: Gili, 1967. 
  2. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.76. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 23 novembre 2014]. 

Bibliografia[modifica]