Lledoner
Celtis australis  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | Mediterranean hackberry wood (en)  |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 19218728 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Cannabaceae |
| Gènere | Celtis |
| Espècie | Celtis australis L., 1753 |
| Distribució | |
 | |
El lledoner (Celtis australis L.),[1] també conegut com lledó o gaiater,[2] és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica.[3] La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terreny.
Descripció[modifica]
És un arbre caducifoli que pot arribar a fer 25 m d'alçada. De tronc recte i escorça grisa i llisa, semblant a la del faig, sense estries o esquerdes marcades, que sol formar uns característics contraforts en la part inferior, molt típics d'aquesta espècie; posseeix una copa rodona i ampla. Té un sistema radical ben desenvolupat, penetrant en sòls solts i més superficial en els durs i pedregosos. Les branques principals són erectes i les secundàries, patents. Les branques joves són pubescents i gairebé pèndules.[4]
Les seves fulles, de 5 a 15 cm de llarg, són alternes, peciolades, de lanceolades a ovallanceolades, fortament acuminades, simple o doblement dentades, o delicadament serrades, amb dents de punta més clara; de color verd fosc, i al revers de color més clar amb pilositat als nervis. Són trinervies a la base. Els pecíols mesuren de 6 a 20 cm. Tenen estípules caduques.[5]
Les flors, pentàmeres, són inconspícues, ja que no tenen pètals i només estan formades per 5 sèpals caducs (flor monoclamídia); són de color groc verdós. Són axil·lars, solitàries o rarament en grups de 2 o 3 i estan disposades a les branques de l'any. Els pedícels mesuren de 8 a 15 cm i són acrescents i hirsuts. Hi ha el mateix nombre d'estams que les peces periàntiques. Els estigmes són sèssils i divergents. L'ovari és unilocular i amb un sol primordi seminal.[5]
El fruit, anomenat lledó o llautó, comestible i de sabor agradable semblant al dàtil; és una drupa carnosa d'un centímetre de diàmetre, gairebé negre per fora i groga per dins quan és madura, amb un pinyol de la mida d'un gra de pebre. És llargament pedunculada (de fins a 4 cm), subglobosa i amb una corona de pèls a la base.[5]
Floreix entre març i abril i al mateix temps que la brotació. Els seus fruits maduren a finals d'estiu i a la tardor.[6]
Distribució i hàbitat[modifica]
És natiu dels següents països o regions: Albània, Algèria, Balears, Bulgària, Còrsega, Xipre, Egeu Oriental, França, Grècia, Iran, Itàlia, Líban-Síria, Marroc, Palestina, Portugal, Romania, Sardenya, Sicília, Espanya, Transcaucas, Tunísia, Turquia i els països de l'antiga Iugoslàvia.[7]
Està introduït en els següents països o regions: nord-est de l'Argentina, Àustria, Canàries, Alemanya, Hongria, Madeira, Nova Gal·les del Sud, Suïssa i Uzbekistan.[7]
Es troba habitualment a la terra baixa buscant indrets temperats. No forma mai boscos. Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.[8]
Característiques ecofisiològiques[modifica]
Pel que fa a les gelades li correspon la zona de rusticitat de 6b (-20,5 a -17,8 °C).[9] Té una alta resistència a la sequera. Té una molt alta resistència a la contaminació. Prefereix una posició a ple sol i amb altes exigències lumíniques. Prefereix sols lleugers, alcalins, sorrencs a pedregosos (ben drenats) i lleugerament humits. Suporta els sols secs quan està ben establert. Suporta bé el vent.[6]
Usos[modifica]
A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc.[10] per la seva flexibilitat i durada; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies.
Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda.
Els seus fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.
Valors ornamentals i usos paisatgístics habituals[modifica]
La seva edat mitja és de 200-300 anys, amb una edat màxima de 400-600 anys però podent arribar als 1000. El seu diàmetre màxim és d'1,30 metres. La seva velocitat de creixement és alta, però en un exemplar jove és baixa. El seu marc de plantació sol ser d'uns 12-14 metres i el seu trasplantament és fàcil. Accepta la poda d'una manera regular, si fós precís, les branques que ho necessitin. Solen aparèixer cavitats als pocs anys. És de baix manteniment i protegeix contra l'erosió. L'arbre adult amb un sistema radicular correcte suporta molt bé la sequera. A la tardor les fulles agafen un color groguenc, no té espines i no sol ser tòxic per a les persones, les mascotes (grans) i el bestiar.[9][6]
Té un port majestuós i un color grisenc al tronc, que el fa un arbre molt arquitectònic. Pot tenir un tronc alt o ser multitronc. Proporciona una bona ombra. És adequat per a grans alineacions i suporta el paviment, però s'ha de vigilar el seu marc de plantació, ja que a la maduresa desenvolupa una copa de grans dimensions. És adient per a avingudes, carrers amples i zones industrials. També, és molt emprat en jardins mediterranis.[6][9]
Valors ecosistèmics[modifica]
És un arbre beneficiós per a la fauna, ja que atreu les abelles i actúa com a hoste per a les papallones.[9]
Lledoners monumentals de Catalunya[modifica]
La Generalitat de Catalunya va recollir a la relació d'arbres monumentals (Decret 214/1987) els següents exemplars de lledoner:
- Lledoner de l'Estació (Rajadell)
- Lledoner del Mas del Lledoner (Cervelló)
- Lledoner de Castellnou d'Oluges (Cervera)
- Lledoner de l'Esparra (Riudarenes)
Altres arbres d'aquesta espècie també haurien de ser recollits com a lledoners monumentals, com per exemple a:
- Lledoner del Comú (Els Hostalets de Pierola)
- Lledoner de la Masia Homs (Valls)
- Lledoner de la masia de Sant Jaume (Olesa de Montserrat)
Castelló de la Plana[modifica]
La Mare de Déu del Lledó és la patrona de la ciutat de Castelló de la Plana.
Referències[modifica]
- ↑ «FloraCatalana.net». Arxivat de l'original el 2020-01-29. [Consulta: 21 abril 2016].
- ↑ «Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana | TERMCAT». [Consulta: 31 desembre 2022].
- ↑ «Herbari Virtual del Mediterrani Occidental». [Consulta: 31 desembre 2022].
- ↑ Moro Serrano, Rafael. Guía de los árboles de España. Barcelona: Omega, S.A, 1988, p. 257-259. ISBN 84-282-0835-2.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Flora Iberica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares». [Consulta: 1r gener 2023].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Real Jardín Botánico de Madrid - Es ciencia, es educación, es divulgación» (en castellà). [Consulta: 31 desembre 2022].
- ↑ 7,0 7,1 «Celtis australis L. | Plants of the World Online | Kew Science» (en anglès). [Consulta: 31 desembre 2022].
- ↑ «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 21 abril 2016].
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 «Van Den Berk Viveros» (en espanyol europeu). [Consulta: 31 desembre 2022].
- ↑ Cucó, Josepa; Gregori, Joan; Llop, Francesc. Bosc i Muntanya, Indústria tradicional, Comerç i serveis. València: Institució Alfons el Magnànim, 1985, p. 349 (Temes d'Etnografia Valenciana, tercer volum). ISBN 84-00-06083-0. pg. 43
