Claude Delvincourt

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaClaude Delvincourt

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Claude Étienne Edmond Marie Pierre Delvincourt Modifica el valor a Wikidata
12 gener 1888 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort5 abril 1954 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Orbetello (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMort accidental Modifica el valor a Wikidata (Accident de trànsit Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 14
Grave of Claude Delvincourt (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Director Conservatoire de Paris
15 abril 1941 – 5 abril 1954
← Henri RabaudMarcel Dupré → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, pianista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
PartitFrench Social Party (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGeorges Caussade i Charles-Marie Widor Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0217996 Musicbrainz: 664e9afd-07c3-41e4-bd46-936f7f8ee3b7 Lieder.net: 30734 Discogs: 5160012 IMSLP: Category:Delvincourt,_Claude Modifica el valor a Wikidata

Claude Delvincourt (París, 12 de juny de 1888Orbetello, província de Grosseto, Itàlia, 5 d'abril de 1954) fou un compositor i pianista francès.

Alumne de Charles Vidor en el conservatori, on assolí sobresortir i el 1913 compartí amb Lili Boulanger el Gran Premi de Roma per la cantata Faust i Elena. El 1924, i com a fruit de la seva estança a Roma, donà a conèixer el seu poema simfònic L'ofrena a Civamés aviat considerada com una llegenda coreogràfica—, i successivament produí el poema simfònic Typhaon, algunes obres sacres del gènere coral i una sonata per a piano i violí. Per premiar els seus interessants treballs, fou nomenat director del conservatori de Versalles (1931), i la bona acollida de les seves produccions es confirmà en donar a conèixer llurs Râdio-Sérenade i Festa de tardor, que havia preparat per a les grans festes fluvials de l'Exposició de París del 1937, així com els seus comentaris orquestrals pels films L'appel du silence, Pamir i Tableaux d'Asie; amb l'òpera bufa La femme è barbe, representada a Versalles el 1938, i amb els cors per la tragèdia Èdip rei (Orange, 1939).

Atenent l'esperit i la iniciativa tan vivaç, que s'havia fet tan palesa en llurs obres i en el seu sistema d'ensenyament i difusió de l'art, el govern del mariscal Pétain li confià, l'abril del 1941, la direcció del Conservatori Nacional de Música i Declamació. Ses obres escèniques, Lucífer, llegenda musical i coreogràfica, i Bal Venitien, les quals varen ser incloses en el programa de novetats de la Gran Òpera. Entre altres celebrades composicions seves, mereixen recordar-se Les Onchets, per a cant i piano; Les Danseries (violí i piano); Poèmes (cançons amb lletra de Maurice d'Assier); la versió instrumental de Boccaceries, i les suites per a piano titulades Heures juvéniles, Images du temps passé, Croquembouches, etc.

Morí d'accident d'automòbil en la carretera italiana d'Orbetello, a Itàlia.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Claude Delvincourt