Conservació i restauració

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Conservació i Restauració)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La porta del castell de Krnov el 2001, abans de la restauració.
La porta del castell de Krnov el 2009, després de la restauració.

La conservació i restauració és una disciplina dedicada a la preservació del patrimoni cultural, protegint-lo de la degradació per tal que estigui disponible per a futures generacions. Les activitats de conservació inclouen exàmens, documentació, tractament i cura preventiva dels objectes tractats. La definició tradicional del paper del conservador implica l'examen i conservació de patrimoni cultural fent servir "mètodes que resultin eficaços per conservar un objecte en unes en les seves condicions originals durant el màxim temps possible."[1] Tanmateix la definició del paper del conservador s'ha ampliat incloent la idea d'administració ètica. El conservador aplica algunes directrius ètiques simples, com la intervenció mínima; l'ús de materials apropiats i mètodes reversibles, per reduir possibles problemes amb futurs tractaments, usos o investigacions; o la documentació de tot el treball realitzat.

Història[modifica | modifica el codi]

La cura del patrimoni cultural té una llarga història dins de les tradicions de fixació i reparació d'objectes,[2] i en les restauracions d'obres d'art individuals. Durant el segle XIX, els camps de la ciència i l'art es van començar a entrellaçar cada vegada més i científics com Michael Faraday van començar a estudiar els efectes nocius del medi ambient a les obres d'art. Louis Pasteur també va dur a terme anàlisis científiques sobre la pintura durant aquest període.[3] Tanmateix, potser el primer intent organitzat de conservar patrimoni cultural va ser la Societat per a la Protecció d'Edificis Antics del Regne Unit, influïda per les publicacions de John Ruskin. La societat va ser fundada per William Morris i Philip Webb el 1877. Durant el mateix període un moviment amb propòsits similars també s'havia desenvolupat a França sota la direcció d'Eugène Viollet-le-Duc, un arquitecte francès i teòric, famós per les seves particulars "restauracions" d'edificis medievals.

La conservació es va començar a desenvolupar com a camp d'estudi independent a Alemanya, quan el 1888 Friedrich Rathgen es va convertir en el primer farmacèutic a ser contractat per un museu, el Koniglichen Museen de Berlín (Museus Reials de Berlín). No només va desenvolupar una aproximació científica a la cura d'objectes a les col·leccions, sinó que també va publicar el seu propi "Manual de Conservació" el 1898.[4]

Des de 1998, la Universitat Harvard embolica algunes de les estàtues valuoses al seu campus amb cobertes impermeables tots els hiverns, per protegir-les de l'erosió provocada per la pluja àcida.[5]

Els inicis del desenvolupament de la conservació en qualsevol àrea del món està connectat normalment amb la creació de llocs de treballs per a farmacèutics dins de museus. El 1924 el farmacèutic Harold Plenderleith, del Regne Unit, començava a treballar en el Museu Britànic amb el doctor Alexander Scott al tot just creat Departament de Recerca Científica i Industrial, donant així naixement a la professió de conservació al Regne Unit. Aquest departament havia estat creat pel museu per fixar objectes de la col·lecció que s'havien començat a deteriorar ràpidament com a resultat de ser emmagatzemats als túnels subterranis del Metro de Londres durant la Primera Guerra Mundial. El desenvolupament d'aquest departament al Museu Britànic ampliava el focus per al desenvolupament de l'ofici de la conservació d'Alemanya a la Gran Bretanya, i el 1956, Plenderleith va escriure un manual significatiu anomenat The Conservation of Antiquities and Works of Art (La Conservació d'Antiguitats i Obres d'Art), convertint-se en un dels llibres de referència i considerat durant molt de temps com el manual bàsic dels conservadors.

Als Estats Units el desenvolupament de conservació es pot localitzar al Fogg Art Museum, on el seu director Edward Waldo Forbes, fomentava la investigació tècnica i va contractar químics com Rutherford John Gettens, que va ser el primer farmacèutic estatunidenc en ser contractat per un museu d'art. Va treballar amb George L. Stout, el fundador i primer editor de Technical Studies, amb qui el 1942 va publicar Painting Materials: A Short Encyclopaedia, un altre dels llibres de referència del sector. Només una petita part de les idees i descripcions d'aquest llibre han quedat antiquades.[6]

Posteriorment, a Gran Bretanya es va aprofondir en la creació de teories de conservació, facilitant que es creessin els primers organismes internacionals de conservació. L'Institut Internacional per a la Conservació (International Institute for Conservation), (IIC), es va constituir sota la llei britànica el 1950 com "una organització permanent per coordinar i millorar els coneixements, mètodes i normes de treball necessaris per protegir i preservar els materials preciats de tota mena."[6]

El ràpid creixement d'organitzacions professionals de conservació i l'aparició de publicacions, diaris, butlletins, tant internacionalment com a nivell local, ha encapçalat el desenvolupament de la professió, tant a nivell pràctic com teòric. Els historiadors d'art i els teòrics com Cesare Brandi també han jugat un paper significatiu desenvolupant teories de restauració i conservació. En aquests darrers anys les preocupacions ètiques han estat en el primer pla del desenvolupament en la conservació. Un dels aspectes més significatius ha estat l'aparició del que es coneix com a conservació preventiva. Aquest concepte es basa en part sobre els estudis iniciats per Garry Thomson al seu llibre The Museum Environment (l'Ambient de Museu), publicat el 1978.[7] Thomson va estar relacionatt a la National Gallery de Londres, on va establir un conjunt de directrius o controls ambientals, definint les condicions òptimes en què els objectes poden ser emmagatzemats mostrats dins del mateix museu. Tot i que les seves indicacions no es van seguir exactmanet, van servir de base per desenvolupar aquest camp de la conservació.

A Catalunya, un dels centres més representatius és el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que es troba a Valldoreix, al Vallès Occidental.[8]

Ètica[modifica | modifica el codi]

El treball d'un conservator és guiat per estàndards ètics. Aquests prenen la forma d'ètica aplicada. Els estàndards ètics s'han establert a través del món, i s'han escrit directrius ètiques nacionals i internacionals, com per exemple el Codi ètic i directrius pràctiques de l'American Institute for Conservation[9] o la guia Ethical issues in conservation,[10] on es proporcionen articles sobre assumptes ètics en la conservació i directrius per a la conducta professional en conservació i camps aliats; i cartes i tractats que pertanyen a assumptes ètics que impliquen la conservació de patrimoni cultural.

Especialitzacions[modifica | modifica el codi]

Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya

La conservació és una professió molt àmplia que abasta moltes àrees especialitzades. Algunes d'aquestes especialitats dins de la conservació d'art inclouen:

Mètodes[modifica | modifica el codi]

Treball de conservació preventiva en una paret de roca al Parc nacional de Serra da Capivara.

L'objectiu principal d'un conservador-restaurador és anul·lar o com reduir al mínim l'índex de deterioració d'un objecte, això es pot aconseguir o a través de mètodes intervencionistes o no-intervencionistes.

Conservació preventiva[modifica | modifica el codi]

Molts objectes culturals són sensibles a condicions mediambientals com temperatura, humitat i exposició a llum natural i ultraviolada. S'han de protegir en un ambient controlat on tals variables es mantinguin dins d'una gamma de nivells restrictius de dany. Per exemple, és necessari protegir les pintures d'aquarel·la de la llum solar per evitar que s'esvaneixin els pigments.

La conservació preventiva és un element important en les polítiques de museus i en el manteniment de col·leccions. És una responsabilitat essencial dels professionals de museus crear i mantenir un ambient protector per a les col·leccions que gestionen, ja sigui durant el període d'emmagatzematge, durant l'exhibició o durant el transport d'objectes. Un museu ha de supervisar amb atenció l'estat de les col·leccions per determinar quan un artefacte requereix un treball de conservació i els serveis d'un especialista qualificat.

Conservació intervencionista[modifica | modifica el codi]

Procés de neteja d'un quadre de Caravaggio

La conservació intervencionista és qualsevol acte d'un conservador que impliqui una interacció directa sobre l'objecte analitzat. Aquests tractaments intervencionistes poden implicar netejar, suprimir el vernís, consolidar, fixar, estabilitzar, reparar o fins i tot substituir de parts de l'objecte original. És essencial que el restaurador justifiqui i documenti tot el procés de treball i els materials utilitzats, per ajudar a resoldre dubtes en futures intervencions. Aquestes accions es duen a terme per diversos motius, com mantenir la seva integritat estètica, estructural o d'estabilització de la mateixa peça.

Una de les normes bàsiques en processos de conservació ha estat tradicionalment la idea de reversibilitat, és a dir que totes les intervencions sobre l'objecte haurien de ser plenament reversibles, i l'objecte hauria de ser capaç de ser tornat a l'estat en el qual era abans de la intervenció dels conservadors. Tot i ser un dels preceptes bàsics de la professió, aquesta teoria ha sigut àmpliament discutida entre diversos cercles professionals[11] i actualment és considerat per molts com "un concepte borrós".[12] Un altre principi important de la conservació i restauració és que totes les alteracions haurien de ser clarament distingibles de l'objecte original.[13]

Laboratori de conservació[modifica | modifica el codi]

El Centre de Conservació Lunder. El personal de conservació del Smithsonian American Art Museum i la National Portrait Gallery és visible al públic a través de parets de vidre que permeten als visitants veure-hi de primera mà les tècniques que els conservadors del museu fan servir per examinar, tractar i preservar les obres d'art dins del laboratori.

Els conservadors utilitzen de manera rutinària anàlisis químiques i científiques per a l'examen i tractament d'obres d'art. Un laboratori de conservació modern utilitza equips com microscopis, espectròmetres, i màquines de raigs x, per entendre millor els objectes i els seus components. Les dades recollides ajuden a decidir els tractaments de conservació que s'hauran de proporcionar a l'objecte.

Formació[modifica | modifica el codi]

Inicialment, la formació en conservació es basava en un procés d'autoaprenentatge, on lentament es desenvolupaven les habilitats necessàries per emprendre la seva feina, ja que no estava regulada. És més comú que la formació estigui avalada per un curs universitari pertinent.[14]

La conservació és un camp interdisciplinari, ja que es treballa basant-se en coneixements provinents de diferents disciplines, com la història de l'art, l'arqueologia, les ciències (incloent-hi química, biologia, i ciència de materials) i l'antropologia, entre d'altres. També han de tenir coneixements de disseny, fabricació artística, i d'altres habilitats especials necessàries per a l'aplicació pràctica d'aquests coneixements.

Documents internacionals de patrimoni cultural[modifica | modifica el codi]

Any Document Sponsor Text
1931 Carta d'Atenes Congrés Internacional d'Arquitectes i Tècnics de Monuments Històrics text
1931 Carta Di Atene Conferenza Internazionale di Atene text (italià)
1932 Carta Italiana del restauro Consiglio Superiore Per Le Antichità e Belle Arti text (italià)
1933 Carta d'Atenes IV CIAM text (anglès)
1956 Recomanació de Nova Deli IX UNESCO text, text (anglès)
1962 Recomanació de París XII UNESCO text (anglès)
1964 Carta de Venècia II International Congress of Architects and Technicians of Historic Monuments text, text (anglès)
1964 Recomanació de París XIII UNESCO text (anglès)
1967 Normes de Quito OAS text (castellà)
1968 Recomanació de París XV UNESCO text (anglès)
1972 Convenció de París XVII UNESCO text (anglès)
1972 Recomanació de París XVII UNESCO text (anglès)
1972 Carta Italiana del Restauro text (italià)
1972 Declaració d'Estocolm UNEP text (anglès)
1974 Resolució de Santo Domingo Interamerican Seminar on the Conservation and Restoration of the Architectural Heritage of the Colonial and Republican Periods - OAS text (portuguès), text (portuguès)
1975 Declaració d'Àmsterdam Congress on the European Architectural Heritage text (anglès)
1975 Carta Europea de Patrimoni Arquitectònic Consell d'Europa text (anglès)
1976 Carte de Turisme Cultural, Brussel·les International Seminar on Contemporary Tourism and Humanism text (anglès)
1976 Recomanació de Nairobi XIX UNESCO text (anglès)
1977 Carta del Machu Picchu text (portuguès), text (portuguès), text (Spanish), ref (castellà)
1981 Carta de Burra, (Austràlia) ICOMOS text (anglès)
1982 Carta de Florència ICOMOS: Historic Gardens text, text (anglès)
1982 Declaració de Nairobi UNEP text
1982 Declaració de Tlaxcala ICOMOS text
1982 Declaració de Mèxic World Conference on Cultural Policies - MONDIACULT text, text
1983 Declaració de Roma ICOMOS text
1987 Carta della conservazione e del restauro degli oggetti d'arte e di cultura text (italià)
1987 Carta de Washington ICOMOS text, text
1989 Recomanació de París XXV UNESCO text
1990 Carta de Lausana ICOMOS / ICAHM text, text
1994 Document de Nara UNESCO / ICCROM / ICOMOS text, text
1995 Recomanació Europea Consell d'Europa text (Rec(95)3E),

text (Rec(95)9E)

1996 Declaració de San Antonio ICOMOS text
1997 Declaratió de Sofia XI ICOMOS or XXIX UNESCO text
1997 Carta de Mar del Plata Mercosul text (portuguès), text (portuguès), text (Spanish), text (castellà)
2000 Carta de Cracòvia text (italià)
2002 Declaration de Cartagena d'Índies, Colòmbia Conselho Andino, OAS text
2003 Recomanació de París XXXII UNESCO text

Centres de restauració[modifica | modifica el codi]

Instituts de patrimoni[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Conservació i restauració Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Walston, S. 1978. p.9 The Preservation and Conservation of Aboriginal and Pacific Cultural Material in Australian Museums. ICCM Bulletin Vol 4 no. 1. Desembre de 1978. Institute for the Conservation of Cultural Materials (Inc)
  2. Pye, E, 2001. Caring for the Past: Issues in Conservation for Archaeology and Museums. London: James and James
  3. Stoner, Joyce Hill. 2005. p. 41. “Changing Approaches in Art Conservation: 1925 to the present” in (Sackler NAS Colloquium) Scientific Examination of Art: Modern Techniques in Conservation and Analysis. Proceedings of the National Academy of Sciences. http://books.nap.edu/openbook.php?record_id=11413&page=41
  4. Gilberg, Mark. (1987) Friedrich Rathgen: The Father of Modern Archaeological Conservation. Journal of the American Institute for Conservation, Vol. 26, No. 2 (Autumn, 1987), pp. 105-120 http://cool.conservation-us.org/coolaic/jaic/articles/jaic26-02-004_2.html
  5. "Art Under Wraps", 'Harvard Magazine, March-April 2000
  6. 6,0 6,1 Stoner, Joyce Hill. "Changing Approaches in Art Conservation: 1925 to the present"
  7. Museum Environment (2nd Edition), 1986, by Garry Thomson CBE ISBN 978-0-7506-2041-3
  8. Josep Maria Xarrié i Rovira. Restauració d'obres d'art a Catalunya: quatre generacions i un noble ofici : conservació i restauració del patrimoni cultural moble (1892-2001). L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 113–. ISBN 9788484154327 [Consulta: 18 abril 2011]. 
  9. Code of Ethics and Guidelines for Practice
  10. Ethical issues in conservation
  11. Andrew Oddy and Sara Carroll (eds). 1999. Reversibility - Does it Exist? British Museum Occasional Paper Number 135. London: British Museum.
  12. p. 185. Muñoz-Viñas, Salvador. 2005. Contemporary Theory of Conservation. London: Elsevier/Butterworth Heinemann.
  13. ICOM-CC Consell Internacional de Comitè de Museus per a la Conservació
  14. Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
  15. «Presentació». Revista Rescat. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, des 2010. [Consulta: 18 abril 2011].