Cova d'Altamira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Cova d'Altamira i art rupestre paleolític del nord d'Espanya
Techo de Altamira (replica)-Museo Arqueológico Nacional.jpg
Pintura a la Cova d'Altamira
Dades bàsiques
Tipus Cova
Forma part de Cova d'Altamira i art rupestre paleolític del nord d'Espanya
Començament fa 40.000 anys
Característiques
Materials utilitzats Rock Painting
Dimensions 22,5 (Alçada) × 11 (Amplada) m
Ubicació
Regió/prov. Europa i Amèrica del Nord
Localització Santillana del Mar
Cantàbria
Flag of Spain.svg Espanya

43° 22′ 57″ N, 4° 06′ 58″ O / 43.3825°N,4.1161111111111°O / 43.3825; -4.1161111111111
Patrimoni de la Humanitat
Tipus Cultural
Criteris (i),(iii)
Declaració 1985 (9a sessió)
Extensió 2008 (32a sessió)
Identificador 310
Regió Europa i Amèrica del Nord
Activitat
Modifica dades a Wikidata

La cova d'Altamira és una cavitat natural a la roca en què es conserva un dels cicles pictòrics i artístics més importants de la Prehistòria. És al municipi de Santillana del Mar (Cantàbria, Espanya), a uns dos quilòmetres del centre urbà, en un prat del que va prendre el nom.

Des del seu descobriment el 1868 per Modesto Cubillas i el seu posterior estudi per Marcelino Sanz de Sautuola ha estat excavada i estudiada pels principals prehistoriadors de cadascuna de les èpoques des que va ser admesa la seva pertinença al Paleolític.

Les pintures i gravats de la cova pertanyen als períodes Magdalenià i Solutrià principalment i, alguns altres, al Gravetià i al començament de l'Aurinyacià, això últim segons proves utilitzant sèries d'urani. D'aquesta manera es pot assegurar que la cova va ser utilitzada durant diversos períodes, sumant 22 000 anys d'ocupació, des de fa uns 35 600 fins a fa 13 000 anys, quan l'entrada principal de la cova va quedar segellada per un ensorrament, tots dins el Paleolític Superior[1][2][3].

L'estil de gran part de les seves obres s'emmarca en l'anomenada escola «franco-cantàbrica», caracteritzada pel realisme de les figures representades. Conté pintures policromes, gravats, pintures negres, vermelles i ocres que representen animals, figures antropomorfes, dibuixos abstractes i no figuratius.

El seu sostre dels policroms ha rebut qualificatius com Capella Sixtina de l'art rupestre;[4][5] «... la manifestació més extraordinària d'aquest art paleolític...»[6], «...la primera cova decorada que es va descobrir i que continua sent la més esplèndida»[7] i «...si la pintura rupestre [paleolítica] és l'exemple d'una gran capacitat artística, la cova d'Altamira representa la seva obra més excel·lent» ens indiquen la gran qualitat i bellesa del treball dels magdalenians en aquest recinte.

Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1985.[8] L'any 2008 es va fer una extensió de la nominació a altres 17 coves del País Basc, Astúries i la pròpia Cantàbria, passant-se a anomenar el conjunt «Cova d'Altamira i art rupestre paleolític del nord d'Espanya».[9]

Descoberta i estudi[modifica | modifica el codi]

Les pintures d'Altamira, descobertes el 1879 per Marcelino Sanz de Sautuola, suposen el primer conjunt pictòric prehistòric de gran extensió conegut en el moment. Tal descobriment determina que l'estudi de la cova i el seu reconeixement aixequi tota una polèmica respecte als plantejaments acceptats en la ciència prehistòrica del moment. El realisme de les seves escenes va provocar, al principi, un debat entorn de la seva autenticitat. El seu reconeixement com una obra artística realitzada per homes del Paleolític suposa un llarg procés en el qual, també, es van a anar definint els estudis sobre la Prehistòria. El seu primer defensor va ser el mateix Marcelino Sanz de Sautuola, el seu descobridor. El seu valor serà avalat per les freqüents troballes d'altres peces d'art moble similars en nombroses coves europees. A la fi del segle XIX, principalment a França, es van descobrir pintures rupestres innegablement associades a les estatuetes, relleus i ossos gravats apareguts en nivells arqueològics paleolítics, units a restes d'animals absents en aquell moment a l'àrea (mamut, ren, bisó, etc.). En aquest reconeixement, va destacar molt positivament Henri Breuil. Els seus treballs entorn del tema «L'art parietal», presentats en el congrés de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències en 1902, van provocar canvis substancials en la mentalitat dels investigadors de l'època.

Émile Cartailhac va ser un dels més grans opositors a l'autenticitat d'Altamira. El descobriment de gravats i pintures a partir del 1895 en les coves franceses de La Mouthe, Combarelles i Font-de-Gaume, li va fer reconsiderar la seva postura. Després de visitar les coves, va escriure en la revista L'Antropologie (1902) un article titulat La grotte d'Altamira. L'article Mea culpa d'un sceptique va comportar el reconeixement universal del caràcter paleolític de les pintures d'Altamira. Fixada l'autenticitat de les pintures, s'inicià el debat sobre la pròpia obra. La divergència entre els investigadors es va centrar entorn de la precisió cronològica, la misteriosa finalitat de les mateixes i el seu valor artístic i arqueològic. Aquestes qüestions van afectar, no només a la cova d'Altamira, sinó a tot l'art rupestre quaternari descobert.

El mètode de datació basada en el carboni-14 va dur als investigadors Andre Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire a proposar per a les pintures d'Altamira uneixi datació entre 15.000 i 12.000 anys aC.[10] S'han adscrit al període Magdalenià III.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barandiarán, I.; Altuna, J.; Basabe, J.M.; Alberto, F.; Aleixandre, T. «Fauna de Mamíferos del yacimiento prehistórico de Los Casares (Guadalajara)». A: Barandiarán, I.. La cueva de Los Casares (en Riba de Saelices, Guadalajara). Madrid: Excavaciones Arqueológicas en España, 76, 1973, p. 97-116. ISBN 84369-0281-5. 
  • Blas, L. et al. (realització). «España. Cuevas de Altamira». A: Patrimonio de la Humanidad. Europa Mediterránea I. Edición ilustrada. 1. UNESCO/Planeta DeAgostini/Ediciones San Marcos, 1999, p. 34-37. ISBN 84-395-8385-0. 
  • Breuil, H.; Obermaier, H. La Cueva de Altamira en Santillana del Mar. Versión española de José Pérez de Barradas. Madrid: El Viso, 1984.  El resumen divulgativo incluye algunas páginas del original.
  • Bueno Ramírez, Primitiva; Balbín Behrmann, Rodrigo de; Alcolea González, José Javier. «Prehistoria del lenguaje en las sociedades cazadoras y productoras del sur de Europa». A: R. Balbín y P. Bueno (coords.). El arte prehistórico desde los inicios del siglo XXI: Primer Symposium Internacional de Arte Prehistórico de Ribadesella. Asociación Cultural Amigos de Ribadesella, 2003, p. 13-22. ISBN 84-921909-8-1 [Consulta: 20 abril 2012]. 
  • «Los orígenes del arte». A: Coma-Cros, D. y Tello, A.. Historia del Arte. Prehistoria. África negra. Oceanía. Tomo 1. Madrid: Salvat, 2006, p. 40-113. ISBN 84-471-0322-6. 
  • Cumming, Robert; Stevenson, Neil. «Cuevas de Altamira». A: Juan Fernández (coord. y supervisión). Guía visual de pintura y arquitectura. Edición ilustrada. Madrid: Dorling Kindersley Limited / Ediciones El País / Santillana, 1997, p. 12-13. Depósito Legal: B-30.428-1997. 
  • Finlayson, Clive; et al. «Late survival of Neanderthals at the southernmost extreme of Europe» (en anglès). Nature, 443, 19-10-2006, pàg. 850-853. ISSN: 0028-0836 [Consulta: 26 abril 2012].
  • Fullola Pericot, Josep Maria. «El paleolítico superior en la Península (paisaje 2)». A: García de Cortazar y Ruiz de Aguirre, Fernando (Director). Nueva Historia de España. La Historia en su lugar. Tomo 1: Los albores de la Historia (desde los orígenes hasta el siglo III a. C.). Planeta, 2002, p. 59-70. ISBN 84-08-46576-7. 
  • García de Cortazar y Ruiz de Aguirre, Fernando; González Vesga, José Manuel. «Desembocadura del Saja. Homo pictor. Introducción histórica». A: García de Cortazar y Ruiz de Aguirre, Fernando (Director). Nueva Historia de España. La Historia en su lugar. Tomo 1: Los albores de la Historia (desde los orígenes hasta el siglo III a. C.). Planeta, 2002, p. 56-77. ISBN 84-08-46576-7. 
  • García Guinea, Miguel Ángel. Altamira y el arte prehistórico de las cuevas de Santander. Madrid: Patronato de la Cuevas Prehistóricas de Santander. Dirección General del Patronato Artístico y Cultural, 1975. ISBN 84-400-8797-7. 
  • González Echegaray, Joaquín; Freeman, Leslie Gordon. «Obermaier y Altamira. Las nuevas excavaciones». A: Moure Romanillo, Alfonso. "El hombre fósil" 80 años después: volumen conmemorativo del 50 aniversario de la muerte de Hugo Obermaier. Universidad de Cantabria, 1996, p. 249-270. ISBN 9788481021394 [Consulta: 26 abril 2012].  La versión online se encuentra limitada a una vista parcial.
  • Lasheras, José Antonio. «El Arte Paleolítico de Altamira». A: Lasheras, J. A. (coord.). Redescubrir Altamira. Turner, 2002, p. 65-92. ISBN 84-7506-5465. «Artículo recomendado por el Museo de Altamira.» 
  • Lasheras, José Antonio; Fatás, Pilar; Albert, Mª Ángeles. «Un museo para el Paleolítico». A: Lasheras, J. A. (coord.). Redescubrir Altamira. Turner, 2002, p. 189-201. ISBN 84-7506-5465 [Consulta: 18 abril 2012]. «Contiene una, muy interesante, secuencia de mapas de la evolución física de la entrada de la cueva.» 
  • Leroi-Gourhan, André. Los primeros artistas de Europa. Introducción al arte parietal paleolítico. Revisado por Eduardo Ripoll Perelló. Madrid: Ediciones Encuentro, 1983. ISBN 84-7490-082-4. 
  • Menéndez, Mario; Mas, Martí; Mingo, Alberto. El arte en la Prehistoria. 1a ed.. Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), septiembre 2009. ISBN 978-84-362-5902-5 [Consulta: 2 maig 2012].  La versión online se encuentra limitada a una vista parcial.
  • Montes, Ramón; Lasheras, José Antonio; Heras, Carmen de las; Rasines, Pedro; Fatás, Pilar. «Los “aerógrafos” de la Cueva de Altamira». A: Baquedano Pérez, Enrique (coord.). Miscelánea en homenaje a Emiliano Aguirre. Arqueología. 4. Madrid: Comunidad de Madrid, Museo Arqueológico Regional, 2004, p. 320-327. ISBN 84-451-2656-3 [Consulta: 18 abril 2012]. 
  • Moure Romanillo, Alfonso. La cueva de Tito Bustillo: El Arte y los Cazadores del Paleolítico. 1a ed.. Gijón (Asturias): Trea, marzo 1992. ISBN 84-87733-08-5. 
  • Múzquiz Pérez-Seoane, Matilde «El pintor de Altamira pintó en la Cueva del Castillo». Revista de Arqueología, 114, 1990, pàg. 14-22. ISSN: 0212-0062.
  • Múzquiz Pérez-Seoane, Matilde; Saura, Pedro «Los secretos de Altamira». Newton Siglo XXI, 2, 14, junio 1999, pàg. 84-92.
  • Pietsch, Erich. Altamira y la prehistoria de la tecnología química. Madrid: Patronato de Investigación Científica y Técnica “Juan de la Cierva” - (C.S.I.C.), 1964. Depósito legal: M. 9.345.-1964. OCLC 28779910. 
  • Ripoll, Eduardo; Ripoll, Sergio. El arte paleolítico en la Península Ibérica. 61. Grupo 16, 1992. ISBN 84-7679-199-2. 
  • Wong, Kate «La extinción de los neandertales». Investigación y Ciencia, 397, octubre 2009, pàg. 16-21. ISSN: 0210136X [Consulta: 2 maig 2012].

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cova d'Altamira Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. ↑ «Artes Figurativas I». A: Enciclopedia Temática Sopena (paper) (en castellà). Traducció de l'Enciclopedia Generale "Le Nove muse" de S.A.I.E. Editrice. Barcelona: Editorial Ramon Sopena, S.A., 1982, p.13. ISBN 84-303-0967-5 [Consulta: 15 desembre 2014]. 
  2. ↑ (Pike et al. 2012, p. 1410)
  3. ↑ García Guinea, 1979, p. 100.
  4. ↑ (Blas, L. et al. (realización) 1999, p. 37)
  5. ↑ (Múzquiz Pérez-Seoane & Saura 1999, p. 84)
  6. ↑ Breuil; Obermaier, 1984, p. 35.
  7. ↑ (Coma-Cros, D. y Tello, A. 2006, p. 57)
  8. ↑ http://whc.unesco.org/en/list/310
  9. ↑ El Diario Montañés «La Unesco cataloga como Patrimonio de la Humanidad nueve cuevas cántabras» (HTML). eldiariomontanes.es. editorial Cantabria Interactiva S.L. (Grup Vocento), 8 juliol del 2008 [Consulta: 13 agost del 2016].
  10. ↑ Moulin, Raoul-Jean. Prehistoric painting (en anglès). Funk & Wagnalls, 1969, p.128. 
Registres d'autoritat
Bases d'informació
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cova_d%27Altamira&oldid=18269909»