Calcita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Calcita
Classificació
Categoria Mineral
Fórmula química CaCO3
Propietats fisicoquímiques:
Color incolor, blanc, groc, marró, vermell, blavós a negre
Hàbit cristal·lí equidimensional, tabular o prismàtic (romboèdrics, escalenoedres)
Sistema cristal·lí trigonal
Macles en pot presentar, simples o múltiples
Exfoliació molt bona
Duresa en l'escala de Mohs 3
Lluïssor vítria
Ratlla blanca
Diafanitat transparent (espat d'Islàndia) o translúcida
Densitat 2,6 a 2,8
Impureses comunes de vegades, en coves, masses botrioidals
Altres característiques molt birefringent

La calcita és un mineral del grup dels carbonats i el polimorf més estable del carbonat de calci (CaCO3), els altres dos polimorfs tenen la mateixa fórmula química però una estructura cristal·lina diferent. A vegades s'utilitza com a sinònim pedra calcària, per bé que la calcària és en realitat la roca formada majoritàriament per calcita. El seu nom prové del llatí Calx, que significa calç viva. Els altres dos polimorfs, els quals són més solubles, són l'aragonita, que es transforma en calcita a 470°C, i la vaterita (mineral molt rar), o μ-CaCO3 que és encara menys estable.

Propietats[modifica | modifica el codi]

La calcita és un mineral de carbonat càlcic, CaCO3, que forma part del grup dels Carbonats, grup V/B a la classificació de Strunz. Aquest mineral és trimorf de l'aragonita i la vaterita, i forma sèrie amb la rodocrosita. Cal dir que conté el 56% de CaO i el 44% de CO2 però que també està format per altres cations de Mg, Fe, Mn i rarament de Zn i Sr. La calcita cristal·litza en el sistema trigonal holoèdric, presenta formes cristal·lines molt variables (sobretot el romboedre, forma en la que s'exfolia fàcilment i l'escalenòedre) i les seves macles són molt freqüents segons (1000) i (101), i també en té de polisintètiques, a més d'agregats en druses i geodes. Té una duresa de 3, una densitat de 2,710-2,711g/cm3 i una lluïssor més aviat vítria, encara que a vegades setinada. També té una elevada reactivitat fins i tot amb àcids dèbils com el vinagre, ja que fa efervescència amb els àcids diluïts freds.

Aquest mineral sovint presenta un aspecte transparent i opac, encara que també pot ser incolor, blanc, groc, rosa, vermell, taronja... i la seva ratlla és blanca.

La calcita és un mineral sedimentari que es forma per precipitació química mitjançant l'evaporació de solucions molt riques en bicarbonat de calci o per l'extracció i l'activitat dels organismes marins i d'aigua dolça. Aquest mineral és molt comú i té una àmplia distribució per tot el planeta, ja que es calcula que ocupa aproximadament el 4% del pes total de l'escorça terrestre i que recobreix el 40% de la seva superfície, a més, trobem una prominent divisió d'aquest mineral en moltes varietats – se n’han descrit centenars- segons les seves impureses d'ions metàl·lics que pot portar.

A causa de l'efervescència que sempre produeix amb els àcids, s'ha comprovat que la millor manera per identificar la calcita és el test de l'àcid, en el qual es recomana utilitzar l'àcid clorhídric diluït o el vinagre. Un exemple de l'ús d'aquest test és la verificació de si un ciment de gres o de conglomerat són de calcita o no, ja que en el cas que faci efervescència es podrà afirmar que el ciment conté aquest mineral. El motiu d'aquest fet és la següent reacció química, e la qual el diòxid de carboni produeix bombolles en escapar-se en forma de gas: CaCO3 + H+1 --→ Ca+2+2 + H2O + CO2 (gas)

La calcita en la història geològica[modifica | modifica el codi]

Els mars de calcita apareixen en la història de la Terra quan els precipitats inorgànics marins de carbonat de calci eren baixos en magnesi (lmc), oposat als actuals rics en magnesi de l'aragonita (hmc). Els mars de calcita alternaven amb els d'aragonita essent més prominents en els períodes Ordovicià i Juràssic la mineralització obtinguda en aquelles èpoques encara s'aprecia.[1] L'evidència petrogràfica per aquelles condicions de mars de calcita consta d'ooides de calcita, ciments de 1mc, terres dures (hardgrounds) i la dissolució ràpida de l'aragonita del fons marí.[2] L'evolució dels organismes marins amb closca de carbonat de calci pot haver estat afectada pels cicles marins de la calcita i l'aragonita.[3]

Localització, extracció i ús[modifica | modifica el codi]

Aquest mineral és molt abundant i se’n troben pedreres per tot el món, el podem trobar a sòls, a les crostes desèrtiques, a les fonts hidrotermals, als jaciments metasomàtics, a les pegmatites, a les zones de meteorització i d'oxidació, als espeleotemes i fins i tot en certes roques magmàtiques. És un component habitual de les roques sedimentàries, especialment la calcària, encara que és molt fàcil de trobar-la associada a diversos minerals com la siderita, el quars, la pirita, la fluorita...

Cal destacar que aquest mineral està molt explotat a les pedreres, de les que se n’extreu en gran quantitat per una àmplia varietat d'usos: fabricar ciments i morters, ús com a pedres de construcció, adobs agrícoles per terres massa àcides o fins i tot (la calcita transparent) per a la indústria òptica per fabricar polaritzadores de microscopis. La calcita fosa s'utilitza també en la indústria metal·lúrgica de l'acer i en la fabricació del vidre. La calcita mòlta, anomenada blanc d'Espanya, s'utilitza com a abrasiu suau. A més, és un dels millors minerals per col·leccionar, ja que hi ha moltes formes interessants i variades, així com colorits i bonics espècimens. Són relativament fàcils d'identificar pels col·leccionistes a causa de la seva doble refracció i la seva reacció amb els àcids. La bellesa d'aquest mineral ha permès també que s'utilitzi la calcita per tallar escultures.

La majoria d'extraccions de calcita provenen de països com Mèxic, Estats Units, Alemanya... però a Espanya, sobretot a Astúries, a Santander, a Euskadi (Mondragón), a Huelva i a Oviedo, són força abundants en totes les seves variacions. Pel que fa a Catalunya, els jaciments més coneguts dels quals se n’extreu aquest mineral se situen a la Bastida (Conflent), a la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), a Rocabruna (La Garrotxa), a L'Avetera i Prats de Molló (Vallespir), a Gréixer (Berguedà), i a Manresa i Sant Vicenç de Castellet (Bages).

Varietats[modifica | modifica el codi]

La calcita és l'extrem càlcic d'una sèrie de solució sòlida càlcico-magnèsica amb rodocrosita (MnCO3) a l'altre extrem. Els minerals d'aquesta sèrie poden ser considerats com varietats de calcita.

El cristall de calcita més gros documentat d'Islàndia feia 7×7×2 m i 6×6×3 m i pesava unes 250 tones.[4][5]

Existeixen tantes varietats de calcita que és impossible caracteritzar-les totes, algunes són més conegudes, com per exemple, per la seva forma, el cristall escalenoedre anomenat també en dent de gos, el qual presenta la forma dipiràmide semblant a les dents dels canins. Un altre exemple que trobem és l’ònix mexicà, una varietat de calcita usada amb propòsits ornamentals que es talla amb facilitat en petites figures, gots i altres objectes comuns (no s'ha de confondre amb el veritable ònix, el qual és una varietat criptocristal·lina de quars semipreciós).

Una altra varietat molt comuna és l'anomenada espat d'Islàndia, que són fragments de calcita totalment incolors i transparents. Va ser trobat per primer cop a cavitats basàltiques d'Islàndia i mostra amb molta claredat el fenomen de la birefringència o refracció doble que fa que els objectes es vegin a través apareguin doblats. A una longitud d'ona de ~590 nm la calcita té un índex de refractivitat ordinari i extraordinari de 1.658 i 1.486, respectivament.[6]


Hi ha una varietat denominada tradicionalment alabastre que no s'ha de confondre amb la varietat de guix anomenada també alabastre. Tots dos tipus d'alabastre han estat utilitzats com a pedra ornamental a causa de la seva estructura de cristalls especialment fins susceptible de ser polida, amb un bel blanc translúcid. En aquesta varietat de calcita (sovint formada en ambients sedimentaris detrítics) els cristalls són molt petits (pràcticament invisibles a ull nu) formant un gran volum massiu de roca calcària.

També amb origen sedimentari però de tipus químic format mitjançant la precipitació de solucions molt riques en bicarbonat càlcic trobem la calcita química, encara que també pot formar-se per l'activitat dels organismes marins que formen les seves closques de carbonat càlcic i al morir se sedimenten donant lloc a les anomenades calcàries organogèniques o bioquímiques. També la poden trobar formant part de roques formades per metamorfisme regional o de contacte de calcàries sedimentàries que es transformen en marbre per recristal·lització de la calcita, finalment rarament també podem trobar la calcita com a component majoritari de roques ígnies (carbonatites). Cal dir que és un mineral comú en filons hidrotermals de baixa temperatura, associada a sulfurs.

A les coves de paisatges càrstics es formen dipòsits de calcita molt característics, les anomenades estalactites, estalagmites, columnes, travertins, etc.

L'anomenada aigua dura, és una aigua trobada en regions riques en calcita que conté una alta concentració de calci. Si aquesta concentració és molt elevada, l'aigua no fa espuma en contacte amb el sabó.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Porter, S. M.. «Seawater Chemistry and Early Carbonate Biomineralization». Science, 316, 5829, 2007, pàg. 1302. DOI: 10.1126/science.1137284. PMID: 17540895.
  2. Palmer, Timothy; Wilson, Mark. «Calcite precipitation and dissolution of biogenic aragonite in shallow Ordovician calcite seas». Lethaia, 37, 2004, pàg. 417. DOI: 10.1080/00241160410002135.
  3. Harper, E.M.. «Evolutionary response by bivalves to changing Phanerozoic sea-water chemistry». Geological Magazine, 134, 1997, pàg. 403–407.
  4. P. C. Rickwood. «The largest crystals». American Mineralogist, 66, 1981, pàg. 885–907.
  5. «The giant crystal project site». [Consulta: 2009-06-06].
  6. Elert, Glenn. «Refraction». The Physics Hypertextbook.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Calcita