Meteorització

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Exemple d'una roca meteoritzada. S'observa que la seva part exterior s'ha oxidat com ho denota el seu color vermellós (meteorització química) i, a més, s'ha trencat en dos segurament per gelifracció (meteorització física).

La meteorització és el conjunt de processos causats pels agents atmosfèrics que provoquen el trencament, l'esmicolament i la disgregació de les roques. És un fenomen que es produeix al lloc i que no implica moviment, a diferència de l'erosió, amb la que no s'ha de confondre.[1]

La meteorització física o mecànica[modifica]

Es produeix meteorització física o mecànica quan les roques es trenquen en fragments (clasts), sense alterar-se químicament. És causada, sobretot, per canvis de temperatura.[2][3]

  • La gelifracció o crioclàstia és resultat del cicle de congelació i fusió de l'aigua; és una de les causes principals que fa que es trenquin i es disgreguin les roques. L'aigua s'introdueix a les petites fissures o esquerdes de les roques. Quan es glaça, augmenta el volum i fa un efecte de falca que eixampla les esquerdes. Si aquest procés es repeteix moltes vegades i durant molt de temps, la roca acaba trencant-se. Així es formen, per exemple, les tarteres de les muntanyes.
  • La termoclàstia és causada per la dilatació i la contracció de les roques deguts als canvis importants de temperatura entre el dia i la nit, com passa a les zones d'alta muntanya i als deserts. Les roques es dilaten durant el dia, quan s'escalfen, i es contreuen durant la nit quan es refreden. Si es repeteix moltes vegades aquest procés acaben trencant-se.

La meteorització biològica[modifica]

La meteorització biològica és produïda pels éssers vius, pot ser física i/o química.[4] Els éssers vius també provoquen meteorització, obrint esquerdes i alterant les roques. Les arrels de les plantes obren esquerdes i trenquen les roques. Els animals excavadors, com els talps i els nombrosos invertebrats que viuen al sòl. L'acció d'alguns organismes com els bacteris, els fongs o els líquens, que durant la seva activitat produeixen substàncies de caràcter àcid que ataquen químicament les roques.

La meteorització química[modifica]

Es produeix meteorització química quan les roques s'alteren químicament. És causada, sobretot, per l’acció de l’aigua, fonamentalment és l’oxigen qui actua oxidant i alterant la composició química de les roques.[5][6]

Degut a la meteorització química, alguns minerals de les roques, degut a la seva inestabilitat en les condicions que hi ha a la superfície, es transformen en altres de nous o bé desapareixen per dissolució en les aigües d’escolament. Els minerals formats a altes pressions i temperatures són els que esdevenen més inestables davant la meteorització química. L’aigua és la principal responsable de les diverses reaccions pròpies de la meteorització química. És per això que aquest procés es característic de les zones humides, especialment aquelles de clima càlid ja que la velocitat de les reaccions augmenta al augmentar la temperatura. Cada tipus de reacció actua sobre determinats minerals o tipus de roca. Les reaccions pròpies de la meteorització química són les següents:

• Hidròlisi.- Els ions H+ i OH- presents en petites quantitats a l’aigua són capaços d’hidrolitzar i destruir les xarxes cristallines de la major part dels silicats. La reacció més comuna és la següent: 2 Si3O8AlK + 2 H2O Si2O5Al2(OH)4 + K2O + 4 SiO2 ORTOSA AIGUA CAOLINITA POTASSA SÍLICE En aquesta reacció observem com la hidròlisi dels feldespats (com l’ortosa) dóna lloc als minerals argilosos més abundants (caolinita, montmorillonita,...). La hidròlisi dels feldespats es dona sobretot sobre roques granítiques que degut a això perden progressivament la seva cohesió transformant-se en un agregat sorrenc, el sauló, fàcilment erosionable.

• Carbonatació.- A la natura l’aigua sempre té un determinat grau d’acidesa com a resultat de la dissolució en ella del CO2 atmosfèric. L’aigua de la pluja al incidir sobre les roques pot provocar reaccions de carbonatació com per exemple: CO2 + H2O + CaCO3 Ca(CO3H)2 Carbonat de calci Hidrogencarbonat de calci (insoluble) (soluble) Les roques formades per carbonats, com les calcàries i dolomies, molt abundants a la superfície terrestre, són insolubles en aigua pura però quan l’aigua conté àcid carbònic, es poden dissoldre amb certa facilitat i ser evacuades en forma d'hidrogencarbonats solubles.

• Hidratació.- Consisteix en l’absorció d’aigua per les xarxes cristallines sense que hi hagi una combinació o canvi d’ions que origini un nou mineral. Alguns minerals argilosos, com la montmorillonita, tenen la facultat d’incorporar molècules d’aigua a l’interior de les làmines que formen les seves estructures cristallines, aquest fenomen provoca un augment de volum. Les argiles que pateixen aquest procés s’anomenen argiles expansives i plantegen importants problemes a l’hora de construir sobre elles edificis o carreteres, ja que el seu volum varia segons la quantitat d’aigua que contenen i, per tant, segons les condicions climàtiques.

• Oxidació.- És la reacció de l’oxigen dissolt a l’aigua amb els ions bivalents d’elements com el Fe o el Mn, que formen part dels minerals. El Fe, present a gairebé totes les roques, pateix sovint aquest procés; un cop oxidat és insoluble i no pot ser transportat per l’aigua, de manera que queda retingut en els minerals resultants de la meteorització que d’aquesta manera queden tenyits de color ocre vermellós, color freqüent en tota mena de terrenys.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Meteorització Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. Martin Iriondo. Introducción a la Geología. Editorial Brujas, 30 gener 2007, p. 73–. ISBN 978-987-591-061-4. 
  2. E.G. Gregorich; L. W. Turchenek; M.R. Carter Soil and Environmental Science Dictionary. CRC Press, 22 juny 2001, p. 221–. ISBN 978-1-4200-3778-4. 
  3. Claude Schneider; Simone Schneider De la roche au sédiment: La désagrégation mécanique. Jeulin. 
  4. Kim H. Tan. Environmental Soil Science, Third Edition. CRC Press, 23 abril 2009, p. 61–. ISBN 978-1-4398-9501-6. 
  5. J.I. Drever. The Chemistry of Weathering. Springer Science & Business Media, 6 desembre 2012. ISBN 978-94-009-5333-8. 
  6. Anna Argilés. I Jornades de Didàctica de les Ciències Naturals i Socials al Baix Llobregat: celebrades a Sant Feliu de Llobregat els dies 28, 29 i 30 de setembre de 1992. L'Abadia de Montserrat, 1994, p. 26–. ISBN 978-84-7826-580-0.