Ortosa (mineral)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ortosa
OrthoclaseBresil.jpg
Ortosa procedent de Minas Gerais, Brasil
Classificació
Categoria silicats > tectosilicats
Fórmula química KAlSi3O8
Nickel-Strunz 9.FA.30
Dana 76.1.1.1
Heys 16.3.6
Propietats
Sistema cristal·lí monoclínic
Hàbit cristal·lí prismes curts, tabular, usualment massiu, granular, macles
Estructura cristal·lina a = 8.5632(11) Å, b = 12.963(14) Å, c = 7.299(11) Å, β = 116.073(9)°
Simetria B2/m (Classe (H-M): 2/m - Prismàtic)
Color incolora, verdosa, rosa, blanca, groga, gris
Macles Carlsbad, Baveno-Manebach
Exfoliació és exfoliable (làmines)
Fractura perfecta {001}, bona {010}
Tenacitat trencadís
Duresa 6
Lluïssor vítria, nacrada
Ratlla blanca
Diafanitat transparent, translúcid
Gravetat específica 2,563
Densitat 2,55 - 2,63
Propietats òptiques biaxial (-)
Índex de refracció nα = 1,518 - 1,520 nβ = 1,522 - 1,524 nγ = 1,522 - 1,525
Birefringència δ = 0,004 a 0,005
Fluorescència pot presentar fluorescència blanca o vermella en ona curta
Magnetisme no
Impureses comunes Na,Fe,Ba,Rb,Ca
Varietats més comunes
adularia lluïsor vítria; translúcida o transparent
Referències [1][2][3]
Modifica dades a Wikidata
Selecció d'hàbits de l'ortosa

L'ortosa,[4] ortòclasi,[4] feldspat ortosa[4] o espat ortosa,[4] és un mineral de la classe dels silicats (tectosilicats), del grup dels feldspats; és un feldspat potàssic classificat dins de la sèrie celsiana-ortosa. És un dels minerals formadors de les roques més abundants en l'escorça terrestre. També es coneix amb el nom de feldspat o feldspat ortosa, però aquests noms no són del tot correctes, ja que no defineixen al mineral sinó a un grup de minerals del qual l'ortosa en forma part. L'ortosa és un mineral polimorf de la kokchetavita, la microclina i la sanidina. Forma sèrie amb la hialofana (fórmula de la sèrie: (K,Ba)[Al(Si,Al)Si2O8] - K(AlSi3O8)) i amb la celsiana (fórmula de la sèrie: Ba(Al2Si2O8) - K(AlSi3O8)).[1]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

L'ortosa va ser anomenada l'any 1801 per Rene Just Haüy, a partir dels termes grecs ortho i kalo, que signifiquen «recte» i «trencament», respectivament («trencament recte»). Això es deu a l'exfoliació característica d'aquest mineral, que és perfecta segons dos plans gairebé ortogonals entre si. El nom va ser canviat a ortòclasi l'any 1823 per Johann Friedrich August Breithaupt.[1]

Classificació[modifica | modifica el codi]

Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'ortosa pertany a "09.FA - Tectosilicats sense H2O zeolítica, sense anions addicionals no tetraèdrics" juntament amb els següents minerals: kaliofil·lita, kalsilita, nefelina, panunzita, trikalsilita, yoshiokaïta, megakalsilita, malinkoïta, virgilita, lisitsynita, adularia, anortoclasa, buddingtonita, celsiana, hialofana, microclina, sanidina, rubiclina, monalbita, albita, andesina, anorthita, bytownita, labradorita, oligoclasa, reedmergnerita, paracelsiana, svyatoslavita, kumdykolita, slawsonita, lisetita, banalsita, stronalsita, danburita, maleevita, pekovita, lingunita i kokchetavita.[1]

Propietats[modifica | modifica el codi]

Estructura cristal·lina[modifica | modifica el codi]

Com tots els feldpats, l'ortosa presenta una estructura similar a la d'aquest grup mineral. L’estructura cristal·lina dels feldspats es troba normalment en un marc aluminosilicatat, els intersticis del qual es troben omplerts per àtoms alcalins i alcalinoterris. Aquest marc aluminosilicatat consisteix en àtoms d’oxigen a les cantonades dels tetraedres.[5] Cada oxigen és el vèrtex de dos tetraedres, i cada tetraedre presenta un àtom de silici o alumini al centre (denominats T). Cada silici (Si+4) neutralitza electroestàticament els quatre oxígens del tetràedre; en el cas de l’alumini (Al+3), els oxígens no es neutralitzen, i el conjunt resta amb una càrrega negativa. El balanç de càrregues és llavors mantingut per l’entrada d’àtoms de grans dimensions (denominats M) dins dels intersticis.[5] Com a conseqüència de que hi ha un interstici per cada quatre tetràedres i els intersticis solen estar ocupats, la fórmula ideal dels feldespats és MT4O8. Per als àtoms M monovalents (com ara sodi o potassi), un dels àtoms T és alumini; per a àtoms divalents M (com calci o bari), dos dels àtoms T són alumini.[5]

Color[modifica | modifica el codi]

El color característic de l'ortosa és el rosa carn, més o menys intens, però també pot ser blanca, grisa, vermellosa o, més rarament, groga o blava.

Varietats[modifica | modifica el codi]

La varietat més comuna de l'ortosa és l'adulària. Aquesta és unavarietat més ordenada de baixa temperatura de l'ortosa o parcialment desordenada de la microclina. És típica dels massissos alpins.[6] Es caracteritza per la seva brillantor, més vítria que la de l'ortosa, i per ser translúcida (i fins i tot transparent). Pot presentar, a més, inclusions d'altres minerals alpins, com clorita, hematites, rútil, actinolita, etc. Cristal·litza a temperatures inusualment baixes, en venes hidrotermals, el que fa difícil d'apreciar en quin sistema cristal·litza. Aquestes propietats la fan apta per a la talla i la confecció de caboixons. Es va descriure per primera vegada a les muntanyes Adula de Suïssa. La valencianita és un tipus d'adulària que es troba a la mina Valenciana (Guanajuato, Mèxic).

L'aglaurita és una varietat que presenta reflexions de color blau; va ser descrita originalment a Teplitz, Bohèmia, República Txeca.[7] L'ortosa arsènica, és una varietat estretament relacionada amb la filatovita, l'anàleg d'arsènic de l'ortosa; ha estat descrita al volcà Tolbachik, a Kamchatka.[8] La delawarita és una varietat de l'ortosa amb lluïssor nacrada.[9]

Paragènesi[modifica | modifica el codi]

Tant l'ortosa com l'adularia s'associen als altres minerals que formen el granit, és a dir, el quars (cristall de roca, fumat o ametista) i la mica moscovita, encara que també a molts altres com l'andalusita, l'epidot, l'actinolita, el beril, la turmalina o l'albita.

L'ortosa apareix en forma de grans arrodonits o en seccions de cristalls ben formats. Quan cristal·litza ho fa en prismes columnars, de vegades de grans dimensions, que fins i tot es poden arribar a mesurar en tones de pes. Són comuns les macles (agregats geomètrics) de dos vidres i, entre elles, les més habituals són les de Baveno-Manebach, en els cristalls prismàtics, i la de Carlsbad, formada per dos cristalls tabulars.

Localització[modifica | modifica el codi]

L'ortosa és feldspat comú, formador de granits, pegmatites granítiques i sienites. També es troba en cavitats en basalts, en roques metamòrfiques d'alt grau, i com a resultat d'alteració potàssica hidrotermal.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Orthoclase». Mindat. [Consulta: 11 agost 2013].
  2. «Orthoclase Mineral Data». Webmineral. [Consulta: 11 agost 2013].
  3. 3,0 3,1 «Orthoclase». Handbook of Mineralogy. [Consulta: 18 agost 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Ortòclasi» (en català). DICCIONARI DE GEOLOGIA (IEC). [Consulta: 17 agost 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 Smith, Joseph V.; Brown, William L. Feldspar Minerals: Volume 1 Crystal Structures, Physical, Chemical, and Microtextural Properties (en anglès). Alemanya: Springer, 1988, p. 2308. ISBN 978-3-642-72596-8. 
  6. «Adularia». Mindat. [Consulta: 18 agost 2016].
  7. «Aglaurite». Mindat. [Consulta: 18 agost 2016].
  8. «Arsenian orthoclase». Mindat. [Consulta: 18 agost 2016].
  9. «Delawarite». Mindat. [Consulta: 18 agost 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ortosa (mineral)