Cyd Charisse
 (1949)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (en) Tula Ellice Finklea 8 març 1921 Amarillo (Texas) |
| Mort | 16 juny 2008 (87 anys) Los Angeles (Califòrnia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Infart de miocardi ) |
| Sepultura | Hillside Memorial Park Cemetery |
| Dades personals | |
| Formació | Hollywood Professional School |
| Activitat | |
| Ocupació | actriu, actriu de televisió, actriu de teatre, ballarina de ballet, actriu de cinema |
| Activitat | 1939 – |
| Partit | Partit Republicà dels Estats Units |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Tony Martin (1948–2008) |
| Parents | Nana Visitor (neboda) Liv Lindeland (nora) |
Premis
| |
          | |
Tulla Elice Finklea, coneguda com a Cyd Charisse (Amarillo, Texas, 8 de març de 1921 - Los Angeles, 16 de juny de 2008), fou una actriu de cinema i ballarina estatunidenca.[1][2][3][4]
Maria Istomina i Felia Sidorova[modifica]
Afirma la llegenda que Cyd Charisse assegurà les seves dues cames el 1952 amb una pòlissa de cinc milions de dòlars. Charisse era actriu, però sobretot era ballarina, i en l'exercici d'aquesta professió havia trobat el seu camí a Hollywood. I això malgrat fer 1,71 cm d'alçada. Texana de naixement, acabà sent considerada la millor ballarina de la història del cinema americà, sense competència possible. De manera que va treure el màxim partit a la seva formació de dansa clàssica i als temps esmerçat per a convertir-se en una primera dama del ballet.
Possiblement, el cinema li atorgà l'ocasió d'ésser molt més popular i reconeguda en el món que si hagués continuat dedicant-se al ballet clàssic, un camí que abandonà després d'haver format part del ballet rus de Montecarlo i haver treballat amb figures llegendàries de la dansa, com David Lichine i Leonid Massine utilitzant dos curiosos pseudònims: Maria Massine i Felia Sidorova. Tan clara era la seva vinculació al món de la dansa, que fins i tot es casà amb el seu antic professor, Nico Charisse,[5] el 1939, i d'ell prengué el nom amb què seria coneguda com a estrella internacional de la pantalla gran. Seria però, la mateixa dansa clàssica la que, actuant David Lichine com pont per a convencerl·la de provar sort davant les càmeres, la conduí fins al cinema.
Era l'any 1943, i Lichine li demanà que formés part d'un ballet per al film Something to Shout About. En aquella ocasió la futura estrella va fer servir un altre malnom, Lily Norwood, que certament no passà a la història. Aquest mateix any el cinema tornà a reclamar-la com a professional de la dansa per interpretar el paper d'una ballarina del Bolshoi rus en un altre film que es basava en les experiències d'un ambaixador nord-americà a Rússia i que curiosament amb posterioritat seria estudiat amb lupa pels investigadors de la Comissió d'Activitats Antinordamericanes, ja que se sospitava que contenia propaganda comunista. A aquestes alçades, el talent com a ballarina de la jove havia atret l'interès d'un coreògraf dedicat a construir els musicals de Hollywood, Robert Alton, el qual junt el productor Arthur Freed aconseguí convèncer la noia perquè protagonitzes un número de ball junt a Fred Astaire en el film Ziegfeld Follies, que havia de dirigir un dels mestres del gènere musical, Vincente Minnelli. Aquesta aliança no podia tenir caràcter esporàdic, i el següent pas de Cyd en el món del cinema fou signar un contracte de set anys amb la productora Metro-Goldwyn-Mayer, principal proveïdora de musicals per a la pantalla gran i que presumia de tenir contractades més estrelles que el firmament.
Atès l'indubtable talent que tenia com a ballarina i la seva innata bellesa, l'estudi no es demorà gaire a provar les seves qualitats com a actriu, associant-la amb una de les estrelles més taquilleres, Judy Garland, a The Harvey Girls, un film que inicialment havia estat pensat com un drama per ser protagonitzat per Lana Turner, però que acabà convertint-se en un musical quan l'estudi comprovà l'èxit comercial d'una altra peça d'aquest gènere, Oklahoma.
Del repartiment a l'estrellat[modifica]
A partir d'aquest moment, Cyd començà una carrera com a actriu de repartiment reclutada especialment per als números musicals en films les protagonistes dels quals eren estrelles femenines de la firma. Fou un fort camí d'aprenentatge en què el dubte de no arribar mai a ser ella la que encapçalés el repartiment l'assaltà en alguna ocasió.
El 1947 es divorcià de Nico Charisse, amb qui havia tingut un fill, Nico, el 7 de maig de 1942, i un any més tard va contraure matrimoni amb el cantant Tony Martin, amb qui visqué fins al final de la seva vida i amb el qual fou mare d'un altre fill, Tony Jr., nascut el 28 d'agost de 1950. A més acompanyà Martin en diverses aparicions en la TV. i en algun espectacle. El 1949 interpretà el seu primer paper en un film aliè al musical, Tenssió, prova que l'estudi començava a estar disposat a ascendir-la de secundària a papers de més protagonisme sense posar traves als gèneres en què podria lluir com a actriu, i no sols com a ballarina. Fins i tot passà per un breu encasellament en personatges racials, fent-la passar per espanyola o índia si convenia a les necessitats del guió.
Com no podia ser d'altra manera, el seu ascens a l'estrellat es donà en un número de ball i en un film on exercia com a actriu de repartiment, o invitada molt especial per a una seqüència de dansa particularment espectacular i elaborada. El llargmetratge era Cantant sota la pluja, on Cyd Charisse interpretà junt a Gene Kelly el número "Broadway Melody Ballet", una seqüència onírica que a més era un homenatge als musicals de Broadway i a la vida en la gran ciutat. Aquesta aparició trobaria ecos en la seva següent pel·lícula, ja com a protagonista femenina i junt a Fred Astaire, un ballarí d'estil diferent al de Kelly, al qual tanmateix ella s'acoblà marcant la seva pauta pròpia, Fins i tot en la manera de planificar la coreografia del veterà ballarí. El llargmetratge es titulava Melodies de Broadway i Cyd Charisse pogué lluir-se especialment en els números musicals "Dancing in the Dark" i "The Girl Hunt Ballet". El primer era una espècie de reproducció dels números que habitualment havia interpretat Astaire amb Ginger Rogers en el passat, totalment dintre de l'estil més clàssic de l'actor. Però l'últim era un apropament d'Astaire a les noves propostes de l'estil de Kelly, en un homenatge a les novel·les policíaques estil Pulp i a la iconografia del cinema negre. En ambdós casos, Cyd demostrà la seva versatilitat per acoblar-se a qualsevol dels estils de ball que li toqués interpretar davant les càmeres o en els escenaris. Sobre el seu treball amb els dos astres del ball en el cinema americà puntualitzà:
| « | Astaire era un perfeccionista, podia treballar durant hores fins que assolia el que estava cercant. Gene era igual. Tots dos cercaven la perfecció, si bé les seves personalitats eren totalment distintes. Fred mai hauria pogut fer els salts que feia Gene, ni mai volgué fer-los. Fred es movia com el cristall. Físicament era fàcil ballar amb ell. No necessitava la mateixa força i vitalitat que amb Gene, tots dos tenien estils diferents. És com comparar pomes i taronges: totes dues són delicioses | » |
.
Cyd Charisse s'havia convertit ja en una estrella. Juntament amb aquests dos films la tercera pel·lícula favorita del seu públic no seria precisament musical, sinó de gàngsters, Chicago: any 30, al costat d'un ja veterà Robert Taylor i centrada de ple en l'ambient gangsteril.
Oportunitats perdudes, Premis i Treballs per a la TV[modifica]
Entre els films que no feu, les seves oportunitats perdudes més destacades foren el paper que finalment interpretà Ann Miller a Desfilada de Pasqua, perquè ella havia sofert una lesió, i el paper femení protagonista que llançà a la fama Leslie Caron a Un americà a París, al qual Cyd Charisse hagué de renunciar perquè estava embarassada. A més ella mateixa refusà un altre projecte interessant, Una cara amb àngel, que finalment interpretà Audrey Hepburn. També era l'encarregada d'interpretar el paper de l'altra protagonista del film en la pel·lícula que Marilyn Monroe deixà inacabada amb la seva mort, Something's Got to Give, el protagonista masculí de la qual era Dean Martin, i que era una espècie de remake de La meva altra esposa, vella comèdia d'embolics protagonitzada per Cary Grant.
En l'apartat de premis, Cyd Charisse, que elegí el seu nom canviant la primera lletra del diminutiu Sid que utilitzava la família perquè considerava que sonava massa masculí per la seva carrera, fou nomenada a un Globus d'Or com a Millor Actriu en una comèdia per la seva recreació del personatge que havia interpretat Greta Garbo a Ninotchka pel remake musical d'aquella pel·lícula, titulada en l'original Mitges de seda, peròque a Espanya es conegué com La bella de Moscow, on fou la protagonista junt a Fred Astaire.
En l'última etapa de la seva carrera realitzà diverses aparicions com a estrella convidada en sèries de TV, com Hawái 5.0, Vacances en la mar, L'illa de la fantasia, Glitter, Centre mèdic, S'ha escrit un crim, Boig de cop, Un dia és un dia, La llei de Burke i Frasier. A més protagonitzà alguns treballs en films produïts per la TV, com Portrait of an Escort (1980), Viatge sentimental (1984) i Swimsuit (1989).
Malgrat tot, tenia un secret: ella no cantava en totes les seves pel·lícules. Habitualment era doblada per Carol Richards, que li prestà la veu a Brigadoon, un altre títol essencial de la seva filmografia.
Filmografia[2][modifica]
- 1941.- Rhumba Serenade Poeme, I Knew It Would Be This Way, Did Anyone Call?.(papers curts)
- 1942.- Magic of Magnolias, This Love of Mine. (papers curts)
- 1943.- Something to Shout About, Mission to Moscow, Thousands Cheer
- 1944.- Ziegfeld Follies, The Harvey Girls, Three Wise Fools, Fins que passin els núvols
- 1947.- Fiesta, The Unfinished Dance
- 1948.- On an Island with You, The Kissing Bandit, Words and Music
- 1949.- Tensión, East side West side,
- 1951.- Mark of the renegade
- 1952.- Cantant sota la pluja, The Wild North
- 1953.- Sombrero, Melodias de Broadway, Easy to Love
- 1954.- Brigadoon, Deep in My Hearth
- 1955.- Sempre fa bon temps, Meet me in Viva La Vegas,
- 1957.- Silk stockins
- 1958.- Twilight fort he Gods, Party girl
- 1960.- Les Collants noirs
- 1961.- Five Golden hours
- 1962.- Something's Got to Give, Dues setmanes en una altra ciutat
- 1965.- Assassino Made in Italy
- 1966.- The Silencers
- 1967.- Maroc 7
- 1976.- Won Ton Ton, the Dog Who Saved Hollywood
- 1978.- Warlords in Atlantis
- 1989.- Private Screening
- 2003.- Satin and Silk
Referències[modifica]
- ↑ «Bailando para la eternidad» (en castellà). La Vanguardia, 19-06-2008. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ 2,0 2,1
Cyd Charisse a Internet Movie Database (anglès)
- ↑ Bergan, Ronald «Obituary: Cyd Charisse» (en anglès). The Guardian, 18-06-2008. ISSN: 0261-3077.
- ↑ Bonet Mojica, Lluís. «Obituario. Bailando para la eternidad. Cyd Charisse (1921-2008)» (en castellà). La Vanguardia, 19-06-2008. [Consulta: 3 febrer 2021].
- ↑ Mendez, Antonio. Guía del cine clásico (protagonistas) (en castellà). Editorial Visión Libros, 2006, p.61. ISBN 8498213886.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cyd Charisse |