Vés al contingut

Edgar Neville Romrée

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Edgar Neville)
Plantilla:Infotaula personaEdgar Neville Romrée
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Edgar Neville y Romrée Modifica el valor a Wikidata
28 desembre 1899 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort23 abril 1967 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de San Isidro Modifica el valor a Wikidata
FormacióColegio Nuestra Señora del Pilar
Instituto Cardenal Cisneros Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballGuionatge cinematogràfic, direcció, producció cinematogràfica, literatura i pintura Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptor, diplomàtic, guionista, productor de cinema, dramaturg, pintor, director de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
GènereDramatúrgia Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaEdgar Neville Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolComte
Comte de Berlanga de Duero Modifica el valor a Wikidata
CònjugeÁngeles Rubio Argüelles Modifica el valor a Wikidata
ParellaConchita Montes Modifica el valor a Wikidata
MareMaría de Romrée y Palacio Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0627438 TMDB (persona): 144734 FilmAffinity (persona): 265221237 Allmovie (artista): p205550
Find a Grave: 6983789Modifica el valor a Wikidata

Edgar Neville Romrée (Madrid, 28 de desembre de 1899-Madrid, 23 d'abril de 1967) va ser un diplomàtic, escriptor, dramaturg, director de cinema i pintor espanyol. Va tenir el títol nobiliari de iv comte de Berlanga de Duero.[1]

Vida i obra

[modifica]

Va néixer a Madrid el 28 de desembre de 1899, al carrer de Trujillos. El pare era Edward Neville Riddlesdale, enginyer anglès que s'ocupava a Espanya dels negocis de l'empresa de motors de l'avi, establerta a Liverpool, Julius G. Neville & Co (posteriorment Societat Anglo-Espanyola de Motors); la seva mare era María Romrée y Palacios, filla del comte de Romrée i de la comtessa de Berlanga de Duero, títol que va heretar.

Passa la infància a la casa palatina que els seus avis els Romrée posseïen a Alfafar al País Valencià, lloc que sempre va recordar com un dels més feliços espais. Va viure també a La Granja de San Ildefonso (Segòvia) i va cursar estudis al col·legi del Pilar, on es va relacionar amb una part de la futura intel·lectualitat espanyola. Des de molt aviat va mostrar afició a les lletres.

Sempre el va atreure el carnestoltes, afició que amb el temps portaria a les seves pel·lícules. Va estrenar el 1917 La Via Láctea amb la companyia de La Chelito, una comèdia al vodevil al mig acte. En aquest temps coneix l'humorista i dibuixant Antonio Lara de Gavilán (Tono), que esdevindrà un dels seus millors amics.

Va cursar estudis de Dret sense gaire entusiasme, perquè aviat va mostrar afició pel teatre. Després del desengany amorós amb una jove actriu de l'època, es va allistar amb els hússars que eren destinats a la Guerra del Marroc. Va durar poc al Protectorat, perquè arran d'una malaltia és retornat a Espanya. Restablert, va participar en la tertúlia del Café Pombo, on coneix José López Rubio. Se'n va anar a Granada, on va acabar els estudis d'advocat. Hi va entaular amistat amb el poeta Federico García Lorca i amb el músic gadità Manuel de Falla, amb qui va compartir la passió pel flamenc i les lletres.

Va casar amb la malaguenya Ángeles Rubio-Argüelles y Alessandri. Els esposos van anar a viure a la carrer Alfonso XII, en una casa que li decora el seu amic l'arquitecte Carlos Arniches Moltó, que cal no confondre amb Carlos Arniches Barreda, el seu pare i famós comediògraf. En aquesta època va viatjar sovint a Màlaga, on l'editorial Imprenta Sur li publica els seus primers llibres. En aquells dies va nuar relacions amb el pintor Salvador Dalí i els poetes Manuel Altolaguirre, Emilio Prados o José María Hinojosa, de la generació del 27.

Amb l'ànim de conèixer món va ingressar el 1922 en la carrera diplomàtica. Després de diversos llocs a l'estranger, va ser destinat com a Secretari d'Ambaixada a l'Ambaixada a Washington. També va viatjar a Los Angeles, lloc que el va atreure per les possibilitats que li oferia per a introduir-se en el món del cinema. Va nuar amistat amb Charles Chaplin, que li va contractar com a actor de repartiment en la pel·lícula Llums de la ciutat, on feia el paper de guàrdia.[2] Chaplin li obre camins i la Metro-Goldwyn-Mayer el va contractar com dialoguista i guionista, ja que en aquella època s'hi rodaven versions en castellà. José López Rubio, Eduardo Ugarte, Tono, Luis Buñuel i Enrique Jardiel Poncela entre d'altres.

Als anys 1930 es va separar de la seva esposa, i es va relacionar sentimentalment amb Conchita Montes, una aristòcrata intel·lectual i artista ben relacionada. Gràcies en part a ella, va escapar de ser afusellat en els primers moments de la Guerra Civil. Va escapar a Londres, establint-se més tard en una residència que la seva família posseeix a Sant Joan Lohitzune, a Iparralde. El 1937 es va unir a l'exèrcit franquista com a reporter de guerra. Com reporter va anar al front de Madrid, la batalla de Brunete i la batalla de Bilbao, on va filmar paoroses escenes que li produeixen profund impacte. Escriu també guions de pel·lícules de caràcter propagandístic com Juventudes de España (1938), La Ciudad Universitaria (1938) o Vivan los hombres libres (1939) i Carmen fra i rossi (1939). Acabada la guerra fa cinema i teatre, i és lloat per tots els crítics de llavors. Publica Frente de Madrid, una obra vista des de les trinxeres que envoltaven Madrid.[3]

Guiat pel seu amic Ricardo Soriano y Scholtz, va adquirir una residència a Marbella a la qual, per nostàlgia dels dies a Califòrnia, va donar el nom de «Malibú».S'hi va instal·lar amb la seva companya Conchita Montes. La seva afició per al bon menjar va posar en perill la seva salut, i va seguir cures d'aprimament.[4]

Va optar per un humor no compromès políticament, que va conrear en tots els gèneres: teatre, poesia, novel·la, cinema, pintura… Des de la seva posició de privilegiat ell i els seus amics criticaven sense aspror els costums de la mateixa burgesia de llavors, com la cursileria i l'absurd. Juntament amb Tono, Antonio Mingote i Mihura escriu en la revista d'humor La Codorniz, successora del setmanari La Ametralladora, que Mihura va publicar a Sant Sebastià.

Es recorda sobretot com a director de cinema. La vida en un hilo va tenir un gran èxit de públic.[cal citació] Es va llançar com a pel·lícula i més tard el seu fill Santiago en va fer una comèdia musical. És una reflexió riallera sobre els mecanismes de l'atzar, alhora que un al·legat contra la burgesia entesa com a malaltia de l'ànima, contra la cursilería i contra l'estretor de mires disfressada de sentit comú. També va ser un gran èxit l'obra teatral El baile, que es va mantenir en cartell durant set anys.[cal citació] Tracta d'un trio amorós que triomfa sobre el temps i les generacions. Portada al cinema, es distingia pels seus àgils i brillants diàlegs, on alternen tendresa i disbarat. A més d'El baile, va estrenar altres comèdies de teatre com Margarita y los hombres (1934), Veinte añitos (1954), Rapto (1955), Adelita (1955), Prohibido en otoño (1957), Alta fidelidad (1957) o La extraña noche de bodas (1961), així com l'adaptació teatral de La vida en un hilo el 1959.

Va conrear també altres gèneres cinematogràfics, com el cinema policíac espanyol, amb obres com La torre de los siete jorobados (1944) o El crimen de la calle de Bordadores (1946). Quant al musical, va deixar una valuosa pel·lícula documental sobre l'estat del flamenc a l'altura de 1952 titulada Duende y misterio del flamenco.[cal citació]

Premis

[modifica]
Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[5][6]
AnyCategoriaPel·lículaResultat
1946Millor argument originalLa vida en un hiloGuanyador
1946Millor guióLa vida en un hiloGuanyador
1950Millor argument originalEl último caballoGuanyador

Filmografia com a director

[modifica]

Obres literàries

[modifica]
  • Frente de Madrid, Madrid, Espasa-Calpe, 1941
  • Marramiau, Madrid, Escelicer, 1958
  • La vida en un hilo, Madrid, Escelicer, 1959
  • Alta fidelidad, Madrid, Escelicer, 1960
  • Teatro de Edgar Neville, Madrid, Biblioteca Nueva, 1963
  • Amor huido, Madrid, Taurus, 1965
  • El día más largo de Monsieur Marcel, Madrid, Afrodisio Aguado, 1965
  • La familia Mínguez, Madrid, Afrodisio Aguado, 1967
  • Prohibido en otoño, Madrid, Escelicer, 1968
  • Teatro selecto de Edgar Neville, Madrid, Escelicer, 1968
  • Margarita y los hombres, Madrid, Escelicer, 1969
  • Judith y Holofernes, Madrid, Ediciones El Observatorio, 1986
  • Su último paisaje, y otros poemas. Ayuntamiento de Málaga, 1991
  • El baile. Cuentos y relatos cortos, Madrid, Castalia, 1996
  • Don Clorato de Potasa, Madrid, Espasa Calpe, 1998
  • Eva y Adán, Zaragoza, Libros del Innombrable, 2000
  • Flamenco y cante jondo, Madrid, Rey Lear, 2006
  • Producciones García, S.A., Madrid, Castalia, 2007
  • La piedrecita angular, Madrid, Clan, 2011
  • Mi España particular: guía arbitraria de los caminos turísticos y gastronómicos de España, Madrid, Reino de Cordelia, 2011

Referències

[modifica]
  1. ↑ Edgar Neville a biografiasyvidas.com
  2. ↑ La risa incómoda de Edgar Neville, El Mundo, 16 de juliol de 2017
  3. ↑ Edgar Neville, una vida de cuento Arxivat 2019-02-02 a Wayback Machine., elcultural.com
  4. ↑ Edgar Neville: La biografía de un «Bon vivant», de Juan Antonio Ríos Carratalá
  5. ↑ «Medallas del CEC a la producción española de 1945». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2020-07-20. [Consulta: 31 gener 2016].
  6. ↑ «Premios del CEC a la producción española de 1950». CEC. Arxivat de l'original el 2020-08-01. [Consulta: 13 febrer 2016].

Bibliografia

[modifica]
  • Burguera Nadal, María Luisa: Edgar Neville: entre el humorismo y la poesía, Málaga, Servicio de Publicaciones de la Diputación de Málaga, Biblioteca Popular Malagueña, 1994, ISBN 84-7785-110-7.
  • Burguera Nadal, María Luisa: Edgar Neville. Entre el humor y la nostalgia. Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 1999, ISBN 84-7822-284-7.
  • Franco Torre, Christian: "Edgar Neville: Duende y Misterio de un Cineasta Español" Asociación SHANGRILA, 2015, ISBN 9788494254581.
  • Ríos Carratalá, Juan A. (coord.): Universo Neville. Ayuntamiento de Málaga. Málaga, 2007, ISBN 9788496055827.
  • Sánchez Castro, Marta: El humor en los autores de la "otra generación del 27“: Análisis lingüístico-contrastivo - Jardiel Poncela, Mihura, López Rubio y Neville. Frankfurt am Main: Peter Lang, 2007. ISBN 978-3-631-56395-3.
  • Torrijos, José María: Edgar Neville (1899-1967): la luz en la mirada, Ministerio de Educación y Cultura, Madrid, 1999, ISBN 9788487583278.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Edgar_Neville_Romrée&oldid=36762867»