Ejaculació femenina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ejaculació femenina es refereix a l'expulsió de quantitats notòries de líquid transparent per part de les dones des de la glàndula de Skene i/o la uretra durant l'orgasme. L'origen exacte del fluid és discutit, amb tot i que alguns investigadors creuen que prové de la glàndula de Skene.

Relació amb la incontinència urinària[modifica | modifica el codi]

Durant bona part del segle XX hi hagué controvèrsia sobre si l'efecte existia realment i en la història més recent hi ha hagut confusió entre ejaculació femenina i la incontinència urinària. De totes maneres, els estudis científics a partir dels vuitanta han demostrat que es produeix una substància que és diferent de l'orina, tot i compartir diverses qualitats com l'alcalinitat. [1]

Estimulació sexual[modifica | modifica el codi]

Segons alguns, l'ejaculació femenina s'aconsegueix majoritàriament per l'estimulació de l'esponja uretral (de vegades identificada com el punt G), una àrea suposadament a prop del davant de la paret vaginal. [2][3]

Discussió històrica i científica[modifica | modifica el codi]

L'ejaculació femenina ha estat objecte de debat en la literatura anatòmica, mèdica i biològica des de l'antiguitat clàssica. El filòsof grec Aristòtil mencionà l'existència de l'ejaculació femenina [4] i el físic romà Galè (segle II), descrigué la "pròstata femenina". L'anatomista del renaixement italià Renaldus Columbus es referí a l'ejaculació femenina en la seva explicació de la funció del clítoris. Al segle XVII, l'anatomista holandès Regnier de Graaf escrigué un llibre sobre l'anatomia femenina i parlà del fluid femení.[5]

Els investigadors creuen que l'ejaculació femenina és originada per la glàndula d'Skene

Primeres investigacions[modifica | modifica el codi]

Fins als anys 1980s l'ejaculació femenina fou ignorada per la comunitat mèdica. Per aquellsanys, però, el temà resorgí amb el popular llibre "The G-Spot", escrit per Ladas, Whipple i Perry. El llibre no només recolzava la validesa del Punt G, sinó que a més portà l'ejaculació femenina a la primera línia de la salut sexual de les dones dins de la comunitat mèdica.

Manca de coneixement[modifica | modifica el codi]

Mentre molts en les comunitats mèdiques i científiques són ara conscients de l'existència de l'ejaculació femenina, encara resta un gran buit quan provem d'atansar-nos a l'explicació de dades sòlides:

  • El procés de l'ejaculació en les femelles.
  • La font del fluid.

Naturalesa del fluid[modifica | modifica el codi]

En Beverly Whipple, John Perry, Gary Schubach, Milan Zaviacic i Cabello Santamaria han realitzat estudis sobre la naturalesa del fluid, però les seves troballes han estat molt limitades. Mentre que la informació actual no ofereix cap informació sòlida sobre l'origen del fluid, anàlisis químiques han revelat que mentre que de vegades conté almenys una part d'orina, sovint conté indicadors químics propis de la pròstata (tant d'home com de dona).[1]

Les darreres investigacions indiquen la possibilitat que totes les dones produeixin ejaculació femenina, amb tot i que no en siguin conscients:

  • El fluid no és orina, és un líquid alcalí segregat per les glàndules parauretrals.
  • Les glàndules parauretrals produeixen una enzim anomenada àcid prostàtic foasfatasa, a més del antígen específic dela pròstata.[6][7][8][9][10]
  • La glàndula de Skene també produeix la proteïna humana Nº1, una característica que formalment es creia exclusiva de la pròstata masculina.[11]

Els estudis han trobat que:

  • entre el 54-60% de les dones han experimentat l'emissió de fluid durant l'orgasme,
  • un 6% declara que ejacula regularment de forma enèrgica, i
  • un 13% més manifesta que ho han fet molt infreqüentment.[12][1]

El Dr. Schubach creu que "la majoria de dones, l'aclaparant majoria de les dones" són capaces d'ejacular si s'entrenen adientment.[13]

Recerca[modifica | modifica el codi]

S'han dut a terme tot un seguit d'estudis sobre el fluid segregat durant l'ejaculació femenina per determinar la composició química. Mitjançant l'anàlisi química s'ha trobat que el fluid expel·lit conté:

El 1988, Milan Zaviacic, cap de l'institut de Patologia, Comenius University Bratislava, publicà un estudi de cinc dones que eren pacients al departament de fertilitat de l'hospital de ginecologia i obstètrics. Totes les mostres d'una de les participants i una de quatre mostres d'una segona participant es recolliren al laboratori, la resta fou recollida a les cases i transportades amb gel al laboratori. En quatre dels cinc casos les mostres s'analitzaren tres hores després de la seva captació, essent l'excepció el cinquè cas, mostres del qual s'analitzaren tres mesos després. Els resultats en tots els cinc casos mostrà una concentració de fructosa superior a la mostra d'ejaculació que a la d'orina.[15]

Segons uns estudis realitzats pel doctor Paulo Carvalho Fez Barroso, de l'Universidade de São Paulo, una explicació versemblant del fenomen era que l'ejaculació femenina conté fonts energètiques importants, com són la glucosa i la fructosa, per incrementar els recursos alimentícis del semen, i així augmentar la probabilitat de fertilització de la dona.

El 1997, el Doctor F. Cabello Santamaría, analitzà orina per l'antígen prostàtic específic usant l'assaig "Microparticle Enzyme Immunoassay" i trobà que el 75 percent de les mostres analitzades contenien una concentració de l'antígen prostàtic específic en les mostres d'orina post-orgasme que no era present en les mostres d'orina preorgasme. El fluid captat al moment de l'orgasme (diferent de les mostres d'orina) mostrà la presència de l'antígen prostàtic específic en el 100% de les mostres.[16]

El 2002, Emanuele Jannini de L'Aquila University, a Itàlia, oferí una explicació d'aquest fenomen, així com de les freqüents negacions de la seva existència:

Les obertures de la glàndula de Skene són normalment de la mida d'un forat d'agulla, i varien d'una a altra dona fins al punt que desapareixen completament per a algunes dones. Si les glàndules de Skene són la causa de l'ejaculació femenina, això explicaria l'absència observada d'aquest fenomen en moltes dones.

El 2007, investigadors de l'Hospital d'Urologia Rudolfstiftung, a Viena, realitzaren una uretroscòpia i un ultrasó d'alta resolució a dues dones premenopàusiques que van manifestar ejaculació orgàsmica. Van confirmar teixit glandular difós al voltant de l'extensió de la uretra femenina amb una obertura mitjana del conducte a la posició de 6 en punt just dins del meatus de la uretra. Les anàlisis bioquímiques de mostres d'ejaculació femenina resultaren consistents amb secrecions prostàtiques, però no orina.[17]

En societat[modifica | modifica el codi]

Contradiccions mèdiques[modifica | modifica el codi]

La desinformació sobre l'ejaculació femenina pot dur a la no diagnòsi de condicions mèdiques subjacents o a diagnòsis errònies on no existeix cap condició mèdica.

Estudis actuals verifiquen que l'ejaculació femenina surt a través de la uretra, amb tot i que molts continúen creient que el fluid deixa el cos a través de la vagina. Tanmateix, l'expulsió de grans quantitats de fluid per la vagina s'anomena supuració vaginal profusa, i pot respondre a diverses causes:

  • infecció o malaltia de transmissió sexual - present amb els símptomes típics com picor o ferum;
  • supuració fisiològica - una quantitat abundant de supuració sense un trastorn médic subjacent.

Per aquesta raó és important que qualsevol dona que experimenti quantitats anormals de supuració vaginal es faci fer una examinació física a fi de trobar les condicions mèdiques subjacents.

En altres casos, les dones que no estiguin completament educades sobre l'ejaculació femenina, poden concloure que pateixen d'incontinència d'estrés urinari i buscar la intervenció mèdica. El tractament de la incontinència d'estrés urinari pot incloure l'ús de fàrmacs o cirurgia, ambdós innecessaris i perillosos si la causa del degoteig de fluid és l'ejaculació femenina.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Kratochvíl S.. «Orgasmic expulsions in women». Cesk Psychiatr., 90, 2, April 1994, pàg. 71-7. PMID: 8004685 [Consulta: 22 juny 2007].
  2. Rabinerson, D. «G-spot and female ejaculation: fiction or reality?». Harefuah., 146, 2, February 2007, pàg. 145-7, 163. PMID: 17352286 [Consulta: 22 juny 2007].
  3. Davidson, JK. «The role of the Grafenberg Spot and female ejaculation in the female orgasmic response: an empirical analysis.». J Sex Marital Ther., 15, 2, Summer 1989, pàg. 102-20. PMID: 2769772 [Consulta: 22 juny 2007].
  4. Sundahl, D.. Female Ejaculation and the G-Spot. Hunter House Publishers, February 2003. ISBN 0-89793-380-X. 
  5. Regnier De Graaf, New Treatise Concerning the Generative Organs of Women
  6. Pollen, JJ. «Immunohistochemical identification of prostatic acid phosphatase and prostate specific antigen in female periurethral glands.». Urology., 23, 3, March 1984, pàg. 303-4. PMID: 6199882 [Consulta: 22 juny 2007].
  7. Tepper, SL. «Homology between the female paraurethral (Skene's) glands and the prostate. Immunohistochemical demonstration.». Arch Pathol Lab Med., 108, 5, May 1984, pàg. 423-5. PMID: 6546868 [Consulta: 22 juny 2007].
  8. Wernert, N. «The 'female prostate': location, morphology, immunohistochemical characteristics and significance.». Eur Urol., 22, 1, 1992, pàg. 64-9. PMID: 1385145 [Consulta: 22 juny 2007].
  9. Zaviacic, Z. «The significance of prostate markers in the orthology of the female prostate». Bratisl Lek Listy., 95, 11, November 1994, pàg. 491-7. PMID: 7533639 [Consulta: 22 juny 2007].
  10. Zaviacic, Z. «The female prostate and prostate-specific antigen. Immunohistochemical localization, implications of this prostate marker in women and reasons for using the term "prostate" in the human female.». Histol Histopathol., 15, 1, Gener 2000, pàg. 131-42. PMID: 10668204 [Consulta: 22 juny 2007].
  11. Zaviacic, M. «Immunohistochemical localization of human protein 1 in the female prostate (Skene's gland) and the male prostate.». Histochem J., 29, 3, March 1997, pàg. 219-27. PMID: 9472384 [Consulta: 22 juny 2007].
  12. Bullough, B. «Subjective reports of female orgasmic expulsion of fluid.». Nurse Pract., 9, 3, March 1984, pàg. 55-9. PMID: 6546788 [Consulta: 22 juny 2007].
  13. «Female Ejaculation & G-Spot Orgasm Podcast Interview with Dr. Gary Schubach». Personal Life Media, 2007-05-15. [Consulta: 2007-05-15].
  14. Edwin G. Belzer, Jr., Beverly Whipple and William Moger, co-researchers with Addiego, i cols. (1981)
  15. Gary Schubach, Ed.D 2001, Urethral Expulsions During Sensual Arousal and Bladder Catheterization in Seven Human Females
  16. Cabello, F.(1997). Female ejaculation: Myth and reality. In J.J. Baras-Vass & M.Perez-Conchillo (Eds) Sexuality and Human Rights: Proceedings of the XIII World Congress of Sexology (pp.325-333) Valencia, Spain: E.C.V.S.A.
  17. Wimpissinger i cols. 'The female prostate revisited' journal of sexual medicine 4(5) 1388-93 september 2007
  18. CEG (2001) National guidelines on the management of Trichomoniasis vaginalis. Clinical Effectiveness Group (Association of Genitourinary Medicine and the Medical Society for the Study of Venereal Diseases)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Addiego, F., Belzer, E. G., Comolli, J., Moger, W., Perry, J. D., & Whipple, B. (1981). Female ejaculation: A case study. The Journal of Sex Research, 17, 13-21.
  • Arthur, Clint (2004) "9 Free Secrets of New Sensual Power"
  • Nicola Jones. «Bigger is better when it comes to the G spot». New Scientist, 2002-07-03 [Consulta: 29 juny 2006].

Links externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ejaculació femenina Modifica l'enllaç a Wikidata