Trichomonas vaginalis

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula taxonòmicaTrichomonas vaginalis
Trichomonas Giemsa DPDx.JPG
Tinció de Giemsa d'un cultiu in vitro de T. vaginalis
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneProtista
FílumMetamonada
OrdreTrichomonadida
FamíliaTrichomonadidae
GènereTrichomonas
EspècieTrichomonas vaginalis
Donné, 1836
Modifica dades a Wikidata

Trichomonas vaginalis és un protozou patogen flagel·lat pertanyent a l'ordre dels Trichomonadida que parasita el tracte urogenital humà, tant d'homes com de dones. Produeix una patologia anomenada tricomonosi urogenital. Va ser descrit per primera vegada pel metge francès Alfred Francois Donné (1801–1878) el 1836. Anys més tard, el 1916, Hoehne va demostrar que aquest paràsit era el responsable d'un tipus d'infecció vaginal específica i a partir de la dècada de 1950 es conegueren prou les seves característiques com per classificar-la dins de les MTSs.

T. vaginalis és un paràsit genèticament divers amb una estructura poblacional única, consistent en dos tipus (1 i 2) presents en iguals proporcions arreu del món, però que tenen una taxa d'allotjament del Trichomonasvirus molt diferent.[1]

Aquest protozou té la capacitat d'interactuar amb altres microorganismes i compartir tant el medi colonitzat com la via d'infecció.[2][3] La seva virulència augmenta si viu en simbiosi amb Trichomonasvirus[4] o Micoplasma spp. i/o Ureaplasma spp.[5] Per exemple, les relacions mutualistes entre T. vaginalis i el bacteri oportunista M. hominis, present a la flora vaginal, beneficien ambdós simbionts en detriment de l'hoste humà.[6] M. hominis afecta el nivell d'expressió de gens de T. vaginalis que juguen un paper en la resistència d'aquest al metronidazole, especialment el gen PFOR,[7] i la simbiosi amb el protozou possibilita a diverses soques de M. hominis augmentar la seva resistència davant alguns antibiòtics.[8]

Morfologia i particularitats microbiològiques[modifica]

Presenta una mida de 10-20 μm de longitud, 2–14 μm d'amplada i una morfologia piriforme. La seva forma pot variar en funció de les propietats físico-químiques de l'entorn.[9] Posseeix 5 flagels; quatre d'ells són anteriors i lliures i el cinquè es dirigeix a la part posterior des del centre del paràsit en forma de membrana ondulada. L'axonema creua el citoplasma del microorganisme i sobresurt del seu extrem posterior. És un protozou sense mitocòndries. Utilitza uns orgànuls -hidrogenosomes- molt especials per obtenir energia dels carbohidrats en condicions anaeròbiques i també aeròbiques, emprant una via particular del metabolisme fermentatiu.[10] Els hidrogenosomes, en condicions anaeròbies, produeixen un enzim, la piruvat-sintasa, de la família de les reductases, que té la propietat d'inactivar les propietats antiparasitàries dels nitroimidazoles. La activitat de dit enzim varia segons la soca a la que pertanyin les tricomones i s'associa amb certs polimorfismes d'un sol nucleòtid als gens del paràsit encarregats de codificar-lo.[11] S'han identificat més de 70 polimorfismes diferents.[12] En condicions aeròbies, es creu que la resistència a aquest grup de fàrmacs apareix per un increment de la concentració d'oxigen intracel·lular, reoxidació de radicals lliures nitro o eliminació competitiva d'electrons per l'oxigen. Curiosament, aquestes mateixes tricomones són susceptibles als nitroimidazoles en condicions anaeròbies, ja que mantenen la via hidrogenosòmica responsable de l'activació del fàrmac. Per aquests motius, els assajos in vitro de compostos antiresistents mostren sovint valors que no es corresponen a les variables condicions en las que té lloc la infecció natural.[13]

Té un genoma llarg (la soca G3, 176.441.227 parells de bases) amb  ~60,000 gens codificadors de proteïnes organitzats en sis cromosomes.[14] Això fa que T. vaginalis sigui un dels eucariotes amb una capacitat codificadora més alta. Un aspecte interessant d'aquest protozou és que els seus mecanismes de transcripció són semblants als dels metazous.[15] Els sis cromosomes haploides de T. vaginalis són diferents en mida i morfologia (el més llarg -cromosoma I- té 2,4 μm). Cada cromosoma està format per dos cromàtides paral·leles; la connexió, però, entre cromàtides germanes pròpia dels cromosomes monocèntrics i holocèntrics d'un eucariont no es visible, o es veu molt rarament. Les constriccions primàries que s'observen en els cromosomes I, III, IV i V del paràsit indiquen que molt possiblement són monocèntrics amb centròmers puntuals. El nombre de cromosomes no varia en les seves diverses soques i no es modifica en protozous obtinguts de cultius de llarga durada.[16]

La mencionada gran capacitat codificadora fa que les diferents soques del paràsit tinguin una gran versatilitat a l'hora de desenvolupar resistència a diferents medicaments i que sigui difícil identificar els subtils mecanismes gènics que participen en el procés de la seva inducció i que segurament poden ser distints sota condicions aeròbiques o anaeròbiques, fet que complica bastant l'obtenció de dades homogènies als laboratoris.[17]

Per adherir-se a les cèl·lules que infecta, T. vaginalis fa servir una reacció d'acilació proteica particular, la palmitoilació, la qual fa possible l'agregació dels paràsits i la subseqüent formació de microcolònies en el teixit. Un possible objectiu farmacològic per tractar la tricomoniasi és inhibir dita reacció emprant 2-bromopalmitat (un anàleg halogenat no metabolitzable de l'àcid palmític).[18]

La seva mida fa difícil que els neutròfils el puguin fagocitar; per això aquests leucòcits intenten combatre el paràsit utilitzant la trogocitosi (un procés que permet a les cèl·lules del sistema immune arrencar parts de la cèl·lula presentadora d'antigen). El coneixement dels mecanismes moleculars que determinen aquesta forma de resposta davant T. vaginalis pot ajudar en el disseny de noves vacunes contra la infecció per tricomones.[19]

El ferro és un nutrient important que les tricomones necessiten per mantenir el seu metabolisme energètic i té un paper crític en les interaccions entre el paràsit i l'hoste. El protozou posseeix una cisteïna-proteïnasa específica de 60-kDa que li permet obtenir dit element de l'hemoglobina continguda en els eritròcits, provocant l'hemòlisi per ruptura del citoesquelet de dites cèl·lules i separant tot seguit el grup hemo de la globina.[20] És un component essencial per mantenir l'estructura normal dels trofozoïts. Una depleció de ferro interromp la proliferació de T. vaginalis, ja que indueix canvis morfològics en els trofozoïts multiplicatius típics que els transformen en pseudoquists esfèrics no proliferatius amb escassa o nul·la motilitat, provocant també l'aturada de la divisió cel·lular en diferents estadis del seu cicle de vida. És destacable que els pseudoquists originats per la manca de ferro són formes viables i reversibles, amb la possibilitat d'interactuar eficaçment amb les cèl·lules epitelials humanes malgrat tenir una configuració esfèrica.[21]

S'ha descobert que T. vaginalis codifica i secreta una isoforma funcional de la Hsp90, un fet no observat fins ara en un protozou paràsit d'importància clínica. Aquesta proteïna de la família de les xaperones és essencial en la regulació de l'homeòstasi cel·lular dels eucariotes. A banda de les seves funcions intracel·lulars, la Hsp90 extracel·lular també està implicada en els processos d'invasió i migració de les cèl·lules tumorals. En el cas de T. vaginalis, dita proteïna és imprescindible pel creixement i la posterior vitalitat del microorganisme i es creu que té un paper fonamental en la seva virulència i en la modulació de les interaccions hoste-paràsit.[22]

Cicle vital[modifica]

El T. vaginalis viu exclusivament en el tracte urogenital dels éssers humans. És un paràsit monoxè (tot el seu cicle biològic té lloc en un hoste únic). Es reprodueix per fissió binària. En les dones es pot trobar a la vagina i en la uretra, mentre que en els homes pot trobar-se en la uretra, la pròstata i l'epidídim. No pot viure en cap altre òrgan, fluid corporal o mitjà, a excepció d'un cultiu de laboratori. El T. vaginalis necessita per al seu desenvolupament òptim un pH de 5,5, de manera que no serà capaç de sobreviure en una vagina sana (de pH 4-4,5). No obstant això, una vegada que prospera la infecció el mateix paràsit produeix un augment de l'alcalinitat del medi per afavorir el seu creixement. Des d'aquest moment, els trofozoïts es divideixen incrementant el seu nombre. En el moment en què es produeixi un contacte sexual dels trofozoïts estaran en disposició d'infectar al nou hoste.

La bipartició és un mecanisme de reproducció asexual. Ara bé, s'han observat canvis ultraestructurals en T. vaginalis que indiquen que el protozou té diferents formes de transmissió gènica, fet que orienta cap a que el paràsit podria tenir uns processos reproductius més complexos dels que fins ara es conexien.[23] A més, el descobriment de retrotransponsons en el paràsit és una evidència que posa de manifest que T. vaginalis manté algun tipus de cicle sexual actiu, possiblement críptic, o el va tenir en un passat evolutiu recent. Això podria ser un dels factors potencialment implicats en la seva especial capacitat de desenvolupar soques hipervirulentes o resistents als fàrmacs.[24]

Diagnòstic[modifica]

El muntatge humit ha estat el procediment clàssic per diagnosticar el paràsit microscòpicament. Si bé la seva sensibilitat és baixa -(51%–65%) en extensions vaginals i menor en mostres masculines d'orina, semen i uretrals- és senzill i econòmic. Es recomanable avaluar les preparacions com més aviat millor després de la recollida del material, ja que en poques hores disminueix molt la fiabilitat dels resultats.[25]

  • S'ha de prendre una petita mostre del fluix vaginal col·locant-la en una gota de sèrum fisiològic sobre un portaobjectes i es cobreix amb un cobreobjectes i s'observa al microscòpic. Si existeixen aquests paràsits se'ls veurà movent-se àgilment d'un costat a un altre. També s'observarà que parasiten algunes cèl·lules epitelials, usualment en grup.
  • En la preparació citològica amb tinció de Papanicolau, s'observen els paràsits de forma allarga infectant la cèl·lula epitelial.

La sensibilitat diagnòstica augmenta amb l'ús de la tinció de Giemsa (80%) i de la de taronja d'acridina (100%)[26] en frotis fixats amb metanol, sempre que les preparacions es realitzin de forma ràpida i siguin estudiades per personal expert.[27]

Les tècniques immunohistoquímiques aplicades a la citologia de diferents tipus de mostres permeten assolir una millora dels nivells de sensibilitat i especificitat en la detecció d'infeccions per T. vaginalis, inclús en els casos d'una baixa presència del paràsit en el material analitzat.[28] Els cultius foren considerats l'estàndard d'or diagnòstic fins al perfeccionament i la generalització de les proves biomoleculars. Avui dia, existeixen tests basats en mètodes d'amplificació molecular que identifiquen el paràsit en l'orina de dones i homes.[29] Alguns d'ells fan possible l'obtenció de resultats positius en 40 minuts, sent d'especial interès pel cribratge de la malaltia en centres d'atenció primària.[30]

Des del punt de vista anatomopatològic, a les biòpsies de cèrvix de les dones infectades rarament s'aprecia un infiltrat inflamatori important. Existeix congestió dels vasos interpapil·lars, sobretot en malaltes postmenopàusiques. La papil·litis amb canvis hemorràgics i elongació és freqüent. S'observa edema a l'epiteli esquamós i separació de les seves cèl·lules. Es poden veure halos perinuclears a totes les capes de l'epiteli i no és inusual l'existència de zones de metaplàsia esquamosa. Per regla general, el teixit connectiu estromal subjacent no presenta alteracions. Poques vegades es veuen tricomones en els talls histològics.[31]

Patologia[modifica]

La principal causa de la patogenicitat produïda per T. vaginalis es troba en l'acció mecànica del paràsit sobre les mucoses genitals, que deriva en processos inflamatoris, i en la reacció tòxicoal·lèrgica produïda per les alteracions citoplasmàtiques i nuclears de les cèl·lules de les mucoses. Aquesta capacitat de causar microlesions en la mucosa vaginal augmenta significativament el risc d'infecció pel VIH;[32] per això, el paràsit es considera un factor coadjuvant en la transmissió i adquisició d'aquesta virasi.

Els efectes citopàtics d'aquest protozou depenen d'un ampli degradoma (el conjunt de proteases produïdes per una cèl·lula en una determinada circumstància) format per una gran quantitat d'enzims. Entre ells, cisteïna-proteases com ara la TvCP65 i la TvCP39. La seva expressió està regulada principalment per la putrescina, una poliamina essencial en els processos nutritius de molts patògens.[33] Dit fet ha impulsat la recerca de nous fàrmacs contra el paràsit basats en compostos que inhibeixin la biosíntesi de la putrescina.[34]

En la dona[modifica]

Té un període d'incubació de 5 a 25 dies que desemboca sovint en una vulvovaginitis amb leucorrea, pruïja vulvar i ardor vaginal, encara que un nombre considerable de dones pot presentar només un augment del flux vaginal sense altres símptomes d'importància. Apareixen petèquies i es produeixen secrecions groguenques en la fase aguda i blanquinoses en la fase crònica, on abunden els trofozoïts, glòbuls blancs i cèl·lules mortes de les mucoses. Si la infecció arriba a la uretra podrà produir-se una uretritis amb disúria (un 30-50% dels casos). Un 10-40% de les dones amb tricomoniasi pateix disparèunia. De vegades, la infecció s'associa a endometritis, cervicitis i/o erosió cervical.[35] Els principals factors que determinaran el curs de la infecció són el pH i la flora bacteriana de la vagina. L'existència d'una vaginosi bacteriana és un dels elements que més afavoreixen el desenvolupament de la tricomonasi, ja que altera les condicions normals de la mucosa i condiciona la seva resposta inflamatòria.[36]

En les dones embarassades les infeccions per T. vaginalis incrementen les possibilitats de ruptura prematura de membranes i d'un part preterme.[37] Rarament, la infecció materna ocasiona una tricomonosi neonatal.[38] S'han registrat casos, però, de vaginitis, pneumònies i infeccions urinàries greus en prematurs originades per T. vaginalis.[39] El protozou ha estat aïllat en material broncoscòpic d'aspirats bronquials de nadons amb dificultats respiratòries i es creu que és un dels microorganismes que poden estar implicats en el desenvolupament de la síndrome de distrés respiratori neonatal.[40] S'ha descrit la presència del paràsit en abscessos cerebrals de nounats.[41]

Les recidives de la infecció són freqüents (5-31%). Poden ser conseqüència de la reinfecció en un company sexual habitual o de la manca de tractament d'aquest, de nova infecció adquirida d'un company diferent o d'un fracàs de la medicació prescrita. El adequat tractament de la parella disminueix un 75% l'índex de recidives.[42]

Per se, sense la concurrència d'altres MTS -en especial la infecció pel VPH- T. vaginalis no es directament relacionable amb el càncer cervical, però pot causar anomalies inespecífiques en les cèl·lules del cèrvix que dificultin el diagnòstic citològic.[43] La vaginitis per tricomones és una de les patologies a tenir en compte en cas de malaltia pèlvica inflamatòria.[44] El paràsit és responsable de nombrosos casos de salpingitis (infecció de les trompes de Fal·lopi) i d'endometritis postpart.[45] Ara per ara, però, no existeixen suficients evidències que facin considerar la tricomoniasi com un factor de risc independent (és a dir, sense associació amb altres comorbilitats infeccioses o no) en la gènesi de la infertilitat femenina.[46]

En l'home[modifica]

En aquest cas, el paràsit no troba unes condicions òptimes per al seu desenvolupament pel que la infecció cursa en l'home gairebé sempre de forma asimptomàtica, pel que és considerat portador. En els excepcionals casos que presenten símptomes, aquests són produïts per una uretritis (de vegades recurrent), una prostatitis[47] o una epididimitis,[48] que cursen amb coissor en orinar, secrecions uretrals i edema prepucial. En aquests casos, el paràsit es veu afavorit quan hi ha estretor uretral.

Malgrat la curta exposició del semen al paràsit durant el seu trànsit per la uretra, un nombre relativament reduït de T. vaginalis arriba a dit fluid. A 37°C, el protozou sobreviu íntegre entre 12-24 hores en el líquid seminal i també resisteix bé la congelació, sense alterar la quantitat d'espermatozous o disminuir significativament la seva motilitat. Per això, es considera que aquest medi té la capacitat de transmetre la infecció, un fet a tenir en compte abans de seleccionar i crioprotegir semen de donants per inseminació artificial.[49]

In vitro, els subproductes secretats extracel·lularment per T. vaginalis alteren molt la motilitat de les cèl·lules espermàtiques del ratolí albí, disminuint la seva capacitat fertilitzant.[50] Diversos treballs indiquen que la infecció testicular en humans pot originar azoospèrmia i ser causa d'esterilitat masculina.[51]

S'han donat casos d'infeccions orals i del tracte respiratori en individus que practicaven sexe oral.[52]

Malgrat els resultats d'alguns estudis epidemiològics, els mecanismes moleculars que lliguen el paràsit amb la carcinogènesi no es coneixen bé[53] i, ara per ara, no hi cap evidència que associï la seroposivitat a T. vaginalis amb un increment del risc de desenvolupar un càncer de pròstata d'alt grau.[54] La seroposivitat al paràsit és relativament alta en persones amb hiperplàsia nodular benigna prostàtica assimptomàtica, però no prou significativa per ser un criteri indicador d'una relació causal. És possible que en certs casos un estat inflamatori crònic comporti una hiperproliferació de les cèl·lules epitelials que indueixi l'esmentat tipus d'hiperplàsia.[55] En cèl·lules estromals prostàtiques cultivades, el protozou provoca determinats canvis inflamatoris que donen suport a aquesta hipòtesi.[56] Aquesta tricomona té la capacitat de secretar una citocina proinflamatòria (TvMIF) similar al factor inhibitori de la migració macrofàgica humà (HuMIF), proteïna implicada en la gènesi de diverses neoplàsies.[57] La TvMIF podria ser la responsable de la hiperplàsia epitelial prostàtica abans esmentada i, per tant, de l'aparició de carcinomes en determinats individus.[58] A banda d'això, la sobreexpressió de TvMIF facilita la supervivència del paràsit en condicions adverses ja que altera el mecanisme d'apoptosi de les cèl·lules hoste.[59]

Epidemiologia[modifica]

T. vaginalis només afecta a humans, de manera que aquests són els seus reservoris. Es considera que l'home és en la majoria dels casos un portador asimptomàtic causant de la propagació de la infecció. S'estima que uns 250 milions d'individus són infectats cada any. La prevalença de la tricomonosi varia molt d'unes regions a altres depenent de factors com l'edat, l'estat de salut, la promiscuïtat sexual, la higiene i les condicions socioeconòmiques. En qualsevol cas, la major prevalença la presenten les dones d'edats compreses entre els 16 i els 35 anys i especialment aquelles dedicades a la prostitució (prevalença ≈ 50-70%). Encara que la transmissió és exclusivament venèria, hi ha hagut casos de dones infectades per l'ús d'esponges o tovalloles humides infectades, només explicables per la capacitat de T. vaginalis de sobreviure algunes hores en ambients càlids i hidratats i ser transmès per fòmits en circumstàncies molt poc habituals. L'aparició de la SIDA ha fomentat l'ús de mesures profilàctiques i això ha generat un descens lògic dels casos de tricomonosi a molts països, encara que les estimacions globals de l'OMS preveuen una incidència d'uns 240 milions nous casos/any.[60]

Globalment, la prevalença mostra una tendència a minvar gràcies també als programes d'educació i l'ampliació general de l'atenció primària. Àfrica i Oceania tenen les majors xifres de prevalença, seguides pel continent americà. Europa i Àsia registren el menor nombre de casos.

Als EUA, és la infecció parasitària més comuna i es calcula que afecta a 3,7 milions d'habitants arreu del país (2,3 milions de dones i 1,4 milions d'homes), segons estimacions dels CDC corresponents a l'any 2014. Un 4,3% dels casos serien provocats per T. vaginalis resistents al metronidazole.[61]

A Catalunya, segons l'informe del Sistema Integrat de Vigilància Epidemiològica de la SIDA/VIH/ITS de 2015, la taxa d'infeccions pel paràsit és de 11,5 casos/100.000 habitants.[62] Després d'uns anys d'increment, a hores d'ara la taxa es manté estable.

Tractament[modifica]

Les irrigacions vaginals amb aigua amb sal destrueixen els paràsits ràpidament, però la solució salina no arriba al cèrvix, per això s'han de combinar amb medicació sistèmica amb metronidazole o tinidazole. També s'utilitzen òvuls intravaginals d'aquests antibiòtics. En cas de resistència als nitroimidazoles[63] les opcions terapèutiques són limitades, sent la paromomicina un dels fàrmacs més emprats. També s'ha avaluat l'eficàcia de la pentamicina (un macròlid) contra aquestes infeccions resistents.[64] Les irrigacions amb àcid bòric han donat bons resultats en dones amb infeccions recurrents i al·lèrgiques al metronidazole.[65] Estudis in vivo i in vitro indiquen que alguns compostos antireumàtics molt específics i ja comercialitzats podrien inhibir amb eficàcia els mecanismes de creixement del paràsit.[66]

Habitualment, la infecció per aquest protozou remet després d'una única dosi del compost nitroimidazòlic adequat. En persones coinfectades pel VIH, simptomàtiques o no, es recomana perllongar el tractament una setmana.[67]

Segons mètodes d'acoblament molecular, una alternativa terapèutica viable seria el desenvolupament de nous productes antiprotozoaris fitoquímics dirigits contra proteïnes molt concretes de T. vaginalis.[68] L'oli essencial del pròpolis vermell brasiler mostra in vivo i in vitro una alta activitat antiparasitària, que podria ser útil per desenvolupar en el futur fàrmacs tòpics contra la tricomoniasi vaginal.[69] Certes fraccions purificades de les saponines extretes de la planta Manilkara rufula, pertanyent a la família Sapotaceae, provoquen la mort de les tricomones induint canvis a la seva membrana que impossibiliten la viabilitat del microorganisme sense causar efectes citotòxics en l'epiteli vaginal.[70] A l'Índia, les saponines de l'arbre Sapindus mukorossi s'utilitzen com a substància espermicida i mostren igualment una notable acció anti-T. vaginalis.[71] Experimentalment, diferents extrets d'Eucalyptus camaldulensis -en especial el d'acetat d'etil- són notablement actius contra T. vaginalis cultivades.[72] També s'han investigat les propietats de l'àcid betulínic (abundant en l'arbre Betula pubescens) i d'altres triterpenoides contra el paràsit.[73] In vitro, l'extret etanòlic de Zingiber officinale indueix l'apoptosi del protozou.[74]

Una altra estratègia que ha donat uns resultats clínics preliminars prometedors tractant la tricomoniasi és l'ús de teràpia fotodinàmica amb blau de metilè com a substància fotosensibilitzadora.[75]

Referències[modifica]

  1. Conrad MD, Gorman AW, Schillinger JA, Fiori PL, et al «Extensive genetic diversity, unique population structure and evidence of genetic exchange in the sexually transmitted parasite Trichomonas vaginalis» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2012 Mar; 6 (3), pp: e1573. DOI: 10.1371/journal.pntd.0001573. PMC: 3313929. PMID: 22479659 [Consulta: 31 març 2018].
  2. Swygard H, Seña AC, Hobbs MM, Cohen MS «Trichomoniasis: clinical manifestations, diagnosis and management» (en anglès). Sex Transm Infect, 2004 Abr; 80 (2), pp: 91-95. ISSN: ‎1368-4973. PMC: 1744792. PMID: 15054166 [Consulta: 10 desembre 2017].
  3. Parent KN, Takagi Y, Cardone G, Olson NH, et al «Structure of a Protozoan Virus from the Human Genitourinary Parasite Trichomonas vaginalis» (en anglès). mBio, 2013 Mar-Abr; 4 (2), pp: e00056-13. DOI: 10.1128/mBio.00056-13. PMC: 3622925. PMID: 23549915 [Consulta: 10 desembre 2017].
  4. Hirt, RP «Trichomonas vaginalis virulence factors: an integrative overview» (en anglès). Sex Transm Infect, 2013 Set; 89 (6), pp: 439-443. DOI: 10.1136/sextrans-2013-051105. PMC: 3749517. PMID: 23694938 [Consulta: 18 febrer 2018].
  5. Ioannidis A, Papaioannou P, Magiorkinis E, Magana M, et al «Detecting the Diversity of Mycoplasma and Ureaplasma Endosymbionts Hosted by Trichomonas vaginalis Isolates» (en anglès). Front Microbiol, 2017 Jun 28; 8, pp: 1188. DOI: 10.3389/fmicb.2017.01188. PMC: 5487939. PMID: 28702014 [Consulta: 18 febrer 2018].
  6. Margarita V, Rappelli P, Dessì D, Pintus G, et al «Symbiotic Association with Mycoplasma hominis Can Influence Growth Rate, ATP Production, Cytolysis and Inflammatory Response of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Front Microbiol, 2016 Jun 20; 7, pp: 953. DOI: 10.3389/fmicb.2016.00953. PMC: 4913105. PMID: 27379081 [Consulta: 18 febrer 2018].
  7. Fürnkranz U, Henrich B, Walochnik J «Mycoplasma hominis impacts gene expression in Trichomonas vaginalis» (en anglès). Parasitol Res, 2018 Mar; 117 (3), pp: 841-847. DOI: 10.1007/s00436-018-5761-6. PMC: 5846828. PMID: 29368037 [Consulta: 3 maig 2018].
  8. Fürnkranz U, Walochnik J, Henrich B «Mycoplasma hominis shows strain-dependent increase of resistance to selected antibiotics after symbiosis with Trichomonas vaginalis» (en anglès). J Glob Antimicrob Resist, 2018; Apr 13, pii: S2213-7165(18)30070-5. DOI: 10.1016/j.jgar.2018.04.003. ISSN: 2213-7165. PMID: 29660412 [Consulta: 3 maig 2018].
  9. Lilly, E «Trichomonas vaginalis» (en anglès). MicroWiki. University of Massachusetts Dartmouth, 2010; Ag 20, pàgs: 5 [Consulta: 15 desembre 2017].
  10. Schneider RE, Brown MT, Shiflett AM, Dyall SD, et al «The Trichomonas vaginalis hydrogenosome proteome is highly reduced relative to mitochondria, yet complex compared with mitosomes» (en anglès). Int J Parasitol, 2011 Nov; 41 (13-14), pp: 1421–1434. DOI: 10.1016/j.ijpara.2011.10.001. PMC: 4437511 [Consulta: 15 desembre 2017].
  11. Paulish-Miller TE, Augostini P, Schuyler JA, Smith WL, et al «Trichomonas vaginalis Metronidazole Resistance Is Associated with Single Nucleotide Polymorphisms in the Nitroreductase Genes ntr4Tv and ntr6Tv» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2014 Maig; 58 (5), pp: 2938–2943. DOI: 10.1128/AAC.02370-13. PMC: 3993245. PMID: 24550324 [Consulta: 21 febrer 2018].
  12. Bradic M, Warring SD, Tooley GE, Scheid P, et al «Genetic Indicators of Drug Resistance in the Highly Repetitive Genome of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Genome Biol Evol, 2017 Jun 1; 9 (6), pp: 1658-1672. DOI: 10.1093/gbe/evx110. PMC: 5522705. PMID: 28633446 [Consulta: 21 febrer 2018].
  13. Vázquez, F; García, MJ; Pérez, F; Palacio, v «Trichomonas vaginalis: tratamiento y resistencia a nitroimidazoles» (en castellà). Enferm Infecc Microbiol Clin, 2001 Mar; 19, pp: 114-124. DOI: 10.1016/S0213-005X(01)72580-3. ISSN: 0213-005X [Consulta: 20 febrer 2018].
  14. Carlton JM, Hirt RP, Silva JC, Delcher AL, et al «Draft Genome Sequence of the Sexually Transmitted Pathogen Trichomonas vaginalis» (en anglès). Science, 2007 Gen 12; 315 (5809), pp: 207–212. DOI: 10.1126/science.1132894. PMC: 2080659. PMID: 17218520 [Consulta: 14 desembre 2017].
  15. Smith AJ, Chudnovsky L, Simoes-Barbosa A, Delgadillo-Correa MG, et al «Novel Core Promoter Elements and a Cognate Transcription Factor in the Divergent Unicellular Eukaryote Trichomonas vaginalis» (en anglès). Mol Cell Biol, 2011 Abr; 31 (7), pp: 1444-1458. DOI: 10.1128/MCB.00745-10. PMC: 3135286. PMID: 21245378 [Consulta: 15 desembre 2017].
  16. Zubáčová, Z «Chromosomes of parasitic protist Trichomonas vaginalis -Tesi doctoral-» (en anglès). Department of Parasitology. Faculty of Science, Charles University, 2011; Nov 23, pàgs: 45 [Consulta: 12 març 2018].
  17. Dunne RL, Dunn LA, Upcroft P, O'Donoghue PJ, Upcroft JA «Drug resistance in the sexually transmitted protozoan Trichomonas vaginalis» (en anglès). Cell Res, 2003 Ag; 13 (4), pp: 239-249. DOI: 10.1038/sj.cr.7290169. ISSN: 1001-0602. PMID: 12974614 [Consulta: 17 desembre 2017].
  18. Nievas YR, Vashisht AA, Corvi MM, Metz S, et al «Protein palmitoylation plays an important role in Trichomonas vaginalis adherence» (en anglès). Mol Cell Proteomics, 2018; Feb 14, pii: mcp.RA117.000018. DOI: 10.1074/mcp.RA117.000018. ISSN: 1535-9484. PMID: 29444981 [Consulta: 18 febrer 2018].
  19. Mercer F, Ng SH, Brown TM, Boatman G, Johnson PJ «Neutrophils kill the parasite Trichomonas vaginalis using trogocytosis» (en anglès). PLoS Biol, 2018 Feb 6; 16 (2), pp: e2003885. DOI: 10.1371/journal.pbio.2003885. ISSN: 1545-7885. PMID: 29408891 [Consulta: 18 febrer 2018].
  20. Hernández HM, Marcet R, Sarracent J «Biological roles of cysteine proteinases in the pathogenesis of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Parasite, 2014 Oct; 21, pp: 54. DOI: 10.1051/parasite/2014054. PMC: 4209856. PMID: 25348828 [Consulta: 3 març 2018].
  21. Dias-Lopes G, Saboia-Vahia L, Margotti ET, Fernandes NS, et al «Morphologic study of the effect of iron on pseudocyst formation in Trichomonas vaginalis and its interaction with human epithelial cells» (en anglès). Mem Inst Oswaldo Cruz, 2017 Oct; 112 (10), pp: 664-673. DOI: 10.1590/0074-02760170032. PMC: 5607515. PMID: 28953994 [Consulta: 12 març 2018].
  22. Singh M, Beri D, Nageshan RK, Chavaan L, et al «A secreted Heat shock protein 90 of Trichomonas vaginalis» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2018 Maig 16; 12 (5), pp: e0006493. DOI: 10.1371/journal.pntd.0006493. PMC: 5973626. PMID: 29768419 [Consulta: 14 juny 2018].
  23. Strese A, Backlund A, Alsmark C «A recently transferred cluster of bacterial genes in Trichomonas vaginalis--lateral gene transfer and the fate of acquired genes» (en anglès). BMC Evol Biol, 2014 Jun 5; 14, pp: 119. DOI: 10.1186/1471-2148-14-119. PMC: 4082486. PMID: 24898731 [Consulta: 11 març 2018].
  24. Bradic M, Carlton JM «Does the common sexually transmitted parasite Trichomonas vaginalis have sex?» (en anglès). PLoS Pathog, 2018 Mar 8; 14 (3), pp: e1006831. DOI: doi: 10.1371/journal.ppat.1006831. ISSN: 1553-7374. PMID: 29518151 [Consulta: 11 març 2018].
  25. CDC «Trichomoniasis. Diagnostic Considerations» (en anglès). 2015 Sexually Transmitted Diseases Treatment Guidelines. U.S. Department of Health & Human Services, 2016: Ag 12 (rev), pàgs: 8 [Consulta: 11 desembre 2017].
  26. PubChem «Acridine orange» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2018 Jun 30; Compound Summary CID 62344 (rev), pàgs: 23 [Consulta: 1 juliol 2018].
  27. Khatoon R, Jahan N, Khan HM, Rabbani T, Ahmad S «Evaluation of Different Staining Techniques in the Diagnosis of Trichomonas vaginalis Infection in Females of Reproductive Age Group» (en anglès). J Clin Diagn Res, 2014 Des; 8 (12), pp: DC05–DC08. DOI: 10.7860/JCDR/2014/9765.5261. PMC: 4316250. PMID: 25653944 [Consulta: 1 juliol 2018].
  28. Fonseca THS, Oliveira FMS, Alacoque M, Rocha MI, et al «Immunocytochemistry Improving the Diagnosis of Trichomonas vaginalis Infections» (en anglès). Biomed Res Int, 2017; 2017, pp: 5642535. DOI: 10.1155/2017/5642535. PMC: 5382293. PMID: 28424786 [Consulta: 9 desembre 2017].
  29. Gaydos CA, Klausner JD, Pai NP, Kelly H, et al «Rapid and point-of-care tests for the diagnosis of Trichomonas vaginalis in women and men» (en anglès). Sex Transm Infect, 2017 Jul 6, pii: sextrans-2016-053063. DOI: 10.1136/sextrans-2016-053063. PMID: 28684611 [Consulta: 10 desembre 2017].
  30. Schwebke JR, Gaydos CA, Davis T, Marrazzo J, et al «Clinical Evaluation of the Cepheid Xpert® TV Assay for detection of Trichomonas vaginalis with Prospectively Collected Female and Male Specimens» (en anglès). J Clin Microbiol, 2017 Nov 22, pii: JCM.01091-17. DOI: 10.1128/JCM.01091-17. ISSN: 1098-660X. PMID: 29167292 [Consulta: 11 desembre 2017].
  31. Klassen-Fischer, MK; Ali, IS «Trichomoniasis» (en anglès). A: Topics on the Pathology of Protozoan and Invasive Arthropod Diseases, Chap. 7 (e-book) AFIP Press, 2011 Jun; ADA545141, pàgs: 9 [Consulta: 31 març 2018].
  32. Menezes CB, Frasson AP, Tasca T «Trichomoniasis - are we giving the deserved attention to the most common non-viral sexually transmitted disease worldwide?» (en anglès). Microb Cell, 2016 Jun 27; 3 (9), pp: 404-419. DOI: 10.15698/mic2016.09.526. PMC: 5354568. PMID: 28357378 [Consulta: 9 desembre 2017].
  33. Carvajal-Gamez BI, Quintas-Granados LI, Arroyo R, Vázquez-Carrillo LI, et al «Putrescine-dependent re-localization of TvCP39, a cysteine proteinase involved in Trichomonas vaginalis cytotoxicity» (en anglès). PLoS One, 2014 Set 24; 9 (9), pp: e107293. DOI: 10.1371/journal.pone.0107293. PMC: 4175073. PMID: 25251406 [Consulta: 12 març 2018].
  34. Pérez-Villanueva J, Hernández-Campos A, Yépez-Mulia L, Méndez-Cuesta C, et al «Synthesis and antiprotozoal activity of novel 2-{[2-(1H-imidazol-1-yl)ethyl-sulfanyl}-1H-benzimidazole derivatives» (en anglès). Bioorg Med Chem Lett, 2013 Jul 15; 23(14), pp: 4221-4224. DOI: 10.1016/j.bmcl.2013.05.012. ISSN: 0960894X. PMID: 23731944 [Consulta: 12 març 2018].
  35. Malla, N «Human Trichomoniasis due to Trichomonas vaginalis - Current Perspectives» (en anglès). A: Sexually Transmitted Infections, Chap. 6 (Malla, M; Editor). InTech, 2012, Mar 21, pàgs: 19 ISBN 978-953-51-0258-8. DOI: 10.5772/32447 [Consulta: 4 març 2018].
  36. Rathod SD, Krupp K, Klausner JD, Arun A, et al «Bacterial vaginosis and risk for Trichomonas vaginalis infection: a longitudinal analysis» (en anglès). Sex Transm Dis, 2011 Set; 38 (9), pp: 882-886. DOI: 10.1097/OLQ.0b013e31821f91a1. PMC: 3156984. PMID: 21844747 [Consulta: 15 desembre 2017].
  37. Smith LM, Wang M, Zangwill K, Yeh S «Trichomonas vaginalis infection in a premature newborn» (en anglès). J Perinatol, 2002 Set; 22 (6), pp: 502-503. DOI: 10.1038/sj.jp.7210714. ISSN: 0743-8346. PMID: 12168131 [Consulta: 9 desembre 2017].
  38. Trintis J1, Epie N, Boss R, Riedel S «Neonatal Trichomonas vaginalis infection: a case report and review of literature» (en anglès). Int J STD AIDS, 2010 Ag; 21 (8), pp: 606-607. DOI: 10.1258/ijsa.2010.010174. ISSN: 0956-4624. PMID: 20975098 [Consulta: 12 desembre 2017].
  39. Hoffman DJ, Brown GD, Wirth FH, Gebert BS, et al «Urinary tract infection with Trichomonas vaginalis in a premature newborn infant and the development of chronic lung disease» (en anglès). J Perinatol, 2003 Gen; 23 (1), pp: 59-61. DOI: 10.1038/sj.jp.7210819. ISSN: 0743-8346. PMID: 12556929 [Consulta: 18 febrer 2018].
  40. Carter JE, Whithaus KC «Neonatal respiratory tract involvement by Trichomonas vaginalis: a case report and review of the literature» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2008 Gen; 78 (1), pp: 17-19. ISSN: 1476-1645. PMID: 18187779 [Consulta: 30 juny 2018].
  41. Hamilton H, Pontiff KL, Bolton M, Bradbury RS, et al «Trichomonas vaginalis Brain Abscess in a Neonate» (en anglès). Clin Infect Dis, 2018 Feb 1; 66 (4), pp: 604-607. DOI: 10.1093/cid/cix908. ISSN: 1058-4838. PMID: 29069338 [Consulta: 30 juny 2018].
  42. Kissinger, P «Trichomonas vaginalis: a review of epidemiologic, clinical and treatment issues» (en anglès). BMC Infect Dis, 2015 Ag 5; 15, pp: 307. DOI: 10.1186/s12879-015-1055-0. PMC: 4525749. PMID: 26242185 [Consulta: 13 març 2018].
  43. Donders GG, Depuydt CE, Bogers JP, Vereecken AJ «Association of Trichomonas vaginalis and Cytological Abnormalities of the Cervix in Low Risk Women» (en anglès). PLoS One, 2013 Des 30; 8 (12), pp: e86266. DOI: 10.1371/journal.pone.0086266. PMC: 3875579. PMID: 24386492 [Consulta: 9 desembre 2017].
  44. Soper, DE «Enfermedad Inflamatoria Pélvica» (en castellà). Obstet Gynecol, 2010 Ag; 116 (2 Pt 1), pp: 419-428. DOI: 10.1097/AOG.0b013e3181e92c54. ISSN: ‎0029-7844. PMID: 20664404 [Consulta: 9 desembre 2017].
  45. Coleman JS, Gaydos CA, Witter F «Trichomonas vaginalis vaginitis in obstetrics and gynecology practice: new concepts and controversies» (en anglès). Obstet Gynecol Surv, 2013 Gen; 68 (1), pp: 43-50. DOI: 10.1097/OGX.0b013e318279fb7d. PMC: 3586271. PMID: 23322080 [Consulta: 11 desembre 2017].
  46. Tsevat DG, Wiesenfeld HC, Parks C, Peipert JF «Sexually transmitted diseases and infertility» (en anglès). Am J Obstet Gynecol, 2017 Gen; 216 (1), pp: 1-9. DOI: 10.1016/j.ajog.2016.08.008. PMC: 5193130. PMID: 28007229 [Consulta: 24 febrer 2018].
  47. Abdolrasouli A, Amin A, Baharsefat M, Roushan A, Mofidi S «Persistent urethritis and prostatitis due to Trichomonas vaginalis: A case report» (en anglès). Can J Infect Dis Med Microbiol, 2007 Set; 18 (5), pp: 308-310. ISSN: 1918-1493. PMC: 2533556. PMID: 18923725 [Consulta: 31 març 2018].
  48. Fisher, I; Morton, RS «Epididymitis due to Trichomonas vaginalis» (en anglès). Br J Vener Dis, 1969 Set; 45 (3), pp: 252-253. DOI: 10.1136/sti.45.3.252. PMC: 1048476. PMID: 5388153 [Consulta: 31 març 2018].
  49. Daly JJ, Sherman JK, Green L, Hostetler TL «Survival of Trichomonas vaginalis in human semen» (en anglès). Genitourin Med, 1989 Abr; 65 (2), pp: 106-108. ISSN: 0266-4348. PMC: 1194298. PMID: 2787774 [Consulta: 18 desembre 2017].
  50. Roh J, Lim YS, Seo MY, Choi Y, Ryu JS «The secretory products of Trichomonas vaginalis decrease fertilizing capacity of mice sperm in vitro» (en anglès). Asian J Androl, 2015 Mar-Abr; 17 (2), pp: 319-323. DOI: 10.4103/1008-682X.145070. PMC: 4650456. PMID: 25578937 [Consulta: 31 març 2018].
  51. Gong YH, Liu Y, Li P, Zhu ZJ, et al «A nonobstructive azoospermic patient with Trichomonas vaginalis infection in testes» (en anglès). Asian J Androl, 2018 Gen-Feb; 20 (1), pp: 97-98. DOI: 10.4103/1008-682X.195561. PMC: 5753565. PMID: 28051042 [Consulta: 31 març 2018].
  52. Santos Diéguez, I «Tricomoniasis: una visión amplia» (en castellà). Iatreia, 2014 Abr-Jun; 27 (2), pp: 198-205. ISSN: 0121-0793 [Consulta: 18 febrer 2018].
  53. Sutcliffe S, Neace C, Magnuson NS, Reeves R, Alderete JF «Trichomonosis, a Common Curable STI, and Prostate Carcinogenesis—A Proposed Molecular Mechanism» (en anglès). PLoS Pathog, 2012 Ag; 8 (8), pp: e1002801. DOI: 10.1371/journal.ppat.1002801. PMC: 3415452. PMID: 22912571 [Consulta: 18 febrer 2018].
  54. Shui IM, Kolb S, Hanson C, Sutcliffe S, et al «Trichomonas vaginalis infection and risk of advanced prostate cancer» (en anglès). Prostate, 2016 Maig; 76 (7), pp: 620-623. DOI: 10.1002/pros.23153. PMC: 5002353. PMID: 26818005 [Consulta: 18 febrer 2018].
  55. Iqbal J, Al-Rashed J, Kehinde EO «Detection of Trichomonas vaginalis in prostate tissue and serostatus in patients with asymptomatic benign prostatic hyperplasia» (en anglès). BMC Infect Dis, 2016 Set 23; 16 (1), pp: 506. DOI: 10.1186/s12879-016-1843-1. PMC: 5034458. PMID: 27660027 [Consulta: 13 març 2018].
  56. Im SJ, Han IH, Kim JH, Gu NY, et al «Inflammatory response of a prostate stromal cell line induced by Trichomonas vaginalis» (en anglès). Parasite Immunol, 2016 Abr; 38 (4), pp: 218-227. DOI: 10.1111/pim.12308. ISSN: 0141-9838. PMID: 26832322 [Consulta: 25 març 2018].
  57. UniProt «Macrophage migration inhibitory factor» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2018 Jun 20; P14174 (MIF_HUMAN), pàgs: 13 [Consulta: 29 juny 2018].
  58. Twu O, Dessí D, Vu A, Mercer F, et al «Trichomonas vaginalis homolog of macrophage migration inhibitory factor induces prostate cell growth, invasiveness, and inflammatory responses» (en anglès). Proc Natl Acad Sci USA, 2014 Jun 3; 111 (22), pp: 8179-8184. DOI: 10.1073/pnas.1321884111. PMC: 4050605. PMID: 24843155 [Consulta: 29 juny 2018].
  59. Chen YP, Twu O, Johnson PJ «Trichomonas vaginalis Macrophage Migration Inhibitory Factor Mediates Parasite Survival during Nutrient Stress» (en anglès). MBio, 2018 Jun 26; 9 (3), pii: e00910-18. DOI: 10.1128/mBio.00910-18. ISSN: 2150-7511. PMID: 29946046 [Consulta: 29 juny 2018].
  60. Poole DN, McClelland RS «Global epidemiology of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Sex Transm Infect, 2013 Set; 89 (6), pp: 418-422. DOI: 10.1136/sextrans-2013-051075. ISSN: ‎1368-4973. PMID: 23744960 [Consulta: 9 desembre 2017].
  61. Secor WE, Meites E, Starr MC, Workowski KA «Neglected parasitic infections in the United States: trichomoniasis» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2014 Maig; 90 (5), pp: 800-804. DOI: 10.4269/ajtmh.13-0723. PMC: 4015567. PMID: 24808247 [Consulta: 12 març 2018].
  62. CEEISCAT «Informe epidemiològic. Document tècnic núm. 22». Agència de Salut Pública de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2015, pags: 122 [Consulta: 12 març 2018].
  63. Schwebke JR, Barrientes FJ «Prevalence of Trichomonas vaginalis Isolates with Resistance to Metronidazole and Tinidazole» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2006 Des; 50 (12), pp: 4209–4210. DOI: 10.1128/AAC.00814-06. PMC: 1693974. PMID: 17000740 [Consulta: 9 desembre 2017].
  64. Leitsch, D «Recent Advances in the Trichomonas vaginalis Field» (en anglès). F1000Res, 2016 Feb 11; 5, pii: F1000 Faculty Rev-162. DOI: 10.12688/f1000research.7594.1. PMC: 4755396. PMID: 26918168 [Consulta: 12 desembre 2017].
  65. Backus KV, Muzny CA, Beauchamps LS «Trichomonas vaginalis Treated With Boric Acid in a Metronidazole Allergic Female» (en anglès). Sex Transm Dis, 2017 Feb; 44 (2), pp: 120. DOI: 10.1097/OLQ.0000000000000559. ISSN: ‎1368-4973. PMID: 27984554 [Consulta: 12 desembre 2017].
  66. Hopper M, Yun JF, Zhou B, Le C, et al «Auranofin inactivates Trichomonas vaginalis thioredoxin reductase and is effective against trichomonads in vitro and in vivo» (en anglès). Int J Antimicrob Agents, 2016 Des; 48 (6), pp: 690–694. DOI: 10.1016/j.ijantimicag.2016.09.020. PMC: 5154799. PMID: 27839893 [Consulta: 9 desembre 2017].
  67. Meites E, Gaydos CA, Hobbs MM, Kissinger P, et al «A Review of Evidence-Based Care of Symptomatic Trichomoniasis and Asymptomatic Trichomonas vaginalis Infections» (en anglès). Clin Infect Dis, 2015 Des 15; 61 Supl 8, pp: S837-S848. DOI: 10.1093/cid/civ738. PMC: 4657597. PMID: 26602621 [Consulta: 18 febrer 2018].
  68. Setzer MS, Byler KG, Ogungbe IV, Setzer WN «Natural Products as New Treatment Options for Trichomoniasis: A Molecular Docking Investigation» (en anglès). Sci Pharm, 2017 Gen 27; 85 (1), pii: E5. DOI: 10.3390/scipharm85010005. PMC: 5388143. PMID: 28134827 [Consulta: 17 desembre 2017].
  69. Sena-Lopes Â, Bezerra FSB, das Neves RN, de Pinho RB, et al «Chemical composition, immunostimulatory, cytotoxic and antiparasitic activities of the essential oil from Brazilian red propolis» (en anglès). PLoS One, 2018 Feb 1; 13 (2), pp: e0191797. DOI: 10.1371/journal.pone.0191797. PMC: 5794096. PMID: 29390009 [Consulta: 18 febrer 2018].
  70. de Brum Vieira P, Silva NLF, Menezes CB, da Silva MV, et al «Trichomonicidal and parasite membrane damaging activity of bidesmosic saponins from Manilkara rufula» (en anglès). PLoS One, 2017 Nov 30; 12 (11), pp: e0188531. DOI: 10.1371/journal.pone.0188531. PMC: 5708768. PMID: 29190689 [Consulta: 24 febrer 2018].
  71. Tiwari P, Singh D, Singh MM «Anti-Trichomonas activity of Sapindus saponins, a candidate for development as microbicidal contraceptive» (en anglès). J Antimicrob Chemother, 2008 Set; 62 (3), pp: 526-534. DOI: 10.1093/jac/dkn223. ISSN: 0305-7453. PMID: 18544604 [Consulta: 24 març 2018].
  72. Hassani S, Asghari G, Yousefi H, Kazemian A, et al «Effects of different extracts of Eucalyptus camaldulensis on Trichomonas vaginalis parasite in culture medium» (en anglès). Adv Biomed Res, 2013 Jun 29; 2, pp: 47. DOI: 10.4103/2277-9175.114187. PMC: 3905333. PMID: 24516847 [Consulta: 12 març 2018].
  73. Innocente AM, de Brum Vieira P, Frasson AP, Casanova BB, et al «Anti-Trichomonas vaginalis activity from triterpenoid derivatives» (en anglès). Parasitol Res, 2014 Ag; 113 (8), pp: 2933-2940. DOI: 10.1007/s00436-014-3955-0. ISSN: 0932-0113. PMID: 24880238 [Consulta: 24 març 2018].
  74. Arbabi M, Delavari M, Fakhrieh Kashan Z, Taghizadeh M, Hooshyar H «Ginger (Zingiber officinale) induces apoptosis in Trichomonas vaginalis in vitro» (en anglès). Int J Reprod Biomed (Yazd), 2016 Nov; 14 (11), pp: 691-698. ISSN: 2476-3772. PMC: 5153574. PMID: 27981254 [Consulta: 24 març 2018].
  75. Silva Fonseca TH, Alacoque M, Silva Oliveira FM, Soares BM, et al «Photodynamic therapy as a new approach to Trichomonas vaginalis inactivation» (en anglès). Photodiagnosis Photodyn Ther, 2018; Feb 11, pii: S1572-1000(17)30360-5. DOI: 10.1016/j.pdpdt.2018.02.006. ISSN: 1572-1000. PMID: 29444462 [Consulta: 17 febrer 2018].

Bibliografia[modifica]

  • Markell, E.K., Voge, M., John D.T. 1990.-Parasitología médica. Interamericana-McGraw-Hill. Madrid. ISBN 9788476154373
  • Soulsby, E.J.L. 1987.-Parasitología y enfermedades parasitarias en los animales domésticos. Interamericana. México. ISBN 9789682573712
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trichomonas vaginalis Modifica l'enllaç a Wikidata