Trichomonas vaginalis

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaTrichomonas vaginalis
Trichomonas Giemsa DPDx.JPG
Tinció de Giemsa d'un cultiu in vitro de T. vaginalis
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Protista
Fílum Metamonada
Ordre Trichomonadida
Família Trichomonadidae
Gènere Trichomonas
Espècie Trichomonas vaginalis
Donné, 1836
Modifica dades a Wikidata

Trichomonas vaginalis és un protozou patogen flagel·lat pertanyent a l'ordre dels Trichomonadida que parasita el tracte urogenital humà, tant d'homes com de dones. Produeix una patologia anomenada tricomonosi urogenital. Va ser descrit per primera vegada pel metge francès Alfred Francois Donné (1801–1878) el 1836. Anys més tard, el 1916, Hoehne va demostrar que aquest paràsit era el responsable d'un tipus d'infecció vaginal específica i a partir de la dècada de 1950 es conegueren prou les seves característiques com per classificar-la dins de les MTSs. Aquest protozou té la capacitat d'interactuar amb altres microorganismes i compartir tant el medi colonitzat com la via d'infecció.[1][2] La seva virulència augmenta si viu en simbiosi amb Trichomonasvirus[3] o Micoplasma spp. i/o Ureaplasma spp.[4] Per exemple, les relacions mutualistes entre T. vaginalis i el bacteri oportunista M. hominis, present a la flora vaginal, beneficien ambdós simbionts en detriment de l'hoste humà.[5]

Morfologia i particularitats microbiològiques[modifica]

Presenta una mida de 10-20 μm de longitud, 2–14 μm d'amplada i una morfologia piriforme. La seva forma pot variar en funció de les propietats físico-químiques de l'entorn.[6] Posseeix 5 flagels; quatre d'ells són anteriors i lliures i el cinquè es dirigeix a la part posterior des del centre del paràsit en forma de membrana ondulada. L'axonema creua el citoplasma del microorganisme i sobresurt del seu extrem posterior. És un protozou sense mitocòndries. Utilitza uns orgànuls -hidrogenosomes- molt especials per obtenir energia dels carbohidrats en condicions anaeròbiques i també aeròbiques, emprant una via particular del metabolisme fermentatiu.[7]

Té un genoma llarg (la soca G3, 176.441.227 parells de bases) amb  ~60,000 gens codificadors de proteïnes organitzats en sis cromosomes.[8] Això fa que T. vaginalis sigui un dels eucariotes amb una capacitat codificadora més alta. Un aspecte interessant d'aquest protozou és que els seus mecanismes de transcripció són semblants als dels metazous.[9]

La mencionada gran capacitat codificadora fa que les diferents soques del paràsit tinguin una gran versatilitat a l'hora de desenvolupar resistència a diferents medicaments i que sigui difícil identificar els subtils mecanismes gènics que participen en el procés de la seva inducció i que segurament poden ser distints sota condicions aeròbiques o anaeròbiques, fet que complica bastant l'obtenció de dades homogènies als laboratoris.[10]

Per adherir-se a les cèl·lules que infecta, T. vaginalis fa servir una reacció d'acilació proteica particular, la palmitoilació, la qual fa possible l'agregació dels paràsits i la subseqüent formació de microcolònies en el teixit. Un possible objectiu farmacològic per tractar la tricomoniasi és inhibir dita reacció emprant 2-bromopalmitat (un anàleg halogenat no metabolitzable de l'àcid palmític).[11]

La seva mida fa difícil que els neutròfils el puguin fagocitar; per això aquests leucòcits intenten combatre el paràsit utilitzant la trogocitosi (un procés que permet a les cèl·lules del sistema immune arrencar parts de la cèl·lula presentadora d'antigen). El coneixement dels mecanismes moleculars que determinen aquesta forma de resposta davant T. vaginalis pot ajudar en el disseny de noves vacunes contra la infecció per tricomones.[12]

Cicle vital[modifica]

El T. vaginalis viu exclusivament en el tracte urogenital dels éssers humans. És un paràsit monoxè (tot el seu cicle biològic té lloc en un hoste únic). Es reprodueix per fissió binària. En les dones es pot trobar a la vagina i en la uretra, mentre que en els homes pot trobar-se en la uretra, la pròstata i l'epidídim. No pot viure en cap altre òrgan, fluid corporal o mitjà, a excepció d'un cultiu de laboratori. El T. vaginalis necessita per al seu desenvolupament òptim un pH de 5,5, de manera que no serà capaç de sobreviure en una vagina sana (de pH 4-4,5). No obstant això, una vegada que prospera la infecció el mateix paràsit produeix un augment de l'alcalinitat del medi per afavorir el seu creixement. Des d'aquest moment, els trofozoïts es divideixen incrementant el seu nombre. En el moment en què es produeixi un contacte sexual dels trofozoïts estaran en disposició d'infectar al nou hoste.

Diagnòstic[modifica]

El muntatge humit ha estat el procediment clàssic per diagnosticar el paràsit microscòpicament. Si bé la seva sensibilitat és baixa -(51%–65%) en extensions vaginals i menor en mostres masculines d'orina, semen i uretrals- és senzill i econòmic. Es recomanable avaluar les preparacions com més aviat millor després de la recollida del material, ja que en poques hores disminueix molt la fiabilitat dels resultats.[13]

  • S'ha de prendre una petita mostre del fluix vaginal col·locant-la en una gota de sèrum fisiològic sobre un portaobjectes i es cobreix amb un cobreobjectes i s'observa al microscòpic. Si existeixen aquests paràsits se'ls veurà movent-se àgilment d'un costat a un altre. També s'observarà que parasiten algunes cèl·lules epitelials, usualment en grup.
  • En la preparació citològica amb tinció de Papanicolau, s'observen els paràsits de forma allarga infectant la cèl·lula epitelial.

Les tècniques immunohistoquímiques aplicades a la citologia de diferents tipus de mostres permeten assolir una millora dels nivells de sensibilitat i especificitat en la detecció d'infeccions per T. vaginalis, inclús en els casos d'una baixa presència del paràsit en el material analitzat.[14] Els cultius foren considerats el estàndard d'or diagnòstic fins al perfeccionament i la generalització de les proves biomoleculars. Avui dia, existeixen tests basats en mètodes d'amplificació molecular que identifiquen el paràsit en l'orina de dones i homes.[15] Alguns d'ells fan possible l'obtenció de resultats positius en 40 minuts, sent d'especial interès pel cribratge de la malaltia en centres d'atenció primària.[16]

Patologia[modifica]

La principal causa de l'afecció produïda per el T. vaginalis es troba en l'acció mecànica del paràsit sobre les mucoses genitals, que deriva en processos inflamatoris, i en l'acció tòxicoal·lèrgica produïda per les alteracions citoplasmàtiques i nuclears de les cèl·lules de les mucoses. Aquesta capacitat de causar microlesions en la mucosa vaginal augmenta significativament el risc d'infecció pel VIH;[17] per això, el paràsit es considera un factor coadjuvant en la transmissió i adquisició d'aquesta virasi.

En la dona[modifica]

Presenta un període d'incubació de 5 a 25 dies que desemboca en una vulvovaginitis amb leucorrea, pruïja vulvar i ardor vaginal. Apareixen petèquies i es produeixen secrecions groguenques en la fase aguda i blanquinoses en la fase crònica, on abunden els trofozoïts, glòbuls blancs i cèl·lules mortes de les mucoses. Si la infecció arriba a la uretra podrà produir-se una uretritis. Els principals factors que determinaran el curs de la infecció són el pH i la flora bacteriana de la vagina. L'existència d'una vaginosi bacteriana és un dels factors que més afavoreixen el desenvolupament de la tricomonasi, ja que altera les condicions normals de la mucosa i condiciona la seva resposta inflamatòria.[18] En les dones embarassades les infeccions per T. vaginalis incrementen les possibilitats d'un part preterme.[19] Rarament, la infecció materna ocasiona una tricomonosi neonatal.[20] S'han registrat casos, però, de vaginitis i infeccions urinàries greus en prematurs originades per T. vaginalis.[21]

Per se, sense la concurrència d'altres MTS -en especial la infecció pel VPH- T. vaginalis no es directament relacionable amb el càncer cervical, però pot causar anomalies inespecífiques en les cèl·lules del cèrvix que dificultin el diagnòstic citològic.[22] La vaginitis per tricomones és una de les patologies a tenir en compte en cas de malaltia pèlvica inflamatòria.[23] El paràsit és responsable de nombrosos casos de salpingitis (infecció de les trompes de Fal·lopi) i d'endometritis postpart.[24]

En l'home[modifica]

En aquest cas, el paràsit no troba unes condicions òptimes per al seu desenvolupament pel que la infecció cursa en l'home gairebé sempre de forma asimptomàtica, pel que és considerat portador. En els excepcionals casos que presenten símptomes, aquests són produïts per una uretritis, una prostatitis o una epididimitis, que cursen amb coissor en orinar, secrecions uretrals i edema prepucial. En aquests casos, el paràsit es veu afavorit quan hi ha estretor uretral.

Malgrat la curta exposició del semen al paràsit durant el seu trànsit per la uretra, un nombre relativament reduït de T. vaginalis arriba a dit fluid. A 37°C, el protozou sobreviu íntegre entre 12-24 hores en el líquid seminal i també resisteix bé la congelació, sense alterar la quantitat d'espermatozous o disminuir significativament la seva motilitat. Per això, es considera que aquest medi té la capacitat de transmetre la infecció, un fet a tenir en compte abans de seleccionar i crioprotegir semen de donants per inseminació artificial.[25]

Malgrat els resultats d'alguns estudis epidemiològics, els mecanismes moleculars que lliguen el paràsit amb la carcinogènesi no es coneixen bé[26] i, ara per ara, no hi cap evidència que associï la seroposivitat a T. vaginalis amb un increment del risc de desenvolupar un càncer de pròstata d'alt grau.[27]

Epidemiologia[modifica]

El T. vaginalis només afecta a humans, de manera que aquests són els seus reservoris. Es considera que l'home és en la majoria dels casos un portador asimptomàtic causant de la propagació de la infecció. S'estima que uns 250 milions d'individus són infectats cada any. La prevalença de la tricomonosi varia molt d'unes regions a altres depenent de factors com l'edat, l'estat de salut, la promiscuïtat sexual, la higiene i les condicions socioeconòmiques. En qualsevol cas, la major prevalença la presenten les dones d'edats compreses entre els 16 i els 35 anys i especialment aquelles dedicades a la prostitució (prevalença ≈ 50-70%). Encara que la transmissió és exclusivament venèria, hi ha hagut casos de dones infectades per l'ús d'esponges o tovalloles humides infectades, només explicables per la capacitat de T. vaginalis de sobreviure algunes hores en ambients càlids i hidratats i ser transmès per fòmits. L'aparició de la SIDA ha fomentat l'ús de mesures profilàctiques i això ha generat un descens lògic dels casos de tricomonosi a molts països, encara que les estimacions globals de l'OMS preveuen una incidència d'uns 240 milions nous casos/any.[28]

Tractament[modifica]

Les irrigacions vaginals amb aigua amb sal destrueixen els paràsits ràpidament, però la solució salina no arriba al cèrvix, per això s'han de combinar amb medicació sistèmica amb metronidazole o tinidazole. També s'utilitzen òvuls intravaginals d'aquests antibiòtics. En cas de resistència als nitroimidazoles[29] les opcions terapèutiques són limitades, sent la paromomicina un dels fàrmacs més emprats. També s'ha avaluat l'eficàcia de la pentamicina (un macròlid) contra aquestes infeccions resistents.[30] Les irrigacions amb àcid bòric han donat bons resultats en dones amb infeccions recurrents i al·lèrgiques al metronidazole.[31] Estudis in vivo i in vitro indiquen que alguns compostos antireumàtics molt específics i ja comercialitzats podrien inhibir amb eficàcia els mecanismes de creixement del paràsit.[32]

Habitualment, la infecció per aquest protozou remet després d'una única dosi del compost nitroimidazòlic adequat. En persones coinfectades pel VIH, simptomàtiques o no, es recomana perllongar el tractament una setmana.[33]

Segons mètodes d'acoblament molecular, una alternativa terapèutica viable seria el desenvolupament de nous productes antiprotozoaris fitoquímics dirigits contra proteïnes molt concretes de T. vaginalis.[34]

Una altra estratègia que ha donat uns resultats clínics preliminars prometedors tractant la tricomoniasi és l'ús de teràpia fotodinàmica amb blau de metilè com a substància fotosensibilitzadora.[35]

Referències[modifica]

  1. Swygard H, Seña AC, Hobbs MM, Cohen MS «Trichomoniasis: clinical manifestations, diagnosis and management» (en anglès). Sex Transm Infect, 2004 Abr; 80 (2), pp: 91-95. ISSN: ‎1368-4973. PMC: 1744792. PMID: 15054166 [Consulta: 10 desembre 2017].
  2. Parent KN, Takagi Y, Cardone G, Olson NH, et al «Structure of a Protozoan Virus from the Human Genitourinary Parasite Trichomonas vaginalis» (en anglès). mBio, 2013 Mar-Abr; 4 (2), pp: e00056-13. DOI: 10.1128/mBio.00056-13. PMC: 3622925. PMID: 23549915 [Consulta: 10 desembre 2017].
  3. Hirt, RP «Trichomonas vaginalis virulence factors: an integrative overview» (en anglès). Sex Transm Infect, 2013 Set; 89 (6), pp: 439-443. DOI: 10.1136/sextrans-2013-051105. PMC: 3749517. PMID: 23694938 [Consulta: 18 febrer 2018].
  4. Ioannidis A, Papaioannou P, Magiorkinis E, Magana M, et al «Detecting the Diversity of Mycoplasma and Ureaplasma Endosymbionts Hosted by Trichomonas vaginalis Isolates» (en anglès). Front Microbiol, 2017 Jun 28; 8, pp: 1188. DOI: 10.3389/fmicb.2017.01188. PMC: 5487939. PMID: 28702014 [Consulta: 18 febrer 2018].
  5. Margarita V, Rappelli P, Dessì D, Pintus G, et al «Symbiotic Association with Mycoplasma hominis Can Influence Growth Rate, ATP Production, Cytolysis and Inflammatory Response of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Front Microbiol, 2016 Jun 20; 7, pp: 953. DOI: 10.3389/fmicb.2016.00953. PMC: 4913105. PMID: 27379081 [Consulta: 18 febrer 2018].
  6. Lilly, E «Trichomonas vaginalis» (en anglès). MicroWiki. University of Massachusetts Dartmouth, 2010; Ag 20, pàgs: 5 [Consulta: 15 desembre 2017].
  7. Schneider RE, Brown MT, Shiflett AM, Dyall SD, et al «The Trichomonas vaginalis hydrogenosome proteome is highly reduced relative to mitochondria, yet complex compared with mitosomes» (en anglès). Int J Parasitol, 2011 Nov; 41 (13-14), pp: 1421–1434. DOI: 10.1016/j.ijpara.2011.10.001. PMC: 4437511 [Consulta: 15 desembre 2017].
  8. Carlton JM, Hirt RP, Silva JC, Delcher AL, et al «Draft Genome Sequence of the Sexually Transmitted Pathogen Trichomonas vaginalis» (en anglès). Science, 2007 Gen 12; 315 (5809), pp: 207–212. DOI: 10.1126/science.1132894. PMC: 2080659. PMID: 17218520 [Consulta: 14 desembre 2017].
  9. Smith AJ, Chudnovsky L, Simoes-Barbosa A, Delgadillo-Correa MG, et al «Novel Core Promoter Elements and a Cognate Transcription Factor in the Divergent Unicellular Eukaryote Trichomonas vaginalis» (en anglès). Mol Cell Biol, 2011 Abr; 31 (7), pp: 1444-1458. DOI: 10.1128/MCB.00745-10. PMC: 3135286. PMID: 21245378 [Consulta: 15 desembre 2017].
  10. Dunne RL, Dunn LA, Upcroft P, O'Donoghue PJ, Upcroft JA «Drug resistance in the sexually transmitted protozoan Trichomonas vaginalis» (en anglès). Cell Res, 2003 Ag; 13 (4), pp: 239-249. DOI: 10.1038/sj.cr.7290169. ISSN: 1001-0602. PMID: 12974614 [Consulta: 17 desembre 2017].
  11. Nievas YR, Vashisht AA, Corvi MM, Metz S, et al «Protein palmitoylation plays an important role in Trichomonas vaginalis adherence» (en anglès). Mol Cell Proteomics, 2018; Feb 14, pii: mcp.RA117.000018. DOI: 10.1074/mcp.RA117.000018. ISSN: 1535-9484. PMID: 29444981 [Consulta: 18 febrer 2018].
  12. Mercer F, Ng SH, Brown TM, Boatman G, Johnson PJ «Neutrophils kill the parasite Trichomonas vaginalis using trogocytosis» (en anglès). PLoS Biol, 2018 Feb 6; 16 (2), pp: e2003885. DOI: 10.1371/journal.pbio.2003885. ISSN: 1545-7885. PMID: 29408891 [Consulta: 18 febrer 2018].
  13. CDC «Trichomoniasis. Diagnostic Considerations» (en anglès). 2015 Sexually Transmitted Diseases Treatment Guidelines. U.S. Department of Health & Human Services, 2016: Ag 12 (rev), pàgs: 8 [Consulta: 11 desembre 2017].
  14. Fonseca THS, Oliveira FMS, Alacoque M, Rocha MI, et al «Immunocytochemistry Improving the Diagnosis of Trichomonas vaginalis Infections» (en anglès). Biomed Res Int, 2017; 2017, pp: 5642535. DOI: 10.1155/2017/5642535. PMC: 5382293. PMID: 28424786 [Consulta: 9 desembre 2017].
  15. Gaydos CA, Klausner JD, Pai NP, Kelly H, et al «Rapid and point-of-care tests for the diagnosis of Trichomonas vaginalis in women and men» (en anglès). Sex Transm Infect, 2017 Jul 6, pii: sextrans-2016-053063. DOI: 10.1136/sextrans-2016-053063. PMID: 28684611 [Consulta: 10 desembre 2017].
  16. Schwebke JR, Gaydos CA, Davis T, Marrazzo J, et al «Clinical Evaluation of the Cepheid Xpert® TV Assay for detection of Trichomonas vaginalis with Prospectively Collected Female and Male Specimens» (en anglès). J Clin Microbiol, 2017 Nov 22, pii: JCM.01091-17. DOI: 10.1128/JCM.01091-17. ISSN: 1098-660X. PMID: 29167292 [Consulta: 11 desembre 2017].
  17. Menezes CB, Frasson AP, Tasca T «Trichomoniasis - are we giving the deserved attention to the most common non-viral sexually transmitted disease worldwide?» (en anglès). Microb Cell, 2016 Jun 27; 3 (9), pp: 404-419. DOI: 10.15698/mic2016.09.526. PMC: 5354568. PMID: 28357378 [Consulta: 9 desembre 2017].
  18. Rathod SD, Krupp K, Klausner JD, Arun A, et al «Bacterial vaginosis and risk for Trichomonas vaginalis infection: a longitudinal analysis» (en anglès). Sex Transm Dis, 2011 Set; 38 (9), pp: 882-886. DOI: 10.1097/OLQ.0b013e31821f91a1. PMC: 3156984. PMID: 21844747 [Consulta: 15 desembre 2017].
  19. Smith LM, Wang M, Zangwill K, Yeh S «Trichomonas vaginalis infection in a premature newborn» (en anglès). J Perinatol, 2002 Set; 22 (6), pp: 502-503. DOI: 10.1038/sj.jp.7210714. ISSN: 0743-8346. PMID: 12168131 [Consulta: 9 desembre 2017].
  20. Trintis J1, Epie N, Boss R, Riedel S «Neonatal Trichomonas vaginalis infection: a case report and review of literature» (en anglès). Int J STD AIDS, 2010 Ag; 21 (8), pp: 606-607. DOI: 10.1258/ijsa.2010.010174. ISSN: 0956-4624. PMID: 20975098 [Consulta: 12 desembre 2017].
  21. Hoffman DJ, Brown GD, Wirth FH, Gebert BS, et al «Urinary tract infection with Trichomonas vaginalis in a premature newborn infant and the development of chronic lung disease» (en anglès). J Perinatol, 2003 Gen; 23 (1), pp: 59-61. DOI: 10.1038/sj.jp.7210819. ISSN: 0743-8346. PMID: 12556929 [Consulta: 18 febrer 2018].
  22. Donders GG, Depuydt CE, Bogers JP, Vereecken AJ «Association of Trichomonas vaginalis and Cytological Abnormalities of the Cervix in Low Risk Women» (en anglès). PLoS One, 2013 Des 30; 8 (12), pp: e86266. DOI: 10.1371/journal.pone.0086266. PMC: 3875579. PMID: 24386492 [Consulta: 9 desembre 2017].
  23. Soper, DE «Enfermedad Inflamatoria Pélvica» (en castellà). Obstet Gynecol, 2010 Ag; 116 (2 Pt 1), pp: 419-428. DOI: 10.1097/AOG.0b013e3181e92c54. ISSN: ‎0029-7844. PMID: 20664404 [Consulta: 9 desembre 2017].
  24. Coleman JS, Gaydos CA, Witter F «Trichomonas vaginalis vaginitis in obstetrics and gynecology practice: new concepts and controversies» (en anglès). Obstet Gynecol Surv, 2013 Gen; 68 (1), pp: 43-50. DOI: 10.1097/OGX.0b013e318279fb7d. PMC: 3586271. PMID: 23322080 [Consulta: 11 desembre 2017].
  25. Daly JJ, Sherman JK, Green L, Hostetler TL «Survival of Trichomonas vaginalis in human semen» (en anglès). Genitourin Med, 1989 Abr; 65 (2), pp: 106-108. ISSN: 0266-4348. PMC: 1194298. PMID: 2787774 [Consulta: 18 desembre 2017].
  26. Sutcliffe S, Neace C, Magnuson NS, Reeves R, Alderete JF «Trichomonosis, a Common Curable STI, and Prostate Carcinogenesis—A Proposed Molecular Mechanism» (en anglès). PLoS Pathog, 2012 Ag; 8 (8), pp: e1002801. DOI: 10.1371/journal.ppat.1002801. PMC: 3415452. PMID: 22912571 [Consulta: 18 febrer 2018].
  27. Shui IM, Kolb S, Hanson C, Sutcliffe S, et al «Trichomonas vaginalis infection and risk of advanced prostate cancer» (en anglès). Prostate, 2016 Maig; 76 (7), pp: 620-623. DOI: 10.1002/pros.23153. PMC: 5002353. PMID: 26818005 [Consulta: 18 febrer 2018].
  28. Poole DN, McClelland RS «Global epidemiology of Trichomonas vaginalis» (en anglès). Sex Transm Infect, 2013 Set; 89 (6), pp: 418-422. DOI: 10.1136/sextrans-2013-051075. ISSN: ‎1368-4973. PMID: 23744960 [Consulta: 9 desembre 2017].
  29. Schwebke JR, Barrientes FJ «Prevalence of Trichomonas vaginalis Isolates with Resistance to Metronidazole and Tinidazole» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2006 Des; 50 (12), pp: 4209–4210. DOI: 10.1128/AAC.00814-06. PMC: 1693974. PMID: 17000740 [Consulta: 9 desembre 2017].
  30. Leitsch, D «Recent Advances in the Trichomonas vaginalis Field» (en anglès). F1000Res, 2016 Feb 11; 5, pii: F1000 Faculty Rev-162. DOI: 10.12688/f1000research.7594.1. PMC: 4755396. PMID: 26918168 [Consulta: 12 desembre 2017].
  31. Backus KV, Muzny CA, Beauchamps LS «Trichomonas vaginalis Treated With Boric Acid in a Metronidazole Allergic Female» (en anglès). Sex Transm Dis, 2017 Feb; 44 (2), pp: 120. DOI: 10.1097/OLQ.0000000000000559. ISSN: ‎1368-4973. PMID: 27984554 [Consulta: 12 desembre 2017].
  32. Hopper M, Yun JF, Zhou B, Le C, et al «Auranofin inactivates Trichomonas vaginalis thioredoxin reductase and is effective against trichomonads in vitro and in vivo» (en anglès). Int J Antimicrob Agents, 2016 Des; 48 (6), pp: 690–694. DOI: 10.1016/j.ijantimicag.2016.09.020. PMC: 5154799. PMID: 27839893 [Consulta: 9 desembre 2017].
  33. Meites E, Gaydos CA, Hobbs MM, Kissinger P, et al «A Review of Evidence-Based Care of Symptomatic Trichomoniasis and Asymptomatic Trichomonas vaginalis Infections» (en anglès). Clin Infect Dis, 2015 Des 15; 61 Supl 8, pp: S837-S848. DOI: 10.1093/cid/civ738. PMC: 4657597. PMID: 26602621 [Consulta: 18 febrer 2018].
  34. Setzer MS, Byler KG, Ogungbe IV, Setzer WN «Natural Products as New Treatment Options for Trichomoniasis: A Molecular Docking Investigation» (en anglès). Sci Pharm, 2017 Gen 27; 85 (1), pii: E5. DOI: 10.3390/scipharm85010005. PMC: 5388143. PMID: 28134827 [Consulta: 17 desembre 2017].
  35. Silva Fonseca TH, Alacoque M, Silva Oliveira FM, Soares BM, et al «Photodynamic therapy as a new approach to Trichomonas vaginalis inactivation» (en anglès). Photodiagnosis Photodyn Ther, 2018; Feb 11, pii: S1572-1000(17)30360-5. DOI: 10.1016/j.pdpdt.2018.02.006. ISSN: 1572-1000. PMID: 29444462 [Consulta: 17 febrer 2018].

Bibliografia[modifica]

  • Markell, E.K., Voge, M., John D.T. 1990.-Parasitología médica. Interamericana-McGraw-Hill. Madrid. ISBN 9788476154373
  • Soulsby, E.J.L. 1987.-Parasitología y enfermedades parasitarias en los animales domésticos. Interamericana. México. ISBN 9789682573712
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trichomonas vaginalis Modifica l'enllaç a Wikidata