Eleanor Powell

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaEleanor Powell
Eleanor powell crop.jpg
Eleanor Powell
Dades biogràfiques
Naixement Eleanor Torrey Powell
21 de novembre de 1912
Springfield (Massachusetts)
Mort 11 de febrer de 1982
Beverly Hills, Los Angeles
Sepultura Hollywood Forever Cemetery
Nacionalitat Estats Units Estats Units
Activitat professional
Ocupació Actriu de teatre, actriu de cinema i actriu de televisió
Dades familiars
Cònjuge Glenn Ford, 23 d'octubre, 1943 - 23 de novembre, 1959.

IMDB: 0007224
Modifica dades a Wikidata

Eleanor Powell (Springfield (Massachusetts), Estats Units, 21 de novembre de 1912 - Beverly Hills, Los Angeles, Califòrnia, 11 de febrer de 1982) fou una actriu de teatre i cinema estatunidenca.

La reina del claqué[modifica | modifica el codi]

Mesurava 1.69 m. i era tímida, el que la portà a prendre classes de ballet per a vèncer el seu caràcter apocat i poc comunicatiu. D'aquesta forma no tan sols aconseguí superar les seves dificultats per a relacionar-se socialment, sinó que inclús acabà convertint-se en una de les estrelles més aplaudides del cinema musical hollywoodenc rodat en els anys trenta i quaranta. Inclús es guanyà un lloc en el cèlebre passeig de la Fama de Hollywood. Així que es pot dir que el diner invertit en aquestes primeres classes de ball restà ben gastat, encara que curiosament en aquell primer contacte amb el ball no estudià claqué, que era la disciplina que li proporcionaria l'èxit professional en els escenaris i davant les càmeres.

Els seus pares es separaren quan ells només tenia onze mesos d'edat i es divorciaren quan tenia dos anys, així que la seva mare li va dir que el seu pare havia mort, intentant protegir-la de l'escàndol. De manera que la jove va créixer convençuda de què era orfe fins que va descobrir la veritat als 23 anys i es trobà amb el seu progenitor.

Va ser descoberta per un caça-talents quan comptava onze anys, de forma casual. Estava ballant en la platja d'Atlantic City durant una visita als seus familiars i Gus Edwards, productor d'espectacles de ball amb infants la veié i la fitxà per a un dels seus espectacles, una revista de vodevil juvenil infantil, la Vaudeville Kiddie Review.

Debut professional[modifica | modifica el codi]

Tenia dotze anys quan realitzà el seu primer treball com a professional en l'hotel Ambassador d'Atlantic City, localitat en la que actua en els seus clubs fins a complir els setze anys d'edat, moment en què decidí traslladar-se a Nova York per treballar ballant en el Ritz Grill, abans de debutar oficialment a Broadway l'any 1928 en l'obra The optimists, que no aguantà gaires representacions, obligant-la a buscar ocupació en altres espectacles. En aquell moment encara no dominava el claqué i de fet no l'interessava en absolut, perquè considerava que era un estil mancat de gràcia i elegància. Però donat que en cadascuna de les proves a les que es presentava li preguntaven per aquest estil i que havia perdut diverses oportunitats de feina per no controlar-lo, acabà per convencers de que necessitava dominar el claqué si volia tenir més oportunitats en el món de l'espectacle. Així fou com s'apuntà a unes classes en la Jack Donahue Dance School de Nova York. En les classes portava un pes extra per mantenir els seus peus més arrelats a terra, fins que dominà el ball i iclús creà el seu propi estil de claqué. Arribà a exercir com a professora en aquesta mateixa escola. A més, en aquesta etapa participà en diversos espectacles privats amb el llegendari as del claqué, Bill "Bojangles" Robinson, que segons els estudiosos del jazz dance fou l'instigador de la variant up on its toes, un estil de ball que treballava molt sobre la improvisació. La pròpia Eleanor Powell considerava que un ballarí de claqué era un bateria frustrat.

De retorn, a Broadway equipada amb el seu domini del claqué aconseguí treballar en diverses revistes mentre perfeccionava el seu estil. Pel gener de 1929 aparegué en l'obra Follow Thru, interpretant en número de claqué Button Up Your Overcoat, que la convertí en estrella de Broadway. Dos anys més tard compartí protagonisme amb Anita Page i Fanny Brice en l'obra Crazy Quilt, i actuà en el prestigiós Carnegie Hall amb l'orquestra de Paul Whiteman, entrant a formar part l'any següent de les noies de Ziegfeld en l'espectacle Hot-Cha! A mitjans dels anys trenta, Eleanor Powell era ja aclamada com la millor ballarina de claqué per l'associació Dance Masters of America.

Broadway Melody of 1940

El seu èxit en escena i el progressiu increment del seu estrellat entre les moltes femines que treballaven en aquest moment per als musicals de Broadway no tardà a atraure sobre ella l'interès dels caça talents de Hollywood. Finalment, debutà davant les càmeres el 1935, iniciant una llarga associació sota contracta amb l'estudi Metro-Goldwyn-Mayer, que dominà el gènere musical en l'era daurada de Hollywood. El primer film que va fer per aquesta productora fou Broadway Melody of 1938, una espècie de revista musical traslladada a la pantalla gran amb la que s'inicià un recorregut que la portaria a coincidir davant les càmeres amb alguns dels galans més populars del moment, com Nelson Eddy, estrella de les operetes, Fred Astaire o James Stewart, en una carrera curta per lo habitual en les estrelles del cinema nord-americà clàssic (només hi ha catorze títols en la seva filmografia), però que fou més que suficient per incorporar-la a l'elenc d'estrelles de la pantalla.

Eleanor era una brillant ballarina de gran capacitat tècnica, però quelcom de la seva timidesa infantil encara li restava i li mancava la personalitat aclaparadora d'algunes companyes com Ginger Rogers o Rita Hayworth. Això va fer que malgrat la seva habilitat com a ballarina no pogués competir amb les altres opcions d'estrellat femení en el gènere musical que anaven acumulant-se any rere any en les produccions de l'anomenada Meca del cinema, i d'algun modo ha impedit que els aficionats al gènere musical la tinguin entre les seves actrius favorites.

S'assegurà un lloc destacat en el gènere amb el seu treball a Broadway Melody of 1940, amb el que es converteix en una de les millors parelles de Fred Astaire davant les càmeres, mostrant-se a l'altura del cèlebre ballarí, i amb el que assolí el seu millor moment cinematogràfic en el número final Beguin the Beguine, tornà a sorprendre per la seva perícia a les ordes del prestigiós Busby Berkeley en el número de top hat Ritme fascinant, en el film Lady Be Good. El 1944, acabada la seva relació professional amb l'estudi MGM, passà a treballar per l'Universal Studios a Sensations of 1945, que tingué tan pobres resultats que foren determinants perquè Eleanor abandonés el cinema per a dedicar-se a la seva família.

Casada amb Glenn Ford i ministra de l'Església[modifica | modifica el codi]

Un altre motiu que portà Eleanor Powell retirar-se fou el seu matrimoni amb una de les estrelles masculines del Hollywood daurat, el canadenc Glenn Ford, protagonista de Gilda, entre moltes altres. Es casaren el 23 d'octubre de 1943 i es divorciaren el 23 de novembre de 1959, després de tenir un fill, Peter Ford, nascut el 5 de febrer de 1945 i que fou cantant de rock'n roll i actor com els seus pares. De fet, començà treballar davant les càmeres acompanyant la seva mare en la sèrie de TV The Faith of Our Children, de temàtica religiosa i que explica el biaix que prengué la vida de l'actriu en apartar-se del cinema.

Casada amb Glenn després de vint anys treballant com a ballarina i potser coneixent les limitacions que l'imposarien professionalment la seva maternitat tant com les limitacions que imposava a la seva carrera el relleu generacional que començava a gestar-se a Hollywood en els anys cinquanta, l'actriu havia decidit abandonar el cinema per a ocupar-se de ser mare i esposa. Però en els seus plans per el que podríem anomenar la vida civil s'incloïen activitats filantròpiques en diferents organitzacions religioses i de caritat que finalment la portarien a ser ordenada ministra de l'església de la Unitat. A partir d'aquest moment no es cansà de repetir que quan ballava claqué el que escoltaven els espectadors era el batec del seu cor dient:

« Gracies i que Déu us beneeixi. »

Com a conseqüència col·lateral de la seva ocupació com a ministra d'aquesta església, s'ocupà de presentar un programa televisiu matinal els diumenges, dirigit a infants i joves, el ja mencionat The Faith of Our Children, al front del qual hi resta duran tres temporades. El programa guanyà un premi Emmy regional al millor producte televisiu per a la infància, així que no devia ser dolent, i va mantenir a la Powell en el món de l'espectacle després d'abandonar el cinema, si bé al contrari que molts dels seus companys d'ofici, ella no cercà obrir-se camí com estrella de la pantalla petita després d'haver posat fi a la seva carrera en gran pantalla.

Red Skelton, Patricia Dane, Eleanor Powell i Thurston Hall en el film I Dood It

El divorci de Glenn Ford no fou precisament amistós. Ella al·legà crueltat mental per part del seu marit a l'hora de sol·licitar la dissolució del matrimoni i va haver de reinventar-se professionalment treballant en clubs nocturns per poder guanyar alguns diners. Treballà en locals de Nova York i Las Vegas. No manquen biògrafs que adjudiquin a l'atur professional que sofrí Eleanor, mentre Ford continuava exercint com a estrella, la discrepàncies sentimentals en la parella. Les actuacions de Powell en directe es perllongaren fins a la dècada dels seixanta, convertint-se en una figura destacada en el repertori de l'hotel Sahara, a Las Vegas, on destacà per la seva impressionant forma física comptant quasi cinquanta anys. En aquesta mateixa dècada també va fer algunes aparicions com a estrella invitada en espectacles de televisió com The Hollywood Palace i El show d'Ed Sullivan.

Va haver de passar una altra dècada perquè la indústria del cinema li reconegués la seva aportació al gènere musical atorgant-li un Premi Ellie en la National Film Ceremony de 1981 per la seva contribució al cinema, un guardó tardà i que arribà poc temps abans de la seva mort, víctima de càncer, quan comptava 69 anys d'edat. Al ser ministra de l'Església de la Unitat, les restes mortals d'Eleanor Powell reposen en una rèplica de la Bíblia en bronze en el cementiri de Hollywood Forever,a Hollywood, prop de la tomba del cèlebre galà del cinema mut Rodolfo Valentino.

La seva última aparició pública tingué lloc en el tribut rendit per l'American Film Institute a Fred Astaire.

Filmografia bàsica[modifica | modifica el codi]

  • Queen High (1930);
  • No Contest! (curtmetratge) (1934);
  • George White's 1935 Scandals (1936)
  • Broadway Melody of 1936 (1936);
  • Born to Dance (1937);
  • 'Broadway Melody of 1938 (1939);
  • Rosalie (1939);
  • Honolulu (1940)
  • Broadway Melody 1940 (1941);
  • Lady Be Good (1942);
  • Ship Ahoy (1943);
  • I Dood It (1944);
  • Sensations of 1945 (1950);
  • Duchess of Idaho (1952);
  • Star Revue (televisió) (1953);
  • The Faith of Our Children (sèrie de televisió).

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eleanor Powell Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Revista de cinema ACCIÖN del mes de març de 2013. (ISSN: 2172-0517)


Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de cinema ACCIÖN del mes de març de 2014. (ISSN: 2172-0517)