Ellen Gleditsch

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaEllen Gleditsch
EllenGleditsch.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 29 desembre 1879
Mandal
Mort 5 juny 1968 (88 anys)
Oslo
Sepultura Oslo Western Civil Cemetery Tradueix
Alma mater Universitat d'Oslo
Universitat de París
Institut Curie
Universitat de Yale
Activitat professional
Ocupació Química i professora
Ocupador Universitat d'Oslo
Dades familiars
Germans
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Ellen Gleditsch (nascuda el 29 de desembre de 1879 a Mandal, morta el 5 de juny de 1968 a Oslo) fou una química noruega que tingué la radioactivitat i la radioquímica com el seu camp d'investigació. Es va convertir en la segona dona professora de Noruega (després de Kristine Bonnevie). Va començar la seva carrera com a assistent de Marie Curie, va esdevenir un pioner de la radioquímica, va establir la vida mitjana del radi i va ajudar a demostrar l'existència dels isòtops.[1][2]

Biografia[modifica]

Gleditsch va néixer el 1879 a Mandal, Noruega. Tot i que es va graduar a l'escola secundària com un dels millors de la seva de la seva classe, en aquell moment no hi havia possibilitat per a les dones de fer exàmens d'ingrés a la universitat. Per tant, va treballar com a auxiliar de farmàcia on va tenir l'oportunitat de treballar per obtenir un títol no acadèmic en química i farmacologia en 1902.[3]El 1905, amb el suport del seu mentor Eyvind Bødtker, va superar l'examen d'ingrés a la universitat, però va triar d'anar a estudiar a París.[4]

Després d'iniciar la seva carrera en farmàcia, se'n va anar a estudiar radioactivitat a La Sorbona i va treballar al laboratori de Marie Curie a partir de 1907 i fins al 1912.[5]Al laboratori de Curie, Gleditsch va desenvolupar una tècnica anomenada cristal·litzacions fraccionals, que purifica el radi. Va passar cinc anys d'anàlisi amb Curie i va tornar fins i tot després de deixar el laboratori per supervisar els experiments. En 1911, va rebre un grau de "Licenciée en scences" per la Sorbona. El 1912 va tornar a la Universitat d'Oslo, on va ser contractada com a professora i investigadora. Dos anys més tard, va rebre una beca per anar als EUA per continuar les seves investigacions al millor equipat laboratori de radioquímica de la Universitat Yale.[4]Va treballar al laboratori de Bertram Boltwood, on va completar les seves investigacions sobre la vida mitjana del radi, la qual va calcular en 1.686 anys.[5]Aquest valor va romandre intacte durant 35 anys fins que el van corregir altres investigadors, amb una capacitat de mesura més precisa, i el van fixar en 1620 anys.[6]

Un dels científics que al principi l'havia allunyada de Yale, va escriure amb ella dos articles amb ella, i al juny de 1914 l'Smith College li va atorgar un doctorat honorari per la seva feina.[4] En 1913-1914, va tornar a la Universitat d'Oslo[5] i es va convertir en la segona dona a ser triada a l'Acadèmia de Ciències d'Oslo en 1917.[4] Durant la dècada de 1920, Gleditsch fet diversos viatges a França per ajudar Curie, així com un viatge a Cornualla per investigar una mina ubicada allà.[7]

En 1919, Gleditsch va cofundar l'Associació de Dones Acadèmiques de Noruega, per centrar-se en el desenvolupament de la ciència i les condicions en què treballaven les dones científiques. Creia també que la cooperació dels científics fomentaria la pau. Va exercir com a presidenta de l'organització de 1924 a 1928.[8]Es va unir a la Federació Internacional de Dones Universitàries el 1920,[9]en fou la seva presidenta del 1926 al 1929,[10]i va treballar per proporcionar beques perquè les dones poguessin estudiar a l'estranger.[9]El 1929, va fer un viatge als Estats Units, i el va recórrer des de Nova York a Califòrnia amb la intenció de promoure beques per a les dones.[8]

Tot i que el seu nomenament com a professora a Oslo el 1929 va causar controvèrsia,[9] va iniciar amb èxit un grup de recerca radioactivitat allà. Es va convertir en cap del departament de química inorgànica, un càrrec que mantindria fins a la seva jubilació.

Al llarg de la dècada de 1930, va continuar produint articles en anglès, francès, alemany i noruec. També va organitzar una sèrie de programes de ràdio per promoure i popularitzar l'estudi científic.[11] En la dècada de 1930 va dirigir, un laboratori de radioquímica fer a Noruega, que va ser utilitzat com un laboratori clandestí pels científics que fugien del règim nazi. Quan Noruega va ser ocupada durant la guerra, va amagar científics i va continuar amb els experiments a casa seva. Durant una incursió en el seu laboratori el 1943, les dones científiques van ser capaces de rescatar els minerals radioactius, però tots els homes van ser detinguts.[4]

Es va retirar de la universitat en 1946 i va començar a treballar amb la UNESCO en els seus esforços per acabar amb l'analfabetisme. El 1949, va participar activament en el comitè de treball i en 1952 va ser nomenada membre de la comissió de treball per al control de l'ús de la bomba atòmica. Aquell mateix any va renunciar a la UNESCO en protesta per l'admissió d'Espanya com a membre, estant com estava sota el govern del règim feixista de Franco.[12] El 1962 a l'edat de 83 anys, va rebre un doctorat honorari de la Sorbona. Fou la primera dona a rebre tal honor.[13]

Ellen Gleditsch va morir després de patir un vessament cerebral el 1968, als 88 anys.

Honors i premis[modifica]

Obres[modifica]

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 'Ellen Gleditsch', Encyclopedia of World Biography. Reimprès en línia a bookrags.com.
  2. A Devotion to Their Science: Pioneer Women of Radioactivity. Chemical Heritage Foundation, 1997, p. 51 ff. ISBN 978-0-941901-15-4. 
  3. Rayner-Canham, Marelene and Geoffrey. Women in Chemistry: Their Changing Roles from Alchemical Times to Mid-twentieth Century. American Chemical Society and Chemical Heritage Foundation, 1998, p. 107–110. ISBN 0841235228. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «The gifted crystallographer». Epigenesys. [Consulta: 9 agost del 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 Lykknes, A.; Kvittingen, L.; Børresen, A. K. «Ellen Gleditsch: Duty and responsibility in a research and teaching career, 1916-1946». Historical Studies in the Physical and Biological Sciences, 36, 2005, pàg. 131. DOI: 10.1525/hsps.2005.36.1.131.
  6. Gleditsch, Ellen. A: Oakes, Elizabeth H. International Encyclopedia of Women Scientists. Nova York, 2002. pàg. 134
  7. Rayner-Canham, Marelene F.; Rayner-Canham, Geoffrey W. A devotion to their science pioneer women of radioactivity. Filadèlfia, Pennsilvània: Chemical Heritage Foundation, 1997, p. 73. ISBN 978-0-773-56658-3 [Consulta: 9 agost 2015]. 
  8. 8,0 8,1 "Rayner-Canham (1997)", p 66
  9. 9,0 9,1 9,2 ; Kvittingen, L; Børresen, A. K. «Appreciated abroad, depreciated at home. The career of a radiochemist in Norway: Ellen Gleditsch (1879-1968)». Isis; an international review devoted to the history of science and its cultural influences, 95, 4, 2004, pàg. 576–609. DOI: 10.1086/430650. PMID: 16011295.
  10. Gleditsch, Ellen, Contributions of 20th Century Women to Physics, UCLA
  11. "Rayner-Canham (1997)", p 69
  12. "Rayner-Canham (1997)", p 72
  13. "Rayner-Canham (1997), p 73"

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ellen Gleditsch Modifica l'enllaç a Wikidata