Enrique San Francisco

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEnrique San Francisco
Quique San Francisco.tiff
(1978) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Rogelio Enrique San Francisco Cobo Modifica el valor a Wikidata
10 març 1955 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort1r març 2021 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (COVID-19 Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaColmenar Viejo Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsEnrique San Francisco Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCavaller legionari, actor i comediant Modifica el valor a Wikidata
Família
PareVicente Haro Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0760640 Allocine: 123564 Allmovie: p197698 Modifica el valor a Wikidata

Rogelio Enrique San Francisco Cobo, conegut com a Enrique - o Quique - San Francisco (Madrid, 10 de març de 1955 - Madrid, 1 de març de 2021) fou un humorista i actor madrileny. Va ser un dels secundaris més característics i prolífics del cinema espanyol havent fet moltes pel·lícules i sèries de televisió.[1]

Biografia[modifica]

Fill dels actors Enriqueta Cobo (Queta Ariel) i Vicente Haro[2] i germà de pare de Vicente Haro Vidal. Nascut a Madrid, la seva infància va transcórrer a Barcelona, on vivia amb la seva mare[1] i va debutar al cinema amb tan sols sis anys després d'haver fet publicitat. Al teatre va debutar dos anys després a El somni d'una nit d'estiu.[3] El 1965 va realitzar la seva primera actuació televisiva, intervenint com a protagonista en la sèrie de Televisió Espanyola Santi, botones de hotel, realitzada als estudis Miramar de Barcelona.[4]

De jove es va allistar a la Legió Espanyola arribant a ser franctirador i no s'hi va reenganxar per pressions familiars. Va complir el servei militar a Gran Canària, en el Regiment de Tiradors d'Infanteria "Canarias 50", on va aconseguir el grau de caporal. Posteriorment va ingressar a l'Actors Studio, però aviat va abandonar els estudis.[5]

Va conèixer al seu pare als 17 anys, quan intentava obrir-se camí com a actor a Madrid, amb qui es van entendre i fins i tot va viure amb ell uns anys.[1] Instal·lat a Madrid des de 1975, després del seu pas per l'Exèrcit i l'Actors Studio, es va dedicar a la interpretació, havent estat la seva carrera molt determinada pels seus peculiars trets físics.[1]

El 1975 va participar en dos episodis de la sèrie de TVE El pícaro, de Fernando Fernán Gómez.

Retrat d'Enrique San Francisco

La seva carrera cinematogràfica fou molt activa durant els anys 1970 i la primera meitat dels anys 1980. Fou un actor assenyalat dins del cinema quinqui en diverses pel·lícules dirigides per Eloy de la Iglesia com Navajeros (1980), Colegas (1982) i El pico (1983). Va ser un dels supervivents d'aquella generació del cinema quinqui arrasada per l'heroïna, que es va emportar un dels seus millors amics, Antonio Flores, germà de la seva parella de l'època, Rosario Flores.[1]

El 2002 va tenir un accident de moto que el va deixar més d'un any en cadira de rodes.[1] Però això no el va mantenir allunyat dels escenaris, participant habitualment al El club de la comedia, encara que el seu personatge de la sèrie de Televisió Espanyola Cuéntame cómo pasó, va desaparèixer temporalment pel seu accident de moto.

En els últims anys va estar més centrat en televisió, destacant el seu paper de Tinín en la sèrie de TVE Cuéntame cómo pasó (2001-2008).[1]

En teatre va participar en diverses obres, sent les més destacades Frankie y la boda (1965); Los ochenta son nuestros (1988), substituint Víctor Manuel García; La noche del sábado (1991); Decíamos ayer (1997), Entre fuerte y flojo (2004), amb Pablo Motos; Hijos de Mamá (2005), amb Jorge Sanz; Misterioso asesinato en Manhattan (2007); El enfermo imaginario (2009); Arte (2010), ¡Se quieren! (2011), reposició de 2002 en la qual va treballar amb Amparo Larrañaga; i Orquesta Club Virginia (2012), adaptació teatral de la pel·lícula de 1992. Igualment protagonitzà els espectacles Francamente... la vida según San Francisco (2001) i La crisis según San Francisco (2013).

A la ràdio va col·laborar amb No somos nadie, presentat per Pablo Motos a M80 Radio. També va participar en videoclips, amb Loquillo y Trogloditas (El Mánager) amb Rosario Flores (Gypsy Funky Love Me Do) i amb La Fuga (Humo y cristales).

Va morir a Madrid, l'1 de març de 2021, als 65 anys.[1]

Filmografia[modifica]

Televisió[modifica]

Premis i candidatures[modifica]

Premis Goya
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1989 Millor actor secundari El baile del pato Candidat[1]
1992 Orquesta Club Virginia Candidat[1]
Premis de la Unión de Actores
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1992 Millor interpretació secundària de cinema Orquesta Club Virginia Candidat[1]
Altres premis

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 Serra, Xavi. «Mor als 65 anys l'actor i humorista Enrique San Francisco». Ara, 01-03-2021. [Consulta: 1r març 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Mor l’actor Quique San Francisco als 65 anys». À Punt, 01-03-2021. [Consulta: 1r març 2021].
  3. «El sueño de una noche de verano en el Español». Diari ABC, 17-01-1964. [Consulta: 22 novembre 2011].
  4. Diario Vasco, 13 de marzo de 1965, página 9
  5. La surrealista vida de Enrique San Francisco: el exlegionario que ha vivido de pensión en pensión, elespanol.com, 31 de gener de 2018
  6. 6,0 6,1 «Web de Vicente Haro, representante de actores y actrices». Arxivat de l'original el 23 de juny de 2010. [Consulta: 1r octubre 2010].
  7. «La revista 'Toros y Teatro' premia al actor Enrique San Francisco». [Consulta: 17 agost 2009].