Vés al contingut

Epitácio Pessoa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaEpitácio Pessoa
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 maig 1865 Modifica el valor a Wikidata
Umbuzeiro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 febrer 1942 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Petrópolis (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortmalaltia de Parkinson Modifica el valor a Wikidata
11è President del Brasil
28 juliol 1919 – 15 novembre 1922
← Delfim Moreira – Artur Bernardes →
Federal deputy of Paraíba (en) Tradueix
15 novembre 1890 – 1894
Paraíba senator (en) Tradueix
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióFacultat de Dret de Recife Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciójutge, polític, diplomàtic, advocat Modifica el valor a Wikidata
PartitPartido Republicano Mineiro Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeMaria da Conceição de Manso Saião Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Epitácio Pessoa (portuguès: Epitácio Lindolfo da Silva Pessoa) (Umbuzeiro, 23 de maig de 1865 - Petrópolis, 13 de febrer de 1942) va ser un polític i jurista brasiler, president de la república entre 1919 i 1922.[1] El període de govern va ser marcat per revoltes militars que a la llarga acabarien en la Revolució de 1930, que va portar Getúlio Vargas al govern central.[2]

Va ser també diputat federal, en dues oportunitats, ministre de la Justícia, jutge del Suprem Tribunal Federal, procurador general de la República, senador tres vegades, cap de la delegació brasilera en la Conferència de Pau de París i jutge del Tribunal Permanent de Justícia Internacional, l'antic Tribunal Internacional de la Haia.[3]

Biografia

[modifica]

Va néixer a Paraíba, on els seus pares van morir de verola quan ell tenia set anys. Va ser educat i criat pel seu oncle, Henrique de Lucena, baró de Lucena, aleshores governador de Pernambuco. Era cosí segon de Sólon de Lucena, qui esdevindria també governador i president de l'Assemblea estatal.[4]

Epitácio Pessoa va estudiar al Liceu Pernambucano i va ingressar a la Facultat de Dret de Recife (ara pertanyent a la Universitat Federal de Pernambuco), on es va graduar el 1886, a la mateixa promoció que Antônio Joaquim Pires de Carvalho e Albuquerque (1865-1954), diputat, ministre del Suprem Tribunal Federal (STF) i fiscal general de la República. João Pessoa Cavalcanti de Albuquerque, nebot d'Epitácio i futur governador i candidat a la vicepresidència del país, també s'hi va graduar el 1903.[4]

Va conèixer el mariscal Deodoro da Fonseca, a qui va ser presentat pel seu nebot José Pessoa. Després de la proclamació de la República, va ser convidat pel governador Venâncio Neiva a ser secretari general del primer govern republicà de Paraíba. Va exercir com a diputat al Congrés Constituent de 1890 a 1891, on va destacar, i als vint-i-cinc anys va demostrar ser un jurista consumat.[5] De la seva actuació a l'Assemblea Nacional Constituent, es recorda el discurs que va pronunciar sobre la responsabilitat política del President de la República. En 1894, va resoldre abandonar la política, per discordances amb el president Floriano Peixoto. Va recórrer Europa i es va casar amb Maria da Conceição de Manso Sayão.[5]

Epitácio Lindolfo da Silva, graduat el 1886, professor de la Facultat de Dret de Recife i president de la República.

De tornada al Brasil, va ser ministre de Justícia en el Govern Campos Sales, quan va convidar Clóvis Beviláqua, professor amb el que havia coincidit en la seva etapa com a docent de la Facultat de Dret del Recife, per a elaborar el projecte de Codi Civil, que va ser sancionat el 1916, i va exercir simultàniament el càrrec de jutge de Tribunal Suprem Federal i procurador general de la República de 1902 a 1905.[5] Levi Carneiro, al Llibre d'un Advocat, assenyala que Epitácio Pessoa mai va ser vençut en els processos en què va ser relator. Es va jubilar als 47 anys, per invalidesa, com a jutge del Tribunal Suprem Federal. El 1912 és elegit senador, representant Paraíba.[6] Es va destacar al Congrés Nacional a l'assumir el càrrec de relator de la Comissió de Verificació de Poders.[5]

Amb la fi de la Primera Guerra Mundial, va dirigir la delegació del Brasil a la Conferència de Pau de París. Ruy Barbosa, nomenat cap de la delegació, va renunciar, sent substituït per Epitácio. La delegació brasilera, recolzada pels Estats Units, va obtenir bons resultats pel que fa als problemes que més de prop interessaven al Brasil: la venda del cafè brasiler emmagatzemat en ports europeus i els 70 bucs alemanys confiscats pel Brasil durant la guerra.

President de la República

[modifica]
Epitácio Pessoa

Epitácio va disputar la successió de Delfim Moreira, vicepresident de la república que va assumir la presidència interina a causa de la malaltia i mort del president electe, Rodrigues Alves. Pessoa va ser nomenat candidat mentre es trobava a París. En les eleccions del 13 d'abril de 1919,[a][7] Epitácio va tenir 286.373 vots, contra els 116.414 vots aconseguits pel septuagenari Ruy Barbosa, vencent els comicis sense ni haver sortit de França, cas únic en la història de la república brasilera. Va retornar al Brasil el 21 de juny de 1919.[8][5]

La seva candidatura havia sigut recolzada per Minas Gerais. La seva victòria va ser marcada per simbolismes, doncs un president paraibano representava una primera derrota de la política del cafè amb llet, sistema que fins llavors només havia comptat amb la solitària excepció del mariscal Hermes de la Fonseca, una dècada abans. Tanmateix, ell representava l'elecció de les oligarquies paulista i mineira.[5] També s'ha barallat la versió de què São Paulo i Minas Gerais van decidir, després de la mort de Rodrigues Alves, escollir un tertius, algú que no fos de cap dels dos estats. Aleshores, per a la següent elecció (la d'Artur Bernardes, el 1922) es va reprendre el sistema rotatiu.[2]

Govern

[modifica]

Amb la fi de la guerra, Europa va rehabilitar les seves indústries. Al Brasil es van succeir vagues obreres, mentre els empresaris i els terratinents cafeïcultors intentaven imposar les seves reivindicacions. Epitácio Pessoa, va buscar implantar una política d'austeritat fiscal. Tanmateix, van venir les pressions dels estats. Un préstec de nou milions de lliures va finançar la retenció de cafè verd en els ports brasilers. Un altre préstec dels Estats Units per a l'electrificació de la línia de ferrocarril Central, que comunicava Rio de Janeiro amb els estats de São Paulo i Minas Gerais.[9]

Carlos Chagas, en recepció al President de la República Epitácio Pessoa i al Rei Alberto I de Bèlgica.

Epitácio no va escapar de les polítiques dels governadors, per les quals el govern federal havia d'intervenir en nom dels grups polítics a nivell estatal a canvi de suport al Congrés. Va afrontar un dels períodes polítics més turbulents de la Primera República, amb la Revolta del Fort de Copacabana el 5 de juliol de 1922, la crisi de les cartes falsificades i la revolta dels clubs militars. El seu procés de successió va tenir lloc dins d'un clima molt turbulent a les Forces Armades. Entre els tinents i subordinats, hi havia un clima d'oposició a reformes polítiques profundes (Tenentisme).[10]

Va dur a terme alguns projectes per combatre la sequera al nord-est del Brasil. Es van construir 205 preses, 220 pous i 500 quilòmetres de vies fèrries locals. Tanmateix, això no va ser suficient per satisfer la pobresa insostenible de la població d'aquesta regió. També va supervisar l'economia del cafè, aconseguint mantenir un preu sostenible per a la principal exportació del Brasil en aquell moment. Al començament del seu mandat, adonant-se que la prosperitat resultant dels negocis en temps de guerra era contingent i temporal, va implementar una política financera estricta, fins i tot vetant lleis per augmentar els sous de les Forces Armades. Pessoa va nomenar dos polítics civils, Pandiá Calógeras i Raul Soares, per ocupar càrrecs militars, revitalitzant així la tradició monàrquica. Autoritari i enèrgic, amb la "llei de repressió de l'anarquisme" del 17 de gener de 1921, va intentar limitar les accions de l'oposició. El seu govern, segons Souto Maior, «va ser alhora laboriós, exigent i difícil».[9]

La seva administració va estar marcada per una intensa agitació política. En l'àmbit artístic, va destacar la Setmana d'Art Modern, celebrada a São Paulo, que buscava establir una nova manera de crear art al Brasil. Buscaven allunyar-se de les concepcions purament europees i crear un moviment clarament nacional. El radicalisme de la fase inicial del moviment va commocionar nombrosos sectors conservadors, que es van veure ridiculitzats pels nous artistes. Al capdavant del moviment hi havia Oswald de Andrade, Mário de Andrade i Manuel Bandeira, entre d'altres.[9]

En el govern d'Epitácio Pessoa, les commemoracions del centenari de la Independència van ser marcades per la realització d'una gran Exposició Internacional, que va rebre la visita del president de la república portuguesa, Antônio José de Almeida. Poc abans, s'havia rebut al rei Albert I de Bèlgica. En relació a la família imperial brasilera, Epitácio Pessoa va tenir un gest amable, revocant la llei d'expulsió que datava de 1889, quan es va proclamar la república.[9][10]

Controvèrsia sobre qüestions esportives i racials. Hi ha una versió que diu que Epitácio va vetar la participació de futbolistes negres a la selecció brasilera de futbol que competiria al Campionat Sud-americà de futbol de 1921,[11] tal com van retratar els diaris de l'època. Tanmateix, cal destacar l'absència d'una norma o ordre escrita o publicada en aquest sentit (institucional) i, el més important, que els diaris que van emetre la declaració eren opositors acèrrims del seu govern.[12] També se l'acusa de burlar-se dels trets negres del jutge del Tribunal Suprem Pedro Lessa, el primer jutge afrobrasiler del Tribunal Suprem.[13]

En l'àmbit polític, cal destacar la fundació del Partit Comunista Brasiler (PCB) el 1922. El nou partit va tenir un impacte significatiu, donant una nova direcció i organització al moviment obrer. Influenciats pels ideals de la Revolució Russa de 1917, els treballadors van abandonar gradualment l'anarquisme en favor del socialisme. Les oligarquies, naturalment, no veien amb bons ulls l'organització proletària i van intentar dificultar-ne les activitats al màxim. El juny de 1922, tres mesos després de la seva fundació, el partit va ser clausurat per Epitácio Pessoa, que temia revoltes al seu propi govern.[9]

El final del seu mandat va ser molt turbulent. La campanya del futur president Artur Bernardes es va desenvolupar enmig d'una amenaça revolucionària permanent. Els estats de Rio Grande do Sul, Rio de Janeiro, Bahia i Pernambuco no van estar d'acord amb la candidatura oficial d'Artur Bernardes i van llançar la candidatura de Nilo Peçanha, caracteritzant una segona crisi en la política de les oligarquies.[2]

Crisi de les cartes falses i les eleccions de 1922

[modifica]
Epitácio Pessoa, va signar el decret núm. 4120, del 3 de setembre de 1920, que revoca el desterrament de la família de Pere II del Brasil, que estava en vigor des del 1889.[14]

El 9 d'octubre de 1921, el Correio da Manhã va publicar cartes presumptament enviades per Artur Bernardes a Raul Soares, que incloïen insults a les Forces Armades, al mariscal Hermes da Fonseca i a Nilo Peçanha. Bernardes va contractar experts i va aconseguir demostrar que les cartes eren falses,[15] però l'escàndol resultant va desfermar l'oposició dels militars envers ell. Epitácio Pessoa va desistir d'actuar en la seva successió. En una elecció molt disputada, l'1 de març de 1922, Artur Bernardes va ser elegit president derrotant el candidat Peçanha. Urbano Santos da Costa Araújo va ser electe vicepresident, però va morir abans de la investidura i va ser reemplaçat per Estácio Coimbra. El Club Militar i Borges de Medeiros van demanar la creació d'un tribunal d'honor per a legitimar els resultats electorals. El Congrés va reconèixer la placa electa.[9]

President Epitácio Pessoa

El desacord i la manca de compatibilitat entre Bernardes i les forces armades a causa de les "cartes falses" van provocar reaccions com les revoltes tenentistes. El tenentisme va ser «un dels principals agents històrics responsables del col·lapse de la República Velha, és a dir, es va inserir en el procés de crisi de la societat agroexportadora i de l'Estat oligàrquic al Brasil, i que va culminar amb la Revolució de 1930», segons Maria Cecília P. Forjaz.[15]

Els 18 del Fort

[modifica]

El 5 de juliol de 1922 va esclatar una revolta al Fort de Copacabana, a la qual es van unir el Fort do Vigia i estudiants de l'Escola Militar. Va ser el primer aixecament del tenentisme. Els rebels pretenien enderrocar el president i impedir que Artur Bernardes assumís el càrrec. La majoria dels nombrosos oficials que s'havien unit a la revolta, però, es van retirar. Només disset oficials van optar per continuar la rebel·lió, obtenint el suport d'un civil, Otávio Correia. Els divuit amotinats van sortir al llarg de la platja de Copacabana perseguint els seus objectius, cosa que va resultar en un enfrontament amb la resta de l'exèrcit. Van ser metrallats. Setze van morir i els altres dos van ser ferits. Un dels supervivents va ser Antônio de Siqueira Campos, l'altre Eduardo Gomes, que més tard es va convertir en general de brigada i es va presentar a la presidència de la república per la UDN (Unió Democràtica Nacional).[9]

Malgrat tots els incidents polítics amb les oligarquies, des de la Reacció Republicana fins a la Revolta de Copacabana, la candidatura oficial va guanyar, però va demostrar el declivi de la política oligàrquica que prevalia al Brasil i que acabaria definitivament el 1930, amb la revolució liderada per Getúlio Vargas.[9]

Fets destacats de la presidència d'Epitácio Pessoa

[modifica]

Les seves principals accions com a president van ser:

  1. Construcció de més de 200 preses al nord-est brasiler (considerat el projecte més gran del seu govern);[16]
  2. Creació de la Universitat de Rio de Janeiro — considerada pels historiadors oficials de l'època com la primera del Brasil, malgrat la Universitat de Paraná, creada gairebé una dècada abans, el 1912, i la Universitat de Manaus, creada el 1909;[17]
  3. Celebració del primer centenari de la Independència;
  4. Inauguració de la primera emissora de ràdio al Brasil;[18]
  5. Substitució de la lliura pel dòlar, que es va convertir en l'estàndard de paritat monetària brasiler;
  6. Construcció de més de 1.000 km de vies fèrries al sud del Brasil;[16]
  7. Nomenament d'un civil —l'historiador João Pandiá Calógeras— com a ministre de la Guerra;
  8. Victòria a la Revolta dels 18 al Fort de Copacabana;
  9. El 1920, va abolir la llei que prohibia l'entrada de la Família Imperial al Brasil;
  10. Realització de treballs contra les sequeres al nord-est.[19]

Després de la presidència

[modifica]
Bust d'Epitácio Pessoa en el Pati dels Canons en el Museu Històric Nacional a Rio de Janeiro.

En deixar la presidència, va ser elegit jutge del Tribunal Permanent de Justícia Internacional de La Haia, mandat que va ocupar fins al novembre de 1930. Des de 1924 fins a la Revolució de 1930, va ser senador per l'estat de Paraíba . Va donar suport a la revolució, que tenia com un dels seus objectius més importants el compliment dels ideals tenentistes.[9]

L'assassinat del seu nebot, João Pessoa, li va causar una forta angoixa emocional. A partir d'aleshores, es va anar retirant gradualment de la vida pública. El 1937, van aparèixer els primers signes que la seva vida s'acostava al final. La malaltia de Parkinson i els problemes cardíacs van empitjorar. Epitácio Pessoa va resistir fins al 13 de febrer de 1942, quan va morir a la granja Nova Betânia, a les rodalies de Petrópolis.[9]

El 23 de maig de 1965 (justament en el centenari del naixement de l'expresident), les seves restes, juntament amb les de la seva esposa, Mary Sayão Pessoa, van ser solemnement enterrades al "Museu i Cripta Epitácio Pessoa", on encara romanen avui dia, rebent visites públiques.[9] Aquest espai havia estat construït especialment per a aquest propòsit al soterrani del Palau de Justícia, al centre de la ciutat de João Pessoa, capital de Paraíba. Les restes, prèviament enterrades a Rio de Janeiro, havien arribat a la capital de Paraíba uns dies abans, aquell mateix mes de maig de 1965, traslladades en avió del Govern Federal, amb les urnes allotjades temporalment al complex barroc format per l'Església de São Francisco i el Convent de Santo Antônio. El mateix dia del centenari d'Epitácio, van ser traslladats al Museu i Cripta. En arribar les restes, el famós intelectual Alcides Carneiro va pronunciar un discurs oficial en nom de l'estat de Paraíba. Quan les restes van ser traslladades, el governador era Pedro Moreno Gondim, i el president del Tribunal de Justícia era el jutge Francisco Floriano da Nóbrega Espínola.[20][21]

El nom de l'únic ciutadà de Paraíba que va arribar a ser president de la República s'utilitza per anomenar carrers, avingudes, places, preses, etc. a tot el Brasil. A João Pessoa, l'avinguda Epitácio Pessoa és una de les artèries comercials i financeres més importants de la ciutat. La ciutat de Presidente Epitácio, situada a l'interior de São Paulo, va ser batejada en honor seu.[9]

Acadèmia Paraibana de Lletres

[modifica]

És el patró de la càtedra número 31 de l'Acadèmia de Lletres de la Paraíba, fundada pel religiós Francisco Lima.

Composició del govern

[modifica]
El president Epitácio Pessoa (en primer pla) i el seu primer gabinet ministerial: de l'esquerra per a dreta Raul Soares de Moura (Marina), José Manuel de Azevedo Marques (Exterior), José Pires de Rio (Viação i Obres Públiques), Homero Batista (Hisenda), Alfredo Pinto Vieira de Melo (Guerra/Justícia) i Ildefonso Simões Lopes (Agricultura).
Vicepresidents
[modifica]
Ministres
[modifica]

Publicacions

[modifica]

A continuació s'enumeren els llibres publicats per Epitácio Pessoa:[22]

  • Sertanejas (1887) - recull de poemes escrits per Epitácio Pessoa durant la seva joventut.
  • Folhas soltas (1892) - llibre de poemes publicat per Epitácio Pessoa.
  • As lutas e os triunfos de Benjamin Constant (1898) - biografia de Benjamin Constant escrita per Epitácio Pessoa.
  • O movimento operário brasileiro (1906) - assaig d'Epitácio Pessoa sobre el moviment obrer al Brasil.
  • Oração aos moços (1920) - discurs d'Epitácio Pessoa pronunciat a la Universitat de São Paulo el 1920.

A més d'aquestes obres, Epitácio Pessoa també va deixar nombroses cartes i discursos que van ser publicats pòstumament en diversos llibres i col·leccions.

Notes

[modifica]
  1. ↑ La seva elecció va ser l'única a la República Velha que no va ocórrer en la data oficial de les eleccions presidencials: 1 de març

Referències

[modifica]
  1. ↑ Costa Porto, Walter. O voto no Brasil: da Colônia à 5a. República (en portuguès brasiler). Gráfica do Senado Federal, 1989. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Governo Epitácio Pessoa (1919-1922) - Revoltas e agitação cultura» (en portuguès brasiler). UOL. [Consulta: 30 setembre 2023].
  3. ↑ Pessôa Raja Gabaglia, Laurita. Epitacio Pessôa (1865-1942) (en portuguès brasiler). J. Olympio, 1951. 
  4. ↑ 4,0 4,1 ZENAIDE, Hélio Nóbrega, Epitácio Pessoa, Editora A União, 2000.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 ZENAIDE, Hélio Nóbrega, Epitácio Pessoa, Editora A União, 2000.
  6. ↑ «Folha de S.Paulo - Elio Gaspari: Viva Cristovam. Ele poupou a Viúva - 05/02/2003». www1.folha.uol.com.br. [Consulta: 5 juliol 2024].
  7. ↑ «Há 100 anos, Epitacio se elegeu presidente sem estar no Brasil» (en portuguès brasiler). [Consulta: 11 setembre 2025].
  8. ↑ PORTO, Walter Costa, O voto no Brasil, Topbooks, 2002
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 PESSOA, Laurita, Epitácio Pessoa 1865-1942, Editora José Olympio,1951.
  10. ↑ 10,0 10,1 «Governo Epitácio Pessoa (1919-1922) - Revoltas e agitação cultural». [Consulta: 23 maig 2012].
  11. ↑ «Lelê Teles: Troca de casal padrão FIFA e o sorteio da Copa - Viomundo - O que você não vê na mídia». Viomundo - O que você não vê na mídia. [Consulta: 25 octubre 2015].
  12. ↑ «Ordem pessoal não se confunde com decreto de Estado». Consultor Jurídico. [Consulta: 3 gener 2023].
  13. ↑ «Primeiro negro do STF, Pedro Lessa sofria ataques de Epitácio Pessoa - 01/06/2014 - Poder». Folha de S.Paulo. [Consulta: 5 gener 2023].
  14. ↑ «DPL4120-1920». www.planalto.gov.br. [Consulta: 4 agost 2025].
  15. ↑ 15,0 15,1 FGV. «Cartas Falsas». Atlas Histórico do Brasil. [Consulta: 31 desembre 2022].
  16. ↑ 16,0 16,1 Admin. «Presidentes da República Velha e seus marcos históricos». Colégio Átrio, 24-09-2020. [Consulta: 11 febrer 2021].
  17. ↑ Cleberson Santos. «Quais as universidades mais antigas do Brasil?». CNN, 23-12-2024.
  18. ↑ «Primeira transmissão de rádio no Brasil completa 90 anos». EBC, 07-09-2012. [Consulta: 11 febrer 2021].
  19. ↑ Horatio L. Small. GEOLOGIA E SUPRIMENTO D’AGUA SUBTERRANEA NO PIAUHY E PARTE DO CEARA. Inspectoria de Obras contra as Seccas/ESAM, 1979, reedição em Mossoró no ano de 1979.
  20. ↑ CARNEIRO, Alcides, in "Ao longo da vida" [2a. edição, Gráfica JB, João Pessoa, 2001]
  21. ↑ LEITÃO, Desdedit & NÓBREGA, Evandro da, in "História do Tribunal de Justiça da Paraíba" [6a. edição, Edições do TJPB, João Pessoa, 2009.
  22. ↑ Academia Brasileira de Letras. Epitácio Pessoa.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Epitácio Pessoa


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Epitácio_Pessoa&oldid=36771686»