Vés al contingut

Jânio Quadros

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJânio Quadros
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement25 gener 1917 Modifica el valor a Wikidata
Campo Grande (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 febrer 1992 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
São Paulo (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCemitério da Paz Modifica el valor a Wikidata
24è Alcalde de São Paulo
1r gener 1986 – 1r gener 1989
 Mário CovasLuiza Erundina 
23è President del Brasil
31 gener 1961 – 25 agost 1961
 Juscelino KubitschekRanieri Mazzilli 
Alcalde de São Paulo
8 abril 1953 – 31 gener 1955
 Armando de Arruda PereiraWilliam Salem  Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióFacultat de Dret de la Universitat de São Paulo
Universitat de São Paulo
Colégio Marista Arquidiocesano Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Brasília Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióadvocat, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Demòcrata Cristià Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeEloá Quadros Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Jânio da Silva Quadros (Campo Grande, Mato Grosso do Sul, 25 de gener 1917- São Paulo, 16 de gener 1992) fou un polític brasiler, president del Brasil del 31 de gener al 25 d'agost del 1961.[1][2]

De ben jove milità en el Partit Demòcrata Cristià de Brasil. Es graduà en dret en la Universitat de São Paulo i fou professor de llengua portuguesa a un col·legi, i finalment de Dret Processal Penal a la Facultat de Dret de la Universitat Mackenzie, a São Paulo. En la seva carrera política fou diputat estatal el 1951-1953, alcalde de la ciutat de São Paulo el 1953-1954 i governador de l'estat de São Paulo del 1955 al 1959.[3]

El 1961 fou escollit per a succeir Juscelino Kubitschek en la presidència del Brasil, però començà a tenir actituds estranyes: es comunicava amb els ministres mitjançant esqueles; prohibí l'ús de bikinis als concursos de bellesa; prohibí les baralles de galls; intentà posar reglaments als jocs de cartes; va rebre i condecorar Ernesto Che Guevara amb l'Orde de la Creu del Sud (Cruzeiro do Sul), la més alta distinció honorífica del govern brasiler. Alhora, va reprimir força els moviments populars camperols i urbans, i va dur a terme una política econòmica d'austeritat, restringint els crèdits i sense reajustar els sous, que va enemistar-lo amb gairebé tothom. A mitjans d'agost del 1961 fou acusat d'intentar donar un cop d'estat i obligat a dimitir, essent substituït per João Goulart. Durant el cop d'estat del 1964 li foren suspesos els drets polítics com João Goulart i Juscelino Kubitschek, i no els recobraria fins al 1980. Del 1985 al 1988 fou novament alcalde de la ciutat de São Paulo, i en acabar el mandat es retirà de la política.[4][5][6]

Biografia

[modifica]

Primers anys i estudis

[modifica]

Fill del metge i enginyer agrònom Gabriel Quadros, va néixer a l'estat de Mato Grosso (en la porció que avui en dia correspon a Mato Grosso do Sul), però va ser criat a Curitiba, la capital de Paranà.[7] Va estudiar al Col·legi Marista Santa Maria, va cursar els dos primers anys d'ensenyament fonamental al Grup Escolar Conselleiro Ezequiel da Silva Romero Bastos (avui Col·legi Estatal Conselleiro Zacarias), i tres anys, de 1927 a 1930, en el Col·legi Estatal de Paranà.[7] En la capital paranaense va ser company de classe del futur governador i ministre Ney Braga, així com de l'entrenador de la selecció nacional de futbol, João Saldanha. Es va mudar a São Paulo, vivint en els barris de Zona Norte, Santana i, més tard, de Vila Maria, que es convertiria en el seu districte electoral més fidel. Va estudiar en el Col·legi Marista Diocesà de São Paulo per, més tard, formar-se en dret en la Facultat de Dret de la Universitat de São Paulo. Va obrint un despatx a São Paulo l'any 1943, just després de graduar-se, però no va exercir l'advocacia gaire temps.[8] Va ser professor de geografia en el tradicional col·legi Dante Alighierii i en el Vera Cruz, on va ser considerat un excel·lent mestre. Temps després, va fer classes de dret penal i processal a la Facultat de Dret de la Universitat Presbiteriana Mackenzie.

Vida política

[modifica]

L'any 1947, va obtenir 1.707 vots en les eleccions municipals i va ser elegit regidor de la ciutat de São Paulo pel Partit Demòcrata Cristià (el mateix partit del jove André Franco Montoro, a qui s'enfrontaria en unes eleccions estatals 35 anys més tard).[9][10][11] Durant molt de temps va difondre's una versió enganyosa dels fets, segons la qual, Quadros hauria obtingut la plaça de regidor gràcies a les vacants deixades al consistori per la cassació (registre revocat el 7 de maig de 1947 per ordre del president Eurico Gaspar Dutra)[12] dels edils del Partit Social Obrer i que antigament havien integrat el Partit Comunista Brasiler —coneguts pel malnom "candidats de Prestes".[13] Com a conseqüència de la cassació, suplents d'altres partits van assolir el mandat de regidor, però la realitat és que el matogrossense havia estat un dels tres polítics del PDC que havien obtingut l'escó gràcies al seu resultat electoral. En canvi, el quart nom de la llista, Yukishigue Tamura, que es trobava ocupant una plaça de suplent, sí que va beneficiar-se de les cassacions dels polítics social-comunistes.[14]

Durant el seu mandat, Quadros va ser reconegut com l'autor de més proposicions, projectes de llei i discursos de totes les cases legislatives del país en aquell quadrienni, signant també la majoria de les propostes i projectes considerats favorables per a la classe treballadora. Com a conseqüència, quan es va presentar a les eleccions a l'Assemblea legislativa paulista de 1951, va ser el candidat més votat de l'estat.[15]

El 27 de gener de 1952 va ser nomenat Gran Oficial de l'Orde Militar de Crist de Portugal.[16]

Alcalde i governador

[modifica]

Després va ser elegit alcalde de la ciutat de São Paulo. Va tractar-se d'una gran gesta, doncs s'havia enfrontat a una enorme agrupació de partits polítics, compost pel Partit Social Progressista, el Partit Social Democràtic, la Unió Democràtica Nacional, el Partit Obrer Brasiler, el Partit de Representació Popular, el PR i el PL. Aquesta coalició va registrar com a candidat el professor Francisco Antonio Cardoso, que tenia uns fons milionaris per a preparar la campanya electoral, amb una allau de material propagandístic i el suport ostensiu de la maquinària municipal i estatal.[17] D'altra banda, el Partit Demòcrata Cristià i el Partit Socialista Brasiler van presentar Jânio Quadros, amb pocs recursos financers — la seva campanya va ser anomenada el cèntim contra el milió.[18]

Va exercir el càrrec corresponent a la legislatura de 1953 a 1955, però va demanar l'excedència l'any 1954 per a centrar-se en la seva campanya per a governador. El vice-alcalde que va ocupar interinament la batillia durant l'absència de Quadros va ser José Porfírio da Paz, conegut també per ser l'autor de l'himne del São Paulo FC. Encara en l'àmbit del futbol, va ser homenatjat l'any 1953 amb el Torneig Jânio Quadros, que va enfrontar els equips de São Paulo Juventus (que va ser-ne el campió), l'Atlético Ypiranga, la Portuguesa santista i el club carioca Bonsucesso.[19]

Després de deixar el PDC i afiliar-se al Partit Obrer Nacional (PTN), va ser candidat de l'aliança del PTN i el Partit Socialista Brasiler (PSB) a Governador de São Paulo. Va imposar-se en els comicis al favorit Ademar de Barros (un dels seus principals rivals polítics) per un petit marge de vots, de prop del 1%.[20] El seu mandat va anar del 1955 al 1959. Durant aquests anys, va intentar executar accions que transmetessin una imatge moralitzant de l'administració pública i de combat contra la corrupció (una pràctica comuna era visitar per sorpresa els càrrecs públics, amb l'objectiu de verificar la qualitat del servei ofert a la població). També va fer bandera de l'emprenedorisme polític —amb el què cercava protagonisme i projecció—, per mitjà de la creació de nous serveis i organismes o per la construcció de grans obres. Un exemple d'això és la creació de la Casa de Detenció de São Paulo, popularment coneguda com la presó de Carandiru. Així, va guanyar una gran popularitat i es va consagrar com a líder entre els habitants de São Paulo.[21]

Va ser elegit diputat federal per l'estat de Paranà l'any 1958, però va viatjar a l'estranger i no va participar en cap de les sessions del Congrés.[22] En tornar, va preparar la seva candidatura a la presidència, amb el suport de la Unió Democràtica Nacional (UDN). Va utilitzar com a eslògan de la campanya el "varre, varre vassourinha, varre a corrupção" (escombra, escombra escombreta), la cançó del qual tenia com a versos inicials:

varre, varre, varre, varre vassourinha / varre, varre a bandalheira / que o povo já tá cansado / de sofrer dessa maneira / Jânio Quadros é a esperança desse povo abandonado!

En català:

escombra, escombra, escombra, escombra escombreta / escombra, escombra el desastre / que el poble està cansat / de patir d'aquesta manera / Jânio Quadros és l'esperança d'aquest poble abandonat!

El 17 de maig de 1958 va ser elevat a Gran-Creu de l'Orde Militar de Crist de Portugal.[16]

Ràpid ascens polític

[modifica]

Jânio va arribar a la presidència de la República molt ràpidament. A l'Estat de São Paulo, va exercir successivament els càrrecs de regidor, diputat, alcalde de la capital i governador de l'estat. Tenia un estil polític exhibicionista, dramàtic i demagog. Va conquerir gran part de l'electorat prometent combatre la corrupció i utilitzant una expressió i usant una expressió creada per ell: varrer (escombrar) tota la brutícia de l'administració pública. Per això el seu símbol de campanya era una escombra.[23]

Referències

[modifica]
  1. «Há 60 anys, Congresso aceitou renúncia e abortou golpe de Jânio Quadros» (en portuguès brasiler). Senat del Brasil. [Consulta: 30 setembre 2023].
  2. «Janio Quadros, ex presidente de Brasil» (en castellà). El País [Madrid], 18-02-1992. ISSN: 1134-6582.
  3. «Jânio Quadros, uma carreira meteórica» (en portuguès brasiler). Assembléia Legislativa do Estado de São Paulo, 26-08-2011. [Consulta: 30 setembre 2023].
  4. Pereira Loureiro, Felipe «Varrendo a democracia: considerações sobre as relações políticas entre Jânio Quadros e o Congresso Nacional» (en portuguès). Revista Brasileira de História, 29, 6-2009, p. 187–208. DOI: 10.1590/S0102-01882009000100008. ISSN: 0102-0188.
  5. Yamashiro, José. Janio: vida e carreira política do presidente (en portuguès brasiler). Lima, 1961.
  6. de Mesquita Benevides, Maria Victoria. O governo Jânio Quadros (en portuguès brasiler). Brasiliense, 1981. ISBN 978-85-11-02030-4.
  7. 1 2 Moser, Sandro. «Jânio cresceu em Curitiba». [Consulta: 26 novembre 2022].
  8. «Vida e malfeitos de Jânio - O Semanário», 1956. [Consulta: 26 novembre 2022].
  9. Schmidt, Bernardo. Jânio: Vida e Morte do Homem da Renúncia. São Paulo: O PATATIVA, 2012.
  10. Fontes, Ofélia e Narbal. Jânio, o homem que não tem preço. Estado da Guanabara: Gráfica Editôra Rio São Paulo Ltda., 1960.
  11. Castro, José Viriato de. O Fenômeno Jânio Quadros. São Paulo: edição própria, 1959.
  12. Pandolfi, Dulce. «A cassação do Partido Comunista no cenário da Guerra Fria». [Consulta: 13 febrer 2021].
  13. «Boletim Federal». Diário Oficial do Estado de São Paulo (E.U. do Brasil), 04-01-1948, p. 48-49 [Consulta: 13 febrer 2021].
  14. «Nº05 – Perfil – Yukishigue Tamura». [Consulta: 26 novembre 2022].
  15. «| Atlas Histórico do Brasil - FGV». [Consulta: 26 novembre 2022].
  16. 1 2 «Cidadãos Estrangeiros Agraciados com Ordens Portuguesas». [Consulta: 24 març 2016].
  17. «Eleições 1953 - O Estado de S. Paulo». [Consulta: 26 novembre 2022].
  18. FIDELIS, Thiago. O tostão contra o milhão: a cobertura da campanha pela prefeitura de São Paulo pelo jornal O Estado de S. Paulo (1952-1953). História e Cultura, Franca, v. 5, n. 2. p. 228-254, set. 2016.
  19. «Conquistas». [Consulta: 26 novembre 2022].
  20. «Eleito o Sr. Jânio Quadros - O Estado de S. Paulo», 22-09-1954. [Consulta: 26 novembre 2022].
  21. «Jânio na Vila Maria - O Estado de S. Paulo». [Consulta: 26 novembre 2022].
  22. Biografia Biblioteca da Presidência da República
  23. «O Estado de S. Paulo - Acervo Estadão». [Consulta: 26 novembre 2022].