Esfenoide

Esfenoide

Ossos cranials.
Cara posterior de l' esfenoide d'un nounat.
Detalls
Llatí	os sphenoidale
Part de	crani
Identificadors
MeSH	[1]
TA	A02.1.05.001
FMA	52736  : multiaxial – jeràrquic
Recursos externs
Gray	p.147
EB Online	science/sphenoid-bone
Termes anatòmics dels ossos

Fractura multifragmentaria ala menor esfenoide

L'os esfenoide és un os que forma part de l'estructura interna profunda de la cara (fosses nasals) i de la base del crani. En ell es troba la sella turca on s'allotja la hipòfisi. Per al seu estudi, pot sistematitzar-se en quatre parts: Cos, ales majors, ales menors i apòfisi pterigoides.

S'articula amb un total de dotze ossos: el frontal, l'occipital, l'etmoide, el vòmer, els dos parietals, els dos temporals, els dos zigomàtics i els dos palantins.

Importància de l'os esfenoide en l'evolució humana

Estudis recents fan molt probable la hipòtesi segons la qual els canvis (per mutació) de la posició de l'esfenoide han implicat canvis en la capacitat cerebral i, transitivament, avanços en les capacitats cognitives i intel·lectuals. Dintre de la línia filogenètica que desemboca en l'Homo sapiens sapiens es perioditzen les següents etapes:

• Fa 60 milions d'anys els prosimis tenien un esfenoide horitzontal i pla com la immensa majoria dels altres animals amb cervell.
• Fa uns 40 milions d'anys, en els simis l'esfenoide té una primera inclinació cap avall la qual cosa permet un augment de la capacitat encefàlica, els lòbuls occipitals van obtenir més espai i així es va assolir un perfeccionament de la visió estereoscópica i per ventura de la memòria visual.
• Fa menys de 12 milions d'anys es produïx una nova inclinació cap avall, això en la línia evolutiva que originaria els antropoides, la qual cosa implica un cervell encara major en proporció a la resta del cos.
• Fa uns 6 milions d'anys, amb els australopithecus, la inclinació de l'esfenoides s'accentua novament, i novament així s'incrementa la capacitat neurocraneal.
• Fa 2 milions d'anys es produïx una nova inclinació cap avall de l'esfenoide, la qual cosa coincideix amb un total bipedisme. Tal bipedisme ha requerit un cervell voluminós i amb xarxes neuronals complexes com per a mantenir aquesta posició oposada a la gravetat, és també probable que aquesta nova posició de l'esfenoide permetés una parla rudimentària en la qual els seus fonemes eren esclafits i sons guturals.
• Entre 200.000 i 160.000 anys enrere l'esfenoide obté la inclinació que posseïx en l'Homo sapiens sapiens, coincideix amb un augment de la capacitat cerebral (especialment dels lòbuls frontals), acompanyada d'una major irrigació sanguínia per al cervell.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esfenoide

Viccionari