Guillaume Apollinaire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guillaume Apollinaire
Guillaume Apollinaire foto.jpg
Fotografia de Guillaume Apollinaire a la primavera de 1916, després de la seva ferida de metralla al temple.
Naixement Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary de Wąż-Kostrowicki
26 d'agost de 1880
Roma, Itàlia
Mort 9 de novembre de 1918(1918-11-09) (als 38 anys)
París, França
Es coneix per Capdavanter del moviment surrealista
Ocupació Poeta, escriptor, crític d'art
Signatura
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Guillaume Apollinaire (nascut Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary de Wąż-Kostrowicki) (Roma, 26 d'agost del 1880 - París, 9 de novembre del 1918) va ser un poeta, dramaturg, contista, novel·lista i crític d'art, francès, d'origen polonès, capdavanter del moviment surrealista. Apollinaire és considerat un dels més destacats poetes de principis del segle XX, així com un dels defensors més aferrats del cubisme i l'avantpassat del surrealisme. Se li atribueix haver encunyat el terme cubisme (1911) per descriure el nou moviment d'art, el terme "orfisme" (1912), i el terme "surrealisme" (1917) per descriure l'obra d'Erik Satie.[1] Ell va escriure una de les primeres obres que es descriuen com a surrealista, l'obra de teatre Les Mamelles de Tirésias (1917), que es va utilitzar com a base per a l'òpera de 1947 Les mamelles de Tirésias. Dos anys després de ser ferit en la Primera Guerra Mundial, va morir a la pandèmia de grip espanyola de 1918 als 38 anys.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill natural del príncep italià Francesco Flugi d'Aspermont, que el va abandonar des de molt petit, es va traslladar amb la seva mare a Mònaco rebent allà l'educació primària. A dinou anys es va radicar a Paris on va iniciar una fulgurant carrera literària. Va ser columnista a " Mercure de France "

Guillaume Apollinaire va ser un dels principals conreadors d’aquest moviment, amb invencions com la del cal·ligrama, que donaria pas a la poesia visual.

El 1903, fundà la revista Le Festin d'Esope, en què publicà les primeres proses de L'enchanteur pourrissant (1909). El 1904 conegué Picasso i Max Jacob; pels seus amors amb Marie Laurencin s'integrà en el món artístic. El 1909, rebé l'encàrrec de dirigir dues col·leccions de texts satírics i llibertins —ocupació que mantingué fins a la fi de la seva vida—, en què reedità el marquès de Sade, en aquells moments completament oblidat. Publicà Hérésiarque et Cie (1910) i Le bestiaire (1911), però fins a l'aparició d'Alcools (1913) no començà a ser considerat com un dels grans poetes francesos de tots els temps. Trencà amb Marie Laurencin poc abans de publicar Méditations esthétiques (1913), el primer llibre dedicat als pintors cubistes. Es declarà futurista i, a partir del 1914, escrigué nombrosos cal·ligrames. En esclatar la Primera Guerra mundial, demanà autorització per a incorporar-se al front. El 1916, un tros de metralla el ferí al cap i hagué de ser trepanat, episodi que es reflectí en la nombrosa iconografia ja clàssica d'un Apollinaire amb el cap embenat. Mobilitzat encara, però ja reincorporat a la vida parisenca, estrenà Les mamelles de Tirésias (1917) i publicà Calligrammes (1918), en què recollí la major part dels poemes escrits al front. El 1918, es casà amb Jacqueline Kolb i morí el 9 de novembre del mateix any, víctima de la gran epidèmia de grip del 1918.

Molt de temps després de la seva mort, foren publicades, entre altres obres inèdites, Ombre de mon amour (1947) i Le guetteur mélancolique (1952). L'obra d'Apollinaire no és comprensible sense explicar el profund lligam que la uneix amb l'esperit i els grans trasbalsos històrics del seu temps: es trobà al centre de la crisi política i estètica de començament de segle. La seva poesia és, alhora, el reflex d'un món que s'acaba i del començament d'una nova etapa. A cavall d'aquests dos mons, Apollinaire trencà amb les formes poètiques clàssiques, tot conservant, però, el sentit de la musicalitat dels simbolistes i el llenguatge viu i desimbolt de la tradició popular i de François Villon. Lírica i imaginativa, elegíaca i barroca, l'obra d'Apollinaire assenyala, més que no pas cap altra del seu temps, les contradiccions i les tensions del canvi històric.

Imatge de la tomba de Guillaume Apollinaire al cementiri del Père-Lachaise a París

Apollinaire ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània: se'n troben nombroses reminiscències en la poesia catalana, especialment formals (cal·ligrames de Joan Salvat-Papasseit i de Josep Maria Junoy i més remotament de Joan Brossa), i temàtiques (Bestiari, de Pere Quart). Com Baudelaire, Apollinaire es dedicà sovint a comentar l'art del seu temps i influí poderosament sobre els artistes. Començà publicant articles sobre art el 1902 en L'Européen, i un estudi sobre el museu germànic de Nuremberg. Vinculat encara a idees més o menys tradicionals, el fet de viure molt de prop l'aparició del fauvisme i del cubisme i la seva amistat amb els promotors, en feren el primer i el més brillant exegeta d'aquests corrents. D'altra banda, influí molt en l'interès per l'art dels negres i pel del Duaner Rousseau. Fou un dels descobridors de Picasso, sobre el qual escrigué en La Plume (1905). Arribà a sistematitzar-se en el llibre Les Peintres cubistes (1903) i comprengué el pas d'un art d'imitació a un art de concepció. Fou un dels primers avantguardistes a detectar el valor extraordinari de l'arquitectura d'Antoni Gaudí (1914). Fou amic de De Chirico, i s'interessà pel naixent surrealisme, del qual inventà el nom (1917).

Cubisme[modifica | modifica el codi]

Apollinaire va escriure el prefaci de la primera exposició cubista fora de París; VIII Saló dels Independents, Brussel·les, 1911.[3] Apollinaire va afirmar que aquests "nous pintors accepten el nom de cubistes que s'ha donat a ells." Va descriure cubisme com una nova manifestació i una alta tècnica [manifestation nouvelle et très élevée de l'art], no un sistema que limita el talent [non point un système contraignant les talents], i les diferències que caracteritzen no només el talent, sinó fins i tot els estils d'aquests artistes són una prova evident d'això.[4][5] Els artistes que participen en aquest nou moviment, d'acord amb Apollinaire, inclouen Pablo Picasso, Georges Braque, Jean Metzinger, Albert Gleizes, Robert Delaunay, Fernand Léger i Henri Le Fauconnier.[6] L'any 1912, altres s'uniren als cubistes: Jacques Villon, Marcel Duchamp, Raymond Duchamp-Villon, Francis Picabia, Juan Gris i Roger de La Fresnaye.[4][7][8][9]

Orfisme[modifica | modifica el codi]

El terme "orfisme" va ser encunyat per Apollinaire al Saló del Grup de Puteaux el 1912, referint-se a l'obra de Robert Delaunay i František Kupka. Durant la seva conferència al Saló Apollinaire presenta tres de les obres abstractes de Kupka com a exemples perfectes de la pintura pura, antifigurativa com la música.[8] A Les Peintres Cubistes, Méditations Esthétiques (1913) Apollinaire va descriure l'orfisme com "l'art de pintar noves totalitats amb elements que l'artista no pren de la realitat visual, sinó que crea en la seva totalitat per si mateix. [...] Les obres d'un pintor òrfic han de transmetre un plaer estètic sense problemes, però al mateix temps una estructura significativa i el significat sublim." D'acord amb Apollinaire l'orfisme representa un avenç cap a una nova forma d'art, tant com la música va anar a la literatura.[10]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Газетные "старости" (Архив)». Starosti.ru, 09-01-1907. [Consulta: 6 desembre 2011].
  2. John Baxter. Carnal Knowledge: Baxter's Concise Encyclopedia of Modern Sex. HarperCollins, 10 febrer 2009, p. 13. ISBN 978-0-06-087434-6 [Consulta: 24 desembre 2011]. 
  3. Préface, in Catalogue du 8e Salon annuel du Cercle d'art Les Indépendants, Musée moderne de Bruxelles, 10 June - 3 July 1911.
  4. 4,0 4,1 Douglas Cooper, 1971, Douglas Cooper, The Cubist Epoch, Los Angeles County Museum of Art, Metropolitan Museum of Art, New York, N.Y., 1970, p. 97
  5. Françoise Roberts-Jones, Chronique d'un musée: Musée royal des beaux-arts de Belgique, Bruxelles.
  6. Daniel Robbins, 1985, Jean Metzinger in Retrospect, Jean Metzinger: At the Center of Cubism, University of Iowa Museum of Art, Iowa City, J. Paul Getty Trust, University of Washington Press, pp. 9-23
  7. Les peintres cubistes. Première série / Guillaume Apollinaire, Méditations esthétiques, Watsonline, Thomas J. Watson Library, The Catalog of the Libraries of The Metropolitan Museum of Art
  8. 8,0 8,1 Guillaume Apollinaire, Les Peintres Cubistes (The Cubist Painters) published in 1913, Peter Read (Translator), University of California Press, 25 Oct. 2004
  9. Herschel Browning Chipp, Peter Selz, Theories of Modern Art: A Source Book by Artists and Critics, University of California Press, 1968, pp. 221-248, ISBN 0-520-01450-2
  10. Hajo Düchting, Orphism, MoMA, From Grove Art Online, 2009 Oxford University Press.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillaume Apollinaire Modifica l'enllaç a Wikidata