Giorgio de Chirico

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGiorgio de Chirico
Giorgio de Chirico (portrait).jpg
Giorgio de Chirico el 1936,
fotografiat per Carl Van Vechten
Biografia
NaixementGiorgio de Chirico
10 juliol 1888 Modifica el valor a Wikidata
Volos (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 novembre 1978 Modifica el valor a Wikidata (90 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatItalià
FormacióAcadèmia de Belles Arts de Munic Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPintura Modifica el valor a Wikidata
OcupacióArtista, pintor, escultor, escriptor, escenògraf, il·lustrador, joier i dibuixant Modifica el valor a Wikidata
ArtPintura
GènerePintura metafísica Modifica el valor a Wikidata
MovimentPintura metafísica, Surrealisme
AlumnesLuca Bestetti i Zeev Tsuk Modifica el valor a Wikidata
Representat perDidier Ltd (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflictePrimera Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
MecenesEmilio Bestetti
Participà en
28 juny 1964documenta III
11 juliol 1959documenta 2
16 juliol 1955documenta 1
Scultura Aurea (en) Tradueix
De Calder à Koons, Bijoux d'Artistes, La Collection Idéale de Diane Venet (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeRaissa Calza (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareEvaristo de Chirico Modifica el valor a Wikidata
GermansAlberto Savinio Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Chirico autograph.png Modifica el valor a Wikidata

Lloc webfondazionedechirico.org… Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: f68acc72-6466-491a-95da-2ce126c1a830 Discogs: 2286506 Find a Grave: 7960670 Modifica el valor a Wikidata

Giuseppe Maria Alberto Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 10 de juliol de 1888Roma, Itàlia, 20 de novembre de 1978) fou un pintor, escultor i escenògraf italià.[1]

Biografia[modifica]

Giorgio de Chirico va néixer a Volo, una ciutat de Tessàlia a Grècia, de pares italians pertanyents a la noblesa. El seu pare Evaristo (fill del baró palermès Giorgio Filigone de Chirico) era un enginyer de ferrocarrils que va ser un dels principals constructors de la primera xarxa ferroviària a Bulgària i a Grècia. La seva mare era la baronessa d'origen genovès Gemma Cervetto. Ambdós progenitors van néixer a Constantinoble. El 1891 va morir la seva germana gran Adelaida i va néixer a Atenes el seu germà Andrea Alberto, que va prendre el pseudònim d'Alberto Savinio a partir de 1914 per la seva activitat com a músic, home de lletres i pintor. Durant els primers disset anys de la seva vida, de Chirico va viure a Grècia entre Volo i Atenes, i va aprendre el grec modern.

Va començar els estudis universitaris de dibuix i pintura al Politècnic d'Atenes (1900-1906), on va fer amistat, entre d'altres estudiants, amb el futur arquitecte Dimitris Pikionis.

El 1944 es va traslladar a Roma, a la Piazza di Spagna, on també tenia el seu taller. Als anys seixanta va treballar al seu estudi Massimiliano Fuksas. Va morir a Roma el 20 de novembre de 1978 al final d'una llarga malaltia. Uns mesos abans, s’havia celebrat al Capitoli el seu norantè aniversari. Des del 1992 la seva tomba es troba a la Capella de Giorgio De Chirico de l’església de San Francesco a Ripa, a Roma. Aquí també s'hi troba la tomba del venerable Antonino Natoli da Patti, del qual el pintor era devot i benefactor de l’Orde dels Frares Menors. A la capella hi són exposades tres obres donades per la vídua Isabella Pakszwer (també coneguda com a escriptora Isabella Far): un Autoretrat; Retrat de la seva dona Isa (La dama velada); i la Caiguda de Crist (o Pujada al Calvari). La Caiguda és un llenç de grans proporcions, de 185 x 160 cm, que es pot considerar l’obra sacra més important de de Chirico. Representa una de les caigudes de Jesús del Via Crucis al Calvari, però a la part inferior dreta de l’espectador, en primer pla, està pintat Sant Francesc d’Assís. De Chirico sabia bé que Sant Francesc no podia estar present al Calvari de Jesús, però volia inserir-lo a la imatge perquè va veure en ell el sant que més plora la passió del seu Senyor, com el primer sant estigmatitzat del història de l’Església, un tema que ja va tractar l'artista flamenc Jan van Eyck a l'Estigmatització de Sant Francesc (1428–1432).[2]

Evolució pictòrica[modifica]

De Chirico va ser tan estimat com odiat en la primera meitat del segle xx. André Breton el va considerar com un dels precursors del surrealisme gràcies a les estranyes atmosferes i rerefons oníric dels seus paisatges, però el 1918 el va declarar mort en voltar de Chirico la mirada cap a l'art del Renaixement. Un canvi que no ha estat valorat fins als anys seixanta, quan va començar l'apreciació global de la seva carrera.[3]

El 1910 va conèixer la família de l'editor Emilio Bestetti i se'n va fer amic, i va començar a treballar d'il·lustrador per a l'editorial Bestetti Edizioni d'Arte a Roma i a Milà.[cal citació] El 1924 i 1932 va participar en la Biennal de Venècia i el 1935 a Quadriennal de Roma.

Per poder comprendre l'evolució en l'obra de De Chirico cal no oblidar dues qüestions: sempre va estar en contacte amb l'antiguitat i l'art italià clàssic; i la seva visió intel·lectual i filosòfica de l'art. Educat en un periple de ciutats europees, de Chirico comença primer a dibuixar les escultures clàssiques d'Atenes, i després queda impressionat per les arquitectures i museus de Florència, Milà, Venècia i Ferrara, Munic i París. Al costat del seu germà, el músic i filòsof Alberto Savinio, descobreix les idees de Nietzsche, Schopenhauer i Weininger, cosa que suposarà l'aparició de noves preocupacions teòriques i la recerca d'un llenguatge artístic diferent al seu treball. Durant deu anys, del 1910 al 1920, fundà l'escola metafísica, al costat de Carrá, Savinio i Morandi.

La seva pintura reflecteix l'interior de la ment humana, una realitat que existeix, però que és impossible de captar pels nostres sentits. Un món misteriós, ple d'enigmes i amb objectes que semblen vagar i s'associen estranyament, en un intent de dilucidar el seu significat psicològic. Va ser la primera gran revelació artística després de la Primera Guerra Mundial. Rebé suport del seu amic Guillaume Apollinaire i fou admirat pels surrealistes i la nova objectivitat alemanya. Les teles d'aquests anys seran una referència obligada per als artistes del segle xx. Però cal no oblidar que les atmosferes pesades, l'aïllament de les figures i les perspectives interminables són fruit d'un profund estudi de Piero della Francesca, Paolo Uccello i dels mestres quatrecentistes; ni tampoc que el seu art era un estudi de la psique i una mena de redempció mitjançant l'expressió artística.

A partir dels anys vint, lligat ara a Valori Plastici i ideològicament al feixisme, les propietats salvadores vénen de la mà d'un propugnat "retorn a l'ordre". De Chirico, i gran part dels artistes italians de l'època, copien els clàssics renaixentistes, com exemple de l'art més pur, nacional i perfecte.

Publicarà el 1920 dos dels seus escrits teòrics, Sobre l'art metafísic i La tornada a l'ofici, ambdós anunciant aquesta nova postura. Fins a la seva mort, a la fi dels setanta, va seguir reelaborant les seves sèries de banyistes i cavalls amb maneres de Delacroix, Watteau i Ingres, i també van seguir presents les seves places buides, arcs, finestres i estranys maniquins, que no són altra cosa que la recerca d'una modernitat mitjançant la relectura de les arrels clàssiques.

Bibliografia[modifica]

  • BALDACCI Paolo, FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1982), Giorgio de Chirico Parigi 1924-1930, Galleria Philippe Daverio, Milano 1982, pp. 22. (italià)
  • BRANDANI Edoarto (a cura di), DI GENOVA Giorgio, BONFIGLIOLI Patrizia (1999), Giorgio de Chirico, catalogo dell'opera grafica 1969-1977, Edizioni Bora, Bologna 1990 (1999), pp. 247. (italià)
  • CAVALESI Maurizio, MORI Gioia (2007), De Chirico, Giunti Editore, Firenze 1988 (2007), pp. 50. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1999), L'opera completa di de Chirico 1908-1924, Rizzoli, Milano 1984 (1999), pp. 121. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1991), Giorgio de Chirico carte, Extra Moenia Arte Moderna,Todi 1991, pp. 64. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio,CAVALLO luigi (1985), De Chirico. Disegni inediti (1929), Edizioni grafiche Tega, Milano 1985, pp. 140. (italià)
  • GIMFERRER Pere (1988), De Chirico, 1888-1978, opere scelte, Rizzoli, Milano 1988, pp. 128. (italià)
  • HOLZHEY Magdalena (2006), De Chirico, Taschen, Kolon (D) 2006, pp. 96. (italià)
  • MORI Gioia (2007), De Chirico metafisico, Giunti, Firenze 2007, pp. 50. (italià)
  • PONTIGGIA Elena, GAZZANEO Giovanni (2012), Giorgio de Chirico. L'Apocalisse e la luce, Silvana Editoriale, Cinisellobalsamo 2012, pp. 119. (italià)

Referències[modifica]

  1. «Giorgio De Chirico». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Capella Giorgio de Chirico». [Consulta: 14 març 2021].
  3. Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.155. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 novembre 2014]. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]