Giorgio de Chirico

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgGiorgio de Chirico
Giorgio de Chirico (portrait).jpg
Giorgio de Chirico el 1936,
fotografiat per Carl Van Vechten
Naixement Giorgio de Chirico
10 de juliol de 1888
Volos, Grècia
Mort 20 de novembre de 1978(1978-11-20) (als 90 anys)
Roma, Itàlia
Nacionalitat Italià
Alma mater Acadèmia de Belles Arts de Munic
Ocupació artista, pintor, escultor, escriptor i escenògraf
Activitat professional
Art Pintura
Moviment Pintura metafísica, Surrealisme
Obres destacades The Song of Love, The Uncertainty of the Poet i Mystery and Melancholy of a Street
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Giorgio de Chirico (Volos, 10 de juliol de 1888Roma, 20 de novembre de 1978) fou un pintor, escultor i escenògraf italià.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Giorgio De Chirico va ser tan estimat com odiat en la primera meitat del segle XX. André Breton el va considerar gràcies a les estranyes atmosferes i rerefons oníric dels seus paisatges com un dels precursors del surrealisme, però el 1918 el va declarar mort en tornar la mirada cap a l'art del Renaixement. Un canvi que no ha estat valorat fins als anys seixanta, quan va començar l'apreciació global de la seva carrera.[2] El 1910 va conèixer i es va fer amic de la família dels editors Emilio Bestetti, i va començar a treballar d'il·lustrador per a l'editorial Bestetti Edizioni d'Arte a Roma i a Milà.[cal citació]

En 1924 i 1932 van participar en Biennal de Venècia i 1935 a Quadriennal de Roma. Potser, per a poder comprendre l'evolució en l'obra de De Chirico, cal no oblidar dues qüestions: sempre va estar en contacte amb l'antiguitat i l'art italià clàssic i la seva visió intel·lectual i filosòfica de l'art. Educat en un periple de ciutats europees, Giorgio comença primer a dibuixar les escultures clàssiques d'Atenes, queda impressionat per les arquitectures i museus de Florència, Milà, Venècia i Ferrara, Munic i París. Al costat del seu germà, el músic i filòsof Alberto Savinio, descobreix els pressupostos de Nietzsche, Schopenhauer i Weininger, cosa que suposarà l'aparició de noves preocupacions teòriques i la recerca d'un llenguatge artístic diferent. Durant deu anys, del 1910-1920, fundà l'escola metafísica, al costat de Carrá, Savinio i Morandi.

La seva pintura reflecteix l'interior de la ment humana, una realitat que existeix, però impossible de captar pels nostres sentits. Un món misteriós, replet d'enigmes i amb objectes que semblen vagar i s'associen estranyament, en un intent de dilucidar el seu significat psicològic. Va ser la primera gran revelació artística després de la Primera Guerra mundial. Rebé suport del seu amic Apollinaire i fou admirat pels surrealistes i la nova objectivitat alemanya; les teles d'aquests anys seran una referència obligada per als artistes del segle XX. Però, cal no oblidar que l'aparent falta d'aire, l'aïllament de les figures i les perspectives interminables són fruit d'un profund estudi de Piero della Francesca, Paolo Ucello i dels mestres quatrecentistes, ni tampoc deixar de costat que el seu art era un estudi de la psique i una sort de redempció mitjançant l'expressió artística.

A partir dels anys vint, lligat ara a Valori Plastici i ideològicament al feixisme –Nietzsche també era el filòsof preferit de Hitler–, les propietats salvadores vénen de la mà d'una propugnada "volta a l'ordre". Chirico, i gran part dels artistes italians de l'època, copien els clàssics renaixentistes, com a exemple de l'art més pur, nacional i perfecte.

Publicarà el 1920 dos dels seus escrits teòrics, Sobre l'art metafísic i La tornada a l'ofici, ambdós anunciant aquesta nova postura. Fins a la seva mort a la fi dels setanta, va seguir reelaborant les seves sèries de banyistes i cavalls amb maneres de Delacroix, Watteau i Ingres, i també van seguir presents les seves places buides, arcs, finestres i estranys maniquins, que no són altra cosa que la recerca d'una modernitat mitjançant la relectura de les arrels clàssiques.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BALDACCI Paolo, FAGIOLO DELL’ARCO Maurizio (1982), Giorgio de Chirico Parigi 1924-1930, Galleria Philippe Daverio, Milano 1982, pp. 22. (italià)
  • BRANDANI Edoarto (a cura di), DI GENOVA Giorgio, BONFIGLIOLI Patrizia (1999), Giorgio de Chirico, catalogo dell'opera grafica 1969-1977, Edizioni Bora, Bologna 1990 (1999), pp. 247. (italià)
  • CAVALESI Maurizio, MORI Gioia (2007), De Chirico, Giunti Editore, Firenze 1988 (2007), pp. 50. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1999), L'opera completa di de Chirico 1908-1924, Rizzoli, Milano 1984 (1999), pp. 121. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1991), Giorgio de Chirico carte, Extra Moenia Arte Moderna,Todi 1991, pp. 64. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio,CAVALLO luigi (1985), De Chirico. Disegni inediti (1929), Edizioni grafiche Tega, Milano 1985, pp. 140. (italià)
  • GIMFERRER Pere (1988), De Chirico, 1888-1978, opere scelte, Rizzoli, Milano 1988, pp. 128. (italià)
  • HOLZHEY Magdalena (2006), De Chirico, Taschen, Kolon (D) 2006, pp. 96. (italià)
  • MORI Gioia (2007), De Chirico metafisico, Giunti, Firenze 2007, pp. 50. (italià)
  • PONTIGGIA Elena, GAZZANEO Giovanni (2012), Giorgio de Chirico. L’Apocalisse e la luce, Silvana Editoriale, Cinisellobalsamo 2012, pp. 119. (italià)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Giorgio De Chirico». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.155. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 novembre 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]