Giorgio de Chirico

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGiorgio de Chirico
Giorgio de Chirico (portrait).jpg
Giorgio de Chirico el 1936,
fotografiat per Carl Van Vechten
Biografia
NaixementGiorgio de Chirico
10 juliol 1888 Modifica el valor a Wikidata
Volos (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 novembre 1978 Modifica el valor a Wikidata (90 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatItalià
FormacióAcadèmia de Belles Arts de Munic Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPintura Modifica el valor a Wikidata
OcupacióArtista, pintor, escultor, escriptor, escenògraf, il·lustrador i joier Modifica el valor a Wikidata
ArtPintura
GènerePintura metafísica Modifica el valor a Wikidata
MovimentPintura metafísica, Surrealisme
AlumnesLuca Bestetti i Zeev Tsuk Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflictePrimera Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
MecenesEmilio Bestetti
Participà en
28 juny 1964documenta 3
11 juliol 1959documenta 2
16 juliol 1955documenta 1 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeRaissa Calza (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareEvaristo de Chirico (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GermansAlberto Savinio Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Chirico autograph.png Modifica el valor a Wikidata

Lloc webfondazionedechirico.org… Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: f68acc72-6466-491a-95da-2ce126c1a830 Discogs: 2286506 Find a Grave: 7960670 Modifica els identificadors a Wikidata

Giorgio de Chirico (Volos, 10 de juliol de 1888Roma, 20 de novembre de 1978) fou un pintor, escultor i escenògraf italià.[1]

Biografia[modifica]

Giorgio De Chirico va ser tan estimat com odiat en la primera meitat del segle xx. André Breton el va considerar gràcies a les estranyes atmosferes i rerefons oníric dels seus paisatges com un dels precursors del surrealisme, però el 1918 el va declarar mort en tornar la mirada cap a l'art del Renaixement. Un canvi que no ha estat valorat fins als anys seixanta, quan va començar l'apreciació global de la seva carrera.[2] El 1910 va conèixer i es va fer amic de la família dels editors Emilio Bestetti, i va començar a treballar d'il·lustrador per a l'editorial Bestetti Edizioni d'Arte a Roma i a Milà.[cal citació]

En 1924 i 1932 van participar en Biennal de Venècia i 1935 a Quadriennal de Roma. Potser, per a poder comprendre l'evolució en l'obra de De Chirico, cal no oblidar dues qüestions: sempre va estar en contacte amb l'antiguitat i l'art italià clàssic i la seva visió intel·lectual i filosòfica de l'art. Educat en un periple de ciutats europees, Giorgio comença primer a dibuixar les escultures clàssiques d'Atenes, queda impressionat per les arquitectures i museus de Florència, Milà, Venècia i Ferrara, Munic i París. Al costat del seu germà, el músic i filòsof Alberto Savinio, descobreix els pressupostos de Nietzsche, Schopenhauer i Weininger, cosa que suposarà l'aparició de noves preocupacions teòriques i la recerca d'un llenguatge artístic diferent. Durant deu anys, del 1910-1920, fundà l'escola metafísica, al costat de Carrá, Savinio i Morandi.

La seva pintura reflecteix l'interior de la ment humana, una realitat que existeix, però impossible de captar pels nostres sentits. Un món misteriós, replet d'enigmes i amb objectes que semblen vagar i s'associen estranyament, en un intent de dilucidar el seu significat psicològic. Va ser la primera gran revelació artística després de la Primera Guerra mundial. Rebé suport del seu amic Apollinaire i fou admirat pels surrealistes i la nova objectivitat alemanya; les teles d'aquests anys seran una referència obligada per als artistes del segle xx. Però, cal no oblidar que l'aparent falta d'aire, l'aïllament de les figures i les perspectives interminables són fruit d'un profund estudi de Piero della Francesca, Paolo Ucello i dels mestres quatrecentistes, ni tampoc deixar de costat que el seu art era un estudi de la psique i una sort de redempció mitjançant l'expressió artística.

A partir dels anys vint, lligat ara a Valori Plastici i ideològicament al feixisme –Nietzsche també era el filòsof preferit de Hitler–, les propietats salvadores vénen de la mà d'un propugnat "retorn a l'ordre". Chirico, i gran part dels artistes italians de l'època, copien els clàssics renaixentistes, com a exemple de l'art més pur, nacional i perfecte.

Publicarà el 1920 dos dels seus escrits teòrics, Sobre l'art metafísic i La tornada a l'ofici, ambdós anunciant aquesta nova postura. Fins a la seva mort a la fi dels setanta, va seguir reelaborant les seves sèries de banyistes i cavalls amb maneres de Delacroix, Watteau i Ingres, i també van seguir presents les seves places buides, arcs, finestres i estranys maniquins, que no són altra cosa que la recerca d'una modernitat mitjançant la relectura de les arrels clàssiques.

Bibliografia[modifica]

  • BALDACCI Paolo, FAGIOLO DELL’ARCO Maurizio (1982), Giorgio de Chirico Parigi 1924-1930, Galleria Philippe Daverio, Milano 1982, pp. 22. (italià)
  • BRANDANI Edoarto (a cura di), DI GENOVA Giorgio, BONFIGLIOLI Patrizia (1999), Giorgio de Chirico, catalogo dell'opera grafica 1969-1977, Edizioni Bora, Bologna 1990 (1999), pp. 247. (italià)
  • CAVALESI Maurizio, MORI Gioia (2007), De Chirico, Giunti Editore, Firenze 1988 (2007), pp. 50. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1999), L'opera completa di de Chirico 1908-1924, Rizzoli, Milano 1984 (1999), pp. 121. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio (1991), Giorgio de Chirico carte, Extra Moenia Arte Moderna,Todi 1991, pp. 64. (italià)
  • FAGIOLO DELL'ARCO Maurizio,CAVALLO luigi (1985), De Chirico. Disegni inediti (1929), Edizioni grafiche Tega, Milano 1985, pp. 140. (italià)
  • GIMFERRER Pere (1988), De Chirico, 1888-1978, opere scelte, Rizzoli, Milano 1988, pp. 128. (italià)
  • HOLZHEY Magdalena (2006), De Chirico, Taschen, Kolon (D) 2006, pp. 96. (italià)
  • MORI Gioia (2007), De Chirico metafisico, Giunti, Firenze 2007, pp. 50. (italià)
  • PONTIGGIA Elena, GAZZANEO Giovanni (2012), Giorgio de Chirico. L’Apocalisse e la luce, Silvana Editoriale, Cinisellobalsamo 2012, pp. 119. (italià)

Referències[modifica]

  1. «Giorgio De Chirico». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.155. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 novembre 2014]. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]