Indoesfera

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Indoesfera és un concepte encunyat pel lingüista James Matisoff per designar les àrees d'influència de la llengua i cultura índies al sud-est asiàtic. S'utilitza habitualment en contraposició amb l'altra gran àrea lingüística de la regió, la sinoesfera.

Influència[modifica]

La família de llengües tibetobirmanes, que s'estén sobre una gran superfície geogràfica, es caracteritza per una gran diversitat tipològica, incloses llengües altament tonals, monosil·làbiques, de tipologia analítica, com les llengües Loloish, o d'altres marginalment tonals o atonals, amb complexos sistemes gramaticals, com el grup Kiranti del Nepal. Aquesta diversitat s'explica, parcialment, per la influència que han exercit a la regió la llengua xinesa, per una banda, i les llengües indoàries, per l'altra.[1] Matisoff va proposar dues grans àrees diferenciades per les seves característiques lingüístiques i culturals: la "Sinoesfera" i la "Indoesfera", influenciades per la Xina i l'Índia, respectivament.[2][3][4][5] Kristine A. Hildebrandt i, posteriorment, B. Bickel i J. Nichols, van proposar un tercer grup situat a l'espai central entre les dues grans àrees.[6] La indoesfera està dominada per les llengües índies.[7]

Algunes llengües pertanyen completament a una de les dues grans àrees. Per exemple, les llengües munda i khasi, pertanyents al grup austroasiàtic, les llengües tibetobirmanes del Nepal oriental, i bona part del grup Kamarupan, que inclou la llengua meitei, són indoesfèriques; en canvi, la família Hmong–Mien, la llengua Kam–Sui, el grup Loloish o el vietnamita (Viet–Muong) só sinoesfèrics. D'altres llengües, com ara el tailandès o les tibetanes, han estat influenciades tant per les cultures xinesa com índia en diversos períodes històrics. Finalment, hi ha comunitats lingüístiques que, amb motiu del seu aïllament geogràfic, han escapat a una influència significant d'aquests dos grans grups, com per exemple les mon-khmer, a la península de Malacca, o el grup nicobarès de les Illes de Nicobar, a l'oceà Índic, que mostren poca influència tant de la sinoesfera com de l'indoesfera.[1] Les llengües Bodish i les Kham es caracteritzen per una prosòdia híbrida, amb característiques properes a les llengües indoesfèriques a l'oest, i característiques properes a les sinoesfèriques a l'est.[8] Algunes de les llengües del grup Kiranti, situades a l'àrea indoesfèrica, són considerades com unes de les llengües més complexes morfolòficament parlant de tot el continent asiàtic.[9]

La influència índia a nivell cultural, intel·lectual i polític, especialment l'alfabet Devanagari, van començar a penetrar el sud-est asiàtic peninsular i insular fa uns 2.000 anys. Els sistemes d'escriptura índics van ser adoptats, en primer lloc, per diversos grups austronesis, com ara el javanès o el txam, i grups austroasiàtics, com els Khmers o els Mon; posteriorment, també l'adoptarien les llengües tais (siamès i laosià) i tibetobirmanes (Pyu, birmà i les llengües karèniques). També podem trobar llengües indoesfèriques a Indoxina, regió que inclou els actuals Laos, Cambodja i Tailàndia, així com parts de Birmània, la Malàisia peninsular i a Yunnan. També s'han trobat escrits relacionats a diverses illes de la zona, com ara Sumatra, Java, Bali, el sud de Cèlebes, i a la major part de les Filipines.[10] Els components apresos del vocabolari del khmer, el món, el birmà i el Tai/Lao, consisteix en paraules d'origen pali o sànscrit. La influència índia també es va estendre pel nord de la regió de l'Himalaya. Els tibetans han utilitzat l'alfabet Devanagari des del 600 dC, tot i que s'ha preferit afegir un vocabulari religiós i tècnic procedent dels morfemes natius, en lloc d'adoptar els indis.[1] Els imperis txam, coneguts col·lectivament com a Txampa, fundats al voltant del segle II, pertanyen directament a la indoesfera, més que no pas la sinoesfera, de la que si que veuen tant els vietnamites com els txams.[11]

Articles relacionats[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Matisoff, James Alan (2003), Handbook of Proto-Tibeto-Burman: System and Philosophy of Sino-Tibetan Reconstruction, University of California Press, pàg. 6–7, ISBN 0-520-09843-9
  2. Robert M. W. Dixon, Y. Alexandra, Adjective Classes: A Cross-linguistic Typology , page 74, Oxford University Press, 2004, ISBN 0-19-920346-6
  3. Matisoff, James (1990), "On Megalocomparison", Language 66 (1): 106–120, DOI 10.2307/415281
  4. Enfield, N. J. (2005), "Areal Linguistics and Mainland Southeast Asia", Annual Review of Anthropology 34: 181–206, DOI 10.1146/annurev.anthro.34.081804.120406
  5. RJ LaPolla, The Sino-Tibetan Languages, La Trobe University
  6. Miestamo, Matti & Wälchli, Bernhard (2007), New challenges in typology, Walter de Gruyter, pàg. 85, ISBN 3-11-019592-5
  7. Saxena, Anju. «Linguistic synchrony and diachrony on the roof of the world – the study of Himalayan languages». A: Himalayan Languages: Past and Present. Walter de Gruyter, 2004, p. 3–29. ISBN 978-3-11-017841-8. 
  8. Matti Miestamo & Bernhard Wälchli, New Challenges in Typology, page 90, Walter de Gruyter, 2007, ISBN 3-11-019592-5
  9. David Levinson & Karen Christensen, Encyclopedia of Modern Asia: a berkshire reference work, page 494, Charles Scribner's Sons, 2002, ISBN 0-684-80617-7
  10. Martin Haspelmath, The World Atlas of Language Structures, page 569, Oxford University Press, 2005, ISBN 0-19-925591-1
  11. Umberto Ansaldo, Stephen Matthews & Lisa Lim, Deconstructing Creole, page 113, John Benjamins Publishing Company, 2007, ISBN 90-272-2985-6

Bibliografia[modifica]

  • Language variation: Papers on variation and change in the Sinosphere and in the Indosphere in honor of James A. Matisoff, David Bradley, Randy J. LaPolla and Boyd Michailovsky eds., pp. 113–144. Canberra: Pacific Linguistics.
  • Ankerl, Guy (2000), Global communication without universal civilization, vol. Vol.1: Coexisting contemporary civilizations : Arabo-Muslim, Bharati, Chinese, and Western, INU societal research, Geneva: INU Press, ISBN 2-88155-004-5

Enllaços externs[modifica]