Joan Santacana i Mestre

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJoan Santacana i Mestre
Joan Santacana i Mestre.JPG
Dades biogràfiques
Naixement 1948 (69/70 anys)
Calafell
Activitat professional
Ocupació Arqueòleg

Lloc web Lloc web oficial
Facebook: joan.santacana.9 Twitter: santacanamestre
Modifica dades a Wikidata

Joan Santacana i Mestre (Calafell, 1948) és un arqueòleg i professor universitari català, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Cursà estudis de llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1974 especialitzant-se en Arqueologia i Història Antiga. Fou deixeble de Joan Maluquer de Motes i de Miquel Tarradell, que esdevingueren determinants en la seva formació científica. La seva tesi de llicenciatura va versar sobre “Aproximación a la cultura del bronce medio en Catalunya meridional”, dirigida per Maluquer de Motes.

Trajectòria acadèmica[modifica]

L'any 1976 va obtenir per concurs oposició una càtedra de Geografia i Historia en l’ensenyament secundari, essent el primer de la seva promoció.[1] Va desenvolupar la seva tasca acadèmica i de gestió als instituts de Ripoll (Ripollès), Cullera (Ribera Baixa), l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i Barcelona. També va ser Cap Adjunt d’Ensenyaments Secundaris i Professionals dels Serveis Territorials d’Ensenyament de Barcelona.[2] Va ser membre fundador de diversos grups d’innovació educativa, com “Garbí”, pel que va rebre el premi INCIE del Ministeri d’Educació i Ciència l’any 1977, i del grup de renovació de didàctica "Història 13-16", un dels més innovadors del moment.[3]

Posteriorment, entre el 1991 i el 1994, es doctorà en pedagogia per la Universidad de Valladolid i va passar a ser professor titular de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. És membre fundador del Taller de Projectes, Museologia i Patrimoni de l’esmentada Universitat de Barcelona. És autor de la reconversió en museu de la Ciutadella Ibèrica de Calafell, una  de les experiències pioneres en el camp de l’arqueologia reconstructora, objecte de la seva tesi doctoral, que ha esdevingut un referent en la didàctica del patrimoni. Aquest projecte, inspirat en el jaciment suec d’Eketorp,[4] és el primer del seu gènere a la Península Ibèrica.[5] En aquests mateixos anys col·labora de manera determinant en la definició del projecte del Museu d'Història de Catalunya.[6]

Trajectòria professional[modifica]

Arqueologia[modifica]

Com a arqueòleg, va dirigir nombrosos treballs d’excavació, essent un dels primers el de la Cova del Garrofet (Querol, Alt Camp), l’any 1973, amb Salvador Vilaseca i Anguera. Posteriorment, va excavar el jaciment protohistòric de La Mussara a la Serra de Prades (juntament amb Jordi Rovira i Port).[7][8] Així mateix, durant una dècada va participar en les campanyes d'excavació del jaciment ibèric d’Alorda Park a Calafell (amb Joan Sanmartí) i del Castell de la Santa Creu a Calafell, que el van apropar a l’arqueologia ibèrica i medieval. Finalment, cal esmentar l’excavació co-dirigida amb Joan Sanmartí i Maite Mascort del jaciment arqueològic d’Aldovesta a Benifallet (el qual va posar de manifest la gran importància del factor fenici a Catalunya) i de l’assentament del bronze final del Barranc de Gàfols a Ginestar.[9]

Didàctica del patrimoni[modifica]

Com a didacta, va ser un dels principals impulsors del grup de recerca i innovació "Didàctica del patrimoni, Museografia Comprensiva i Noves Tecnologies".[10] Al tombant del segle XX, sota el nom de Taller de Projectes, Patrimoni i Museologia (adscrit a la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona) va desplegar una gran activitat en el camp de la museografia, exercint la direcció del grup de recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona. També va desenvolupar la tasca de museògraf  treballant conjuntament  amb el sector empresarial (Grups SONO-EUPHON, Grup Transversal, Espai Visual, Expociencia, i altres), liderant més de dos-cents projectes de museografia, entre els que cal esmentar el del Museu de Belles Arts de Castelló, les Coves del Conventico de Melilla i el conjunt fortificat,[11] el Castell de la Santa Creu a Calafell,[12] la vil·la romana de La Olmeda a Palència, el Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid (M.A.R.), els conjunts monumentals de Dalt Vila a Eivissa, el centre d’interpretació de Bletisa (Ledesma, Salamanca), el Centre del Romànic de la Vall de Boí, el Centro de Interpretación de los Yacimientos Arqueológicos (CIYA) a Baza (Granada) i la Ruta de Castros y Verracos a Salamanca, entre d’altres.

És considerat com un dels impulsors de la museografia didàctica a Espanya[13] i, des de començaments del segle XXI, les seves recerques s’han centrat en la museografia interactiva i el m-learning.

Bibliografia[modifica]

L’obra publicada abasta, entre llibres i articles, mes de cinc-centes publicacions.[14] En destaquen les següents:

  • Economia, societat i canvi en la Catalunya prehistòrica, 1980. 
  • El Yacimiento de Mussara, 1982. 
  • L'excavació i restauració del Castell de la Santa Creu, 1986. 
  • El Jaciment protohistòric de Aldovesta, 1992. 
  • L'assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre), 2000. 
  • Els ibers del Nord, 2005. 
  • Museografía didáctica, 2005. 
  • El museo local. La Cenicienta de la Cultura, 2005. 
  • Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització, 2009. 
  • Entre la Atlántida e Hispania. Del mito a la Historia. Anaya, 2009. ISBN 9788466786744. 
  • Ciudad educadora y patrimonio, 2010. 
  • Museografia interactiva, 2010. 
  • La cuina dels íbers. De la llar als fogons. Rafael Dalmau, 2011. ISBN 9788423207596. 

Referències[modifica]

  1. Ordre ministerial del 16 de desembre de 1.974. (B.O. de l’Estat del 3 de gener de 1975)
  2. Ordre d’1 d’octubre de 1982 de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
  3. Sallés, Neus. “La enseñanza de la historia a través del aprendizaje por descubrimiento: evolución del proyecto treinta años después.” En Enseñanza de las Ciencias Sociales, 10. 2011; Classes d’Història que passen a la història. XV Premi Batec a la Recerca i Innovació Educatives de l’Ajuntament de Lleida. Ed. Pagès. Lleida 2013
  4. Santacana, Joan «Eketorp, un viaje al corazón de la Europa bárbara» (en espanyol). Clío: Revista de historia, 6, 2002, pàg. 78-81. ISSN: 1579-3532 ISSN 1579-3532.
  5. Lopez-Menchero Bendicho, Víctor Manuel. La musealización del patrimonio arqueológico in situ. El caso español en el contexto europeo. Oxford: Archaeopress, BAR International Series 2535, 2013, p. 117-118. ISBN 9781407311531. 
  6. X. Hernàndez Cardona,”El profesor titular de Didàctica de les Ciecnies Socials, Joan Santacana i mestre”, a Personatges Il·lustres de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, Ed. Abertis,  Barcelona, 2010, p. 160
  7. Rovira, Jordi i Santacana, Joan. «Una estació d’extracció prehistòrica de sílex a La Mussara”». Fonaments: prehistòria i món antic als Països Catalans, 3, 1982, pàg. 209-214. ISSN: 0210-2366 ISSN 0210-2366.
  8. Rovira, Jordi i Santacana, Joan.. El yacimiento de La Mussara (Tarragona). Un modelo de asentamiento pastoril en el Bronce Final de Catalunya. Museu d'Arqueologia de Catalunya, 1982 (Monografies d’Arqueologia). ISBN 84-500-8730-9. 
  9. Sanmartí, J., Belarte, M.C., Santacana, J., Asensio, D., Noguera, J.. L'assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre). Arqueomediterrània 5, 2000. 
  10. Va iniciar les seves activitats com a grup consolidat de la Universitat de Barcelona per resolució de la Comissió de Política Científica de la Junta de Govern del 25 d'abril del 2000. Posteriorment esdevingué grup consolidat de la Generalitat, SGR 2005 00621; SGR 2009 00245
  11. Santacana, J., Martínez, T. i García, R. «La visibilidad del patrimonio intangible. El ejemplo de las cuevas del Conventico Melilla, ciudad patrimonial» (en espanyol). Akros: Revista de Patrimonio, 10, 2011, pàg. 8-12. ISSN: 1579-0959.
  12. Santacana, Joan «From research to the exploitation of medieval patrimony: the Calafell Project» (en anglès). Imago temporis. Medium Aevum, 1, 2007, pàg. 203-225. ISSN: 1888-3931.
  13. Diversos Autors. Personatges Il·lustres de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Barcelona: Abertis Autopistas, 2010, p. 160. 
  14. Segons Google Scholar, a finals de 2016 hi figuren més de 500 publicacions; un índex h de 20 i un índex i10 de 60, amb gairebé 2000 cites enregistrades