Juan Lorenzo Palmireno

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJuan Lorenzo Palmireno
Palmireno.png
Biografia
Naixement 1524 (Gregorià)
Alcanyís
Mort 1579 (Gregorià) (54/55 anys)
Educació Universitat de València
Activitat
Ocupació Professor
Ocupador Universitat de València
Modifica les dades a Wikidata

Juan Lorenzo Palmireno, o Lorenço Palmyreno (o Laurentius Palmyrenus, en llatí), noms utilitzats per Juan Lorenzo Roca (Alcanyís, 1524València, 1579);[1] fou un humanista aragonès, professor de Gramàtica i Retòrica, i un autor eclèctic i prolífic que cultivà la pedagogia, la retòrica, l'escriptura epistolar, la comèdia humanística en el camp educatiu, els mètodes d'ensenyament del llatí i els repertoris paremiològics.[2]

Biografia[modifica]

Juan Lorenzo Palmireno neix a Alcanyís, al si d'una família d'origen humil. A l'Estudi de llatinitat de la seva ciutat adquireix la seva formació bàsica, gràcies a bons mestres, com Pere Puig de Beseit i Jaime Franco, als quals recorda en els seus escrits posteriors;[3] i és possible que assistís a les classes de Juan Sobrarías i Miquel Esteban.[4]

L'any 1547 es trasllada a València per a estudiar a l'Estudi General, on rep classes de Nicolás Scripus Flander. Després de tres anys es gradua en Arts el 25 d'octubre de 1550. Entre 1547 i 1548, durant una temporada, i per necessitats econòmiques, dóna classes de Gramàtica a Cocentaina.[5][6]

Al cap de poc, i afavorit pel mecenatge d'Honorat Joan, preceptor de Felip II, mitjançant Gaspar Joan, germà seu, que ocupava el càrrec de jurat de la ciutat de València,[7] Palmireno aconsegueix la càtedra de Poesia, que ocuparà durant dos triennis, des del curs de 1550-1551 fins al curs de 1555-1556.[6] En aquest període es casa amb Isabel Bonaensena, i té el seu primer fill, Agesilao, que arribà a ser també professor de l'Estudi General.[4] Com a professor universitari dedica el seu temps a preparar les classes i a escriure i publicar obres, en molts casos partint del copiat de les seves classes per alguns alumnes:[8] manuals escolars, com els Progymnasmata d'Aftoni d'Antioquia o els Escolios al epitome que Erasmo hizo de las Elegancias de Lorenzo Valla; llibres religiosos, com la traducció de dos llibres de sant Bernat o una hagiografia de Joan Micó; i la Hieroglyphica d'Horapol·lo, un intent d'interpretar els símbols dels egipcis.[5]

En 1556, tot i les seves publicacions i la seva labor a l'Estudi General, es manté amb problemes econòmics. En aquest any, i urgit per una epidèmia de pesta que arrasava la ciutat, es trasllada a Alcanyís on donarà classes de Grec i Retòrica durant un curs;[9] i després accepta l'oferta de l'Estudi General de Saragossa, de 125 lliures, que suposava un sou cinc vegades major al que cobrava a València, i ocupa la càtedra de Retòrica fins a l'any 1561. Durant la seva estada a Saragossa aconsegueix l'estima dels seus alumnes, l'enveja d'alguns col·legues, i segueix publicant obres, com un opuscle de morfologia llatina —De genere et declinatione Nominum— en 1557, una gramàtica grega —Enchiridion Graecae linguae studiosis utilissimum— en 1558, i un tractat sobre la imitació de Ciceró en 1560,[10] en el que inclou, entre altres parts, un Lexicon pverile, precursor del seu Vocabulario del humanista.[11]

En el mateix 1560 publica l'Etymologia latina a València, on acabarà per traslladar-se, i a l'any següent entra com a professor a la universitat on ocupa les càtedres de Grec i de Gramàtica, on es mantindrà fins a l'estiu de 1570.[12] L'1 de juliol de 1564 declara com a testimoni de la defensa en el procés inquisitorial contra mossèn Jeroni Conques.[13] Compagina l'ensenyament i l'estudi, i el 25 de novembre de 1570 aconsegueix el grau de batxiller en Medicina.[14] En aquest període segueix el ritme de publicacions, com les primeres re-elaboracions de la seva retòrica (entre 1564 i 1566, en la primera versió) (Rhetorice Prolegomena i les parts Prima, Secunda i Tertia); la primera part d'un complet programa educatiu, El estudioso de la aldea (1568), on prepara a l'infant per a entrar a la universitat;[15] i un vocabulari tècnic —Vocabulario del humanista (1569)—, en dues parts.[16]

Des de finals de 1570 i fins a l'estiu de 1572 regenta les classes de Gramàtica i Retòrica a l'Estudi d'Alcanyís, escapant del conflicte iniciat per l'arquebisbe Joan de Ribera, per quan vol controlar la universitat, contra la mateixa universitat i el consell de la ciutat; evitant significar-se per qualsevol dels dos bàndols enfrontats.[17]

El 18 de febrer de 1572 els jurats de València li demanen es reintegre a la universitat; el 24 de maig fou nomenat per a la primera càtedra d'Oratòria, amb el sou doblat, i el 10 de setembre li ofereixen 45 lliures per les despeses del trasllat i el viatge. Des de 1576 li milloren el sou, arribant a les 100 lliures, i es manté a la càtedra d'Oratòria fins a la provisió de places de 1578.[18] En el darrer període a València incrementa el ritme de les publicacions, amb noves edicions de llibres anteriorment publicats, i altres nous, com un mètode per a improvisar en llatí —El latino de repente (1573)—, en dues parts; la segona part del seu programa educatiu, El estudioso cortesano (1573), on prepara a l'universitari per a la vida en societat;[15] i dos llibres de literatura religiosa,[19] un tractat de la pietat, el Camino de la Yglesia (1575), i mogut per una llarga infermetat de la seva dona, el Oratorio de enfermos (1578).[16]

Palmireno, en les classes que imparteix a la universitat de València, incita a la participació dels alumnes demanant-los exercicis de declamació sobre molts diversos temes;[8] i utilitza el teatre com un complement a les ensenyances humanístiques, amb adaptacions d'obres clàssiques i obres pròpies, per a motivar els alumnes, enfortir la memòria i millorar la seva desimboltura. En aquestes representacions pretén que els seus alumnes s'exerciten en la retòrica, es familiaritzen amb el llatí i assimilen la cultura grecollatina. Escriu nombroses obres del gènere còmic-burlesc, de les quals, entre 1564 i 1572, es representaren 7 peces: Dialogus, Sigonia, Thalassina, Octavia, Lobenia, Trebiana i Fabella Aenaria, on sols aquesta darrera ens ha arribat completa.[20] I en aquestes activitats teatrals Palmireno també busca atreure un major nombre d'alumnes a les seves classes i millorar la seva relació amb els responsables públics de la universitat, els jurats de la ciutat, els quals prèviament havien aprovat els texts.[21][22]

Lorenzo Palmireno mor a València al mes de juny de 1579. Anys després, el seu deixeble Vicent Blasco redacta una oració fúnebre destacant la seva dedicació per promocionar les humanitats.[23]

Obra[modifica]

Palmireno és autor d'una obra abundant, editada i inèdita, amb amplitud temàtica, què comprèn les diferents branques de la filològica (retòrica i eloquència, gramàtica grega i llatina, composició i didàctica del llatí, lexicol·logia i paremiologia llatina i castellana, guies d'estudi, traduccions, anotacions a autors clàssics) i la producció literària (discursos, teatre, literatura devota i altres opuscles).[24] Tot aquest conjunt està fonamentat per una motivació pedagògica, per a possibilitar una completa formació humanista als seus alumnes.[25]

Portada de l'obra Oratorio de enfermos (ed. de 1580).

L'aportació de Palmireno a la lexicografia catalana pel que fa als noms dels peixos i les aus surt del seu Vocabulario del humanista, on l'autor anota els noms en diversos idiomes, entre ell el català, per a resoldre la pobresa lèxica dels seus alumnes. Molts d'aquests noms van passar al diccionari de Pere Torra, que es va reeditar en els segles XVII i XVIII, i una bona part fou posteriorment recollida pels lexicògrafs moderns dels segles XIX i XX.[26]

Les seves obres, ordenades cronològicament, són:[27][28][29][30][31]

  • Aphthonii clarissimi rhetoris progymnasmata, Ioanne Maria Cataeno interprete, nunc denuo recognita iuxta veritatem graeci exemplaris et scholijs illustrata ... (1552).[32]
  • Escolios al epitome que Erasmo hizo de las Elegancias de Lorenzo Valla. Cum hispanica interpretatione et scholiis (1552).[33]
  • Linguarum et oratoriae apud Valentinos (1553).[34]
  • Vita et res gestas V.P.M. Fr. Joannis Mico, Dominicani ex Regio Valentino Conventu (1555-1556).
  • Oris Apollonis Niliaci hieroglyphica (1556).[35]
  • De genere et declinatione Nominum. De praeteritis et supinis praecensiones brevissimae et ad Ciceronianum loquendi genus accommodatae (1557).[36]
  • Enchiridion Graecae linguae studiosis utilissimum (1558).[37]
  • Etymologia latina (1560).[38]
  • De vera et facili imitatione Ciceronis, qui aliquod opuscula studiosis adolescentibus utilissima adiuncta sunt ... (1560).[39]
  • De orthographia (1560).[40]
  • Lexicon pverile (1560).[11][40]
  • Ratio facile previniendi ad veram dialecticam et utramque philosophiam (1560).[40]
  • Philosophia naturalis et moralis (1560).[40]
  • Silva de vocablos y frases de moneda y medidas (1563).[41]
  • Rethoricae prolegomena (1564).[42]
  • Prima pars Rhetoricae (1564).[43]
  • Secunda pars Rhetoricae (1565).[44]
  • Tertia et vltima pars Rhetoricae (1566).[45]
  • Libellus de figuris adolescentibus studiosis admodum utilis (1567).[46]
  • El estudioso de la aldea (1568).[47]
  • Epitome prosodiae.[48]
  • De ratione syllabarum (1568).[49]
  • Refranes (1569).[50]
  • Vocabulario del humanista ... donde se trata de aues, peces, quadrúpedos, con sus vocablos de caçar y pescar, yeruas, metales, monedas, piedras preciosas, gomas, drogas, olores y otras cosas que el estudioso en letras humanas ha menester ... (1569).[51]
  • Segunda parte del vocabulario del humanista (1569).[52]
  • Escalera filosófica (1569).[53]
  • Dialogo de imitatione Ciceronis (1570).[54]
  • Declaración de las cosas que el Christiano vee en los sagrados Templos (1571).[55]
  • Phrases Ciceronis obscuriores in hispanicam linguam conuersae a Laurentio Palmireno; Item eiusdem Hypotyposes clarissimorum virorum ad extemporalem dicendi facultatem vtilissimae; eiusdem oratio post reditum in Academia Valentina mense augusto 1572 (1572).[56]
  • El estudioso cortesano (1573).[57]
  • Eloquentia iuvenilis ubi elogia et exempla continentur (1573).[58]
  • Descuidos de los latinos de nuestro tiempo (1573).[59]
  • España abreviada (1573).[60]
  • El latino de repente (1573).[61]
  • Segunda parte del latino de repente (1573).[62]
  • Razonamiento a los regidores de su patria (1573).[63][64]
  • Campi eloquentiae, in quibus Laurentii Palmyreni ratio declamandi, orationes, praefationes, epistolae, declamationes et epigrammata continentur (1574).[65]
  • Camino de la Yglesia que el christiano ha de seguir quando va a oyr los divinos officios, illustrado de historias de sanctos, con un breve Flos Sanctorum (1575).[66]
  • Oratorio de enfermos, con muchos consuelos de sanctos y orationes deuotas para aliuio de las enfermedades largas, pesadas y dolorosas (1578).[67]
  • Vocabulario de las partes mas principales del mundo, con las de España mas extendidas, con las otras regiones (1578).[68]
  • Descanso de estudiosos ilustres, donde van adagios traducidos de romance en latín. Empresas, blasones, motes y cifras (1578).[69]
  • Dilucida conscribendi epistolas ratio.[70]
  • Opuscula (1583).[71]

Traduccions[modifica]

Referències i notes[modifica]

  1. Canvia els seus cognoms 'Lorenzo Roca' per 'Palmireno', seguint els usos humanistes, i converteix el primer cognom, 'Lorenzo', en el seu prenom (Juez y Gálvez 2006: p. 253)
  2. Selvaggini 2012: pp. 2-3.
  3. Gallego Barnés 2004: pp. 21-22.
  4. 4,0 4,1 Luján Atienza 1999: p. 22.
  5. 5,0 5,1 Gallego Barnés 2004: p. 23.
  6. 6,0 6,1 Felipo Orts 1993: p. 86.
  7. Sanchis Moreno 2002: pp. 61 i 385.
  8. 8,0 8,1 Gallego Barnés 2002: p. 3.
  9. Juez y Gálvez 2006: p. 255.
  10. Gallego Barnés 2004: pp. 23-24.
  11. 11,0 11,1 Colón i Domènech: p. 1176.
  12. García Martínez 1985: p. 9, n. 13.
  13. Gallego Barnés 2004: p. 20.
  14. Gallego Barnés 2007: p. 26.
  15. 15,0 15,1 Kossoff 1977: p. 544.
  16. 16,0 16,1 Gallego Barnés 2004: p. 24.
  17. García Martínez 1985: pp. 35-36 i 46.
  18. Felipo Orts 1993: p. 76.
  19. Juez y Gálvez 2007
  20. Juez y Gálvez 2006: p. 257.
  21. Peset 1999: p. 29.
  22. Alonso Asenjo 1992: pp. 2-3.
  23. Selvaggini 2012: p. 58.
  24. Juez y Gálvez 2006: p. 256.
  25. Díaz Díaz 1998: p. 242.
  26. Veny i Clar 1991.
  27. Gallego Barnés 2004: pp. 285-286.
  28. Díaz Díaz 1998: pp. 243-244.
  29. Latassa 1798: pp. 382-391.
  30. Simón Díaz 1993: pp. 486-498.
  31. Consulta a l'USTC: Universal Short Title Catalogue.
  32. Edició → Valentiae : Ex officina Joannis Mey Flandri, 1552.
  33. Edició → Valencia : Juan Mey Flando, 1552.
  34. Edició → Valencia : Juan Mey, 1553.
  35. Edició → Valentiae : excudebat Antonius Sanahuja, 1556.
  36. Edició → Zaragoza, 1557.
  37. Edició → Lugduni : Apud Guilielmum Rouillium, 1558.
  38. Edició → Valencia, 1560 || 4a edició → Valentiae : Ex typographia Petri a Huete, 1571.
  39. Edició → Caesaraugustae : en casa de Pedro Bernuz, 1560.
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 Obra editada en el mateix volum que De vera et facili imitatione Ciceronis.
  41. Edició → Valencia, en casa de Juan Mey, 1563 || 2a edició → Valentiae : ex typographia Ioannis Mey, 1566.
  42. 2a edició → Valentiae : Ex typographia Joannis Mey, 1567.
  43. 2a edició → Valentiae : ex typographia Ioannis Mey, 1567.
  44. 2a edició → Valentiae : ex officina Ioannis Mey, 1567.
  45. Edició → Valentiae : ex typographia Ioannis Mey, 1566.
  46. Edició → Valencia : Juan Mey, 1567.
  47. Edició → Impresso en Valencia : en casa de Ioan Mey, 1568.
  48. 3a edició → Valentiae : Ex typographia Joannis Mey, 1568.
  49. Edició → Valencia, 1568.
  50. Edició → Valencia, 1569.
  51. Edició → Valentiae : Ex typographia Petri a Huete, 1569 || 2a edició → En Barcelona : impresso en casa de Pedro Malo, 1575.
  52. Edició → Valencia : Pedro de Huete, 1569.
  53. Edició → Valencia, Pedro de Huete, 1569 || 2a edició → Valencia, Pedro de Huete, 1575.
  54. Edició → Zaragoza, 1570 || 2a edició → Impresso en Valencia : en casa de Pedro de Huete, 1573; en el mateix volum que Segunda parte del latino de repente, pp. 101-168.
  55. Tractat inclòs en la segona edició de El estudioso de la aldea. Valencia : Pedro Huete, 1571 (Gallego Barnés 2008)
  56. Edició → Valentiae: Ex Typographia Petri a Huete, 1572 || Phrases Ciceronis; Hypotyposes clarissivirorum; Oratio Palmyreni post reditum; eiusdem Fabella Aenaria. Valentiae : ex officina Pet. a Huete, 1574.
  57. Edició → Valentiae : Ex typographia Petri a Huete, 1573
  58. Edició → Valencia : Pedro de Huete, 1573.
  59. Edició → Valencia, Pedro de Huete, 1573.
  60. Valencia : Pedro de Huete, 1573.
  61. Edició → Valentiae : In aedibus Petri a Huete, 1573 || 5a edició → En Valencia : Impresso en casa de la viuda de Pedro de Huete, 1582.
  62. Edició → Impressa en Valencia : en casa de Pedro de Huete, 1573.
  63. Obra editada en el mateix volum que la Segunda parte del latino de repente.
  64. Gallego Barnés 2002: p. 6.
  65. Edició → Valentiae : ex typographia Petri a Huete, 1574
  66. Edició → En Valencia : en casa de Pedro de Huete, 1575 || 2a edició → En Barcelona : en casa de Sabastián de Cormellas, 1591.
  67. Edició → En Valencia : en casa de Pedro de Huete, 1578 || 2a edició → Impresso en Valencia : en casa de Pedro de Huete, 1580.
  68. Valencia, 1578.
  69. Valencia : Pedro de Huete, 1578.
  70. Valentiae : apud viduam Petri Huete, 1585.
  71. Gallego Barnés 1995.
  72. Edició → Valencia : véndese en casa de Bordon, librero, 1554.
  73. Edició → Valencia : Antonio Sanahuja, 1554.
  74. Edició → Cagliari : Vincencio Sembenino a despeses de Nicolas Canellas, 1566.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]