La Mandràgora

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Coberta de l'obra de 1524.

La Mandràgora (italià: La Mandragola) és una peça teatral satírica de l'escriptor renaixentista Nicolau Maquiavel (Niccolò Macchiavelli). Es tracta d'una comèdia en prosa de cinc actes, amb pròleg en vers. Ficcionalitza la situació corrupta de la societat italiana mentre ell es trobava exiliat, suposadament per haver conspirat contra la família Mèdici. L'obra va ser escrita entre 1504 1518, representada per primer cop el 1518 i impresa tres cops: el 1522, 1524 i 1526.[1] Està considerada una fita del teatre occidental. A més de representar un argument de conquesta amorosa en el qual tenen protagonisme les situacions d'emergència i els pocs escrúpols, s'hi desenvolupa al darrere una teoria d'estratègia política, sobre l'art de la participació, la manipulació, la persuasió i la conquesta d'un objectiu.

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció de l'obra té lloc en el transcurs de 24 hores. El protagonista, Callimaco, que ha viscut a París durant una llarga temporada, vol anar-se'n al llit amb la florentina Lucrezia, la bella i jove esposa d'un home gran, Nicia, a qui tothom pren per estúpid. Nicia desitja més que res tenir un fill que li faci d'hereu, però encara no en té cap. Callimaco conspira amb un casamenter (Ligurio) i un capellà (Sortrata), disfressat de metge i un criat (Siro). Convenç en Nicia de drogar la Lucrezia amb mandràgora, dient-li que la farà més fèrtil. Li dóna, a més, una advertència: que la mandràgora matarà a aquell home que primer se'n vagi al llit amb ell. Callimaco li suggereix de trobar algun idiota que no sospiti res per dormir amb ella. Lucrezia, sense estar gens convençuda, finalment accedeix a les súpliques de la seva mare i el capellà de fer cas al seu marit. Li permet a en Callimaco de dormir al seu llit i, creient que si ha trencat els seus vots matrimonials ha estat per providència divina, li promet que podrà repetir com a amant habitual.

Fonts[modifica | modifica el codi]

L'argument és original de Maquiavel, però l'estructura de l'obra prové del Decameró de Boccaccio, el qual permeté a l'autor de connectar amb la tradició precedent italiana i un model literari assentat. La Mandràgora s'assembla força a la novel·la setena de de la setena jornada del Decameró. En aquesta història, Egano a més de ser enganyat per la seva dona, rep una pallissa de l'amant d'ella.[1]

Significació i recepció de l'obra[modifica | modifica el codi]

La Mandràgora va agradar molt als papes Mèdici, que la varen veure representat l'any 1524 a la ciutat de Roma. De fet, Maquiavel va escriure les cançons que precedeixen cadascun dels actes de la comèdia per a una representació per a Climent VII. La comèdia com a gènere havia agradat molt als humanistes renaixentistes, però la major part d'allò que es produïa a l'època eren adaptacions o reelaboracions de Terenci. La imaginació, en canvi, destaca a La Mandràgora. La importància de Maquiavel és la d'haver elaborat una comèdia totalment nova. Els seus models són òbviament els clàssics, però no es tracta d'una imitació. Té més afinitats, com ja s'ha exposat en les fonts de l'obra, amb Boccaccio que amb els models clàssics.

Alhora, l'obra representa una crítica social contra totes les institucions italianes de l'època, des de les unitats familiars fins a l'Església Catòlica. L'interés i el cinisme són la norma en aquesta societat que representa Maquiavel, i la satisfacció dels desigs n'és l'únic motor. La crítica apareix, malgrat l'aparent sarcasme de la situació, de boca dels personatges més baixos de l'obra. [1]

Adaptacions posteriors[modifica | modifica el codi]

L'obra de Maquiavel ha tingut bona fortuna en l'època contemporània, i ha estat revisitat molts cops. La Riverside Shakespeare Company la va repersentar a la Casa Italiana de Nova York el 1979, amb Tom Hanks en el paper de Callimaco, el seu únic paper de teatre a la ciutat. La versió anava dirigida per Dan Southern, amb partitura de jazz escrita pel pianista Michael Wolff i decorats de Gerard Bourcier.[2]

El 1965 es va produir una versió cinematogràfica italiana del mateix títol, dirigida per Alberto Lattuada i interpretada per Philippe Leroy (Callimaco), Rosanna Schiaffino (Lucrezia), Jean Claude Brialy (Ligurio), Romolo Valli (Nicia), Nilla Pizzi (Sostrata), Armando Bandini (Siro) i Totò (frare Timoteo).

Una traducció a l'anglès de Wallace Shawn va suscitar representacions el 1977 al Public Theatre de Nova York i al National Theatre de Londres el 1984.[3][4]

Algunes adaptacions musicals de l'obra són La Mandragola, d'Ignatz Waghalter. El llibret és de Paul Eger, i va estrenar-se a la Deutsches Opernhaus de Berlín. Després de rebre molt bones crítiques, es va planejar un tour per tot Europa, que va acabar cancel·lant-se degut a l'esclat de la Primera Guerra Mundial.[5]

Una òpera més recent és l'adaptació sèrbia del compositor Ivan Jevtic, de 2009, estrenada aquell mateix any al teatre Madlenianum de Belgrad.

Michael Alfreds i Anthony Bowles en van realitzar una adaptació musical el 1968, Mandrake, que s'ha estrenat a Edimburg, Londres o Nova York, entre altres llocs.[6]

Una altra versió en musical és la titulada Mandragola, de Doug Riley, amb llibret d'Alan Gordon, que es va estrenar a Canadà a la CBC Radio l'octubre de 1977, i que després es va publicar com a LP a la discogràfica de la pròpia CBC.

El 2008 es va estrenar una pel·lícula rodada a Sassari, Sardenya, titulada The Mandrake Root. Està produïda per European Drama Network[7] i rodada en llengua anglesa amb alguns parts en italià, amb un argument molt proper a l'original de Maquiavel. Va ser nominada com millor drama de 2008 per la Royal Television Society, secció Midlands.[8]

Una tercera versió fílmica va sortir el 2009, distribuïda per Cines, dirigida per Edoardo Sala, amb Mario Scaccia en el paper del frare Timoteo.[9]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

References[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=MHpnuQQ6VNIC&pg=PA8&lpg=PA8&dq=la+mandragora+maquiavelo&source=bl&ots=xkXb4Et2U2&sig=DsYCiPPYyv1F1ybAK87BfIHZXJo&hl=es&ei=MzTwS46rNMH6_AbrvbjmBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CEEQ6AEwCQ#v=onepage&q=la%20mandragora%20maquiavelo&f=false
  2. Ressenya de Jann Racquoi, Heights/Inwood Press of North Manhattan, 14 de març de 1979.
  3. [enllaç sense format] http://www.nationaltheatre.org.uk/8254/past-events/past-productions-19811985.html
  4. www.dramatists.com List of published works
  5. Signale, January, 1914
  6. [enllaç sense format] http://www.nytimes.com/1984/04/19/theater/stage-musical-mandrake-by-soho.html
  7. [enllaç sense format] http://www.europeandrama.net/
  8. Blackaby, Anna. «The Mandrake Root nominated for top drama award». Birmingham Post, October 12, 2008 [Consulta: 6 juny 2008].
  9. [enllaç sense format] http://www.cinesfilm.com/DVD/Mandragola_Trailer.htm

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]