Literatura italiana
La literatura italiana inclou totes les obres escrites en italià i se sol dividir en diversos períodes segons els moviments artístics imperants en cada època.
Literatura medieval i prerenaixentista[modifica]
La presència del llatí va fer que la literatura en llengua vernacla nasqués comparativament més tard que les altres grans literatures europees.
La manca d'un país unificat i la gran dispersió dialectal de l'italià van ajudar a aquest manteniment del llatí com a vehicle de la literatura culta, alhora que afavorien les introduccions d'altres tradicions properes.
Dante Alighieri va ser un dels primers autors a reivindicar l'ús de l'italià per a la literatura, sobretot en el seu tractat De vulgari eloquentia, a banda d'escriure la primera gran obra de la literatura italiana: La divina comèdia, resum versificat de la cosmologia medieval.
Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio van renovar la lírica, servint de model per a tota la poesia europea renaixentista. Escrivien inspirant-se en la tradició clàssica, posant en primer terme el sonet.
Segle xix: la literatura romàntica en italià[modifica]
L'escola romàntica va tenir en el periòdic Il Conciliatore (o Foglio Azzurro) el seu principal òrgan. Aquest periòdic va eixir per primera vegada el 3 de setembre de 1818, a Milà, i en el seu planter van estar Silvio Pellico, Lodovico de Breme, Giovile Scalvini, Tommaso Grossi, Giovanni Berchet, Samuele Biava i Alessandro Manzoni. Tots ells van estar molt influenciats per les idees que, especialment a Alemanya, van constituir el moviment que es va denominar romanticisme. A Itàlia, l'esdevenir de la reforma literària va prendre altra direcció, i fou Manzoni el principal instigador d'aquesta reforma. Ell va formular els objectius de la nova escola, establint que aspirava a descobrir i expressar la veritat històrica i la veritat moral, no solament com a fi, sinó com la més àmplia i eterna font de bellesa. El realisme en l'art és el que caracteritza la literatura italiana a partir de Manzoni. La seva obra I promessi sposi (en català Els nuvis) és la que li ha donat fama immortal. Sens dubte, la idea de la novel·la històrica li va arribar de Walter Scott, però Manzoni va assolir un poc més que una novel·la històrica en sentit estricte, va assolir una autèntica obra d'art realista. L'atenció del lector és absorbida per complet en la poderosa i objectiva construcció dels personatges. Des del més gran al més accessori, tots tenen una increïble versemblança. Manzoni és capaç de desenvolupar un personatge en tots els seus detalls i continuar-lo en totes les seves diferents etapes. Don Abbondio i Renzo són tan perfectes com Azzeccagarbugli i El Sarto. Manzoni se submergeix en els més profunds racons del cor humà, i dibuixa a partir d'això la més subtil de les realitats psicològiques. Ací radica la seva grandesa, que va ser reconeguda per primera vegada per altre geni contemporani seu, Goethe. Com a poeta també té centelleigs de genialitat, especialment en la seua oda napoleònica El cinc de maig, i allí on descriu afectes humans, com en certs versos dels Himnes i en el cor de l'Adelchi.
El gran poeta d'eixa època va ser Giacomo Leopardi, nascut tretze anys després de Manzoni a Recanati, en el si d'una família noble. Es va interessar tant en els autors grecs que solia comentar que la forma de pensament grega li apareixia més clara i vívida en la ment que el llatí o fins i tot l'italià. La solitud, la malaltia i la tirania familiar el van impulsar a una profunda malenconia. Es va submergir a més en un escepticisme religiós, per la qual cosa l'art va ser per a ell una evasió. Tot és terrible i grandiós en els seus poemes, els quals poden considerar-se com els més agonitzants planys de la literatura moderna, embolicats en una solemne quietud que eleva tant com terroritza. Va ser també un admirable prosista. En Obritas morales –diàlegs i discursos marcats per un fred i amarg somriure sobre el destí humà que gela el lector– la claredat de l'estil, la simplicitat del llenguatge i la profunditat dels conceptes són tals que potser puga considerar-se-li no sols com el major poeta líric italià després de Dant, sinó també com el més perfecte escriptor en prosa que ha donat la literatura italiana.
Conforme el realisme guanyava terreny en art, el mètode positiu en criticisme s'afirmava amb ell. La història tornava al seu esperit de recerca erudita, tal com apareix en obres com l'Arxiu històric italià, fundat a Florència per Giampietro Vieusseux, la Història d'Itàlia en l'edat mitjana de Carlo Troya, un notable tractat del mateix Manzoni titulat Sobre alguns punts de la història longobarda a Itàlia, i l'estupenda Història de les Vespres sicilianes de Michele Amari. Al costat dels grans artistes –Leopardi i Manzoni– i els erudits acadèmics, es va desenvolupar també en la primera meitat del segle xix una literatura de tipus patriòtic. Vieusseux va tenir un evident objectiu polític quan el 1820 va fundar la revista mensual Antologia. El seu Arxiu històric italià (1842) va ser, sota una forma diferent, una continuació de l'Antologia, que va ser clausurada el 1833 pel govern rus. Florència va ser aquells dies el refugi de tots els exiliats italians, i tots ells es trobaven i estrenyien les seves mans en els salons de Vieusseux, on es parlava més de literatura que de política, però on una i solament una idea animava totes les ments: la idea d'Itàlia.
El moviment literari que precedeix i assisteix les revolucions polítiques del 1848 pot considerar-se representat per quatre escriptors: Giuseppe Giusti, Franceso Domenico Guerrazzi, Vincenzo Gioberti i Cesare Balbo. Giusti va escriure sàtires epigramàtiques en llenguatge popular en les quals, amb incisives frases, assotava els enemics d'Itàlia. Va ser un reconegut escriptor polític, però un mediocre poeta. Guerrazzi va tenir una gran reputació i molta influència. però les seves novel·les històriques, encara que àvidament llegides abans del 1848, van ser prompte oblidades. Gioberti, un poderós i polèmic escriptor, va tenir un gran cor i una àmplia ment; les seves obres filosòfiques estan actualment més aviat mortes, però la seva Primato morale i civile degli italiani quedarà per sempre com un importantíssim document d'aquella època, mentre que la seva Jesuita moderno és la més tremenda acusació que s'haja escrit mai contra la companyia de Jesús. Balbo va ser un competent estudiant d'història que la va fer útil per als polítics. Com Gioberti en la seva primera època, Balbo va ser un entusiasta del papat, i promotor d'una federació d'estats italians presidida per ell. El seu Sumari de la història d'Itàlia és un excel·lent epítom.
Després de 1850, la literatura política va perdre importància, i fou un dels últims poetes d'aquest gènere Francesco dall'Ongaro, amb els seus stornelli politici. Giovanni Prati i Aleardo Aleardi van continuar amb les tradicions romàntiques. La figura dominant d'aquest període, no obstant això, és Giosué Carducci, oposat als romàntics i restaurador de l'antic esperit i els antics metres, el qual, encara que gran com a poeta, va ser molt menys important com a crític literari i historiador. Altres poetes clàssics van ser Giuseppe Chiarini, Domenico Guoli, Arturo Graf, Guido Mazzoni i Giovanni Marradi, dels quals els dos últims poden potser considerar-se com els principals deixebles i seguidors de Carducci, mentre que un altre dels grans d'eixa època, Giovanni Pascoli, molt conegut per les seves Myricae i Poemetti, només va ser el seu seguidor en els començaments de la seva carrera. Enrico Panzacchi va ser un romàntic de cor. Olindo Guerrini (que va escriure sota els pseudònims de Lorenzo Stecchetti, Argia Sbolenfi, Marco Balossardi, Giovanni Dareni, Pulinera, Bepi i Mercutio) és el principal representant del verisme en poesia i, encara que els seus primers llibres van tenir molt d'èxit popular, és l'autor de moltes poesies de valor intrínsec. Alfredo Baccelli i Mario Rapisardi són distingits poetes èpics. Felice Cavallotti és l'autor de l'agitadora Marcia de Leonida. Entre els escriptors en dialecte, el gran poeta romà Giuseppe Gioacchino Belli va trobar molts successors, com Renato Fucini (Pisa), Berto Barbarini (Verona) i Cesare Pascarella (Roma). Entre les poetes, Ada Negri, amb la seva socialista Fatalitá i Tempeste, va aconseguir una gran reputació, mentre que unes altres, com Vittoria Aganoor, A. Brunacci-Brunamonti i Annie Vivanti, gaudeixen d'alta estima a Itàlia.
Entre els dramaturgs, Pietro Cossa en la tragèdia; Gherardi del Testa, Ferdinando Martini i Paolo en la comèdia, representen la vella escola. Mètodes més moderns, els trobem en Giuseppe Giacosa i Gerolamo Rovetta. Quant a la narrativa, el romanç històric va caure en desgràcia, encara que Emilio de Marchi va produir alguns bons exemples en aqueix gènere. La novel·la d'intriga va ser conreada per Anton Giulio Barrili i Salvatore Farina; la novel·la psicològica per Enrico Annibale Butti; els contes i narracions locals d'estil realista per Giovanni Verga; i la novel·la mística filosòfica per Antonio Fogazzaro. Edmundo de Amicis, potser l'autor més llegit d'aquella època, és més conegut pels seus treballs morals i els seus viatges que per la seua obra. Entre les dones realistes, Matilde Serao i Grazia Deledda van ser molt populars.
Gabriele D'Annunzio posseeix una obra poètica original, així com obres dramàtiques i de ficció d'extraordinària qualitat. Les seves primeres poesies es van distingir no sols per la seva exquisida bellesa formal, sinó també pel seu to llicenciós, característiques aquestes que reapareixeran en la resta de la seva obra, poètica o narrativa. Finalment, el cànon de la literatura italiana es va introduir en el postmodernisme del segle xx amb la figura d'Italo Calvino.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura italiana |
- www.StoriaDellaLetteratura.it: Storia della letteratura italiana, Antonio Piromalli, 1994 (full text en línia 2010).
