Manuel Irurita Almandoz

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaManuel Irurita Almandoz
Al bisbe Irurita.JPG
Al bisbe Irurita, escultura de Vicenç Navarro Romero al carrer del Bisbe, Barcelona
Biografia
Naixement 19 d'agost de 1876
Larraintzar, Ultzama (Navarra)
Mort 4 de desembre de 1936(1936-12-04) (als 60 anys)
Montcada i Reixac (Vallès Occidental)
  Bisbe de Barcelona
17 de maig de 1930 – 4 de desembre de 1936
Dades personals
Religió Església Catòlica
Activitat
Ocupació Sacerdot catòlic i professor
Ocupador Universitat de València
Ordenació sacerdotal 29 de juliol de 1900
Consagració 20 de desembre de 1926
Altres ocupacions Bisbe de Lleida (1927-1930)
Modifica les dades a Wikidata

Manuel Irurita Almandoz (Larraintzar, al municipi d'Ultzama, Navarra, 1876 - Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1936) va ser un eclesiàstic navarrès, doctor en filosofia i en teologia i catedràtic de llengües clàssiques a la Universitat de València, que fou nomenat bisbe de Lleida el 1927 i posteriorment bisbe de Barcelona el 1930. Persones de l'entorn del president Francesc Macià el consideraren com a gran enemic de Catalunya.[1]

El 1898 va fundar l'Orfeó Pamplonès. Professà durant un temps en l'orde caputxí a Lecaroz, abandonant-lo més tard per tal d'exercir com a mestre. El 1899 va ser ordenat sacerdot després d'obtenir el benefici com a cantor de la catedral de València.

Durant la Segona República, una campanya exigí la seva expulsió de Catalunya, tot i així, promogué la fundació de noves parròquies suburbials i d'obres d'assistència social, impulsà l'Obra d'Exercicis Parroquials i la Federació de Joves Cristians de Catalunya. L'any 1931 va consagrar l'església de Sant Josep Oriol. Quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, Irurita es va negar en un primer moment a enviar capellans a la vetlla i va ser l'arquebisbe Francesc Vidal i Barraquer qui l'obligà a canviar de posició.[1]

Al setembre de 1936, coincidint amb l'entrada dels anarquistes al govern de la Generalitat, la seu episcopal fou assaltada, i Irurita va haver de fugir.[2] Després d'amagar-se durant quatre mesos a casa d'un amic orfebre, Antoni Tort, el bisbe va ser detingut en un escorcoll, l'1 de desembre, i traslladat i tancat al monestir de Sant Elies, utilitzat aleshores com a txeca o presó.[2] Es creu que va ser afusellat al cementiri de Montcada i Reixac per la seva condició de sacerdot, el 3 de desembre de 1936, però és un episodi controvertit, ja que alguns testimonis afirmen haver-lo vist viu l'any 1939.[2] Les seves suposades despulles estan enterrades a la Catedral de Barcelona, a la capella del Sant Crist de Lepant.[3][4] La identificació de la seva dentadura, feta per l'odontòleg forense Joan Carol Montfort, ha permès comprovar-ne l'equivalència amb la declaració de dos dentistes que l'havien tractat quan era bisbe de Lleida.[5]

De tota manera és evident que la mateixa Església catòlica dubta de la veracitat del seu martiri, puix que a diferència de tots els altres bisbes, sacerdots i seglars que va ser assassinats durant la Guerra Civil, Irurita no ha estat beatificat; només ha estat proclamat servent de Déu, en incoar-se la causa d'investigació per a la seva beatificació.[6]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

Calle del Obispo Irurita, Mislata
  • Feliu, Ponç; Mir, Miquel. El misteri de l'assassinat del bisbe de Barcelona (en català). Barcelona: Pòrtic, 2012. ISBN 978-84-9809-213-4. 
  • Casas Codinach, Sònia «L'afer Irurita, cas obert». Sàpiens [Barcelona], num. 104, juny 2011, p.28 – 35. ISSN: 1695-2014.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Irurita Almandoz Modifica l'enllaç a Wikidata