Manuel Summers Rivero

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Manuel Summers)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaManuel Summers Rivero
Biografia
Naixement26 març 1935 modifica
Sevilla (Andalusia) modifica
Mort12 juny 1993 modifica (58 anys)
Sevilla (Andalusia) modifica
Causa de mortCauses naturals modifica (Càncer colorectal modifica)
Lloc d'enterramentcementiri de San Fernando modifica
Activitat
OcupacióDirector de cinema, productor de cinema, ninotaire i escriptor modifica
Família
FillsDavid Summers Rodríguez modifica
PareFrancisco Summers e Isern modifica
GermansGuillermo Summers modifica

IMDB: nm0838757 Allocine: 247832 Allmovie: p113247
Find a Grave: 14671845 Modifica els identificadors a Wikidata

Manuel Summers Rivero (Huelva, 26 de març de 1935-Ib., 12 de juny de 1993) va ser un director de cinema i humorista espanyol.

Biografia[modifica]

Va néixer a Sevilla, el 26 de març de 1935, en el si d'una família andalusa acomodada d'origen irlandès. Era fill de Francisco Summers, fiscal de l'Estat. És pare del cantant David Summersmúsic espanyol, vocalista, baixista i compositor d'Hombres G— i de Cheyenne Summers —actriu espanyola de doblatge i locució—, i germà del periodista Guillermo Summers —presentador i guionista de televisió—.

Els seus pel·lículas es caracteritzen per una mescla de humor negre i caràcter satíric.

Va ser precursor a donar a conèixer el humor de la ciutat de Huelva de Lepe, en passar els estius allí, on va prendre contacte amb els vilatans —va ser declarat Fill Predilecte de Lepe i dóna nom a una cèntrica plaça de la ciutat— i en la qual mantenia una residència d'estiu.

El seu primer treball, Del rosa al amarillo, Conquilla de Plata al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1963, fou seguit d'altres com La niña de luto o Juguetes rotos. Per desgràcia, l'escàs reconeixement de la majoria dels films de la seva primera etapa va motivar un progressiu canvi de registre cap a un cinema més comercial, com el cas d' Adiós cigüeña, adiós, sobre una parella de pares adolescents, que fins i tot va tenir una seqüela titulada El niño es nuestro.

En 1980 dirigeix Ángeles gordos en coproducció amb els Estats Units i rodada a Nova York.

En els anys vuitanta va tornar a la senda de l'èxit amb la «trilogia de la cambra oculta»: To er mundo é güeno, que va obtenir un gran èxit de públic i va provocar les dues seqüeles següents, To er mundo é mejó i To er mundo é demasiao. Eren pel·lícules sense argument, que basaven el seu desenvolupament en contínues bromes de carrer provocades pel director, que van gaudir d'enorme èxit en el seu moment, alguna de les quals van ser gairebé mítiques, com aquella on es va introduir un lleó en un urinari públic. Va comptar amb la col·laboració del seu germà Guillermo i de curiosos personatges, com a boxadors o nans.

En 1986 Summers va rodar Me hace falta un bigote, pel·lícula protagonitzada por ell mateix i amb referències a la seva primera pel·lícula, Del rosa al amarillo, on narra amb tendresa la història d'un amor infantil impossible, on es barregen ficció i realitat en una història entranyable i nostàlgica. La pel·lícula, malgrat ser considerada per cert sector de la crítica com un dels seus millors títols, va fracassar comercialment, la qual cosa va motivar que es rescabalés dirigint altres dues interpretades pel grup Hombres G titulades Sufre Mamón i Suéltate el pelo, que van tornar a ser un inevitable èxit en taquilla, en estar el conjunt de moda en el seu moment. Aquests dos títols —com ja ho fossin els de la trilogia de la cambra oculta—, van ser notablement vilipendiades per la crítica —Carlos Aguilar en la seva Guia del vídeo-Cine qualifica a la primera d'«engendre demencial i insofrible»— i van suposar el seu comiat cinematogràfic.

En 1992 va rebre la Medalla de Plata d'Andalusia.

Summers va treballar també com a tècnic en TVE i com humorista gràfic a mitjans com Hermano Lobo, ABC i Sábado Gráfico. Per una col·laboració en aquesta última revista va ser processat en 1971 per un jutjat de Madrid a causa unes vinyetes que segons l'acusació feien escarn de la religió catòlica.[1]

Va morir a Sevilla el 12 de juny de 1993, als 58 anys d'edat, víctima d'un càncer de còlon.[2]

Premis[modifica]

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[3][4][5][6]
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1963 Millor guió Del rosa al amarillo Guanyador
1963 Premi Antonio Barbero Del rosa al amarillo Guanyador
1965 Millor actriu Sonia Bruno per
El juego de la oca
Guanyador
1970 Millor guió Urtain, el rey de la selva... o así Guanyador
1973 Millor guió El niño es nuestro Guanyador
1981 Millor director Ángeles gordos Guanyador

Filmografia com a director[modifica]

Filmografia com a actor[modifica]

Filmografia com a productor[modifica]

Filmografia com a guionista[modifica]

Llibres d'humor gràfic[modifica]

  • Politik.
  • Los pecados de Summers.

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]