Motí de Squillace

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Leopoldo de Gregorio, marqués d'Squillace, per Giuseppe Bonito, oli sobre llenç, 128 x 102,5 cm, Madrid, Museu del Prado.

El motí de Squillace es va organitzar a Madrid el 1766 i va estar motivat per un decret de Squillace, ministre de Carles III, que prohibia lluir capa llarga i barret d'ala ampla, adduint que aquesta indumentària afavoria que es cometessin delictes perquè era impossible d'identificar el delinqüent. Així, es pretenia imposar la capa curta i el barret de tres puntes, segons la moda italiana.

La insurrecció[modifica | modifica el codi]

Aquesta insurrecció durà del 23 al 26 de març de 1786 i la culpa fou de la llei abans mencionada, publicada amb gran solemnitat i cerimònia el 10 d'aquell mes i any, obligant a tot el món, sota la pena de multa i presó, a qui es deixés la capa llarga i el barret rodó i gacho i adoptés la capa curta i el barret de tres pics. Al·legava l'autor de la disposició que les robes que es prohibien donaven als espanyols un cert aire poc culte i encara un aspecte sospitós. El disgust que causà semblant providència es manifestà ben aviat: aquella mateixa nit foren arrancats tots els bàndols de les cantonades i el matí següent aparegué un cartell sediciós amenaçant al ministre i dient que hi havia més de 3.000 homes disposats a revoltar-se.

Els agutzils traïren el cartell, cobraren muntes als que veien amb capa llarga i barret rodó i prengueren als que es resistien. Això va donar lloc a llancis desagradables, en que es creuaren les espases. Amb aquestes, i amb observar-ne que els homes del poble donaren per passejar pels carrers i passar per davant dels quarters en quadrilles i amb gest provocatiu, s’encomanà al mariscal de camp Francisco Rubio el càrrec de fer complir el bàndol auxiliat per la seva tropa, el qual donà ocasió a nous enfrontaments i a noves burles del poble, que, resolt a revoltar-se, féu unes com ordenances per a la direcció del motí. Aquest document es titulava:

Un episodio del motín de Esquilache, una pintura de historia de José Martí y Monsó, que assolí menció honorífica en l'Exposició Nacional de 1864.
« <Constituciones y ordenanzas que se establecen para un nuevo cuerpo que en defensa de la patria ha erigido el amor español,> etc... »

;constava de 15 articles, en els que es deia que no s'admetria en el cos a ningú que no fos espanyol honrat i generós, fidel i obedient, i concloïa: <Lo que hemos de pedir se establezca que sea la cabeza del marqués de Esquilache, y si hubiese cooperado, la del de Grimaldi>. (Grimaldi era una latra ministre de Carles III, d'origen italià com Squillace.) El dia 22 de març retornà el rei del Prado, on havia fet una excursió cinegètica, i al dia següent, que era Diumenge de Rams, al voltant de les cinc de la tarda, s'observà que es passejaven per davant del quarter d'invàlids de la placeta de San Martín, dos homes emborrossats, un d'ells amb barret blanc, com presumint de no donar-se'ls res, ni pel bàndol, ni per la tropa. A aquest últim s'hi acostà un soldat, que tractà de prendre'l, i el paisà va intervenir la capa i va tirar de l'espasa. Hi acudí la guàrdia; els emborrossats feren un xiulet, i a aquesta senyal es veié desembocar d'altres dels carrers veïns; l'oficial manà retirar la tropa, restant el camp lliure als revoltats, els quals, posats en filera, sortiren pel carrer d'Atotxa fent despuntar el barret a tothom que trobaven i obligant-los a què els seguissin i cridessin:

« <Visca el Rei!. Visca Espanya!. Mori Squillace!.> »

En arribar els grups a la plaça Mayor, se'ls incorpora una altra porció de gent que venia amb la mateixa actitud, venia pel carrer de Toledo, de la plaça de la Cebada i, units, marxaren vers la plaça de Palau per a veure al rei.

De Palau sortí el duc d'Arcos, capità de guàrdies de Corps, i dir-los en nom del rei que s'aquietaran i retiressin, que tot se'ls concediria. La gentada es retirà i un grup d'uns 1.000 sediciosos es dirigí a casa del marquès d'Esquilache; i forçada la porta, amb la mort d’un mosso de mules que amb d'altres servents intentà resistir, penetraren dins la casa, atropellant-t'ho tot. No trobant al ministre, que havia passat el dia en el reial lloc de San Fernando, intentaren incendiar la casa, però per fi s'acontentaren amb trencar els vidres i emportar-se els comestibles que trobaren. De seguida marxaren vers la casa de Grimaldi, que era el ministre d'Estat, on procediren de la mateixa manera. Durant gran part de la nit va condir el desordre concloent en cremar a la plaça Mayor el retrat del marquès d'Squillace. Els guàrdies de Corps no feren res, ni les guàrdies espanyoles i valones, úniques tropes que hi havia llavors a Madrid.

El segon dia[modifica | modifica el codi]

Al dia següent es renovaren els desordres, prenent un caràcter més imponent i sagnant, doncs els valons que prestaven guàrdia a Palau feren foc contra el poble en voler aquest penetrar per el Arco de la Armeria, en la plaça Major la tropa també disparà contra els amotinats, una paorosa consternació regnava en la població. A Palau se celebrava a presencia del rei un Consell per acordar el que convindria fer en tant critiques circumstàncies. El duc d'Arcos, el comte de Gazzoli, italià i comandant general d'artilleria, i el comte de Priego, coronel de guàrdies valones, opinaren que s'havia de fer ús de la força i del rigor contra els esvalotats. De sentit contrari eren el marquès de Sarrià, el comte d'Oñate i el de Revillagigedo, president del Consell de guerra. Aquests tres últims aconsellaren al rei que donés satisfacció al poble, per estimar fundades les seves queixes i justes les seves reclamacions contra els abusos del marquès d'Esquilache i anti-popular i ofensiva la seva providència de les capes i els barrets. El rei optà pel dictamen d'aquests tres últims i manà que deixessin entrar a la placeta als que ho volguessin. Entrà tanta gent, que allà no hi cabien drets. Llavors els ducs d'Arcos i Medinaceli, escortats per guàrdies de Corps, sortiren a calmar el poble oferint a nom del sobirà que li seria concedit tot el que demanava; més com que indicaren que era necessari un cert termini per aquesta concessió, la veu dels emissaris es veié afogada per la multitud que exigia hagués d'ésser en el acte. Veient la ineficàcia d'aquest mètode, s'acudi a un altre més enginyós. Hi havia en el convent de Sant Gil un popular missioner que acostumava a predicar en les places, anomenat pare Cuenca. Aquest religiós es presenta als amotinats amb una corona d'espines al cap, una soga al coll i un crucifix a la mà, i començà a exhortar-los, més veient el gir que donava al seu discurs:

Motí d'Squillace, el jesuïta pare Cuenca pregonant, atribuït a Francisco de Goya (ca. 1766, 1767, col·lecció privada, París).
« <Dejese de predicarnos, padre, li digueren, que cristianos somos, por la gracia de Dios, y lo que pedimos es cosa justa>. »

Llavors variant de to, els indica que ell mateix passaria a parlar amb el rei una vegada diguessin el que sol·licitaven. Un, que semblava clergue, s'oferí a redactar la petició, que constava dels següents extrems:

« 1r. Que es desterri dels dominis d'Espanya al marquès d'Squillace i la seva família;
2n. Que no hi hagi sinó que ministres espanyols en el Govern;
3r. Que s'extingeixi la guàrdia valona,
4t. Que s'abaixin els preus dels comestibles;
5è. Que se suprimeixi la Junta d'Abastos;
6è, Que es retiren les tropes als seus respectius quarters;
7è. Que es conservi l'ús de la capa llarga;

8è i últim, que S'ha Majestat es digni sortir a la vista de tots per escoltar de la seva boca la paraula de complir i satisfer les peticions.>>

»

Partí el pare Cuenca a Palau, i allà es va resoldre accedir a la demanda dels amotinats; el rei va sortir al balcó, i en una altra aparegué el pare Cuenca amb els capítols que el poble li havia entregat. El religiós els llegí un per un, i segons els llegia el rei anava accedint al que en aquests se sol·licitava. Els amotinats llençaren els barrets a l'aire i clamaren esvalotats; <Visca el Rei!> Una hora més tard, el poble estava assossegat i tranquil. Arribada la nit s'ajuntaren diverses quadrilles d'homes i dones, que amb torxes de vent i les palmes del Diumenge de Rams foren en professo fins a Palau donant felicitacions i vives al monarca. Recorregueren diversos carrers fins a mitjanit i després es retiraren.

Fugida vers Aranjuez[modifica | modifica el codi]

Casa de la Panadería de la Plaça Major de Madrid, on també residia el Repeso Mayor.

La família reial, els ducs de Medinaceli, d'Arcos i de Losada i el marquès d'Squillace sortiren a la una de la matinada vers Aranjuez. Ni el poble en la seva sorpresa i en el seu disgust va poder deixar aquesta fugida la interpretació més sinistra i hostil, ni els instigadors del motí perderen l'ocasió de persuadir-lo que aquella absència del monarca envoltava el propòsit de fer caure la venjança reial de la manera més dura sobre els revoltats. No es necessitava res més perquè l'alegria de la vesprada es tornés en furiosa indignació. La població prengué un aspecte tràgic. El primer impuls del poble fou marxar vers Aranjuez i portar el rei a la capital i demanar-li satisfacció del desaire; més, estant ja fora, els directors de les turbes acordaren acordonar la cort i impedir tota comunicació amb el Reial Lloc, i així ho feren, obligant a retrocedir als mateixos secretaris del Despatx i a persones de la servitud, no sense apoderar-se de passada d'un magatzem de pólvora que hi havia en l'immediat poble de Carabanchel.

Després d'això els amotinats s'encaminaren a la cas del bisbe Diego de Rojas, governador del Consell, al que intimidaren perquè portés la seva demanda al rei. El prelat obeí, prengué el seu cotxe i sortí acompanyat de la multitud. No féu gaire camí doncs en arribar al pont de Toledo als directors del motí se'ls va ocórrer la idea de què el bisbe podria quedar-se allí i no tornar; i així els hi semblà millor que retornés a casa seva; que estengués i signés un memorial a nom del poble, en què es recapitulessin totes les seves queixes i greuges; que la poses en mans del rei i tornés amb la resposta; i per a major seguretat aniria acompanyant-lo algú que podés donar testimoni de com executava la seva comissió.

A tot es plegà el prelat. Es féu el memorial i signa el bisbe, si és que no es pugui sospitar que no estigués fet abans, a jutjar per la seva extensió i pels seus conceptes, que ni un ni altre podia ser obra de breus i agitats instants. A portar la representació a Aranjuez i presentar-se-la al monarca i tornar amb la resposta s'hi brinda un home del poble, anomenat Diego Abendaño, natural d'El Toboso. Amb gust fou acceptat pels amotinats l'humil representant dels seus vots i interessos, i en virtut d’això partí en una posta vers Aranjuez, restant tothom pendent del resultat de la seva missió. Tot el temps transcorregut des de la sortida fins a la tornada d'Abendaño, dominaren el desordre i l'enrenou; els grups recorrien els carrers cridant <Visca Espanya!> i <Mori Squillace!> o recullin armes i municions dels quarters, mantenint-se en completa inacció la tropa, que potser portà a l'extrem l'orde que tenia de no fer armes contra el poble.

Dos fets singulars[modifica | modifica el codi]

Carles III menjant davant la seva cort, per Luis Paret, 1775.

Aquell dia es notaren dos fets singulars; el primer, que els esvalotats, amos de la població i sent quasi tots gent grollera i molts necessitats i pobres, ni robaven ni maltractaven a ningú; el segon, que si bé els que menjaven i bevien en les tavernes no pagaven res, no tardaven en presentar-se altres persones a preguntar l'import del consumit, el qual abonaven llargament. Això unit a la circumstància d'haver-ne observat que alguns dels que anaven en humil vestit solia veure'ls-hi la delicada camisa al desemborrosar-se, i que d'altres que anaven vestits de carboners descobria la fina mitja de seda per la sabata i el botí, féu sospitar, amb molt de fonament, que entre la gent rústica i menestral s'hi mesclaven, dirigint el moviment, persones d'altra educació i altra classe.

El missatger d'Aranjuez[modifica | modifica el codi]

El missatger havia desenvolupat amb bon èxit la seva missió. Pel matí del dia 26 el veié entrar per Madrid la multitud que ansiosa l'esperava; ell continua amb fatxendosa seriositat el seu camí pel bell mig de la turba fins a la casa del bisbe Rojas, el qual s'apressà a convocar el Consell, i acompanya de ell i del portador del missatge, s'encaminà a la plaça Major i casa de la Panaderia. Col·locats tots en el gran balcó d'aquest edifici, curullada la plaça de gent, davant un escriba de cambra Abendaño entregà el plec encara tancat al president del Consell i aquest l'obrí, i el llegí al poble amb veu alta; i es va veure que el rei deia; que el mateix des d'aquell Reial Lloc que des de qualsevulla altra part compliria i faria executar quan havia ofert al poble de Madrid. Però que, en deguda correspondència, esperava que es calmés, en el concepte que en l'interí no donés proves permanents de tranquil·litat, no concediria aquesta gràcia.

A primeres hores de la tarda estava tot tan tranquil com en els dies de major calma. Al dia següent (27), que era Dijous Sant, el marquès d'Squillace, amb tota la seva família, sortí vers Cartagena, amb escorta per la seva seguretat, i d'allà partí cap a Nàpols el 13 d'abril, per establir-se després a Sicília. En el ministeri d'Hisenda el succeí Miguel de Muzquiz, i en el de la Guerra, el tinent general Gregorio de Muniain.

Qui fou l'instigador o instigadors del motí?[modifica | modifica el codi]

Ni els contemporanis ni els historiadors moderns han pogut posar en clar quins foren els instigadors d'aquest motí, que restà a punt de repetir-se poques setmanes més tard a conseqüència de les excitacions que per mans ocultes se li feien al poble. Es digué que hi havia projectes d’atemptar a la vida del monarca, i per expressions i amenaces d’aquesta espècie que vessà una cavaller murcià anomenat Juan Antonio Salazar, se li féu expiar la seva imprudència, o la seva follia, en un patíbul, i se li tallà la llengua en la plaça Major.

Retrat del marquès de l'Ensenada, per Jacopo Amigoni, c. 1750, Museu del Prado.
« <També es va saber, escriu el historiador Lafuente, que l'abat Gandara, molt volgut del rei, al que acompanyava molt i tractava amb familiaritat, suggerit, deien, pels pares de la Companyia de Jesús, seguia una correspondència sospitosa en aquell mateix sentit, de resultes del qual se l'empresonà i se'l portà al castell de Pamplona. Se sospita que diversos altres foren castigats secretament en les presons, doncs s'anava trobant a faltar alguns dels que més s'havien distingit en el motí, sense que es pogués treure l'entrellat d'on paraven.> »

Corria la brama que una gran part del diner amb que es sufragaren les despeses dels sediciosos procedien de mà i de persona gens vulgar, i la sospita pública d'aquest fet requeia sobre el marquès de la Ensenada, ministre, diu un contemporani, <amb qui la roda de la fortuna féu tota sort d'habilitats>. Encara que cobert aquest assumpte amb cert misteri, que el temps no ha arribat a aclarir, la brama va adquirir més validesa quan es va saber que havia arribat una ordre del rei (18 d'abril de 1766) desterrant al marquès de la Ensenada a Medina del Campo, on més endavant va morir.

El rei no va complir[modifica | modifica el codi]

Els esdeveniments de Madrid tingueren ressò en alguns altres punts de la monarquia: Saragossa, Conca, Palència, i en algunes ciutats d'Andalusia, Guipúscoa, Navarra i Catalunya. Aquests esvalots es promogueren, principalment, a causa de la carestia dels queviures i del descontent general del poble amb els seus governants. El Govern apagà la sedició amb una mà forta. Les gracies concedides als madrilenys durant el motí restaren denegades i anul·lades; les guàrdies valones foren mantingudes per mandat reial (6 de juliol); es dictaren ordres privant als eclesiàstics de que es mesclessin a tumults populars i tancat les impremtes; augmentà la sospita amb que era mirat el clero; s'obrí un judici reservat d'indagacions el seguiment del qual s'encomanà a jutges investits de facultats omnímodes; i considerant-se ja suficient fort el Govern, es proposà variar el vestit dels ciutadans, adoptant el mateix que havia donat origen al motí de Madrid. Els grans de la Cort donaren l'exemple d'usar la capa curta i el barret de tres pics; a els cortesans seguiren els representants dels gremis i els diputats; seguint tots per la mateixa línia, restà establerta la moda de les tals robes, ales que després se'ls hi donà el nom de moda Squillace.

El motí de Madrid també es conegut en la història amb el nom de <motí de les capes i dels barrets>. Tots els historiadors parcials o sectaris posen l'èmfasi en la suposada participació dels jesuïtes en el motí d'Squillac; però ni ha prou en llegir als més imparcials i conscienciosos per a persuadir-se de que el motiu tingué caràcter polític i social, mitjançant en aquest la rivalitat del marquès de la Ensenada contra Squillace i l'odi de la noblesa espanyola als intrusos governants italians.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]