Museu de Belles Arts de Sevilla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Group half.svgMuseu de Belles Arts de Sevilla
Museo de Bellas Artes de Sevilla
Bbaasvq.jpg
Façana principal del Museu de Belles Arts de Sevilla
Dades base
Tipus entitat museu
Història
Fundació 16 de setembre de 1835
Activitat
Àmbit museu d'art
Espai exposició 7.775 m² aprox
Núm. visites 290.742 (2010)[1]
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
Direcció/Gerència Antonio Álvarez Rojas

Web web del Museu

Modifica dades a Wikidata

El Museu de Belles Arts de Sevilla és el més important museu d'art d'Andalusia, considerat el segon més important d'Espanya, si més no pel que fa a pintura d'autors nacionals.

Instituït al setembre de l'any 1835, va ser inaugurat oficialment el 1841. Se situa a l'anomenada plaça del Museu, que està presidida per una escultura dedicada a Bartolomé Esteban Murillo. És un museu fonamental per a conèixer tant la pintura barroca sevillana, especialment de Zurbarán, Bartolomé Esteban Murillo i Valdés Leal, com la pintura andalusa del segle XIX.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

L'edifici que allotja el museu es va construir en un principi com a convent per a l'orde de la Mercè de l'Assumpció, fundat per sant Pere Nolasc a l'època de Ferran III. Aquest rei, després de la conquesta cristiana de la ciutat, va cedir unes terres amb la finalitat d'aixecar l'edifici conventual, que per l'època de la seva construcció era d'estil mudèjar.

Passadís al Museu de Belles Arts de Sevilla

Després d'uns remodelatges promoguts al segle XVII per fra Alonso de Monroy (general de l'orde de la Mercè des de 1602) i executades per l'arquitecte i escultor Juan de Oviedo des de 1603, es comença l'edifici que actualment contemplem, després de derrocar l'antic convent que ocupava el solar, i s'acabà l'obra principal el 1612, encara que l'obra no es va concloure definitivament fins a 50 anys més tard, resultant d'això un edifici d'estil manierista andalús, del qual és un dels principals referents.

El 1625, el dramaturg Tirso de Molina, pertanyent a l'orde de la Mercè, va ser desterrat de Madrid a Sevilla per dictamen de la Junta de Reformació, i residí en aquest antic convent de la Mercè.

L'orde que ocupava l'edifici va ser expulsat el 1835, després de la desamortització de Mendizábal.

El 1839 va passar a ser museu. Des d'aquesta data, ha estat modificat estructuralment en tres ocasions: en primer lloc, entre 1868 i 1898, en què es van restaurar les arcuacions i murs del primer pis, el paviment dels claustres i alicatat amb rajoles de València d'altres convents desamortitzats; per segona vegada es va retocar entre 1942 i 1945. Aquesta ocasió es va actuar sobre l'antiga sagristia, que va passar a convertir-se en el pati de les Petxines, i sobre la façana principal, que va canviar de lloc, tancant-se la portada barroca per la qual s'accedia anteriorment. La tercera vegada que s'hi féu una modificació va ser entre 1985 i 1993, en què es va rehabilitar totalment i es va condicionar realment perquè servís com a museu, regint-se per les exigències existents per fer-ho.

Edifici[modifica | modifica el codi]

Exterior[modifica | modifica el codi]

La façana principal es presenta enfront de la plaça del Museu; la seva portada és la primitiva del convent, que estava col·locada a l'extrem contrari de l'edifici i va ser dissenyada per Miguel de Quintana el 1729; presenta un arc de mig punt amb un parell de columnes aparellades a cada costat, que descansen sobre pedestals. Sobre aquest, s'obre una gran fornícula a l'interior de la qual es troben les figures de la Mare de Déu de la Mercè, sant Pere Nolasco, fundador de l'orde i el rei Jaume I d'Aragó, el seu protector. A ambdós costats, la flanquegen dues columnes salomòniques, i sobre seu es troba a manera de coronament un frontó, al centre del qual se situa l'escut de l'orde de la Mercè.

Interior[modifica | modifica el codi]

Vista de la volta de l'antiga església del convent, avui convertida en sala V del museu

L'estructura actual de l'edifici es correspon amb la reforma portada a terme a partir de 1602 per Juan de Oviedo. L'edifici s'estructura amb tres patis comunicats per una gran escala i l'església, situada en un dels extrems del convent. El vestíbul es troba decorat amb revestiment de rajola de València, procedents de diversos convents sevillans.

Patis[modifica | modifica el codi]

  • Claustre gran, que consta de dos cossos:
    • Inferior, format per arcs de mig punt que es falquen sobre columnes aparionades de marbre.
    • Superior, reformat el 1724 per Leonardo de Figueroa, mostra balcons emmarcats per pilastres jòniques.
  • Claustre petit o dels boixos: va ser dissenyat per Juan de Oviedo
  • Claustre de l'aljub, que serveix com a pati d'ingrés al museu. Destaca el plafó de ceràmica de la Mare de Déu del Roser, realitzat per Cristóbal de Augusta el 1577 per al convent de la Mare de Déu.

Església[modifica | modifica el codi]

L'església va ser construïda entre 1603 i 1612, projectada per Juan de Oviedo. La nau té forma de creu llatina, amb volta de canó i volta semiesfèrica sobre el creuer. La portada es troba al costat esquerre, és atribuïda a José Álvarez, i va ser executada a l'últim terç del segle XVIII.

Contingut[modifica | modifica el codi]

Sant sopar d'Alonso Vázquez
Sant Hug al refectori dels cartoixans, 1630-1635 (262 x 307 cm), Museu de Belles Arts de Sevilla

L'origen de la col·lecció va començar amb obres procedents de convents i monestirs desamortitzats pel govern liberal de Mendizábal, raó per la qual el gruix d'obres estava format per pintura religiosa, majorment barroca sevillana. Des de principis del segle XX, comença a créixer en varietat gràcies principalment a les donacions de col·leccions particulars, entre les quals destaquen les de Rafael González Abreu (1928), José Gestoso y Pérez (1931) i Andrés Parladé (1945), compostes de pintures, armes, ceràmica, teixits i mobiliari; en aquestes dates, cadascú va tenir dedicada una sala, i passà el museu a denominar-se casa museu.

Als anys 70, es va normalitzar el contingut del museu, igual que en tots els museus nacionals, reduint-se el seu contingut i depurant-se la presentació de la col·lecció, que seria permanent.

En les últimes dècades s'ha incrementat la col·lecció per les adquisicions públiques de l'administració andalusa i les donacions efectuades per descendents d'artistes de primers del segle XX.

Com a resultat de tot aquest procés, és considerada la segona pinacoteca d'Espanya, després del Museu del Prado de Madrid,[3] i en destaca la col·lecció de pintura sevillana del segle XVII, de la qual es poden contemplar obres dels més representatius pintors espanyols com Bartolomé Esteban Murillo, Velázquez, Zurbarán, Juan de Valdés Leal, Valdés Leal, Valeriano Bécquer i Eugenio Hermoso i altres pintors com Lucas Cranach el Vell, El Greco i Marten de Vos.

La distribució actual del museu, que està composta per 14 sales, és la següent:

  • Planta baixa
    • Sala I: art medieval espanyol.
    • Sala II: art del Renaixement.
    • Sala III: Francisco de Pachecho i la seva escola, els retaules.
    • Sala IV: petites obres mestres.
    • Sala V: antiga església del convent. El barroc sevillà: els grans mestres. Destaquen les obres de Murillo col·locades al front de l'església i el creuer.
  • Planta alta

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Las visitas a los museos de la Junta subieron un 3,3%» (en castellà). El País, 27-01-2011. [Consulta: 28 juliol 2011].
  2. Museo de Bellas Artes de Sevilla juntadeandalucia.es| Data d'accés:16-09-2009
  3. «La ampliación del Bellas Artes se inclina hacia Monsalves - 20minutos.es». [Consulta: 16-09-2009 (castellà)].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Museu de Belles Arts de Sevilla Modifica l'enllaç a Wikidata