Paulino Gómez Sáiz

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPaulino Gómez Sáiz
Biografia
Naixement 1889
Miranda de Ebro Espanya Espanya
Mort 1977
Bogotà Colòmbia Colòmbia
COA of the Second Spanish Republic.svg  Director General de Seguretat
1 d'abril de 1938 – 10 d'abril de 1939
COA of the Second Spanish Republic.svg  Ministre de Governació
5 d'abril de 1938 – 5 de març de 1939
Activitat
Ocupació Polític
Partit polític PSOE
Modifica les dades a Wikidata

Paulino Gómez Sáiz (Miranda de Ebro, província de Burgos, 1889 - Bogotá, 1977) va ser un polític espanyol membre del Partit Socialista Obrer Espanyol, ministre de la Segona República i responsable de l'ordre públic a Catalunya i després en tota la zona republicana durant la Guerra Civil espanyola.

Biografia[modifica]

Als dos anys d'edat la seva família es trasllada a Bilbao on es va casar amb Judit Basterra Nanclares. Va ser president de les Joventuts Socialistes a Biscaia i des de 1917 membre de l'Agrupació Socialista de Bilbao. Va ser detingut com a impulsor de la vaga revolucionària d'octubre de 1934 a Biscaia.

Conseller de Defensa de la Junta de Defensa de Biscaia al juliol de 1936, mobilitza els primers batallons que intervenen en la Guerra Civil espanyola al País Basc.[1] El juny de 1937 fou nomenat Delegat d'Ordre Públic a Catalunya, sustituïnt José Echevarría Novoa, qui havia estat governador civil de Biscaia en juliol de 1936.[2] Va ser director general de Seguretat i Ministre de Governació en el gabinet de Negrín, mantenint aquest lloc fins al final de la guerra. El 3 de març de 1939 el president Juan Negrín va manar a Paulino Gómez a Cartagena per informar als comandaments militars i navals que la resistència encara era possible i en aquesta lògica calia designar Francisco Galán Rodríguez com a cap de la Base naval de Cartagena. Els arguments de Gómez van ser rebutjats, fins i tot pel cap de l'Armada republicana, el capità de corbeta Miguel Buiza.[3] Després de produir-se el cop d'estat de Casado, el matí del 6 de març es va veure obligat a sortir rumb a l'exili al costat de Negrín i altres dirigents republicans.[4]

En finalitzar la guerra va poder embarcar-se a Marsella gràcies a l'ajuda del cònsol colombià qui el va fer passar com un dels seus funcionaris. Exiliat a Colòmbia, és pare de l'arquitecte resident a Bogotà, Paulino Gómez Basterra. Durant el seu exili colombià crea una fàbrica de sabó i unes altres de peix congelat.[5]

El 6 de juny de 1943 els prietistes trencaren relacions amb el Govern Basc a l'exili, i Paulino testimonia alineat amb l'Executiva.[6]

Referències[modifica]

  1. Historia de la Iglesia en España 1931-1939: Tomo II. La Guerra Civil 1936-1939 Escrit per Gonzalo Redondo
  2. Edició del dimecres, 09 juny 1937, pàgina 1 - Hemeroteca - Lavanguardia.es
  3. Hugh Thomas (1976), Historia de la Guerra Civil Española, pág. 677
  4. Antony Beevor (2006); The Battle for Spain; The Spanish Civil War 1936-1939, pág. 393
  5. José Manuel Azcona Pastor Possible paradises: Basque emigration to Latin America University of Nevada Press, 2004 - 568 pàginas
  6. Iñaki Anasagasti y Koldo San Sebastián, " Santiago Aznar y la crisis del socialismo vasco (1939-1946) "


Càrrecs públics
Precedit per:
Carlos de Juan Rodríguez
Director General de Seguretat
COA of the Second Spanish Republic.svg

abril 1938
Succeït per:
Juan Ruiz Olazarán
Precedit per:
Julián Zugazagoitia Mendieta
Ministre de Governació
Segona República Espanyola

1938-1939
1939-1945
Succeït per:
Wenceslao Carrillo Alonso
(Consell Nacional de Defensa)
Manuel Torres Campaña
(exili)