Julio Álvarez del Vayo

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJulio Álvarez del Vayo y Olloqui
Nom original Julio Álvarez del Vayo
 Ministre d'Estat
Escudo de la Segunda República Española.svg
4 de setembre de 1936 – 17 de maig de 1937
President Francisco Largo Caballero

5 d'abril de 1938 – 9 d'agost de 1945
 Diputat a les Corts de la República
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg
8 de desembre de 1933 – 2 de febrer de 1939
Circumscripció província de Madrid
 Ambaixador de la II República a Mèxic Mèxic
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg
maig de 1931 – 30 de setembre de 1933
← Fernando González Arnao
(encarregat de negocis)
Dades biogràfiques
Naixement 9 de febrer de 1891
Villaviciosa de Odón
Mort 3 de maig de 1975(1975-05-03) (als 84 anys)
Ginebra Suïssa
Alma mater Universitat de Madrid
Activitat professional
Ocupació Jurista i diplomàtic
Altres dades
Partit polític PSOE, USE, FELN, FRAP
Modifica dades a Wikidata

Julio Álvarez del Vayo y Olloqui (Villaviciosa de Odón, Madrid, 9 de febrer de 1891 - Ginebra, Suïssa, 3 de maig de 1975) va ser un jurista, periodista, diplomàtic i polític espanyol. Va ser militant, primer, del PSOE. Anys més tard, en l'exili, radicalitzaria les seves postures, per la qual cosa va ser expulsat del PSOE i va formar la Unió Socialista Espanyola (USE), un dels grups que integraria el Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), grup armat que dirigiria des de la seva fundació el 1971 fins a la seva mort, pocs mesos abans que el dictador Francisco Franco.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Llicenciat en Dret per la Universitat de Madrid, es va doctorar en la de Valladolid i va ampliar els seus estudis en la London School of Economics. Durant aquest temps es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol i es va oposar a la col·laboració del mateix amb la dictadura de Primo de Rivera.

Abans d'iniciar la seva carrera política va ser corresponsal per a diversos diaris -entre els quals La Nación d'Argentina, El Liberal i El Sol d'Espanya i The Guardian del Regne Unit- d'Amèrica i d'Europa, cobrint la Primera Guerra Mundial. També va viatjar a la Unió Soviètica, els records de la qual plasmà en La nueva Rusia i La senda roja.

En proclamar-se la Segona República, primer va exercir d'ambaixador a Mèxic i va ser escollit diputat al Congrés.

Guerra civil[modifica | modifica el codi]

En esclatar la guerra civil, va ser designat Comissari General de l'Exèrcit i designat en dues ocasions Ministre d'Estat: de 1937 a 1938 i, substituint Augusto Barcia Trelles, al final de la guerra, el 1939. Durant la guerra civil espanyola va ser qui es va encarregar del trasllat del patrimoni històric dels museus cap a Ginebra, comptant amb l'ajuda d'arqueòlegs com Pere Bosch i Gimpera. En la seva labor com a Ministre va tractar d'evitar el boicot cap al govern de la República denunciant que l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista no respectaven els acords de la Societat de Nacions. Va tractar igualment de convèncer Neville Chamberlain de les conseqüències que tindria el Comitè de No Intervenció i va negociar amb Stalin l'enviament de subministraments bèl·lics. Va afavorir també la creació de les Joventuts Socialistes Unificades.

Fidel a Largo Caballero durant un temps i partidari de la resistència enfront de les tropes revoltades, va ser nomenat per aquest ministre d'Estat i, posteriorment, Comissari General de Guerra. La seva actuació en aquest últim càrrec va ser molt discutida, especialment el seu nomenament de centenars de comissaris comunistes, suposadament sense l'autorització de Largo Caballero. Encara que aquest va decidir anul·lar aquests nomenaments la relació entre tots dos polítics es va enverinar fins al punt que Largo arriba a acusar-lo en les seves memòries de ser un agent comunista.[1] Així mateix, com a ministre va ser polèmic el seu intent d'eliminar el dret d'asil per part de les ambaixades estrangeres a la població allí refugiada, revertint la política del seu predecessor Augusto Barcia, encara que finalment, la pressió internacional va obligar a acceptar aquest dret i, posteriorment, permetre l'evacuació dels refugiats.[2]

Després de la fi del govern de Largo Caballero, va ser substituït per José Giral com a ministre, però va tornar al càrrec al segon govern de Juan Negrín, ocupant el càrrec fins al final de la guerra. Després de la caiguda del front de Catalunya va marxar a França juntament amb Negrín i va tornar amb ell immediatament a la província d'Alacant per mantenir el govern en la denominada Posició Yuste fins a la fi de la guerra pocs dies després. Va partir a l'exili des d'un aeròdrom situat a Monòver.

Exili[modifica | modifica el codi]

Durant l'exili -a Mèxic i als Estats Units- es va aguditzar el seu radicalisme pel que va ser expulsat del PSOE el 1946 juntament amb 35 militants més, encapçalats per Juan Negrín.[3][4] Va fundar la Unió Socialista Espanyola i posteriorment el Front Espanyol d'Alliberament Nacional, que juntament amb el Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista), van crear el FRAP, del que en fou escollit president, càrrec que va ocupar fins a la seva defunció.[5]

El 24 d'octubre de 2009, d'acord amb una resolució del 37 Congrés Federal, va ser readmès a títol pòstum en el PSOE, juntament amb altres 35 afiliats expulsats el 1946, entre els quals hi havia Juan Negrín, Ramón Lamoneda Fernández, Amaro del Rosal Díaz o Max Aub.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Largo Caballero, Francisco. Mis Recuerdos: cartas a un amigo. Ediciones Unidas, S. A., 1976, p. 199 a 200. 
  2. [1] Moral Roncal, Antonio Manuel: El asilo diplomático: Un condicionante de las relaciones internacionales de la República durante la Guerra Civil, Congreso La Guerra Civil Española 1936 - 1939, 2006
  3. El compañero Negrín: els militants readmesos foren Juan Negrín López, Julio Álvarez del Vayo, Ramón Lamoneda Fernández, Ramón González Peña, Jerónimo Bugeda Muñoz, Juan Simeón Vidarte y Franco Romero, Julia Álvarez Resano, Matilde de la Torre Gutiérrez, Edmundo Lorenzo Santiago, Antonio Pasagali, Ángel Galarza, Vicente Ruiz Sarmiento, Mariano Moreno Mateo, Miguel Amilibia Matximbarrena, Nicolás Jiménez Molina, Veneranda García Manzano, Adrián García, Leandro Pizarro, José Rodríguez Vega, Antonio Huerta, Gabriel Morón, Vidal Rebora, Suárez Guillen, Carlos Abad, José Moreno Remacha, César Rodríguez González, Amaro del Rosal Díaz, Modesto Moyro, Juan Bautista Alvarado, Saturnino Gimeno, Matilde Cantos, Max Aub, Juan Pablo García, Jesús Ibáñez, Jesús Vallina i Felipe García.
  4. Negrín y 35 viejos militantes socialistas, per Ángel Viñas, El País, 8 de juliol de 2008.
  5. FRAP - Del Vayo

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Augusto Barcia Trelles
Ministre d'Estat
Segona República Espanyola

agost-setembre 1936-1937
Succeït per:
José Giral Pereira
Precedit per:
José Giral Pereira
Ministre d'Estat
Segona República Espanyola

1938-1945
Succeït per:
Francisco Gómez-Jordana Sousa (franquisme)
Fernando de los Ríos Urruti (exili)