Pep Laguarda

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPep Laguarda
Pep Laguarda.jpg
Laguarda, amb el Premi Ovidi 2013 per Plexison impermeable.
Biografia
Naixement 1946
Rafelbunyol
Mort 3 agost 2018 (71/72 anys)
Rafelbunyol
Altres noms Pep Laguarda
Activitat
Ocupació Cantautor i guionista

Spotify: 2W7tfirnIRp0c8UrbJe76x
Modifica les dades a Wikidata

Pep Laguarda (1946-2018)[1] fon un cantautor i artiste rafelbunyoler, considerat un referent de la música en valencià i, en concret, del rock mediterrani.[2]

Biografia[modifica]

De jove assistí a un concert matinal de Bruno Lomas i Los Milos al Teatre Principal (València) que el va influir molt: «això, per a mi fon com la meua confirmació. Allò era rock and roll i m'agradava.» Entre més influències reconegudes tenia a Mina (cantant), Renato Carosone, Bob Dylan i Jaume Sisa.[3]

En l'etapa universitària fon cofundador de Germania Socialista amb Josep Vicent Marqués i començà a cantar en públic en tancades de nit a la Facultat d'Economia (UV); més tard, visità sovint Altea, com altres artistes coetanis com Remigi Palmero, Juli Bustamante o Lluís Llach.[4] També visqué més d'un mes en solitud a la Caseta del Plater, un mas de la serra Calderona, abans d'anar-se'n a viure al carrer de la Tapineria, entre el Mercat Central i la Catedral de València, del qual varen prendre el nom per al grup:[5]

« La Tapineria era el meu carrer, i el grup duia aquell nom perquè en aquell carrer vivia un músic que li deien Viven, que ix en el disc. Era un gran amic, el volia molt. Ara és mort. Est em va dir: "per què no li diem Tapineria, al grup?" Perque cada volta que anàvem a assajar, déiem: "anem a Tapineria". »

A finals de la dècada de 1960, Laguarda es presentà a un concurs de talents de la Casa de Catalunya de València, però no guanyà; Laguarda continuà tocant en solitari, amb el duo Sargantana o, més avant, ja com a Tapineria, amb els quals actuà a L'Aliança del Poblenou i rebé l'oferiment de Jordi Vendrell, director artístic del segell Ocre, per a gravar un disc: encara que habien rebutjat ofertes d'altres segells més importants com Edigsa, gràcies a la insistència de Vendrell el grup acceptà l'oferiment i es preparà durant més d'un any abans de la gravació.[6]

Així, l'any 1977 gravaren les sis cançons del Brossa d'ahir, publicat el mateix any, a l'estudi de Daevid Allen a Deià, amb la col·laboració de Pau Riba entre més músics: reivindicat més tard per artistes com Animal Collective o David Byrne, Brossa d'ahir esdevingué un disc de culte i el primer d'una pretesa trilogia del rock mediterrani junt amb Humitat relativa de Remigi Palmero (1979) i Cambrers de Juli Bustamante (1981); dos anys després del Brossa, Laguarda gravà un segon disc, Plexison impermeable, que no seria publicat oficialment fins 2012:[7]

« No va ser tampoc una gran frustració. És evident que va significar un tall en la meua carrera. Va fer que tot fóra molt estrany. Vaig estar actuant dotze anys amb un únic disc publicat. Tocava cançons de Plexison, però no podia demostrar que el disc existira.[8] »

Després de deixar d'actuar en directe, Laguarda s'encarregà d'editar el teletext de Canal 9.[9] No obstant, seguí col·laborant amb Rifi d'Altea en diferents projectes, entre els quals la música d'un poema de Travel Heart.[10]

L'1 de setembre del 1998, Donat Putx publica una entrevista amb ell a La Vanguardia, on planteja un hipotètic retorn a l'activitat pública.[11]

"Plexison Impermeable" es publica finalment remasteritzat el novembre de 2012 sota el segell Discmedi.

Laguarda va ser un "artista polièdric" que escrivia, pintava, dissenyava, feia de periodista, locutor de ràdio i musicòleg, entre altres quefers.[12] També fon finaliste dels Premis Octubre.[13]

La seua mort fon anunciada pel cantautor Jose Domingo, nebot de Laguarda, en Facebook.[14]

Discografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Serra, Xavi «Mor Pep Laguarda, figura cabdal de la música valenciana». Diari ARA, 04-08-2018 [Consulta: 4 agost 2018].
  2. «Amb la mort de Pep Laguarda la música valenciana perd el seu referent més màgic» (en ca). [Consulta: 5 agost 2018].
  3. Carles Gámez «Pep Laguarda, el alma del rock mediterráneo» (en castellà). El País, 06-08-2018 [Consulta: 1r setembre 2018].
  4. Rafael Llorca Signes «El gran artista i Altea». Levante-EMV, 08-08-2018 [Consulta: 17 agost 2018].
  5. Arnau Sabaté. «Entrevista inèdita amb Pep Laguarda». Play, 13-12-2017. [Consulta: 16 agost 2018].
  6. Rafa García-Purriños. «Pep Laguarda & Tapinería» (en castellà). La Fonoteca, 27-03-2008. [Consulta: 19 agost 2018].
  7. Carlos Pérez de Ziriza. «Pep Laguarda, la horma del pop mediterráneo de finales de los 70» (en castellà). Cartelera Túria, 10-08-2018. [Consulta: 28 setembre 2018].
  8. B.S. «Adeu al músic valencià Pep Laguarda». El Punt Avui, 05-08-2018 [Consulta: 27 setembre 2018].
  9. «Ha muerto Pep Laguarda, impulsor del rock mediterráneo» (en castellà). Efe Eme, 04-08-2018 [Consulta: 18 agost 2018].
  10. Rafa Llorca Signes. «Reivindicación de Pep Laguarda» (en castellà). Nueva Tribuna, 21-08-2018. [Consulta: 25 agost 2018].
  11. Pujadó i García, Miquel: Diccionari de la Cançó: D'Els Setze Jutges al Rock Català. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-412-0467-5, plana 172.
  12. «Mor el músic Pep Laguarda, un dels impulsors del rock en valencià en els 70». Diari la Veu, 04-08-2018 [Consulta: 4 agost 2018].
  13. Eduardo Guillot. «Pep Laguarda: Haciendo amigos» (en castellà). Efe Eme, 15-11-2012. [Consulta: 24 setembre 2018].
  14. Joaquim Vilarnau «Ha mort Pep Laguarda, un dels pares del rock valencià». Enderrock, 04-08-2018 [Consulta: 26 setembre 2018].

Enllaços externs[modifica]