Serra Calderona

De Viquipèdia
Infotaula de geografia físicaSerra Calderona
Imatge
Tipusserra
Localització
Entitat territorial administrativaPaís Valencià (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPaís Valencià: Camp de Túria,[1] Horta Nord,[1] Alt Palància i Camp de Morvedre[1]
Mapa SerraCalderona.png Modifica el valor a Wikidata
 39° 43′ 45″ N, 0° 29′ 34″ O / 39.7292°N,0.4928°O / 39.7292; -0.4928Coord.: 39° 43′ 45″ N, 0° 29′ 34″ O / 39.7292°N,0.4928°O / 39.7292; -0.4928
SerraladaSistema Ibèric
Dades i xifres
Cims destacatsEl Gorgo (907 m), El Puntal de l'Abella (635 m), el Garbí (600 m)
Altitud907 m
Categoria V de la UICN: Paisatges terrestres/marins protegits

La serra Calderona o serra de la Calderona[1][2] és una serralada del País Valencià. Forma una alineació muntanyosa d'orientació nord-oest a sud-est que s'estén des de la serra de Javalambre fins prop de la mar Mediterrània, a Puçol. Separa les conques dels rius Palància i Túria, i les províncies de Castelló i València. Al seu voltant, se situen les comarques de l'Alt Palància, Camp de Morvedre, Camp de Túria i l'Horta Nord.

Amb una distància de solament 20 km de la ciutat de València, la serra ocupa part o tot dels termes de Segart, Albalat dels Tarongers, les Alcubles, Algímia d'Alfara, Estivella, Gàtova, Gilet, Llíria, Marines, Nàquera, Olocau, El Puig, Puçol, Sagunt, Serra, Torres Torres, Altura i Sogorb. La part oriental de la serra queda inclosa al Parc Natural de la Serra Calderona.[3]

Descripció física[modifica]

La serra Calderona forma part del sistema Ibèric i constituïx, junt amb la Serra d'Espadà, una de les derivacions més pròximes a la costa. Es troba entre les comarques del Camp de Túria, l'Alt Palància, el Camp de Morvedre i l'Horta Nord, i ocupa aproximadament 60.000 hectàrees. És una serra amb un paisatge molt humanitzat, de clars contrastos entre els terrenys calcaris, de grisos clars, i els roig del gres roig en què creixen l'alzina surera, el lloreret (o marfull) i l'arborcer. Estos arbres, juntament amb els camps cultivats de garroferes i oliveres, configuren un espai típicament mediterrani. És un espai natural fràgil, protegit especialment en la part pertanyent al parc natural.

A causa de la proximitat de la Serra Calderona a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, la serra s'albira des de la ciutat i la seua àrea urbana. És un sistema complex, de múltiples dimensions que conté una gran quantitat de recursos naturals. Disposa d'una zona boscosa amb una rica màquia formada per arbusts diversos que protegix el sòl i facilita la conservació de l'aigua filtrada de la pluja, atés que evita l'augment de la velocitat d'escorrentia de les pluges als llits dels barrancs, entre els quals destaca el Carraixet[4] i els seus afluents, com el Barranc del Cirer,[5] que pot produir episodis importants d'inundacions en l'àrea urbana i l'Horta Nord. A més, la màquia contribuïx al recarregament ordenat dels aqüífers i pous abundants en l'entorn.

La serra és també, des de fa segles, un espai agrícola que compta amb plantacions esglaonades de garrofers i oliveres, com també hortes en la contornada de les poblacions, amb marges de pedra seca que retenen i protegixen el sòl. Ací es poden trobar construccions rurals i una xàrcia de camins i sendes on hui dia és habitual la pràctica del senderisme.

Els límits de la serra[modifica]

Els seus límits són clars, excepte al nord-oest, on enllaça amb les serres que davallen de Javalambre (serres d'Andilla, la Bellida, les Alcubles, i la Cova Santa). Segons el criteri, l'àmbit pot ser més gran o més petit. Sento Puchades, en Notes sobre la serralada de Portaceli i la Calderona, proposa el coll de Carcasses, un espai que Cavanilles ja va tractar com a "montes de Cucacló". Darrerament, s'inclouen dins l'àmbit de la serra les muntanyes de la Cova Santa, bo i prenent com a límit el Montmajor d'Altura (1.015 m). El vessant septentrional de la serra és la vall del Palància. Les meridionals davallen vers les planes del Camp de Túria i l'Horta Nord. Els cims més representatius que hi trobem són: el Gorgo (907 m), Montmajor (892 m), Alt de la Calera (850 m), els Rebalsadors (798 m), Alt del Pi (798 m), el Puntal de l'Abella (635 m), el Garbí (593 m) al terme d'Albalat dels Tarongers,[6] la mola de Segart (565 m), el Xocainet (437 m),[7] El Picaio de Sagunt (363 m)[8] i el Cabeç Bord (238 m).[9]

El nom de la serra[modifica]

La denominació de la serra ha variat al llarg del temps i els escriptors l'han mencionada amb topònims diversos. En el segle XVIII el botànic Cavanilles va ser el primer que la va descriure, amb el nom de muntanyes de Portaceli. Els excursionistes del segle XX, seguint el criteri d'unificació i de recerca de solucions, varen divulgar el nom de Calderona, que correspon al sector més meridional, on existia un coll i un barranc amb eixe nom.[10] Possiblement, la difusió de la dita popular «A robar, a la Calderona»[11] —que s'usa per a protestar d'un preu que es considera abusiu[12]— ha influït en la consolidació del nom actual. La serra presenta un conjunt irregular de muntanyes i moles, trencades per barrancs, valls i colls, que han mantingut un paisatge esquerp, ple d'amagatalls, coves i avencs. Esta orografia va facilitar que fora usada com a refugi pels bandolers.[cal citació]

Fonts i ullals[modifica]

Una sèrie de cursos d'aigua drenen la serra, bo i portant les aigües de la carena principal del nord cap al riu Palància, i al sud al Túria i al barranc de Carraixet. Aquest últim és el curs autòcton més important de la serra. Naix entre els termes d'Altura i Gàtova i, després de recórrer quaranta-cinc quilòmetres, desaigua a la mar, al terme d'Alboraia. Té un llarg historial de barrancades a la tardor. Característic de la xarxa hídrica de la serra són els forts pendents, els cabals minsos i la irregularitat extrema. Com les pluges hi són escasses, no existeixen grans brolladors, i els cursos dels barrancs van gairebé sempre eixuts a l'estiu, llevat d'alguns trams del Carraixet i algun dels seus afluents, com el barranc d'Olla. Però és l'aigua de les nombroses fonts que hi ha a la serra, més per la seua qualitat que no pel seu cabal, les que li han donat fama. El tast i les propietats de l'aigua de cada font depenen dels materials que ha dissolt en circular pel subsòl. Les de més renom són les situades en terrenys calcaris. Hi ha centenars de fonts, al llarg de la serra, com ara el Campaner, Sant Jaume, Sant Josep, San Carlampio, el Meliquet, el Llavaner, el Berro, el Llentiscle, la Vella, la Gota, la Magdalena, el Salt, l'Or, el Poll, el Marge, el Frare, la Penya, etc.[cal citació]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serra Calderona
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «serra de la Calderona». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Corpus toponímic valencià». [Consulta: 26 febrer 2020].
  3. «Coneix-nos - Generalitat Valenciana». [Consulta: 26 febrer 2020].
  4. «barranc de Carraixet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. «barranc del Cirer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «el Garbí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. «el Xocainet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. «el Picaio de Sagunt». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  9. «cabeç Bord». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  10. Soler Carnicer, José. Valencia pintoresca y tradicional: personajes, hechos, y dichos populares (en castellà). 1. Carena Editors, abril 1997, p. 39. ISBN 84-87398-15-4. 
  11. Primer, durant el segle xvii, amb els moriscos, i després, en el xviii, quan va ser niu de roders i bandolers.
  12. «robar», accepció 6. Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua