Jaume Sisa i Mestres

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Jaume Sisa)
Infotaula de personaJaume Sisa i Mestres
Jaume Sisa MHC.jpg
Jaume Sisa al Museu d'Història de Catalunya el 2006 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 setembre 1948 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Ideologia políticaLlibertarisme, hippisme
Es coneix perQualsevol nit pot sortir el sol
Activitat
Ocupaciócantautor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1968-2016
GènereHome
Estilrock progressiu, copla, folk, teatre musical, cançó d'autor, bolero
LlenguaCatalà i espanyol
InstrumentGuitarra
Segell discogràficEDIGSA, PDI, Virgin, Satélite K
Artistes relacionatsPau Riba, Jordi Batiste, Carles Flavià, Orquestra Plateria, Música Dispersa, Dagoll Dagom, Joaquín Sabina, Joan Miquel Oliver, Quimi Portet
Obra
Obres destacables
Qualsevol nit pot sortir el sol,

L'home dibuixat, Nit de Sant Joan, El setè cel, El cabaret galàctic, Turistes i numismàtics

Família
ParesJosep Sisa i Paquita Mestres
Premis
Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona

IMDB: nm0802969 Musicbrainz: ec68cb5d-8dad-4804-b637-9634567eb136 Discogs: 468769 Viasona: sisa Modifica el valor a Wikidata

Jaume Sisa i Mestres, també conegut com a Sisa, (Barcelona, 24 de setembre de 1948) és un poeta, músic i cantautor català, autor de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol,[1] la seva obra més emblemàtica, inclosa al disc homònim publicat el 1975, i de la qual s'han fet nombroses versions. També en son conegudes i recordades cançons com Nit de Sant Joan, El setè cel i L'home dibuixat.


És autor també del terme estètic galàctic[2], referit al contingut oníric o surrealista de la seva obra i a la d'altres autors coetanis i posteriors.[3] Per això popularment és conegut també amb el sobrenom de "el cantautor galàctic".[4]

Es tracta d'una de les icones de la contracultura underground catalana, sobretot dels anys 70 i 80, i dels moviments artístics, intel·lectuals, bohemis i hippies de la Barcelona de la segona meitat del segle XX, juntament amb figures com Pau Riba, Gato Pérez o Carles Flavià. Al llarg de la seva carrera ha cultivat diversos estils musicals com ara la música progressiva, el rock, el folk, el musical, la cançó, la copla i el bolero. I ha influït diverses generacions posteriors de músics.

Va ser membre del Grup de Folk (juntament amb Jaume Arnella, Oriol Tramvia, Xesco Boix i Jordi Batiste entre d'altres) i de les formacions Música Dispersa i Orquestra Plateria, de la qual va ser fundador i ideòleg.[5] També va col·laborar estretament amb el grup teatral Dagoll Dagom.[6]

Malgrat va escriure la major part de la seva obra en català, durant una etapa de la vida es va establir a Madrid, on va adoptar l'heterònim Ricardo Solfa. Durant aquesta època va editar 4 treballs discogràfics cantats en castellà.

Biografia[modifica]

Neix al carrer Poeta Cabanyes del barri del Poble-sec de Barcelona, el 24 de setembre de 1948, en l'ambient humil d'una família de classe treballadora, i amb el rerefons encara recent de la Guerra Civil, de la qual el seu entorn se'n sentia la part perdedora.[7]Va néixer amb una greu miopia congènita que no li va ser detectada fins als 5 anys i que el marcarà la resta de la seva vida.[8]Fill d'un antic combatent de la FAI i de mare catòlica,[7] la seva infància va transcórrer com la de la majoria de nois del barri a la seva edat durant la dictadura: jugant al carrer, llegint còmics com el TBO, escoltant la ràdio i amb molta proximitat al món de la faràndula i l'espectacle de varietats típics del Parla·lel. Va viure tota la infantesa davant per davant de la casa de Joan Manuel Serrat, que era 5 anys més gran que ell; des del menjador de casa el sentia assajar.[9]

De jove va treballar en oficis gens vinculats a la música (oficinista, venedor, representant d'electrodomèstics, cambrer, enquestador...) fins que va tenir diners per comprar-se la primera guitarra. A partir de llavors, influit per la música ié-ié de mòda a l'època i pel grup The Shadows pel qual tenia devoció, aprengué a tocar i començà a freqüentar els ambients bohemis barcelonins (com el San Carlos Club, el Kikirikí, el Tokio...) on va entrar en contacte amb artistes i gent iniquieta com Jordi Batiste, que en aquella època ja havia format el grup Els Tres Tambors, o Arnau Alemany.

De la mà d'Enric Herrera, que més endavant formaria Maquina! amb el mateix Batiste, viatjà per França per fer de tècnic d'un grup de versions durant uns mesos, una experiència que li va obrir horitzons. A les pauses del grup, començà a fer petites actuacions en solitari versionant Bob Dylan i altres cantants folk del moment. Des de París, on van viure molt precàriament, els va sorgir l'oportunitat d'anar a tocar 6 mesos en un hotel de Tunísia. Durant aquests viatges entra en contacte amb la gran cultura occidental, comença a llegir autors com Allen Ginsberg, Henry Miller, Albert Camus i Søren Kierkegaard i comença a compondre les primeres cançons. Torna a Barcelona el 1967 i és llavors que coneix Pau Riba, amb qui comença una relació d'amistat, col·laboració i admiració mútues, que duraria ja tota la vida. Seran Riba i Batiste els qui l'apadrinaran perquè entri a formar part del Grup de Folk, un col·lectiu a partir del qual se li van començar a obrir les portes de la incipient indústria cultural amb actuacions (com la del Festival del Parc de la Ciutadella del maig de 1968) i va poder enregistrar el primer senzill.[10][11]

Entre 1969 i 1971 forma el grup Música Dispersa juntament amb Albert Batiste, José Manuel Bravo (en Cachas) i la flautista Selene. En aquesta època entra en contacte amb gent com Xavier Mariscal, Oriol Regàs o els Smash. Amb tot, i malgrat haver publicat ja el primer disc Orgia (1971), la carrera de Sisa no acaba d'arrencar; no surten actuacions i no troba màneger que el vulgui representar. L'any 1972 decideix allunyar-se durant un temps de la música i treballarà en una companyia d'assegurances. Malgrat tot, continuarà component.

L'any 1974 mor la seva mare, quan encara no li havia arribat l'èxit. És llavors que decideix reemprendre amb força la seva carrera musical, de la mà de Rafel Moll (amic, productor i copropietari de la sala Zeleste, que havia obert l'any anterior). En aquell moment ja tenia compostes la majoria de les cançons que després formarien els discs Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), Galeta Galàctica (1976) i La Catedral (1977). Rafael Moll serà la mà dreta de Sisa durant tota aquesta època.[9]

L'any 1993, quan tenia 45 anys, va tenir un primer infart de miocardi durant una actuació a Madrid.[12][9]

Trajectòria[modifica]

Els primers anys (1968-1974)[modifica]

Al desembre de 1967 Sisa fa el seu primer concert a Barcelona, a l'Escola Massana, en un espectacle compartit amb Guillermina Motta i Xavier Ribalta.[11]Vinculat al col·lectiu Grup de Folk, l'any 1968 publicà amb el segell discogràfic Als 4 Vents L'home dibuixat, el seu primer disc senzill de ressonàncies ie-ie, un dels sons que havia captivat Sisa des de l'adolescència. De moment, però, no va funcionar gaire. Se'n van vendre uns mil exemplars.

Després va provar sort amb l'efímer conjunt instrumental de música experimental Música Dispersa, amb el qual només publicarien un àlbum homònim el 1970, del qual en aquell moment es van vendre alguns centenars d'exemplars però que anys després ha esdevingut un disc de culte. El 1971 publicaria el seu primer disc de llarga durada (LP), l'heterodox Orgia, densa mostra de varietats musicals i poètiques. Gravat en temps de total confraternització generacional, Orgia va comptar amb el concurs de diversos elements del panorama underground de la Barcelona d'aquell tombant de dècada com en Cachas, la Selene i l'Albert Batiste (els membres de Música Dispersa), Rafael Moll, Tita Soler (germana de Toti Soler), Xavier Riba i Paco Pi.


La consolidació i l'èxit (1975-1979)[modifica]

A principis de 1975 surt el disc Qualsevol nit pot sortir el sol sota el segell Zeleste/Edigsa, que va tenir un èxit immediat i ha esdevingut el més reconegut dels seus àlbums. La cançó que li dona nom ha esdevingut un himne generacional que ja sempre més l'ha acompanyat, amb milers de vendes, reproduccions digitals i centenars de versions d'altres grups i músics. De la nit al dia, Sisa esdevé un personatge famós i comença a aparèixer a diaris, revistes, ràdios i televisions. L'èxit del disc fa que comencin a sortir actuacions i és per això que Sisa forma un grup estable amb Dolors Palau (flautes i veu), Xavier Riba (violí), Paco Pi (baix), Quino Béjar (bateria) i Manel Joseph (percussió i veus). Aquesta serà la banda amb qui actuarà durant els anys següents i amb la qual forjarà el so característic i reconeixible de la seva música.

La prohibició del govern civil de l'actuació de Sisa al Festival Canet Rock d'aquell any convertiria en gairebé mítica la cançó que donava títol a l'àlbum quan els organitzadors del festival la van fer sonar en un escenari enfosquit on només s'il·luminava el micròfon.[13] L'èxit assolit per Sisa va fer que es multipliquessin les seves presentacions en viu, que aviat transcendirien l'àmbit català. L'any següent va poder participar en l'edició de 1976 del Canet Rock.[13]

Galeta Galàctica (1976) reflecteix l'ambient d'aquelles gales que feia amb una banda pròpia; part dels seus músics militaven també a l'Orquestra Plateria, que el mateix Sisa havia contribuït a infantar. El cantautor –que ja basteix cançons per damunt dels set minuts– comença a divulgar amb aquest plàstic la seva etiqueta astral.

Amb La Catedral (1977), Jaume Sisa resol el repte de concebre el seu primer disc doble. La reflexió mística –que, juntament amb el surrealisme, sempre han planat per l'obra de Sisa– aportaria a l'àlbum noves dosis de qualitat poètica. Part de la nova entrega del seu talent s'havia enregistrat –al llarg de dos anys consecutius– fora dels estudis de gravació, ja fos en masies, ermites o els mateixos despatxos de la sala Zeleste.


Etapa eclèctica (1979-1985)[modifica]

La carrera de Sisa pren un primer revulsiu l'any 1979, quan enllesteix l'àlbum La màgia de l'estudiant. L'artista -que comença a lluir corbata amb assiduïtat- opta per un tractament sonor més formal, i s'abriga d'orquestracions que, de vegades, són molt a prop de la cançó lleugera. Sisa decideix també canviar el seu directe, tot i que no podrà concretar la seva idea inicial d'actuar amb un combo de senyoretes. Sisa va presentar les cançons de La Màgia De L'Estudiant en companyia de Melodrama, una jove banda elèctrica que el cantant liderà vestit de robot.

El 1980 es posava a la venda Sisa i Melodrama. En aquell plàstic, presentat com a fals directe, Jaume Sisa revisava part del seu material anterior, a banda d'oferir algunes composicions inèdites. Durant el mateix any 1980, Sisa va compondre la sintonia del programa infantil de Televisió Espanyola "La Cucafera". El programa, dirigit per Miquel Obiols, va tenir 33 episodis i va ser emès entre 1981 i 1982 pel Circuit català de RTVE.[14] La cançó, la primera incursió de Sisa en el món de la rumba, no apareixerà publicada fins al 2013, en el disc de rareses Extra.[15]

Passada l'experiència elèctrica, Sisa es lligarà a Dagoll Dagom. La relació teatral arrenca de 1977, quan va compondre la banda sonora d'Antaviana, espectacle basat en textos de Pere Calders. Sisa també va escriure les cançons de Nit de Sant Joan, que interpretaria per tota Espanya en les representacions de Dagoll Dagom. L'artista, però, no es va poder lluir a l'estrena de l'espectacle, el 1981, per motius de salut.

L'any 1982, mentre seguien les funcions amb Dagoll Dagom, Sisa va cuinar amb Antoni Miralda, artista conceptual, el projecte plurilingüe Barcelona Postal. El cantant -glosador d'escenes barcelonines ja amb anterioritat- només va signar la cançó homònima d'aquell àlbum. La resta de material procedia dels compositors més variats, tant pel que fa als orígens com a les èpoques. La voluntat de tornar als orígens de la cantautoria va empènyer Sisa a fer el llarga-durada Roda la música (1983), amb totes les cançons dedicades a amics, institucions o personalitats públiques. Sisa va reaparèixer amb una tanda d'actuacions a Zeleste per presentar el nou àlbum.

Per aquells dies, l'artista va passar una temporada reclòs en un monestir benedictí, on va prendre la resolució de retirar-se. El comiat de Sisa després de 16 anys d'activitat creadora es va concretar en diverses accions, iniciades amb el doble àlbum Transcantautor: última notícia (1984). Amb freqüents intervencions d'alguns dels seus millors amics, el disc dona compte del pas emprès per l'artista, que no s'està de versionar cançons corresponents a les seves primeres èpoques.

El poemari Lletres Galàctiques i l'exposició Memòria Representada van certificar la desaparició -temporal- de Jaume Sisa. I l'aparició a Madrid d'un cantant de boleros anomenat Ricardo Solfa.


Etapa madrilenya (1986-1996)[modifica]

El 1986 va establir-se a Madrid on va intentar fer-s'hi un lloc cantant en castellà i amb el l'alter-ego Ricardo Solfa, un nom que ja havia utilitzat anteriorment com a vocalista de la primera Orquestra Plateria. El personatge representava un pretès cantant de boleros i de cançó melòdica que assegurava no saber qui era el tal Jaume Sisa de qui tothom li parlava.[16]Sota aquest heterònim, va publicar 4 treballs discogràfics: Carta a la novia (1987), Cuando tu seas mayor (1988), Ropa fina en las ruinas (1992) i el senzill Yo quiero un tebeo (1993). És una etapa artística que no va acabar mai de ser compresa pel seu públic de sempre i que tampoc va aconseguir arribar a gaire públic nou.[17][18]

El 1986, col·labora amb Joaquín Sabina en un concert que serà gravat i editat en disc. En aquest àlbum, titulat Joaquín Sabina y Viceversa en directo, Ricardo Solfa interpreta el tema Hay mujeres.[19] Aquesta cançó es va incloure, reversionada amb el nom de Mujeres fatal, al disc de Sabina Esta boca es mía, de 1994,[20] i al recopilatori d'autoversions de Jaume Sisa Bola voladora de 2002.[21]

Durant aquesta època també es va prodigar per diversos platós de televisió i va treballar com a actor en pel·lícules de directors com Basilio Martín Patino, Manuel Iborra, Luis Garcia Berlanga o Antoni Verdaguer. També va presentar el programa "España en solfa" de Televisió Espanyola, a mig camí entre la ficció i el documental sobre temes de música popular. Es va emetre el 1991 per La 2 i va estar compost de 12 capítols.[22]

És també en aquesta època que col·labora -de nou- amb la companyia teatral Dagoll Dagom, aquesta vegada component les sintonies de les sèries de televisió Oh, Europa i Oh, Espanya estrenades a Televisió de Catalunya els anys 1993 i 1996, respectivament.[23]

El mateix 1996, ja preparant la tornada a l'escena catalana, va editar el llibre-disc El Viajante, signat de nou amb el seu nom de pila, però encara unit a diversos alter-egos que l'havien acompanyat al llarg de la seva carrera (Ricardo Solfa, i els pseudònims Armando Llamado i Ventura Mestres, que havien figurat com a lletrista i glosador en els crèdits d'alguns discs anteriors).[24]



Etapa de maduresa (del 2000 al 2016)[modifica]

Un cop tancada l'etapa com a Ricardo Solfa, Sisa reapareix de nou a Barcelona i en català amb el disc Visca la llibertat (2000). Va ser un retorn[25] molt esperat pel públic i va ser rebut amb tots els honors, com una mena de fill pròdig, per part de la premsa i els mitjans catalans. El disc va ser gravat amb la col·laboració del músic nord-català Pascal Comelade i va ser presentat en directe al Palau de la Música (un espai on mai abans havia actuat i on, de fet, n'havia estat vetat als anys 70), en un únic concert amb moltes col·laboracions que va ser enregistrat per Televisió de Catalunya.[26]

Bola voladora (Drac/Virgin) és el títol del següent treball, una revisió magistralment adulterada de clàssics del seu repertori com Qualsevol nit pot sortir el sol, El setè cel, L'home dibuixat o La primera comunió; aporta també versions extremes com Limbo rock i Cançó del lladre, es recrea en el seu gust per la revetlla –Marcianitos i Te esperaré en domingo–, s'atreveix amb l'electrònica amb una adaptació tecno-coral de Boletaires, i deixa rastre amb un tema de puny i lletra, Parc Hotel. Tot això i alguns regalets més és el que va oferir Sisa en el directe del disc, acompanyat d'una banda elèctrica anomenada La Verbena Galàctica, banda que molts ja han considerat com els Melodrama del segle xxi. Bola voladora repassa la trajectòria d'un artista únic, inclassificable, que no renuncia a la recerca de noves vies galàctiques.

Els següents discos d'estudi amb noves cançons van ser El congrés dels solitaris (2005) i Ni cap ni peus (2008), produït per Joan Miquel Oliver.

Jaume Sisa, el 2015

L'any 2008 va ser l'encarregat de realitzar el pregó de les Festes de la Mercè, amb un discurs en el qual va apel·lar a la Barcelona creativa i mestissa.[27] El 2012 va ser portaveu de la candidatura Autores Más que Nunca, que aspirava a presidir la Societat General d'Autors i Editors (SGAE).[28]

L'any 2013, al Mercat de la Música Viva de Vic, estrena un especacle conjuntament amb Quimi Portet i Joan Miquel Oliver, acompanyats de d'Antonio Fidel, al baix, i Xarli Oliver, a la bateria. La trobada és batejada per ells mateixos com una mostra de "cançó galàctica, intercomarcal i d’ultramar".[29] El 13 de març del 2014 van portar aquest espectacle a L'Auditori i Televisió de Catalunya el va enregistrar.[30]

El darrer disc, autoproduït i editat el 2016, és Malalts del cel, on recupera col·laboradors de la primera època de la seva carrera musical: Pau Riba, la Selene de Música Dispersa, els Melodrama, el violinista Xavier Riba i Dolors Palau. Va obtenir el premi de la crítica Enderrock 2017 al millor disc de l'any.[31] Donat que no l'havia pogut presentar en directe, el 20 de juliol de 2022, un nombrós grup d'artistes i amics va fer un concert al Teatre Grec de Barcelona per presentar Malalts del cel (6 anys més tard que es publiqués), interpretant-ne totes les cançons sense ell a l'escenari. L'espectacle va servir també d'homenatge a la seva figura. D'entre els artistes que hi van participar destaquen Marina Rossell, Roger Mas, David Carabén, Maria Arnal, Julio Bustamante, Joan Garriga, Guillem Gisbert, La Ludwig Band, Quimi Portet, o Maria Rodés.[32][33]


Un cop retirat dels escenaris (a partir de 2016)[modifica]

El 2019 Sisa va reunir a Els llibres galàctics de 1966-2018, publicat a Anagrama, tota la seva producció literària: lletres de cançons, cartes, dietaris i poemes.[34]

Des del setembre del 2020 és col·laborador habitual del programa El matí de Catalunya Ràdio, presentat per Laura Rosel, dins la secció anomenada L'univers Còsmic compartida amb Pau Riba (fins que va morir) i amb Marina Rossell. A partir del 2022, Joan Miquel Oliver es va unir a la secció.[35]

L'any 2021 es presenta "L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa", un documental de Joan Celdran i Àngel Leiro.[36]

El 3 de desembre de 2022 anuncià que estava preprant un nou programa per a Catalunya Ràdio en format pòdcast que portaria el nom de Ràdio Galàctica.[37]

El 19 de desembre de 2022 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona per "la seva trajectòria com a cantant i la seva contribució a consolidar la cançó catalana", en un acte presidit per l'alcaldessa Ada Colau.[38]

El terme "galàctic"[modifica]

El terme apareix per primer cop a la cançó El cabaret galàctic, inclosa al disc Galeta galàctica de 1976, sense cap més pretensió que la de donar nom a una cançó i a un disc.

En aquesta primera època també apareixen sovint referències indirectes del mateix camp semàntic en lletres d'algunes cançons com El comptador d'estrelles i Òrbites blaves (del disc Galeta Galàctica, 1976) o A casa l'astronauta (Roda la Música, 1983).

El 1984 Sisa identifica per primera vegada de manera integral la seva obra completa amb aquest adjectiu amb la publicació del llibre "Lletres galàctiques", en què aplega totes les seves cançons i poemes escrits fins aquell moment. El 1994 apareix el disc recopilatori El més galàctic i més endavant també apareix la cançó Himne galàctic (Visca la Llibertat, 2000). L'any 2019 apareixen els llibres "Els anys galàctics" i "Els llibres galàctics".

El terme, però, convertit ja en un adjectiu genèric del camp de l'estètica,[3] farà fortuna en l'àmbit de la premsa i els mitjans de comunicació, i serà emprat també per alguns artistes, periodistes i crítics musicals.[39] Algunes vegades s'ha utilitzat com a etiqueta per referir-se únicament a l'estil musical del mateix Sisa, a manera d'un gènere musical imaginari del qual ell seria l'únic exponent.[40][41][42] Altres vegades, però, s'ha utilitzat per referir-se tant a l'obra de Sisa com a cert estil poètic i musical identificable amb l'imaginari estètic d'altres autors coetanis i posteriors amb qui ha tingut relació artística com Albert Pla, Pascal Comelade, Roger Mas, Joan Miquel Oliver i Quimi Portet entre d'altres.[43][44] [45] El mateix Sisa entrarà en aquest joc semàntic amb la premsa,[46][47] i a partir de cert moment començarà a referir-se també al "rollo galàctic", a l'"actitud galàctica", a la "teoria galàctica" o a la "filosofia galàctica", la qual definirà de diverses maneres en moments diferents.[48] [49]

A partir de la dècada dels 2000, el terme començarà a aparèixer en articles o referències musicals totalment desvinculat de l'obra de Sisa.[50] Així, apareix en expressions com "la tripulació galàctica" referida al grup d'El Petit de Cal Eril, el Festival Galàctic de cançó i poesia a Igualada,[51] o bé la banda "El Mariatxi Galàctic" de Joan Garriga.[52][53][54] Fins i tot es poden trobar referències d'aquest terme referides a àmbits no estrictament musicals com ara la poesia d'Enric Casasses.[55]

Obra[modifica]

Discografia amb Música Dispersa[modifica]

Any Títol
1970 Música Dispersa

Discografia com a Jaume Sisa[modifica]

Any Títol Segell Comentaris
1968 L'home dibuixat Edelton Hi-Fi Senzill
1969 Miniatura Concentric EP comparttit amb Pau Riba, El Cachas y Albert Batiste
1971 Orgia Als 4 vents / EDIGSA
1975 Qualsevol nit pot sortir el sol Zeleste / EDIGSA
1976 Galeta galàctica Zeleste / EDIGSA
1977 La catedral Zeleste / EDIGSA Doble LP
1979 La màgia de l'estudiant EDIGSA
1979 Antaviana EDIGSA Amb textos de Pere Calders i Josep Carner
1979 Sisa i Melodrama EDIGSA Fals directe
1981 Nit de Sant Joan EDIGSA Se'n publicà també una versió en espanyol: Noche de San Juan
1982 Barcelona postal EDIGSA
1983 Roda la música PDI
1984 Transcantautor PDI Doble LP
1985 Sisa PDI Recopilatori
1994 Sisa: "El més galàctic" PDI Recopilatori. Doble CD.
1996 El Viajante El Europeo Música Sigant juntament amb els alter-ego d'ell mateix Ventura Mestres, Armando Llamado i Ricardo Solfa (disc-llibre)
2000 Visca la llibertat Drac-Virgin Amb Pascal Comelade
2002 Bola voladora Drac-Virgin Disc d'autoversions
2005 Sisa al Zeleste 1975 Enderrock Discos En directe
2005 El congrés dels solitaris Discmedi / Blau
2006 Sisa y Suburbano cantan a Vainica Doble Factoría Autor
2008 Ni cap ni peus Satélite K Amb Joan Miquel Oliver, d'Antònia Font.
2013 Extra Satélite K Disc de rarereses i versions inèdites
2016 Malalts del cel Satélite K

Discografia com a Ricardo Solfa[modifica]

Data de publicació Títol
1987 Carta a la novia
1989 Cuando tú seas mayor
1992 Ropa fina en las ruinas
1993 Yo quiero un tebeo (amb Pascal Comelade)


Llibres[modifica]

Any Títol Editorial
1984 Lletres galactiques Edicions del Mall
1984 Letras galácticas Edicions del Mall
1996 El Viajante El Europeo
2013 Tan bé que anàvem coautor amb Carles Flavià Comanegra
2016 Qualsevol nit pot sortir el sol Corre la Voz
2019 Els llibres galàctics 1966-2018 Anagrama
2019 Sisa. Els anys galàctics Norma Editorial

Filmografia[modifica]

Any Títol Direcció
1976 La nova cançó Francesc Bellmunt
1976 Canet Rock Francesc Bellmunt
1981 Tres por cuatro Manuel Iborra
1986 Delirios de amor Diversos directors
1986 Caín Manuel Iborra
1987 Madrid Basilio Martín Patino
1989 El baile del pato Manuel Iborra
1993 Todos a la cárcel Luis Garcia Berlanga
1994 Don Jaime el Conquistador Antoni Verdaguer
2002 El gran Gato Ventura Pons
2002 La seducción o el caos Basilio Martín Patino
2021 L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa Joan Celdran Danés i Àngel Leiro

Referències[modifica]

  1. «Qualsevol nit pot sortir el sol», 24-01-2023. [Consulta: 24 gener 2023].
  2. Aixerch, Borja Duñó. «Col·lectiu galàctic», 07-03-2014. [Consulta: 25 gener 2023].
  3. 3,0 3,1 Térmica, La. «La visión galáctica, con Jaume Sisa» (en castellà), 01-10-2019. [Consulta: 26 gener 2023].
  4. Nopca, Jordi. «Homenatge estel·lar a Jaume Sisa, el cantautor galàctic», 21-07-2022. [Consulta: 26 gener 2023].
  5. «Jaume Sisa». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 23 març 2016].
  6. «Sisa per partida doble a La Central». [Consulta: 25 gener 2023].
  7. 7,0 7,1 «Jaume Sisa, el comptador d'estrelles - El paradís guanyat». [Consulta: 25 gener 2023].
  8. TV3. «Jaume Sisa: "En veure-hi poc cap enfora, he hagut de mirar cap a dins"», 11-11-2013. [Consulta: 27 gener 2023].
  9. 9,0 9,1 9,2 1966-, Putx, Donat,. Jaume Sisa, el comptador d'estrelles : converses. Editorial Empúries, 2015. ISBN 978-84-9787-993-4. 
  10. Putx, Donat. Jaume Sisa, el comptador déstrelles : converses. Primera edició, 2015. ISBN 978-84-9787-993-4. 
  11. 11,0 11,1 «Sisa - Ciudad natal, biografía» (en castellà). [Consulta: 25 gener 2023].
  12. Cantalapiedra, Ricardo «Ricardo Solfa sufre un infarto en plena actuación» (en castellà). El País [Madrid], 01-12-1993. ISSN: 1134-6582.
  13. 13,0 13,1 «Canet Rock. Els temps estan canviant». Enderrock, 224, juny 2014, pp. 38-47.
  14. «La Cucafera (Serie de TV) (1981)» (en castellà). [Consulta: 27 gener 2023].
  15. «La Cucafera, de l'àlbum "Extra" (Sisa)». [Consulta: 27 gener 2023].
  16. Torres, Rosana «Ricardo Solfa» (en castellà). El País [Madrid], 09-11-1986. ISSN: 1134-6582.
  17. BARCELONA, JORDI BIANCIOTTO /. «Sisa, el sabio de Poble Sec» (en castellà), 14-03-2015. [Consulta: 26 gener 2023].
  18. España, Ramon de «Incomprendidos» (en castellà). El País [Madrid], 19-07-1998. ISSN: 1134-6582.
  19. «Joaquín Sabina Y Viceversa - En Directo» (en castellà). [Consulta: 31 gener 2023].
  20. «Joaquín Sabina - Esta Boca Es Mia» (en castellà). [Consulta: 31 gener 2023].
  21. «Sisa & La Verbena Galáctica - Bola Voladora» (en castellà). [Consulta: 31 gener 2023].
  22. País, El «'España en solfa'» (en castellà). El País [Madrid], 04-08-1990. ISSN: 1134-6582.
  23. «Dagoll Dagom - Oh, Europa». [Consulta: 24 gener 2023].
  24. «Ricardo Solfa | Canción con todos». [Consulta: 24 gener 2023].
  25. «El retorn de Jaume Sisa, el músic galàctic 2001», 12-03-2001. [Consulta: 31 gener 2023].
  26. Enderrock.cat. «15 nits màgiques al Palau | Enderrock.cat». [Consulta: 24 gener 2023].
  27. Ollés, Albert. «Sisa revoluciona el Saló de Cent amb un pregó galàctic i inèdit», 20-09-2008. [Consulta: 24 agost 2019].
  28. «El cantautor Jaume Sisa encapçala una nova candidatura per presidir la SGAE». 324.cat, 11-04-2012.
  29. «Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver porten al Cirvianum el seu univers personal». [Consulta: 25 gener 2023].
  30. TV3. «El concert galàctic de Sisa, Portet i Oliver, al 33», 23-12-2014. [Consulta: 25 gener 2023].
  31. «Premis Enderrock 2017 de la crítica», 29-12-2016.
  32. Cervantes, Xavier. «“Artistes com Sisa fan que una societat sigui millor”», 16-07-2022. [Consulta: 25 gener 2023].
  33. «Malalts del cel · Sisa», 05-04-2022. [Consulta: 28 novembre 2022].
  34. adcasairla. «Dissabte 29 presentació dels llibres de Jaume Sisa “Els llibres galàctics de 1966-2018” – Casa Irla». [Consulta: 25 gener 2023].
  35. CCMA. «Àudios de la secció L'univers còsmic de Rossell, Sisa i Oliver - El matí de Catalunya Ràdio». [Consulta: 25 gener 2023].
  36. «L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa». [Consulta: 24 gener 2023].
  37. Ràdio, Catalunya. «El suplement - Jaume Sisa: "Estic preparant un nou podcast que es dirà 'Ràdio Galàctica'"». [Consulta: 25 gener 2023].
  38. «Barcelona lliura la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a Jaume Sisa», 19-12-2022. [Consulta: 24 gener 2023].
  39. Aixerch, Borja Duñó. «Col·lectiu galàctic», 07-03-2014. [Consulta: 31 gener 2023].
  40. OLLÉSBARCELONA, ALBERT. «Sisa revoluciona el Saló de Cent amb un pregó galàctic i inèdit», 20-09-2008. [Consulta: 31 gener 2023].
  41. «La madriguera (programa de radio): La música 'galáctica' de Sisa I | RTVE Play» (en castellà), 18-11-2010. [Consulta: 31 gener 2023].
  42. Térmica, La. «La visión galáctica, con Jaume Sisa» (en castellà), 01-10-2019. [Consulta: 31 gener 2023].
  43. Tornada, Revista La. «Versions galàctiques. De Sisa i Riba a Portet i Antònia Font». [Consulta: 31 gener 2023].
  44. Hidalgo, Luis «"Lo galáctico es una manera de ordenar la realidad"» (en castellà). El País [Madrid], 28-03-2008. ISSN: 1134-6582.
  45. «Jaume Sisa: "Si tothom visqués com si fos un animal a la selva, la vida seria molt millor”», 26-06-2014. [Consulta: 31 gener 2023].
  46. Luque, Alejandro. «Jaume Sisa: «Aspiro a una Cataluña galáctica»» (en castellà), 25-10-2019. [Consulta: 31 gener 2023].
  47. Térmica, La. «Videoconferencia | La visión galáctica con Jaume Sisa» (en castellà), 15-10-2019. [Consulta: 31 gener 2023].
  48. TV3. «Preguntes freqüents - En Jaume Sisa ens ensenya com ser galàctics al "FAQS"». [Consulta: 31 gener 2023].
  49. Plantada, Esteve. «Jaume Sisa: «Els cantautors som una raça híbrida»», 13-11-2019. [Consulta: 31 gener 2023].
  50. Ràdio, Catalunya. «A tocar! - Viatge brillant i galàctic al "Saturn negre" de Pol Fuentes». [Consulta: 31 gener 2023].
  51. Redacció. «Poesia i cançó d'autor es fusionaran al festival galàctic», 06-06-2018. [Consulta: 31 gener 2023].
  52. «Joan Garriga & el Mariatxi Galàctic» (en castellà). [Consulta: 31 gener 2023].
  53. «El Petit de Cal Eril - Temporada Alta». [Consulta: 31 gener 2023].
  54. «“Progressius, galàctics, malalts del cel”, un article sobre Jaume Sisa. - Totxanes, totxos i maons», 14-11-2016. [Consulta: 31 gener 2023].
  55. «https://twitter.com/pau_lleixa/status/1299065129074647042». [Consulta: 31 gener 2023].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Jaume Sisa i Mestres
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaume Sisa i Mestres