Pierre Billotte

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPierre Billotte
General Pierre Billotte - Israel1957.jpg
El General Billote passa revista a la guàrdia d'honor durant una visita a Israel.
Biografia
Naixement 8 de març de 1906
París
Mort 29 de juny de 1992(1992-06-29) (als 86 anys)
Boulogne-Billancourt
Logo de l'Assemblée nationale française.svg  Diputat a l'Assemblea Nacional 

3 abril 1967 – 2 abril 1978
Circumscripció electoral: Val-de-Marne's 5th constituency Tradueix

  Ministre d'Ultramar 

8 gener 1966 – 1r abril 1967

  Ministre d'Estat de França 

8 gener 1966 – 31 maig 1968

  Alcalde de Créteil 

1965 – 1977
Logo de l'Assemblée nationale française.svg  Diputat a l'Assemblea Nacional 

6 desembre 1962 – 8 febrer 1966
Circumscripció electoral: Q27929149 Tradueix

  Q59944517 Tradueix 

17 juny 1951 – 1r desembre 1955
Dades personals
Formació École Spéciale Militaire de Saint-Cyr
Collège Stanislas
Escola Superior de Guerra
Activitat
Ocupació Polític i militar
Activitat1950
Partit Reagrupament per la República
Unió de Demòcrates per la República
Lleialtat Bandera de França França
Branca militar Bandera de França Exèrcit Francès
França Lliure Forces Franceses Lliures
Rang militar General de Divisió General de Divisió
Comandament 10a Divisió d'Infanteria
Conflicte

Segona Guerra Mundial:

Altres ocupacions Diputat a l'Assemblea Nacional 1951-1955
1962-1978
Família
Pare Gaston Billotte
Modifica les dades a Wikidata

Pierre Billotte (8 de març de 1906 – 29 de juny de 1992) va ser un general i polític francès, fill del general d'exèrcit Gaston Billotte.

Biografia[modifica]

Graduat el 1926 a l'Acadèmia Militar de Saint Cyr, va estar destinat entre 1930 i 1932 a la infanteria colonial a Indoxina Francesa, tornant a França per ingressar el 1934 a l'Escola Superior de Guerra, d'on es graduà el 1936. Va ser destinat a l'Estat Major i, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, al Gran Quarter General.

Participà en els combats de la Segona Guerra Mundial amb el 41è batalló de carros, intentant alentir l'avanç dels tancs de Guderian a les Ardenes. Greument ferit al cap durant la batalla de França, va ser fet presoner i internat a Pomerània, d'on fugí aconseguint arribar fins a la Unió Soviètica, on va arribar l'1 de febrer de 1941. Considerat un espia pels soviètics, va restar internat fins al moment de l'atac alemany. Llavors va esdevenir representant de la França Lliure a Moscou. Amb altres ciutadans francesos, va ser canviat per ciutadans russos i, el 9 de setembre de 1941, s'embarcà a Arkhànguelsk per anar a Londres.

Allà va ser nomenat cap de l'estat major del general de Gaulle i a Londres. Al desembre de 1942 és nomenat secretari del Comitè Militar Permanent i del Comitè de Defensa Nacional a l'Alger al maig de 1943, acompanyant al Cap del Comitè Francès de l'Alliberament Nacional als seus viatges oficials, principalment als Estats Units i a Itàlia.

De Gaulle el nomenà segon de la divisió de Leclerc[1] i, llavors ja coronel, desembarcà a Normandia al capdavant d'un dels 3 agrupaments tàctics de la Divisió Leclerc. Amb el seu V Agrupament Tàctic ha d'encarregar-se de l'esforç principal de l'avanç cap a París. El 25 d'agost, va fer de nexe amb la Resistència Interior Parisenca a la prefectura de policia després de l'alliberament de París.

Al setembre de 1944 va ser promogut a general de brigada i, en desacord amb Leclerc, abandonà la 2a Divisió Blindada. Amb les Forces Franceses de l'Interior parisenques formà la 10a Divisió d'Infanteria, la qual comandà ell mateix. Al gener de 1945 la seva divisió pren un paper actiu en l'ofensiva del Primer Exèrcit Francès a la regió dels Vosges; i al maig de 1945, ocupa les funcions de governador de Renània.

Al març de 1946 va ser promogut a General de divisió[2]

El 1946 va ser nomenat representant de França al Comitè d'Estat Major de l'ONU, però dimití d'aquesta funció i de l'exèrcit el 1948 com a protesta per la política atlantista del govern.

Diputat pel RPF i ministre per l'ARS[modifica]

El 1951 va ser elegit diputat a l'Assemblea Nacional per RPF de la Costa d'Or, però el 1956 va perdre el seu escó. Va votar a favor de la confiança per al 1952 i va ser un dels 27 dissidents de l'ARS. Va ser Ministre de la Defensa Nacional al govern d'Edgar Faure entre el 6 d'octubre de 1955 fins a l'1 de febrer de 1956.

A l' Assemblea Nacional es consagrà a les qüestions militars i va ser informador de la comissió de la defensa sobre els acords de Londres i de París que substituïen la CED, que ell havia combatut.

Va publicar un article a Le Monde contra la tortura a Algèria. "La tortura, sigui sota la forma que sigui, és condemnable".

Gaullista d'esquerra a la V República[modifica]

Pierre Billotte és un dels gaullistes d'esquerra que van participar en la fundació d'Union démocratique du travail (UDT). Nomenat Alt Comissari a Algèria, al 196 va ser substituït per Christian Fouchet el 1962.

Al novembre de 1962 va ser elegit diputat (UNR-UDT) de la 48a circumscripció del departament del Sena, i el 1967 per la de Val-de Marne. Conservà el seu mandat fins al 1978 sota les diverses etiquetes gaullistes (UD-Ve République, UDR, RPR). Entre el 8 de gener de 1966 i el 31 de maig de 1968 va ser Ministre dels Departaments i Territoris d'Ultramar al 3r i al 4t govern de Georges Pompidou, afavorint l'autonomia interna d'aquestes entitats.

Entre 1965 i 1977 va ser batlle de Créteil

Condecoracions[modifica]

Gaullisme i estratègia[modifica]

  • La Fatalité de la Défaite allemande, Londres 1941
  • Le Temps du Choix, Robert Laffont, 1950
  • L'Europe est née, Fayard, 1955
  • Considérations stratégiques, Larousse 1957
  • Du pain sur la planche, Plon 1965
  • Les Chemins de l'Aventure, 1972
  • Le Temps des Armes, Plon 1972
  • Trente ans d'humour avec de Gaulle, 1979
  • Le Passé au futur, Stock 1979

Fonts[modifica]

  • Les Gaullistes, Pierre-Viansson-Ponté, éd. du Seuil, 1963 (pp. 66-69)
  • La mort de Pierre Billotte: Au Service du gaullisme, André Passeron, Le Monde, 3 juillet 1992
  • Dictionnaire des parlementaires français, Tome 2, La Documentation française 1992(pp. 386-388).

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]