Pinsà borroner

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pyrrhula pyrrhula)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuPinsà borroner
Pyrrhula pyrrhula Modifica el valor a Wikidata
Bullfinch male.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes2,41 g (pes al naixement)
31 g (pes d'adult) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura0,27 m Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries4,5 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou15 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22720671 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaFringillidae
GènerePyrrhula
EspèciePyrrhula pyrrhula Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Parella (el mascle és a la dreta)
Mascle immadur
Prenent un bany

El pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula), és un ocell de l'ordre dels passeriformes que, per la seua riquesa cromàtica i pel contrast del seu plomatge, és un dels moixons més vistosos de l'avifauna dels Països Catalans.

Descripció[modifica]

  • Mesura 14,5 cm de longitud i 26 cm d'envergadura. L'ala plegada fa de 76 a 84 mm, i el seu pes pot arribar als 28 g.
  • Ambdós sexes mostren lliurees diferents, existint, doncs, dimorfisme sexual pel que fa a la coloració: al capell s'observa una taca negra que des de la nuca, bo i envoltant l'ull, arriba fins a la gola, on forma un petit bavosall. Aquest dibuix en el mascle és negre brillant, mentre que en la femella és de tonalitats apagades.
  • La cara, el coll, el pit i els flancs dels mascles són d'un to salmonat, que esdevé bru rosat o cafè clar en les femelles. D'altra banda, l'esquena del mascle és grisa blavosa, mentre que la de les femelles és de tons brunencs.
  • Les ales i la cua són de color brunenc. El carpó és blanc pur i contrasta molt amb la resta del plomatge, i és un dels trets més visibles de l'ocell quan vola.
  • El bec és molt ample, curt i arrodonit, amb la mandíbula superior (culmen) corbada i de color negre fosc, la qual cosa fa que es confongui amb el capell i el bavosall. Aquesta morfologia del bec és gairebé única en els ocells catalans.

Subespècies[modifica]

  • Pyrrhula pyrrhula caspica (Witherby, 1908).[1]
  • Pyrrhula pyrrhula cassinii (S. F. Baird, 1869).[2]
  • Pyrrhula pyrrhula cineracea (Cabanis, 1872).[3]
  • Pyrrhula pyrrhula europoea (Vieillot, 1816).[4]
  • Pyrrhula pyrrhula griseiventris (Lafresnaye, 1841).[5]
  • Pyrrhula pyrrhula iberiae (Voous, 1951).[6]
  • Pyrrhula pyrrhula murina (Godman, 1866)
  • Pyrrhula pyrrhula paphlagoniae (Roselaar, 1995).[7]
  • Pyrrhula pyrrhula pileata (MacGillivray, 1837).[8]
  • Pyrrhula pyrrhula pyrrhula (Linnaeus, 1758).[9]
  • Pyrrhula pyrrhula rosacea (Seebohm, 1882).[10]
  • Pyrrhula pyrrhula rossikowi (Derjugin & Bianchi, 1900).[11][12][13]

Distribució geogràfica[modifica]

Es troba a Euràsia: des de les Illes Britàniques fins al Japó.[14] És itinerant a Algèria, Gibraltar, Islàndia, Malta, el Marroc i Tunísia.[15]

Hàbitat i alimentació[modifica]

  • És un fringíl·lid eminentment forestal o de bardisses i que defuig els camps i espais oberts, preferint les arbredes humides i ombrívoles.
  • A l'hivern és freqüent a les arbredes, als ribatges, a les bardisses, als fondals de vegetació densa i esponerosa i àdhuc als parcs i jardins. En aquests indrets, hi cerca baies, fruits, brots i borrons (d'ací li ve el nom popular català).
  • Sovint és considerada una espècie perjudicial en els camps de fruiters europeus, en els quals els estols poden fer estralls considerables.
  • Es localitza als boscos montans i subalpins, on nia. A la resta del territori cal considerar-lo com a hivernant, més o menys regular.

Costums[modifica]

  • És gregari, però no arriba a formar esbarts nombrosos. Els estols es mantenen en cohesió mitjançant l'emissió de notes monòtones i malenconioses. El cant no és melodiós i consisteix en l'emissió d'una sèrie de notes raspants i xiulets, emesos en un to força baix.
  • És un ocell social i de caràcter confiat, que es mou entre el brancam amb vols curts, emetent sempre el monòton reclam. Quan vola en un espai obert, ho fa de forma directa però ondulada.

Reproducció[modifica]

Cria a les forestes de caducifolis preferentment, tot i que és relativament abundant en les pinedes subalpines i en els boscos culminals de pi negre. El niu el construeix principalment la femella i el situa en mates o arbustos que no sobrepassin els 2 m. La posta consta de quatre a cinc ous de color verd blavós pàl·lid, amb taques o puntets, i la incubació la porta a terme la femella.

Referències[modifica]

  1. Animal Diversity Web (anglès)
  2. Animal Diversity Web (anglès)
  3. Animal Diversity Web (anglès)
  4. Animal Diversity Web (anglès)
  5. Animal Diversity Web (anglès)
  6. Animal Diversity Web (anglès)
  7. Animal Diversity Web (anglès)
  8. Animal Diversity Web (anglès)
  9. Animal Diversity Web (anglès)
  10. Animal Diversity Web (anglès)
  11. Animal Diversity Web (anglès)
  12. «Pyrrhula pyrrhula». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)
  13. The Taxonomicon (anglès)
  14. Animal Diversity Web (anglès)
  15. IUCN (anglès)

Bibliografia[modifica]

  • Barthel, Peter H. / Dougalis, Paschalis (2008) - Aves de Europa. Lynx Edicions, Barcelona.
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 188.
  • Burton M. i Burton R., 1980. The New Funk and Wagnalls Illustrated Wildlife Encyclopedia, Volume II. BPC Publishing Ltd.
  • De Juana, Eduardo / Varela, Juan M. (2000) - Guía de las aves de España. Península, Baleares y Canarias. Lynx Edicions, Barcelona.
  • Estrada, J. / Pedrocchi, V. / Brotons, L. / Herrando, S. (2004) - Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Lynx Edicions, Barcelona.
  • Heinzel, H., 1972. The Birds of Britain and Europe. William Collins Sons and Co. Ltd. Londres.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
  • Jonsson, Lars (2001) - Aves de Europa con el Norte de África y el Próximo Oriente. Ediciones Omega, Barcelona.
  • Jutglar, Francesc / Masó, Albert (1999) - Aves de la Península Ibérica. Editorial Planeta, Barcelona.
  • Mullarney, K. / Svensson, L. / Zetterström, D. / Grant, P.J. (2003) - Guía de aves. Ediciones Omega, Barcelona.
  • Peterson, R.T. / Mountfort, G. / Hollom, P.A.D. (1995) - Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa. Ediciones Omega, Barcelona.

Enllaços externs[modifica]