Quitèria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santa Quitèria
Quiter-higuer.jpg
Talla a Higueruela (província d'Albacete)
Verge i màrtir
Naixement s. V
Aquitània o Lusitània
Mort ca. 472
Aira (Gàl·lia)
Sepultura Església de Santa Quiteria d'Aira (Aire-sur-l'Adour)
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització antiga
Lloc de pelegrinatge Aire-sur-l'Adour
Festivitat 22 de maig
Fets destacables dubtes sobre la seva historicitat
Iconografia amb dos gossos als peus; portant el cap tallat entre les mans; palma del martiri; amb una flama a la mà esquerra
Patronatge Contra la ràbia i els mals de cap i contra el Mal de Foc; Tírig (L'Alt Maestrat), Almassora (La Plana Baixa), Huete (província de Conca), Higueruela (província d'Albacete)
Modifica dades a Wikidata

Quitèria (Quiteria en occità i Quitterie en francès), va ser un personatge probablement llegendari, verge màrtir del segle V, venerada com a santa per diverses confessions cristianes.

Historicitat[modifica | modifica el codi]

No hi ha res de segur en la seva vida i llegenda fora del seu nom i l'existència d'un culte. El seu nom consta al Martirologi romà, però en cap altra font antiga. El nom correspon a un títol que els fenicis donaven a la deessa Astarte: Kythere, Kyteria o Kuteria, "la vermella".

Llegenda occitana[modifica | modifica el codi]

Quitèria era filla d'Aeci, rei visigot de Tolosa.[1] Refusant la mà de Germà, mà executora de les males accions de son pare, fugí a Aire-sur-l'Adour disfressada de cavaller per tal d'escapar del seu pretendent. Poc després es convertí al cristianisme i feu vot de castedat. Germà la va trobar i la va decapitar cap al 472 al palau reial d'Aire-sur-l'Adour (Gascunya).

Llegenda de la santa cefalòfora[modifica | modifica el codi]

Diu la llegenda que emportà el cap a les mans fins a arribar al baptisteri de la ciutat;[2] en deixar-la caure, va sorgir una deu del terra, on va rentar el cap per a desar-lo al turó del Mas, on va ser soterrada i on després s'hi va aixecar l'església de Sainte-Quitterie d'Aire. El bisbe de la vila, Faust, féu un sermó i, el mateix dia, tota la població va convertir-se al cristianisme, inclòs Germà, l'assassí.

A les aigües de la font s'atribueix la virtut de guarir els mals de cap i les migranyes, com també la ràbia. Això es basa en el fet que Quitèria havia amansit dos gossos rabiosos només parlant-los.

Santa Quitèria, la ciutat de Mallorca
Escultura de santa Quitèria, imatge principal del retaule d'una capella lateral de l'església de sant Antoniet a la ciutat de Mallorca
 Pintura de santa Quitèria  sant Antoniet  Mallorca
Pintura de santa Quitèria coronant el retaule de sant Alons Rodríguez, a una capella lateral de l'església de sant Antoniet a la ciutat de Mallorca

Tradició lusitana[modifica | modifica el codi]

Hi ha una llegenda diferent, que fa que Quitèria fos nascuda a Portugal o Galícia. En aquesta tradició, Quitèria és filla de Lucio Castellus, descendent de l'emperador Julià i senyor de la Lusitània, i de Càlia, tots dos pagans. Un dia, Càlia va tenir nou filles de cop, fruit d'un amor adulterí: a més de Quitèria, Genoveva, Lliberada, Victòria, Amèlia, Germana, Gemma, Marciana i Basilissa. Càlia va demanar a una servent que anés a ofegar les nenes al riu, però ella, cristiana, no volgué matar-les i les va confiar a altres dones cristianes. Les nou van ser batejades pel bisbe Ovidi, educades en le fe cristiana i acabarien llurs vides amb el martiri.

Amb el temps, també aquí apareix Germà, el pretendent i la fuita de Quitèria. En fugir, arriba a un poble anomenata Anfragia, on regna Sèntia, apòstata del cristianisme que s'ha fet ric amb el pillatge de les esglésies. Quitèria li retreu aquest comportament i Sèntia, amb tota la seva gent, se'n penedeix i torna a abraçar la fe. Però Germà, amb el pare de Quitèria i el rei pagà Adrià, persegueixen Quitèria. En arribar a Anfragia, la troben pregant sobre la muntanya Columbana, amb Sèntia i dos bisbes: Domicià, el botxí d'Adrià, hi arriba primer i decapita Quitèria d'un cop d'espasa: ella pren el cap i camina, com a la tradició gascona. Adrià fa matar els companys de la santa. Finalment, Castellus i Germà es convertiran al cristianisme.

Altres tradicions diuen que va viure retirada a les muntanyes gallegues, des d'on recorreria part de la Hispània i el sud de la Gàl·lia. En arribar a Marjaliza (Toledo), hi va trobar la mort.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Les relíquies de la santa van ser a la cripta de l'església fins al segle XVI, quan van ser dispersades pels hugonots. L'església havia estat l'antic temple romà de Mart i va ser convertit en baptisteri pels bisbes de Tarusates. Es conserven a un sarcòfag de marbre blanc del segle IV, amb una extraordinària riquesa de decoració.

Van atreure nombrosos pelegrins durant l'Edat Mitjana, que feien lous camins de Sinte Quiteyre. El lloc esdevingué una etapa de la Via Podiensis, un dels camins del pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia.

Des de llavors, Quitèria ha estat un nom comú a les Landes i al Sud-oest de França. La seva devoció s'estengué a Occitània i Catalunya.

A la ciutat de Mallorca, concretament a l'església de sant Antoniet (sant Antoni Abat, al carrer de sant Miquel),[3] hi ha una escultura de santa Quitèria, que és la imatge principal de la primera capella lateral dreta (mirant l'altar major). Sorprenentment, a la mateixa església, coronant el retaule de sant Alons Rodríguez hi ha una pintura de santa Quitèria; aquest retaule ocupa la segona capella lateral esquerra. Dues representacions de santa Quitèria dins la mateixa església!

Tant a l'escultura com a la pintura es veu com la santa aguanta amb la mà esquerra una flama, no és estrany perquè santa Quitèria era advocada contra el mal de foc,[4] per això la representació no ens ha de venir de nou, a més, l'església tenia annex un hospital dedicat a combatre aquesta malaltia, del qual sols en resta el claustre reconvertit.

El mal de foc era la conseqüència d'una intoxicació causada per la ingesta de sègol contaminat pel fong Claviceps purpurea. Això genera la formació en els grans del cereal d'un teixit dur, anomenat sègol banyut, que conté uns alcaloides que són els responsables de la malaltia. Coneguda des del 600 aC, a l'edat Mitjana apareixen descripcions d'aquest enverinament, epidèmies caracteritzades per l'aparició de gangrenes a les extremitats (peus, cames, mans i braços). Hom deia que els membres eren consumits pel foc sagrat, que acabaven ennegrits com el carbó, acompanyat de la insuportable sensació de cremada a les extremitats. També fou anomenada foc de sant Antoni, perquè els santuaris que estaven sota la seva advocació, estaven especialitzats en la guarició d'aquesta malaltia. El 1670 es va demostrar que la causa d'aquestes epidèmies era el sègol banyut.[5]

Santa Quitèria de Comminges[modifica | modifica el codi]

La mare de sant Gaudenci, màrtirs del segle VI a Comminges, també es deia santa Quitèria, però no té cap relació amb l'altra. Curiosament, el nom antic de la vila de Saint-Gaudens era Mas Saint-Pierre, com el d'Aire-sur-l'Adour, que abans era Mas d'Aire.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Dictionnaire de la Lande française, Charles Daney, Éditions Loubatières
  2. L'Almanach du Landais 2002, p 49.
  3. «mapa». [Consulta: 8-IV-2016].
  4. Barniol López, Montserrat. Tesi doctoral "sant Antoni abat a Catalunya en els segles XIV-XV: relat, devoció i art". Universitat Autònoma de Barcelona., 2013, pàg. 131.
  5. Goodman, Gilman, Louis, Alfred. Bases farmacológicas de la terapèutica. 5a edició. México: E. Interamericana, 1978, p. 729. ISBN 968-25-0121-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quitèria Modifica l'enllaç a Wikidata