Reforma gregoriana

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Dictatus Papae. Escrit complert que recull la reforma proposada per Gregori VII

La Reforma gregoriana es pot definir-la històricament com a la redacció i aplicació de les 27 normes conegudes com a Dictatus Papae, que Gregori VII va escriure el 1075 amb la intenció d'intentar unificar el potencial de culte en el si de l'Església. És una política portada sota l' impuls del papat a l'edat mitjana. Si els historiadors admeten que el papa Lleó IX va començar el redreçament de l'Església, és el papa Gregori VII qui ha deixat el seu nom a la reforma. A més, els esforços per treure l'Església catòlica d'una crisi generalitzada des del segle X prosseguiren també després del pontificat de Gregori VII.

Així l'expressió "reforma gregoriana" pot semblar impròpia, ja que ha concernit en total prop de tres segles. Aquesta reforma gregoriana, juntament amb el desenvolupament de l'ordre monàstic de Cluny i la ideologia i l'acció de les croades, esdevindran els tres fets claus en la confecció de la matriu del que coneixem com l'Europa de l'Edat Mitjana. La tasca culturitzadora de l'Església en aquests tres fets esmentats, hi és present, i per tant podem atribuir-li una responsabilitat unificadora del vell continent.

L'evolució de les reformes gregorianes sorgeix a través del creixement dels sectors de la vida. De fet, va començar pels papes d'Alemanya designats per Enric III, la qual cosa volia combatre contra els matrimonis dels sacerdots i, també, crear una renovació moral. Si no es batallava contra aquests fets, es podia crear un enorme perill per a l'Església i la seva fe. Amb el matrimoni dels sacerdots la puresa de l'Església era agredida, de tal manera que això s'havia d'evitar.

Aquest fou un dels fets claus que ajuden a entendre el pes de l'Església i els fets que tingueren lloc durant l'Edat Mitjana en la unificació d'Europa. Podríem dir, tal com Ernst Robert Curtius, a l'assaig Europäische Literatur und lateinisches Mittelalter ('Literatura europea i edat mitjana llatina') (1948), on a partir del reconeixement de la unitat espiritual d'Europa fonamentada a l'Edat Mitjana (la Reforma Gregoriana n'és una important causa), ha estat llegada fins als nostres dies a través de la literatura. És just, doncs, reconèixer, segons ell, que en temps on es posa en dubte aquesta unitat (preservar-la després de la Segona Guerra Mundial), el paper de la literatura com a element aglutinador d'una cultura comuna en els seus orígens.

Situació històrica. La crisi de l'Església (segles X - XI)[modifica | modifica el codi]

L'església en aquesta època ha de fer front a dos problemes interns principals que es converteixen on l'objectiu de la majoria de mesures reformadores. Aquests són el nicolaisme (negativa a complir el celibat eclesiàstic, és a dir, la prohibició a tenir esposa o parella) i la simonia (mercadeig dels béns eclesiàstics: tant els béns materials, com càrrecs, relíquies, objectes sagrats..., com de béns espirituals: bules o indulgències).

La Reforma gregoriana i, resumint, el Dictatus Papae, se sintetitza en aquests tres punts :

  • Afirmació de la independència del clergat: els laics ja no poden intervenir en els nomenaments. Però hi ha conflictes, sobretot entre el papa i els emperadors germànics, que es consideren també representants de Déu sobre la terra (Renya Investidures).
  • Reforma del clergat, per tal que el clergat susciti respecte. El clergat és més ben instruït i l'Església imposa el celibat dels sacerdots, així com el matrimoni cristià per als laics.
  • Afirmació del paper del papa: a partir del segle XI, el papa estableix una estructura centralitzada al voltant del papat. El 1059, el papa Nicolau II crea el col·legi de cardenals, que escull el nou Papa. A més, es desenvolupa la cúria pontifical, que controla el que es fa a l'Església. Finalment, el papa multiplica les intervencions pontificals. Una de les més conegudes es materialitza pel Decret de 1059, que reforma l'elecció pontifical i prohibeix el nicolaisme i la simonia.

Amb el declivi del poder carolingi i les invasions escandinaves a Occident, l'Església sofreix diversos graus de mal i de desordres:

  • La feudalització del clergat: nombrosos bisbes i abats s'han fet senyors; això implica una inserció dels prelats en el sistema feudovassallístic. Principats eclesiàstics es formen a l'est de la França actual. L'arquebisbe de Reims, per exemple, esdevé molt poderós i posseeix prerrogatives comtals (estatuts propis, poder d'encunyar moneda o de posar i treure impostos).

Les parròquies rurals cauen en mans dels senyors o de cavallers que nomenen com a titulars gent poc instruïda, de vegades fins i tot servents seus.

A l'Oest del regne de França, els prínceps controlen el seu clergat: per exemple, el duc de Normandia dóna la investidura als bisbes del seu principat. Els bisbes s'han fet, doncs, vassalls del duc i deuen per tant els mateixos serveis que els vassalls laics: el servei armat. Certs clergues participen doncs en els combats. Es veuen bisbes normands participar en la batalla de Hastings el 1066: el bisbe Odon de Bayeux, germanastre del duc de Normandia, i Geoffroy de Montbray, bisbe de Coutances. Els clergues s'allunyen així de les seves funcions pastorals i religioses.

Lluita contra la simonia i contra les investidures laiques (fets que modifiquen l'església):

  • El nicolaisme (cohabitació dels clergues): arriba a alguns bisbats: el principi del celibat i de la castedat s'imposa a diversos indrets. A Normandia i Bretanya, l'arquebisbe Robert d'Évreux, de la dinastia ducal, ha tingut un fill, el comte d'Évreux.
  • La simonia (venda de càrrecs de l'Església): amb algunes excepcions (ducat de Normandia per exemple), la simonia castiga arreu. Els sacerdots venen els sagraments, es dediquen al tràfic de les relíquies i en treuen uns ingressos substancials. Un dels més cèlebres és Manassé de Reims. La simonia a més, era un dels objectius pels quals es volia lluitar, ja que refusava la deïtat de l'Esperit Sant.
  • Aparició d'heretgies : són limitades i no porten nom precís. El rei de França Robert II el Piadós condemna a la foguera 10 canonges heretges a Orleans.

Per fer front a aquests problemes, certs monestirs intenten posar ordre amb la reforma de l'orde de Cluny des dels anys 1020. Després, el papat decideix intervenir, a partir de Lleó IX. A més, la voluntat que imposa l'orde de Cluny serà un prototipus de referència per tal de lluitar a favor de la llibertat que hi ha dins l'Església.

L'acció del papa Gregori VII (1073-1085)[modifica | modifica el codi]

  • El 1059, només els cardenals poden designar el nou papa. Aquest decret d'abril exclou, doncs, l'emperador en la tria del pontífex. El nou papa és aclamat aleshores pel clergat i el poble de Roma. El mateix decret de Nicolau II prohibeix als sacerdots casar-se i ordena als casats repudiar la seva dona (nicolaisme) i prohibeix de revendre les propietats espirituals (simonia).

L'obra del papa Gregori VII (1073-1085)[modifica | modifica el codi]

  • Els decrets del 1074 persegueixen la política amb l'erradicació de la simonia i del nicolaisme en el clergat occidental. Gregori VII envia legats per controlar la seva aplicació i dipositar els clergues immorals.
  • 1075 : El Dictatus papae (Principis del papa) afirma la superioritat del papa sobre els emperadors, reis i prínceps laics. El papa disposa del poder d'excomunió.

Els reis i els prínceps, però, es van resistir a aquesta reforma. L'emperador Enric IV va treure Gregori VII el 1076, i la seva resposta del segon va ser l'excomunió del primer. Davant les revoltes, Enric IV va demanar finalment el perdó del papa en el moment de la penitència de Canossa (gener del 1077). Però la lluita no es va aturar, ja que el papa va renovar les seves excomunions, i l'emperador va fer escollir un antipapa, Climent III. Gregori VII morí el 1085, però la baralla de les investidures va prosseguir.

Balanç de la reforma gregoriana[modifica | modifica el codi]

  • Europa: Assentar les bases (conjuntament amb l'acció de les croades i el desenvolupament de l'orde de Cluny) per a l'assoliment d'una cristiandat, culminada el segle XIII. Entenent per cristiandat una concepció totalitzant de la religió. Inclou tres àmbits: el polític, el social i el temporal. És a dir, tota la cultura d'aquell període (les catedrals, el dret, les croades o la noció d'imperi). Entenem per imperium el mateix concepte de poder sense que estigui vinculat a cap entitat política concreta. És el summe poder sobirà i, com a tal, únic.
  • França: El procés de feudalització dels clergues es va aturar. Yves de Chartres distingia la investidura temporal (pel rei per als béns materials) i espiritual o pel bàcul (reconciliat pel poble, el clergat i conferida pel metropolità).
  • Anglaterra: El rei exigeix jurament de fidelitat per part dels clergues.
  • A l'Imperi: Després de llargues discussions entre el papa i l'emperador Enric V, el compromís del concordat de Worms va ser finalment acceptat el 1122. És la fi de la baralla de les investidures. Però el 1152 comença la lluita del Sacerdoci i de l'Imperi del qual en sorgeix el domini de la cristiandat occidental.