Donació de Constantí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emoji u1f4d6.pngDonació de Constantí
Sylvester I and Constantine.jpg
Tipus document
Llengua (llatí)
Modifica dades a Wikidata

La Donació de Constantí (Donatio Constantini en llatí) és un decret imperial apòcrif, atribuït a Constantí I segons el qual, al mateix temps que es reconeixia al Papa Silvestre I com a sobirà, se li feia donació de la ciutat de Roma, així com de les províncies d'Itàlia i tota la resta de l'Imperi Romà d'Occident, creant-se així l'anomenat Patrimoni de Sant Pere..[1] L'autenticitat del document es posava ja en dubte durant la Edat Mitjana, però l'humanista Lorenzo Valla va poder demostrar fefaentment en 1440 que es tractava d'un frau de la cúria romana, ja que mitjançant l'anàlisi lingüística del text no podia estar datat al voltant de l'any 300.[2]

Introducció[modifica | modifica el codi]

El llarg procés d'acostament entre el pontificat i el regne franc, que comença en el pontificat del Papa Gregori el Gran (590-604), aconsegueix un dels seus punts culminants en la unció real amb la qual el Papa Esteve II va constituir al majordom palatí Pipí el Breu com a rei dels francs i patricius romanorum, donant per extingida la dinastia merovingia (752). D'aquesta manera el Papa s'arrogava la facultat de traspassar la dignitat real d'una dinastia a una altra i alhora, com a contrapartida, concedia al rei dels francs la capacitat d'intervenir en els assumptes italians. De fet Pipí va creuar els Alps en dues ocasions per reconquistar vastes regions de la península italiana de mans dels llombards i les va donar a l'Església, en el que es coneix com la Donació de Pipí; d'aquesta manera es van constituir en ple segle VIII els Estats de l'Església, i el Papa va quedar convertit en un monarca temporal.

Quan es va fer necessari justificar semblant innovació jurídica (de facto els pontífexs exercien ja una no ben determinada jurisdicció governativa des de les invasions bàrbares), es va recórrer al vell mètode medieval d'"inventar" un document que retrotragués en el temps la situació que es donava en el present. Est va ser el naixement del document que ha passat a la història com la Donatio Constantini (ss. VIII-IX).

Efectes de la "Donació"[modifica | modifica el codi]

La "Donació de Constantí" indicava que el papa Silvestre I havia rebut de l'emperador romà Constantí I el dret de governar la ciutat de Roma i els seus voltants de la mateixa manera que un monarca temporal, sostenint a més drets del Papat per intervenir en els assumptes polítics de Itàlia i de l'Imperi romà d'Occident, així com d'una successió de territoris addicionals (Grècia, la Judea, Tràcia, Àsia Menor, Àfrica), formant així una autoritat religiosa dotada de poders governamentals.[3]

La Donació de Constantí va ser esmentada per vegada primera en una comunicació del papa Adrià I a Carlemany, a inicis del segle IX, però va ser utilitzada en un document oficial recentment a mitjan segle XI quan textos de la "Donació" són citats pel papa Lleó IX com a arguments per requerir Miquel Cerulari, patriarca ortodox de Constantinoble, que havia de reconèixer-se la subjecció de l'Imperi bizantí a la seu papal de Roma perquè a aquesta li corresponia la prefectura universal del cristianisme.[4]

En aquest requeriment de Lleó IX s'informava Miquel Cerulari que els drets del Papat no sorgeixen de simples rumors o costums, sinó de la "Donació de Constantino", document emès per Constantí I el Gran. En les querelles entre el Papat i el Sacre Imperi Romanogermànic, la "Donació" va servir posteriorment com a argument per justificar el "dret" del Papa a governar territoris a Itàlia i conduir-se com un monarca efectiu d'aquests territoris, que van ser coneguts com a Estats Pontificis.[5][6]

Descobriment del frau[modifica | modifica el codi]

Ja l'emperador Otó III havia dubtat cap a l'any 1000 de l'autenticitat de la "Donació de Constantí", però en general els intel·lectuals de l'Edat Mitjana europea no qüestionaven la seva veracitat.[7] L'interès per l'estudi del llatí i del grec a inicis del segle XV va causar que diversos escrits i documents de l'antiguitat greco-romana fossin analitzats novament gràcies als nous coneixements adquirits pels estudiosos humanistes de l'època.

Va ser precisament en 1440 que l'humanista italià Lorenzo Valla, a De falso credita et ementita Constantini donatione declamatio, va demostrar que la "Donació" era un engany, doncs l'anàlisi lingüística del text incorporava girs idiomàtics i paraules que no existien en el llatí dels darrers anys de l'Imperi romà. Fins i tot el text mostrava la paraula "feu" que era un concepte desconegut a Europa a inicis del segle IV, per la qual cosa la data de redacció de la "Donació" havia de ser forçosament posterior. Pocs anys abans, el cardenal i humanista Nicolau de Cusa també havia plantejat que el document constituïa una falsificació.[8][9]

Al mateix temps l'anàlisi de Valla va ser reforçat pel teòleg i escolàstic anglès Reginald Pecocke, qui va reafirmar després d'una anàlisi idiomàtica que la "Donació" havia de ser sens dubte un frau, en ser impossible que el document hagués estat escrit l'any 300. Oficialment el Papat mai ha declarat la falsedat de la "Donació" però gradualment va deixar de ser invocat com a supoty legal per l'existència dels Estats Pontificis des de mitjan segle XV. Inclusivament, ni tan sols va ser citat en la Butlla Inter Caetera de 1493 quan el Papat es va atribuir facultats per dividir el Nou Món entre Espanya i Portugal.

Possible origen[modifica | modifica el codi]

S'ha suggerit, des de llavors, que la "Donació de Constantí" va ser un text redactat per un clergue de la basílica de Sant Joan del Laterà possiblement cap a l'any 754, quan el papa Esteve II havia de negociar amb Pipí el Breu, rei dels francs, perquè dit monarca assegurés al Papat un territori propi en Itàlia on exercir autoritat governamental.[10][11] En aquesta situació, el papa Esteve II va convalidar que Pipí usurpés el tron de França i enderroqués a la legítima dinastia merovíngia, a canvi que Pipí atorgués al Papat els territoris italians que el Regne de Llombardia havia arrabassat a l'Imperi bizantí.[12]

Per assolir aquesta fi s'hauria utilitzat l'apòcrifa "Donació de Constantino", per la qual el Papat va elaborar un document suposadament emès en els últims anys de l'Imperi romà, per usar-ho com a argument legal amb el qual sostenir els "drets" papals a governar vastes regions d'Itàlia.

La seva difusió es deu al fet que el text de la Donatio va ser inclòs en les Decretals pseudoisidorianes, document que va servir de base al dret canònic medieval.[13] No obstant això, Gracià no l'inclou en el seu famós Codi.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Allés Torrent, Susanna «Ressenyes: La falsa i inventada donació de Constantí». Quaderns d'Itàlia, 17, 2012, pàg. 203-218.
  2. Whelton, M. (1998). Two Paths: Papal Monarchy – Collegial Tradition. Salisbury, MA: Regina Orthodox Press. p. 113.
  3. "The Donation of Constantine". Decretum Gratiani. Part 1, Division 96, Chapters 13–14. Quoted in: Coleman, Christopher B. (1922). Discourse on the Forgery of the Alleged Donation of Constantine. New Haven: Yale University Press. (Translation of: Valla, Lorenzo (1440). Declamatio de falso credita et ementita donatione Constantini.) Hosted at the Hanover Historical Texts Project.
  4. "Donation of Constantine". Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company. 1913.
  5. Migne, Jacques-Paul (1891). Patrologia Latina. Volume 143 (cxliii). Col. 744–769.
  6. Mansi, Giovanni Domenico. Sacrorum Conciliorum Nova Amplissima Collectio. Volume 19 (xix). Col. 635–656.
  7. Monumenta Germaniae Historica. DD II 820. pp. 13–15.
  8. Toulmin, Stephen; Goodfield, June. The Discovery of Time. Phoenix. Chicago: University of Chicago Press, 1982, p. 104–106. ISBN 0-226-80842-4. 
  9. «The properly ordered power of the Western emperor does not depend on the Pope». A: The Catholic Concordance. Cambridge University Press, 1991, p. 216–222 (Cambridge Texts in the History of Political Thought). ISBN 0-521-40207-7. 
  10. Duffy, Eamon. Saints and Sinners: A History of the Popes. Yale University Press, 2006, p. 89. ISBN 978-0-300-11597-0. 
  11. O'Malley, S. W. J.. A History of the Popes: From Peter to the Present. Government Institutes, 2009, p. 59. ISBN 978-1-580-51229-9. 
  12. Schnürer, Gustav. States of the Church. New York: Robert Appleton Company, 1912. 
  13. Cf. K. A. Funk, Chiesa i papato nel Medioevo, il Mulino, Bologna 1998, p. 21.

Lectures[modifica | modifica el codi]

  • Camporeale, Salvatore I. "Lorenzo Valla's Oratio on the Pseudo-Donation of Constantine: Dissent and Innovation in Early Renaissance Humanism." Journal of the History of Ideas (1996) 57#1 pp: 9-26. online
  • Delph, Ronald K. "Valla Grammaticus, Agostino Steuco, and the Donation of Constantine." Journal of the History of Ideas (1996) 57#1 pp: 55-77. online
  • Fried, Johannes, ed. Donation of Constantine and Constitutum Constantini: The Misinterpretation of a Fiction and Its Original Meaning (Walter de Gruyter, 2007)
  • Levine, Joseph M. "Reginald Pecock and Lorenzo Valla on the Donation of Constantine." Studies in the Renaissance (1973): 118-143. in JSTOR
  • McCabe, Joseph (1939). A History Of The Popes. Watts & Co.
  • Valla, Lorenzo. On the donation of Constantine (Harvard University Press, 2007), translation by G. W. Bowersock of 1440 version
  • Zinkeisen, F. "The Donation of Constantine as applied by the Roman Church." English Historical Review (1894) 9#36 pp: 625-632. in JSTOR

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Donació de Constantí