Vés al contingut

Nicolau II (papa)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Papa Nicolau II)
Plantilla:Infotaula personaNicolau II

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(la) Nicolaus PP. II Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementdècada del 990 Modifica el valor a Wikidata
Château de Chevron (Regne d'Arle) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 juliol 1061 Modifica el valor a Wikidata (61/71 anys)
Florència (Sacre Imperi Romanogermànic) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortmalària Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSanta Maria del Fiore Modifica el valor a Wikidata
155è Papa
30 gener 1059 – 27 juliol 1061 (Gregorià)
← Esteve IXAlexandre II →
Bisbe de Florència
gener 1045 – – Giulio →
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Roma
Estats Pontificis Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciósacerdot catòlic, escriptor, bisbe catòlic Modifica el valor a Wikidata

Nicolau II és el nom que Gerard de Borgonya (Castell de Chevron, 990Florència, 27 de juliol de 1061), va triar quan va ser papa de l'Església Catòlica del 1059 al 1061.[1]

L'elecció

[modifica]

Després de la mort d'Esteve IX, un col·legi cardenalici dividit escull com a successor Benet X. Els cardenals dissidents es reuneixen a Siena amb Hildebran, el futur Gregori VII, i eligeixen com a legítim successor el bisbe de Florència, Gerard de Borgonya, que adoptarà el nom de Nicolau II.[2]

Després de deposar i excomunicar Benet X en un sínode celebrat a Sutri, Nicolaus II va ser coronat a Roma, el 24 de gener del 1059, en una cerimònia que per primer cop a la història s'assembla a una coronació imperial.

Només començar el seu pontificat, i millorant les mesures per reformar l'Església que havien començat els seus predecessors, va convocar un sínode a Laterà (1059), en el que a més d'ordenar l'excomunió dels sacerdots casats que no repudiessin les seves esposes, prohibia als laics participar en misses celebrades per sacerdots excomunicats. De la seva forta lluita contra el matrimoni dels clergues, deriva el terme nicolaisme.[3]

En aquest mateix concili es prohibeix als sacerdots rebre una església de mans laiques i pagar per obtenir càrrecs eclesiàstics (simonia).

Reforma de l'elecció papal

[modifica]

Però l'aspecte més destacat del sínode de 1059 van ser les noves regles per les eleccions papals. El nou sistema excloïa, tant l'emperador com la noblesa romana de la designació dels pontífexs, i es va decretar que:

  • El candidat havia de ser proposat pels cardenals bisbes. En primera instància havia de pertànyer a la clerecia romana, i si no és trobés consens, a qualsevol altre lloc.[4]
  • L'acceptació o rebuig incumbia a tot el col·legi cardenalici, format pels cardenals bisbes i pels cardenals preveres. En aquesta època, els cardinals eren els set diaques de les esglésies de Roma i els sis bisbes de les diòcesis dels voltants. No hi havia cap cardenal foraster fins que Alexandre III el 1165 va promoure Conrad de Wittelsbach a aquest honor.[5][6]
  • El paper del clergue restant i del poble romà queda reduït al dret, purament formal, d'aprovació posterior.
  • L'elecció s'havia de celebrar a Roma.
  • L'emperador només tenia dret a consens, mai d'oposició.

L'emperador Enric IV va declarar nuls els decrets adoptats al sínode i va rebutjar aquesta pèrdua de drets imperials, que es basaven en la Constitutio Romana de 824 , també anomenat Constituio Lotharii; i en el Privilegium Othonis de 962.

Relació amb els normands

[modifica]

Aquest enfrontament amb el Sacre Imperi, que l'Església no considera temporal perquè porta implícita la independència o no d'aquesta, va provocar que el papa Nicolau II busqui noves aliances per la futura lluita contra l'emperador. Els nous aliats de l'Església van els normands, que sota la direcció de Robert Guiscard, es troben sòlidament establerts al sud d'Itàlia des del 1016.

L'aliança es cristal·litzarà en el sínode de Melfi (1059), en el qual se cedeixen als normands, com a feude papal, una sèrie de territoris que fins aleshores eren imperials, a canvi, Nicolau II, obté el reconeixement del Benevent com a territori pontifici i rep un tribut i auxili armat.

No va ser l'única causa que enfrontés el papat amb l'Imperi, ja que també el 1059, la cúria romana va donar suport a un moviment revolucionari conegut, pel mercat de trastos vells de Milà, com «pataria» que va obligar l'arquebisbe Wide de Milà, nomenat pel govern imperial, a renunciar al seu càrrec i tornar-lo a rebre de mans del papa.

Nicolau II va morir a Florència el 27 de juny del 1061 i hi fou sebollit al duomo.[7]

Referències

[modifica]
  1. «Nicolau II». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 21 juliol 2023].
  2. Coulombe, Charles A. Vicars of Christ : a history of the popes, 2014. ISBN 978-1-944339-03-6. 
  3. Hudry, Fraçois Marius. Histoire des communes savoyardes : (en francès). Tom IV Albertville et son arrondissement. Roanne Le Côteau: Editions Horvath, 1982, p. 79. ISBN 2-7171-0263-9. 
  4. «col·legi cardenalici». Societat Catalana d'Estudis Juridics & TERMCAT.
  5. «Els conclaves: història, diversitat i tradició en l'elecció dels papes». dBalears, 20-04-2005.
    Aquest article menciona erròniament la data de 1163.
  6. Ortner, Franz; Jürgensmeier, Friedhelm. «1183-1200 Konrad I. von Wittelsbach (2. Amtsperiode)». A: Die Bischöfe des Heiligen Römischen Reiches [Els bisbes dels Sacre Imperi Romanogermànic] (en alemany). Berlín: Duncker und Humblot, 2001, p. 397-398. 
  7. Weber, Nicholas. «Pope Nicholas II». A: The Catholic Encyclopedia (en anglès). volum 11. Nova York: Robert Appleton Company, 1911 [Consulta: 7 maig 2023].