Papa Lleó XI
.svg){kind=small}
Lleó XI; nascut Alessandro di Ottaviano de' Medici di Ottajano (Florència , 2 de juny de 1535 - Roma , 27 d'abril de 1605), va ser el 232è Papa de l'Església Catòlica i governant dels Estats Pontificis des de l'1 d'abril de 1605 fins a la seva mort.[1][2] Pertanyia a una branca secundària de la gran família florentina[3] i era nebot del papa Lleó X. El seu pontificat, que va durar només vint-i-sis dies, és el novè pontificat més curt de la història de l'Església Catòlica.
Durant la seva carrera serví com a ambaixador de Ducat de Florència davant del Papa, bisbe de Pistoia, arquebisbat de Florència, legat pontifici a França; i com a cardenal exercí com a Prefecte de la Congregació dels Bisbes i Regulars.
Com a papa, va declarar "l'octonomàsia", mitjançant la qual els reis i grans nobles podien celebrar la seva onomàstica oficialment els vuit dies anteriors i posteriors al dia en qüestió, per tal de poder reunir més personalitats i evitar les dificultats de les grans distàncies de l'època.
A la profecia de Sant Malaquies és anomenat Undosus vir, "Home ondulat, ondulós".
Biografia
[modifica]Formació
[modifica]Alessandro de Mèdici va néixer a Florència, fill d'Ottaviano de Mèdici (gonfalonier de justícia de la República de Florència) i senyor d'Ottaiano) i Francesca Salviati, el més jove de quatre fills i únic fill. El seu pare pertanyia a una branca col·lateral de la prestigiosa i poderosa família florentina, mentre que la seva mare era la néta materna de Llorenç el Magnífic de la branca principal. La família Mèdici ja havia donat dos papes a l'Església: Lleó X (1513-1521) i Climent VII (1523-1534). La seva mare era la néta de Lleó X. Cap als deu anys, Alessandro va perdre el seu pare.
Va rebre un fort testimoni de fe del dominic Vincenzo Ercolani, a qui el jove Alessandro va escoltar a la propera església de Sant Marc.[4] Va decidir convertir-se en sacerdot, però no va trobar el suport de la seva mare, que esperava un destí diferent per al seu únic fill. El seu oncle (germà gran de la seva mare) també va intentar dissuadir-lo. Tots dos el van confiar a Cosme de Mèdici, cosí segon d'Alessandro, amb l'esperança que oblidés la seva conversió.
El 1560, Alessandro va acompanyar Cosme en un viatge a Roma. Allà va conèixer Felip Neri (el futur sant), que el va impressionar molt. En tornar a Florència, va tornar a freqüentar la cort dels Mèdici. Mentre la seva mare va viure, Alessandro no li va preocupar res. Però el 1566, quan va morir, va decidir rebre els ordes sagrats. El 22 de juliol de 1567, l'arquebisbe de Florència, Antonio Altoviti, el va ordenar prevere. Poc després, Cosme I el va nomenar cavaller de l'Orde de Sant Esteve.
Inicialment es va dedicar a diversos estudis eclesiàstics, però sense brillar-hi a causa del seu temperament més pràctic que especulatiu.[5] Nel El 1569, nomenat ambaixador del Gran Duc de Toscana Cosme I davant la Santa Seu, es va traslladar de Florència a Roma. A Roma va ser protegit per Ferran de Mèdici, més jove que ell però ja cardenal des del 1565. Guglielmo Sirleto, cardenal de la cúria, el va introduir a la vida romana,[6] mentre que el cardenal Francesco Pacheco el va presentar al papa Pius V.[4] El pontífex va apreciar les seves qualitats i el va nomenar protonotari apostòlic el 1569.
El període romà
[modifica]
El primer expedient en què el cardenal de Florència va treballar com a diplomàtic va tractar sobre la guerra de religió que s'estava duent a terme a França. El 3 d'agost de 1569, va informar al seu cosí Cosme I que el Papa estava extremadament insatisfet amb el rei Carles IX de França, que no havia derrotat completament els hugonots després de la batalla de Jarnac.
Aviat també va demostrar ser extremadament astut a l'hora de navegar per les intrigues de les corts, tant la papal com la florentina. Primer, va difondre el rumor que el seu secretari no estava satisfet amb el tracte que estava rebent, i els oponents de Cosme aviat es van posar en contacte amb ell per informar-lo de les seves intrigues contra el duc. Poc després, l'arrest d'un soldat perdut d'Arezzo, prop de Vitorchiano, va estar a punt de causar un greu conflicte diplomàtic, que Alessandro va desactivar. L'home va declarar que havia estat enviat per Cosme per assassinar el cardenal Alessandro Farnese: interrogat i torturat a Viterbo per Farnese, va confessar coses que eren impossibles de ser certes,[7] tant és així que Alessandro va poder convèncer tant el Papa com el cardenal que s'enfrontaven a una trampa destinada a desacreditar Cosme I.
Va donar suport a la política profrancesa de Cosme, guanyant-se així l'enemistat de Castella. El 12 d'agost de 1571, seguint el consell i acompanyat del seu cosí Antonio Maria Salviati, va defensar davant del papa Pius V l'anul·lació del matrimoni entre Enric III de Navarra i Margarida de Valois, filla d'Enric II de França i Caterina de Mèdici. Després de diverses reunions, però, el papa no va canviar d'opinió, anunciant que primer era necessària la conversió del rei de Navarra i l'almirall Gaspard de Coligny, líder dels hugonots. Alessandro creia que un dels principals obstacles al matrimoni era el nunci papal a París, Flavio Mirto Frangipani, i juntament amb l'ambaixador dels Mèdici a la cort francesa, Giovanni Maria Petrucci, va decidir debilitar la seva posició. A París, el cardenal va difondre el rumor que estava a sou de la família Guisa i de Felip II de Castella, a Roma Petrucci va difamar que Frangipani estava més lligat a la política de la reina Caterina que a la del Papa, i que odiava Florència perquè era pagat pels ducs de Ferrara. La maniobra, però, va acabar en fracàs amb la victòria de Lepant, després de la qual el partit castellà a Roma es va tornar encara més influent i escoltat: el 19 d'octubre, Alessandro va confessar a Cosimo que la posició de Frangipane era sòlida i Antonio Maria Salviati va haver d'ajornar la idea d'assumir el càrrec d'ambaixador a la Cort de França.[8]
En aquests anys, Alessandro es va fer amic íntim de Filippo Neri fins al punt de ser un convidat habitual a l'Oratori, tot i que el sant era profrancès i revaloritzava la figura de Girolamo Savonarola. La familiaritat entre tots dos va ser tal que els Mèdici van tenir l'honor de posar la primera pedra de la Chiesa Nuova el 1575, que després consagraria el 1599. Posteriorment, amb el cardenal Federico Borromeo, va fer exhumar les restes de Neri per transferir-les a un sarcòfag més digne que aquell en què havia estat enterrat: la tomba comuna de la seva congregació. Durant una segona exhumació el 1599, va col·locar un anell de safir a la mà del cadàver. Segons el que estava escrit als Annals de Cesare Baronio, el sant també va predir la tiara per a l'eclesiàstic florentí.[9]
.jpg)
A la mort de Pius V, Cosme I va enviar el seu secretari Bartolomeo Concini i Belisario Vinta a Roma per influir en els cardenals, sense esperar encara que Alessandro fos elegit. El cardenal de Florència, com el duc, esperava l'elecció d'Ugo Boncompagni, i per aquesta raó va treballar per boicotejar Alessandro Farnese. Després de la victòria de Boncompagni com a nou papa, prenent el nom de Gregori XIII, dos dels seus electors, Ferran de Mèdici i Concini, van reclamar un gran mèrit, esperant el reconeixement del pontífex. Alessandro, però, més escèptic davant d'aquesta estratègia, va utilitzar la seva amistat amb un home de la cúria, Diomede Leoni, per obtenir accés al nou datari, Matteo Contarelli. D'aquesta manera, va arribar a conèixer el nou papa abans que el seu cosí Ferran, i això li va servir bé quan la diòcesi de Pistoia va quedar vacant. Ferran va intentar dissuadir-lo al·legant que era un càrrec sense importància, però Alessandro ho va veure com una oportunitat per distanciar-se del càrrec d'ambaixador i de les pressions relacionades de Cosme i Ferran.[10]El 9 de març de 1573 el Papa el va nomenar bisbe de Pistoia. En aquesta ocasió, Giorgio Vasari va escriure a Vincenzo Borghini que Alessandro és [sic] un home que Déu el farà elevar més amunt[11]
El període toscà
[modifica]
Mentre va romandre a Roma, a través del seu cosí Bastiano de' Medici, Alessandro de' Medici va ser molt actiu en la reorganització de la diòcesi de Pistoia: va fer complir els decrets tridentins (especialment el relatiu a l'obligació de residència per als sacerdots parroquials) i va reduir les tensions amb el prebost de Prato.
El 27 de desembre de 1573, Ferran de Mèdici va comunicar al papa Gregori XIII que l'arquebisbe de Florència, Altoviti, estava greument malalt: de fet, l'home va morir dos dies després. Posteriorment, va escriure que Cosme I hauria rebut amb satisfacció el nomenament d'Alessandro per a aquest càrrec, i per correu retornat, el 4 de gener de 1574, el cardenal Tolomeo Gallio va comunicar al Gran Duc que el Papa hi estava a favor. L'únic que no estava content amb aquest nomenament va ser el mateix Ferran, que va trobar el seu cosí no només com a controlador, nomenat pel seu pare, sinó també com a rival en la seva carrera eclesiàstica.[12]
El 15 de gener de 1574 va ser consagrat arquebisbe metropolità de Florència.[13] Alessandro, però, va romandre a la ciutat, confiant el govern de la diòcesi al seu cosí Bastiano de' Medici i a Monsenyor Alfonso Binnarino, bisbe de Camerino. Malgrat la seva absència física, va supervisar contínuament la seva arxidiòcesi des de Roma: va nomenar curats, va reorganitzar els arxius, va prescriure vestimentes per al clergat i va restaurar el Palau Arquebisbal, que havia estat greument danyat per un incendi el 1533; el seu escut d'armes encara es troba avui al palau, en una cantonada de la Via de' Cerretani. L'arquebisbe es va encarregar de la reforma del clergat regular i secular, va promoure una visita pastoral el 1575 (dirigida pel canceller de Pistoia Paolo Ceccarelli), es va enfrontar amb els canonges de la Catedral i els seus privilegis, i es va trobar en contra dels partidaris de l'ideal religiós de Savonarola, que als seus ulls eren culpables sobretot de soscavar l'autoritat religiosa i civil. Les tensions van continuar fins que el general de l'Orde Dominicà, Fra Sisto Fabbri, va visitar personalment la ciutat de Florència i el convent local de San Marco el 1585.[12]
Mentrestant, amb la mort de Cosme I, el seu fill Francesc I de Mèdici havia ascendit al tron gran ducal, aleshores immersa en una relació amb la seva amant Bianca Cappello, amb qui aviat es casaria. Alessandro no va ofendre el seu nebot ni va plantejar objeccions morals a la seva vida, com feia el cardenal Ferdinando, que veia en l'actitud del seu oncle una estratègia per assegurar-se un capel cardenalici. Això el va empènyer a donar suport als canonges de la Catedral contra l'arquebisbe amb tanta vehemència que finalment Gregori XIII es va posar del seu costat i posteriorment, el 12 de desembre de 1583, el va crear cardenal.
Un dels cànons del Concili de Trento establia que el bisbe havia de residir a la seva pròpia diòcesi: Alessandro, que defensava tan fermament els preceptes conciliars, mancava precisament d'això, com li va dir explícitament Carlo Borromeo el 1582. Tanmateix, no podia entrar a Florència sense el consentiment específic del Gran Duc, que va arribar només el 1584. El 12 de juny, després d'anys d'absència, va tornar a la seva ciutat natal i es va dedicar a una intensa activitat pastoral, examinant una seixanta monestirs durant els primers mesos de la seva arribada i reafirmant la importància de l'Índex de Llibres Prohibits. El 1589 va convocar un sínode i una tercera visita pastoral, dirigida sobretot a esglésies parroquials, confraries hospitalàries i parròquies rurals, també gestionada per Ceccarelli; una altra va seguir el 1593. A més, va organitzar un estudi exhaustiu de les relíquies conservades en diverses esglésies i va facilitar la introducció de la pràctica de les Quaranta Hores. Després d'haver renovat el palau episcopal des del 1574, també va finançar la restauració de la Catedral el 1582.
Va romandre igualment vinculat a la Cúria Romana, teixint una densa correspondència amb Guglielmo Sirleto sobre la traducció del Martirologi a la llengua vernacla, i alhora va enfortir els seus vincles amb el cardenal Alessandro Damasceni Peretti, que el va proposar com a candidat papal per als conclaves de 1590 que van elegir Urbà VII i Gregori XIV i per al de 1591 que va elegir Innocenci IX. En aquesta ocasió, la facció espanyola es va oposar a ell amb el cardenal Giovanni Antonio Facchinetti, a qui el mateix Alessandro va votar i donar suport, provocant la ira del seu nebot Ferran I, que esperava tenir un nou papa a la família. Alessandro li va fer saber que no era el seu esclau.[14]
El 1590 va tornar a viure a Roma, on el nou pontífex Climent VIII el va omplir de càrrecs i honors: va ingressar a la Congregació de Ritus i Vies, es va convertir en protector de la Confraria de Vida Cristiana i va participar en tots els assumptes relacionats amb fàbriques, palaus i monges, tal com va escriure a Ferran I.[15] Donat el seu càrrec, va reprendre el seu paper d'intermediari entre el pontífex i el Gran Duc: va intentar influir en Francesc I perquè donés suport a la reforma dels monestirs, especialment els femenins; a canvi va intentar persuadir Climent VIII perquè reduís la terra amortitzada eclesiàstica, però sense èxit.[16]
Legat a França
[modifica]
Mentrestant, en aquells anys, les guerres de religió a França arribaven a la seva fi: Enric IV s'havia convertit definitivament al catolicisme el 25 de juliol de 1593 durant una cerimònia solemne a l'abadia de Saint-Denis, i Alexandre, instat a fer-ho pel cardenal Ferran i Felip Neri, va intentar persuadir el Papa perquè retirés tant l'excomunió com les censures contra el sobirà. Climent VIII estava a favor de la idea, però temia una reacció espanyola: Alexandre el va persuadir, alhora que suggeria una acció cautelosa al cardenal Jacques Davy du Perron, que va defensar la causa del rei. El 17 de setembre de 1595, en una cerimònia sumptuosa també commemorada per una columna erigida in memoriam a l'església de Sant'Antonio Abate al turó Esquilí (i avui darrere de Santa Maria la Major), Climent VIII va absoldre Enric IV, sense fer cas de les protestes d'Espanya ni de les dels jesuïtes, als quals el rei no havia permès tornar a posar els peus al regne. Alexandre es va assegurar que l'orde expressés les seves queixes de manera continguda.[17]
Amb aquests antecedents, Alessandro era l'home més adequat, tant per a Climent VIII com per a Enric IV, per acompanyar el nunci apostòlic Francesco Gonzaga legat pontifici en una important missió diplomàtica i religiosa: el papa volia portar la pau entre Espanya i França, perquè poguessin lluitar junts contra els turcs, i regularitzar la situació de l'episcopat francès després d'anys de guerres religioses i seus episcopals vacants. Si el primer objectiu era ardu, el segon, que preveia la ratificació per part d'Enric IV de l'acta d'abjuració i els decrets de Trento (així com el retorn dels jesuïtes), no era més fàcil. Aquests dos resultats eren molt estimats pel papa, que sovint apartava el seu nebot, el cardenal Alessandro Aldobrandini, i responia personalment a les cartes del cardenal de Florència.[18]
El 3 d'abril de 1596 va ser nomenat oficialment legat a latere i el 10 de maig va rebre el breu d'instrucció i la creu: va marxar l'endemà i va arribar a Florència el 17 de maig i es va quedar a la cort de Carles Manuel I de Savoia fins al 10 de juny. El 19 de juny, un altre breu papal li va atorgar el poder d'absoldre heretges conversos. Després d'un curt viatge va arribar a Montlhéry, on va conèixer el rei Enric IV i el 21 de juliol va entrar a París, on va ser rebut fredament. De fet, el parlament es va negar a acceptar les seves credencials sempre que fessin referència al Concili de Trento. Alexandre va fer saber que no acceptaria cap reserva, però de fet això és el que va passar.[17]
Enric IV va continuar mostrant el seu agraïment pel llegat a latere i el 19 d'agost de 1596 va signar solemnement el document de reconciliació amb l'Església Catòlica. Alexandre va seguir el rei i la seva cort mentre viatjaven d'una residència reial a una altra i va estar a Rouen fins al febrer de 1597, quan va marxar cap a Picardia, on va romandre fins al juny de l'any següent, primer a Saint-Quentin i finalment a Vervins, on s'havia de celebrar la conferència de pau entre França i Espanya. Mentrestant, el Papa li havia enviat com a ajudant el general dels Observants Menors, Fra Bonaventura Secusi da Caltagirone, que va dur a terme la important tasca de mantenir el contacte entre els diversos contendents: Enric IV, Felip II de Castella i l'arxiduc Albert d'Àustria, governador dels Països Baixos del Sud. Després d'haver resolt els inevitables inconvenients relacionats amb l'etiqueta i els precedents de la cort, Alexandre va poder presidir sense mostrar signes de cansament[19] la conferència de pau, que es va celebrar del 9 de febrer al 2 de maig de 1598 i que va concloure amb un gran resultat: Felip II va reconèixer l'antic protestant Enric de Navarra com a rei legítim de França i va retirar les seves tropes de sòl francès.
Després de la signatura de la pau, Vervins va ser abandonat pels diversos ambaixadors, i Alexandre va tornar a París al juny, on va ser rebut triomfalment pel poble i el sobirà. Ja l'endemà de la finalització de la conferència, Enric IV havia lloat les qualitats dels Mèdici davant l'ambaixador del Gran Duc de Toscana i es va declarar completament satisfet amb el resultat aconseguit. Això, però, va canviar l'escena política a França: Enric IV havia aconseguit els seus objectius, cosa que significava que Alexandre ja no li era útil sinó més aviat un impediment, ja que havia tornat a exigir l'aplicació dels decrets de Trento i el retorn dels jesuïtes a França. A això s'hi afegia el fet que la favorita del rei i mare dels seus fills, Gabrielle d'Estrées, no va apreciar la seva presència, preveient que intentaria convèncer Enric IV que es divorciés de la seva esposa estèril Margarida per casar-se amb la rica Maria de Mèdici, filla del difunt Gran Duc Francesc I.
Alexandre va veure com de difícil s'estava tornant la situació per a ell i al setembre va dir a l'ambaixador venecià Francesco Contarini que simplement volia tornar a Roma. A l'agost, el mateix rei li va aconsellar que tornés a la cort papal i l'1 de setembre el va acomiadar de França, tot i que encara li mostrava la seva benevolència. Havent arribat a Dijon el 9 de setembre, a principis d'octubre va creuar el pas del Simplon, després va passar pel llac Maggiore i Piacenza i finalment va arribar a Ferrara, on el 9 de novembre de 1598 es va reunir amb Climent VIII, que va cantar les seves lloances i el va nomenar secretari[20] de la Congregació per als Bisbes.
La tornada a Roma
[modifica]
Tenint en compte la seva activitat passada, Alessandro va estar a l'avantguarda per continuar teixint la trama diplomàtica per al nou matrimoni d'Enric IV amb Maria de Mèdici: aquesta dedicació, ja demostrada durant el període francès, li havia valgut les crítiques del nunci Gonzaga. De fet, havia escrit al cardenal nebot de Climent VIII, Pietro Aldobrandini, que el florentí estava més dedicat a les maniobres matrimonials que a aconseguir l'aprovació dels decrets de Trento.[19]
Va ser el primer a treballar per aconseguir l'anul·lació del matrimoni d'Enric amb Margarida de Valois, i el 10 de novembre de 1599 va presidir la congregació que es va ocupar del cas: l'amant del sobirà, Gabriella d'Estrées, havia mort poc abans, i per tant ja no hi havia cap vincle sentimental que pogués impedir un futur nou matrimoni. Aquests esforços van ser recompensats el 1602 quan Enric i Maria, finalment casats, van demanar a Alexandre que bategés el seu primogènit, Lluís, un honor que va rebutjar per no posar-se en massa mala llum amb els familiars del papa regnant Climent VIII, tots els quals eren proespanyols.
De fet, Alessandro estava fent una carrera notable a la Cúria Romana, fins al punt de ser considerat un dels papabili. El 30 d'agost de 1600 havia estat nomenat cardenal bisbe d'Albano, el 1602 de Palestrina i, tot i ser profrancès, havia establert sòlides relacions amb el seu nebot cardenal Pietro Aldobrandini i amb el cardenal Felice Peretti. A més, també li va ser útil la cura pastoral diligent i contínua envers l'arxidiòcesi de Florència, que no va descuidar tot i que no hi residia: es va interessar per la reforma dels monestirs, el 1601 va organitzar una visita pastoral i el 1603 un sínode. Finalment, com a membre de la Cúria Romana, no va descuidar alguns greus problemes administratius dels Estats Pontificis, com ara el fenomen del bandolerisme.[21]
El conclave de març de 1605
[modifica]A mesura que la salut de Climent VIII empitjorava, van començar els jocs polítics de les grans potències de cara al proper conclave. El 28 d'octubre de 1604, Enric IV va dir als cardenals francesos que estiguessin preparats per donar suport a Alessandro de Mèdici o Cesare Baronio[22] i el març següent va revelar al cardenal François de Joyeuse la seva intenció de comprar el suport de Pietro Aldobrandini.[23]
El 14 de març de 1605, onze dies després de la mort de Climent VIII, seixanta cardenals van entrar al conclave a la Capella Paulina del Vaticà. Es van dividir en diversos grups: els nou nomenats per Sixt V es van enfrontar als trenta-vuit de Climent VIII, seguits pels set de Pius IV i Gregori XIII i els cinc de Gregori XIV.[19] Una gran part del Sacre Col·legi va rebre pensions i prebendes de la Corona espanyola, de manera que Climent VIII, per contrarestar aquesta influència, havia creat molts cardenals al llarg dels anys, dels quals, però, només trenta-vuit li van sobreviure; tanmateix, hauria estat una força suficient per contrarestar els espanyols si Aldobrandini, al capdavant de la facció italiana, hagués gestionat millor les maniobres polítiques durant les eleccions.
,_ritratto_di_leone_XI,_1605_ca.jpg)
La facció espanyola tenia vint-i-cinc cardenals (encapçalats per Francisco de Ávila), que donaven suport al vell Tolomeo Gallio, de 78 anys. La facció francesa només podia comptar amb cinc cardenals, encapçalats per François de Joyeuse. Tot i que durant la votació es van nominar vint-i-un candidats, només dos tenien una possibilitat real: Alessandro de Mèdici i Cesare Baronio, tots dos afavorits per França i profundament oposats per Espanya, que els va vetar. Aquest últim havia escrit recentment un llibre sobre els abusos dels governants espanyols a Sicília, tant en l'àmbit secular com en l'eclesiàstic.
Es necessitaven 40 vots per ser elegit. Baronio va rebre 37 vots a la primera volta, tot i no tenir el suport d'Espanya. La facció espanyola es va oposar fermament a un enemic personal del rei Felip III i ho va fer amb tant ardor que va acabar oposant-s'hi fins i tot amb cardenals molt joves, d'uns vint anys, sempre que fossin propers al partit espanyol. Això va fer que el conscienciós cardenal Roberto Bellarmino cridés l'escàndol (ell també era candidat però personalment preferia el cardenal Cesare Baronio). El partit italià, liderat pel cardenal Aldobrandini, que també estava obert a que els vots convergissin cap a Francesco Blandrata o Paolo Emilio Zacchia.[24] va acabar unint-se al partit profrancès.
Alexandre de Mèdici es va comprometre a defensar Baronio dels atacs dels espanyols, però alhora es va acostar al cardenal Peretti, que finalment va canalitzar tants vots cap a ell que va superar el quòrum de dos terços durant la nit entre l'1 i el 2 d'abril[13][24] (probablement hi va influir el fet que Enric IV, convertit en parent del papa pel seu matrimoni amb Maria di Medici va enviar-li 300.000 ducats) i recolzat per tots.
Lleó XI va ser consagrat al Palau del Vaticà el 10 d'abril, Diumenge de Pasqua, pel cardenal protodiaca Francesco Sforza. Va prendre el nom pontifici de Lleó en homenatge al primer pontífex de la família. Va ser el quart pontífex creat cardenal per Gregori XIII (1572-1585).
El pontificat
[modifica]| Cúria romana |
|
Lleó XI va ser papa només 26 dies: el seu va ser el novè pontificat més curt de la història, l'últim que va durar menys d'un mes. Cap pontificat des d'ell ha durat menys de 30 dies.
El nou papa va escollir alguns florentins com a col·laboradors: el seu besnebot Roberto Ubaldini com a secretari d'estat, l'abat Luigi Capponi com a tresorer, Pietro Strozzi com a secretari dels Breus als Prínceps , Pietro Aldobrandini com a cap de la Sagrada Consulta, Cinzio Aldobrandini com a penitenciari i el cardenal Pompeo Arrigoni com a datari apostòlic. Va mostrar molts favors als seus conciutadans, però cap als seus familiars, als quals va prohibir ser presents en la seva presa de possessió del Laterà el 17 d'abril. Fins i tot es va negar a nomenar cardenal el seu nebot Ottaviano de' Medici , que li havia estat recomanat pels seus familiars. Com a conseqüència d'aquest fet, va substituir el seu propi confessor, que donava suport a l'elecció nepotista, per un carmelita espanyol.[25]
El 2 d'abril va redactar una carta adreçada a l'emperador Rodolf II d'Habsburg, declarant la seva intenció de donar suport a l'exèrcit imperial a Hongria contra els turcs, tot i que les arques papals estaven esgotades. Una congregació de cardenals establerta per a afers hongaresos va fer oficial aquesta declaració nou dies després. El 10 d'abril va abolir l'impost que cobrava als ciutadans romans per al manteniment de les tropes papals i va emetre una ordenança que establia una Congregació per supervisar els afers de la Fàbrica de Sant Pere ("Congregació de la Reverenda Fabrica de Sant Pere").
Malgrat els vots que va rebre al conclave, Lleó XI no va voler mostrar els seus vincles amb França: va dir a l'ambaixador espanyol que el seu rei podia comptar amb ell com un veritable amic i va convocar una Congregació per reformar els criteris per elegir el pontífex, substituint l'elecció per inspiració per un vot secret. Aquesta reforma, si s'hagués implementat, hauria desposseït Aldobrandini del poder, atorgant més llibertat de vot als nombrosos cardenals que el recolzaven; també hauria tornat a posar en joc la facció espanyola.
El 17 d'abril va anar de Sant Pere al Laterà per prendre possessió de la Basílica, escortat, entre d'altres, per seixanta nobles romans i quaranta florentins: al capdavant del Ponte Sant'Angelo, prop de San Giovanni dei Fiorentini, l'esperava un arc de triomf fals, dissenyat i decorat per Pietro Strozzi. Durant la cerimònia va agafar un refredat, va emmalaltir i no es va recuperar mai.[26] Va morir el 27 d'abril a Roma.
L'oració fúnebre va ser pronunciada per Pompeo Ugonio: el cos, enterrat a Sant Pere, a la nau esquerra, està tancat en un sumptuós mausoleu creat per l'escultor Alessandro Algardi per encàrrec del seu besnebot Roberto Ubaldini (un cop es va convertir en cardenal sota el papa Pau V). En conèixer la notícia de la seva mort, un dol sincer es va estendre per Roma, Florència i França, marcat pel record de la seva modèstia i la seva correcció.[25]
Beatificacions i canonitzacions del pontificat
[modifica]A causa de la brevetat del seu pontificat, Lleó XI no va beatificar cap servent de Déu ni va canonitzar cap beat.
Referències
[modifica]- ↑ «papa | enciclopedia.cat». [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ «Leon» (en basc). Lur hiztegi entziklopedikoa. [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ "List of Popes," Catholic Encyclopedia (2009); retrieved 2013–3–15.
- 1 2 Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 269.
- ↑ Vita del cardinal di Firenze in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 269.
- ↑ B.A.V., Vat. lat. 6183, c. 50.
- ↑ Vita del cardinal di Firenze in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 270.
- ↑ Archivio di Stato di Firenze, Mediceo del Principato, filza 3290, c382v.
- ↑ Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 270.
- ↑ Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 271.
- ↑ Der literarische Nachlass Giorgio Vasari, pp 760-761.
- 1 2 Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 272.
- 1 2 «Leo XI | pope | Britannica» (en anglès). Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 2025-08-14 [Consulta: 28 desembre 2025].
- ↑ Vita del cardinal di Firenze in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 273.
- ↑ Archivio di Stato di Firenze, Mediceo del Principato, filza 3766, c. 27 in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 273.
- ↑ R. Galluzzi, Istoria del Granducato di Toscana, V, Livorno 181, in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 273.
- 1 2 Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 273.
- ↑ Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat., 5827, passim, in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 273.
- 1 2 3 Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 274.
- ↑ El cap del dicasteri era el Papa.
- ↑ Biblioteca Apostolica Vaticana, Borg. lat. 66 in Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 274.
- ↑ Lletres missives d'Enric IV, a cura de B. Barbiche, Città del Vaticano 1968, p. 315–320.
- ↑ Lletres missives d'Enric IV, p. 315–320, a cura di B. Barbiche, Città del Vaticano 1968.
- 1 2 Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 275.
- 1 2 Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 276.
- ↑ Diarium P. Alaleonis in Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 2816, in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 276.
Bibliografia
[modifica]
- AA. VV., La chiesa fiorentina, Curia arcivescovile, Firenze 1970.
- AA. VV., Enciclopedia dei Papi (3 voll.), Istituto dell'Enciclopedia Italiana, Roma 2000.
Papes de l'Església Catòlica | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
|  | |||||
| ||||||
| ||||||
| ||||||
| ||||||
| ||||||
