Vés al contingut

Renato Berta

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRenato Berta

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 març 1945 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Bellinzona (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de fotografia, director de cinema, professor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1969 Modifica el valor a Wikidata -
Premis
IMDB: nm0005655 Allocine: 40589 Allmovie: p81684 TMDB.org: 19054 Modifica el valor a Wikidata

Renato Berta (Bellinzona, 2 de març de 1945) és un director de fotografia suís actiu a nivell europeu, en particular al cinema francès.

Biografia

[modifica]

Després d'haver assistit al Centre Experimental de Cinematografia de Roma, va debutar com a director de fotografia a finals dels seixanta, i immediatament va tenir l'oportunitat de participar en una de les obres més importants de la Nova Onada Suïssa,[1] Charles mort ou vif (1969), pel·lícula guanyadora del Pardo d'Oro al Festival Internacional de Cinema de Locarno, dirigida per Alain Tanner, per a qui durant la dècada dels 70 es va ocupar de la fotografia de cinc llargmetratges més, entre ells Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000 (1976) amb una «mescla cromàtica molt rica».[1] En els mateixos anys va col·laborar amb els altres grans exponents del cinema suís, entre els quals Claude Goretta i en particular Daniel Schmid, la carrera del qual segueix fidelment a partir del seu debut Heute nacht oder nie del 1972. Una altra col·laboració de llarga durada, iniciada a principis dels anys setanta i continuada en les dècades següents, és la de la parella de cineastes francesos Danièle Huillet i Jean-Marie Straub. També participa en experiències col·lectives com el Filmkollekt de Zuric i el Film Video Collectif de Lausana.[2] Juntament amb William Lubtchansky va curar les imatges de Sauve qui peut (la vie) (1980) dr Jean-Luc Godard.

A partir dels anys 1980, Berta va ser sol·licitada regularment per productors i directors francesos, fins que es va traslladar a París i va entrar definitivament a la indústria cinematogràfica francesa, només de tant en tant tornava a treballar a la seva terra natal, especialment amb l'esmentat Schmid.[2] Treballa amb autors com Patrice Chéreau (L'homme blessé, 1983), Éric Rohmer (Les Nuits de la pleine lune, 1984), Jacques Rivette (Hurlevent, 1985) i André Téchiné (Rendez-vous, 1985). Per la primera de les dues pel·lícules fetes amb Louis Malle, Au revoir les enfants (1987), va rebre el César a la millor fotografia. El díptic teatral Smoking/No Smoking (1993), una obra magistral[3] que li valgué una nova nominació al César, marca la seva primera col·laboració amb Alain Resnais, seguida de Coneixem la cançó (1997) i A la boca no (2003).

Ara, definitivament establert com un dels grans noms de la fotografia europea,[2] durant la dècada dels noranta va establir dues importants col·laboracions professionals fora del cinema francès, amb el portuguès Manoel de Oliveira i amb l'israelià Amos Gitai. A finals dels anys 2000 també va deixar empremta al cinema italià, signant la pel·lícula del Risorgimento Noi credevamo, que li va valer el David di Donatello a la millor fotografia.

El 2009 va ser guardonat amb el Premi Cinema Ticino al 62a edició del Festival Internacional de Cinema de Locarno.

Filmografia

[modifica]

Reconeixements

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Stefano Masi, Dizionario mondiale dei direttori della fotografia, Vol. A-K, p. 101
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Stefano Masi, op. cit., Vol. A-K, p. 102
  3. ↑ Il Mereghetti - Dizionario dei Film 2008. Milano, Baldini Castoldi Dalai editore, 2007. ISBN 9788860731869 p. 2736
  4. ↑ El drama de la inmigración ilegal "Harragas" conquista la Mostra, Levante-EMV, 25 d'octubre de 2009

Bibliografia

[modifica]
  • Stefano Masi, Dizionario mondiale dei direttori della fotografia, Recco, Le Mani, 2007. ISBN 88-8012-387-4 Vol. A-K, pp. 101–102
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Renato_Berta&oldid=34099387»