Saintongès

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llenguaSaintongès
Saintonjhais
Tipusdialecte Modifica el valor a Wikidata
Ús
Autòcton deCharente (llevat l'Est : Charente llemosina, i el Nord-Oest : Ruffécois i Confolentès), Charente Marítim (llevat l'extrem Nord : illa de Ré, nord Aunis, Loulay, Aulnay), nord Gironda, l'extrem Oest de la Dordonya, i indrets d'Olt i Garona
EstatFrança
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües gal·loromàniques
llengües gal·lo-rètiques
llengües d'oïl
poiteví-saintongès Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Codis
Glottologsant1407 Modifica el valor a Wikidata
Linguasphere51-AAA-hag Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listfra-san Modifica el valor a Wikidata

El saintongès (saintonjhais) és una variant del poiteví-saintongès parlada a les antigues províncies franceses d'Aunis, Saintonge i Angoumois. També és anomenat charentès o patois charentais.

El saintongès ha influït fortament en el francès acadià i en el francès cajun, mentre que el quebequès ha rebut les influències del francià i del normand endemés de la del saintongès.[1]

Àrea lingüística[modifica]

El saintongès / sintonjhais i l'espai linguistic peitoví-saintongès (fonètic)
El saintongès / séntunjhais i l'espai linguistic peitoví-saintongès (grafia normalizada)

L'àrea del saintongès cobreix el departament del Charente Marítim (llevat l'extrem nord: illa de Ré,[2] nord de l'Aunis,[3] regions de Loulay i d'Aulnay[4]), centre i oest del departament de la Charente (llevat el Nord-oest : Ruffécois,[5] i el marge d'oïl del Confolentais : Le Bouchage i Pleuville en part[6]), el nord del departament de la Gironda amb el seu País Gavai (comprenent la totalitat dels cantons de Saint-Ciers-sur-Gironde, Blaye, Saint-Savin i Guîtres, la quasi-totalitat del cantó de Coutras, la meitat nord del cantó de Lussac i l'extremitat nord dels cantons de Bourg, Saint-André-de-Cubzac, Fronsac i Libourne)[7] i els seus enclavaments saintongesos al voltant de Monségur[7] (vorejant Olt i Garona[7]) i Verdon,[8] i a l'extrem oest de la Dordonya als voltants de La Roche-Chalais.[8]

Característiques[modifica]

Pronunciació[modifica]

  • Les dígrafs jh i gh (davant e i i) es pronuncien en saintongès amb una forta aspiració,[9] [h] (la fricativa glotal no existeix pas en francès contemporani, però sí en anglès o en àrab ح). Per exemple : « monjhète » es pronuncia [monhet], « parlanjhe » es pronuncia [parlɑ̃h], "jh'avons manghé dau ghigourit", nosaltres vam menjar gigouri.
  • th nota el so k humit, intermedi entre k i t: exemple: thieu drôle.
  • L'h a començament de mot és també emmudida: tu devris bâzi d'honte, grand-t-haïssab', t'hauries de morir de vergonya, gran brivall.
  • El so « ien » es pronuncia « eun »; per exemple, « un cheun » per « un chien », « un reun » per « un rien ».
  • [wa] es pot pronunciar [e] : per exemple « droit » esdevé « dré ».
  • La r es pronuncia forta [r].
  • La i és lleugerament oberta. Ex: « utile » es pronuncia [ytɪl].
  • En un bon nombre de parlants, l'é oberta [ɛ] no existeix. És substituïda per é tancada [e] a totes les posicions, però només en síl·laba tancada. Així « lait » esdevé [lé], « paisible » esdevé [pézib]. Per contra l'ê o è (en síl·laba oberta) és exagerada lleugerament i diftongada; així « crème » es pronuncia [kraɛm], « Marennes » es pronuncia [maraɛn].

Gramàtica[modifica]

  • El gir interrogatiu « est-ce que » + proposició assertiva, majoritària en francès parlat, és pràcticament absent en profit de la inversió del subjecte.
  • La conjugació de nombrosos verbs en present es fa adjuntant el sufix [ã] (ant) al radical a totes les persones.
  • La conjugació de nombrosos verbs en passat es fa usant l'auxiliar « avant » seguit del participi passat del verb a totes les persones.
  • La referència gramatical és "La grammaire saintongeaise de Raymond Doussinet" (CF 1971 - Editions Rupella)

Algunes expressions més usades[modifica]

  • Abeurnoncio, Brenouncio, o Brenoncio, per marcar negativa, resistència o simplement per accentuar la conversa; aquesta exclamació popular prové del llatí litúrgic « ab renuntio tibi, Satanas »
  • Acabassé: molt, cansat, esgotat física i mentalment.
  • Acacher: prémer pressionant molt fort (per exemple: acache su' quette pédale: recolza't més sobre el pedal, o acacher el tap d'una ampolla.
  • Acertainer : afirmar
  • Achaler : calor aclaparadora
  • Achet: cuc de terra (lombriu); Burgaud des Marets ha escrit les poesies: In p'tit pilot d'achet
  • Ajasse o ajhasse o "ageasse": bec (l'ocell), o dones xerrant.
  • Affaire : truc
  • Amuser ('s): perdre el temps.
  • Baignassout : turista qui freqüenta la costa.
  • Baïne : pou d'aigua a la platja (mot d'origen gascó).
  • Balerit : xoriguer. També emprat per al falcó.
  • Bespagne : moresc (deformació de blat).
  • Beugner o bugner : cridar
  • Beurgot : vespa

Manifestacions literàries[modifica]

Segle XIII[modifica]

Els testimoniatges escrits més antics daten del segle xiii. Coneguts amb el nom de « Chroniques saintongeaises », es troben al « Turpin saintongeais » (escrit part en occità i part en saintongès antic) i « Tote l'istoire de France », que serà l'obra d'un clergue de Saint-Eutrope de Saintes. No es trobà cap altre escrit fins al segle xviii.[10]

Segle xviii[modifica]

Un recull anònim format per 39 peces en vers, dels quals 18 en saintongès, atribuïts a Jacques Besse, que fou sacerdot d'Annepont, vora de Taillebourg a Charente Marítim, fins a la seva mort el 1771.[11][12]

El 1876 fou fundat el diari Annonces et affiches des provinces de Saintonge et d'Angoumois per François Bourguignon, dit Bourignon, després reanomenat Journal de Saintonge et d'Angoumois. Hi publicà articles i escrits en dialecte de Jean Vanderquand, capellà de Gémozac, el seu nebot François-Alexis de Meschinet i l'abat Alexandre de Meschinet, mestre del seminari de Montlieu.

L'abat Augustin Rainguet creà al petit seminari de Montlieu una veritable escola i una grafia més simple. Les butlles papals són traduïdes al saintongès, s'hi organitzen espectacles i s'hi escriuen cançons com la d'Alexandre de Meschinet, la Chanson de Robineau et son fils visitant le petit séminaire de Montlieu.[13]

Segle xix[modifica]

Burgaud des Marets (Jarnac 2 de novembre de 1806 – París 6 d'octubre de 1873) escriví algunes peces de teatre com la Maleisie i faules en vers, tots ells plens de malícia saintongesa.

Les caricatures saintongeses de Barthélemy Gautier, (Pons, 15 de novembre 1846 - ibid., 27 de setembre 1893), una antologia dels quals fou editada el 1992, marcaren aquesta època. També hi aparegueren nombroses revistes humorístiques com Fariboles saintongheaises creada el 1878, le Rigolo creada el 1882, les Gens d'cheu nous creada el 1895.

Pierre Jônain (Gémozac 1799-Royan 1884) escriví diverses peces còmiques i un Dictionnaire du Patois saintongeais, imprès a Royan, el 1879. Arthur Éveillé (Saintes 1835- Chermignac 1900) publicà el 1887 un Glossaire saintongeais : étude sur la signification, l'origine et l'historique des mots et des noms usités dans les deux Charentes. La seriositat d'aquest document el farà una de les principals fonts del Glossaire des parlers et patois de l'Aunis et de la Saintonge de Georges Musset (Thairé 1844-1928), historiador, autor de nombroses publicacions sobre història i lingüística local.

Segle XX[modifica]

El 1901 Octave Daviaud fundà a Matha el diari le Subiet (el xiulet) i el 1902 el metge Athanase Jean representa per primer cop la seva peça la Mérine à Nastasie. Però el gran promotor de la parla saintongesa en el segle XX fou el barde saintongeais Goulebenéze, popularitzat per Odette Comandon, autora de comèdies i contes, actriu i contista en parla local.

L'Acadèmia de Saintonge fou creada el 1957. Raymond Doussinet publicà el 1958 Le Patois savoureux de Saintonge, el 1963 le Paysan Saintongeais dans ses bots, seguit de Travaux et Jeux en vieille Saintonge el 1967 i de La Grammaire saintongeaise el 1971.

La SEFCO (Société d'ethnologie et de folklore du centre-ouest) s'encarrega de reviscolar la llengua regional a través de la revista le Subiet, i el subiochon.

La revista Xaintonge, creada el 1997, es publica dos cops l'any i publica articles tant en francès normatiu com en saintongès.[14] El 2010 va publicar finalment el Grand lexique du Patois charentais amb més de 30.000 mots i expressions, així com 1.000 fotos.

Actualment el saintongès és parlat sobretot pels ancians i encara s'usa a les fires (referència Jean-Claude Lucazeau, les Saintongeais font de la résistance. Editions Bordessoules). És emprat també per les joves generacions com a signe de d'identitat amb la cultura saintongesa. Encara es troba en espectacles, revistes i emissions de ràdio. Alguns mots del saintongès són emprats encara a la regió. Certains mots issus du saintongeais sont encore utilisés dans la région. Des mots comme la since (fregona) són tan estesos que sovint són presos erròniament com a mots francesos.

Els espectacles són molt populars, tant en companyies teatrals (Buzotiâs de Jhonzat, Soubrants de Saint-Simon de Pelouaille, Vestugheons de Chatignât, Durathieurs de Haute-Saintonge, Déjhouqués de l'illa d'Oléron, les Branle-Mijhot...), els rondallaires (le Grand Simounet, Peulouc, La Mounette des Chérentes, Nono Saut' Palisse, Châgne dret, Céléstin Beurdassou, Francine Besson, Piqthiu, Pierre Péronneau, Charly Grenon, Albertine Pissedru, Birolut, i altres...), els dansaires (Batégails de Saintonge, les Ballerits de Saintonge, Gars d'au Pays Bas) o els rockers (Binuchards).

El saintongès està ben present i els escrits saintongesos són força prolífics.[15]

Controvèrsia[modifica]

El març de 2007 es va presentar a la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França una sol·licitud de reconeixement del saintongès com a llengua de França pel Col·lectiu de Defensa de la identitat saintongesa. El delegat, Xavier North va respondre el 27 de febrer de 2007

« Per tant, sembla legítima la concessió de la seva sol·licitud de reconeixement, [...]. Així el saintongès és inclòs en la llista de llengües utilitzada per la DGLFLF, com el poiteví i altres llengües d'oïl[16] »

El president de Defensa i Promoció de les Llengües d'oïl (associació nacional que reuneix les llengües d'oïl com el poiteví-saintongès), va expressar la seva sorpresa a la DGLFLF. La resposta del mateix Xavier North el 26 d'abril de 2007 fou

« La meva decisió s'ha d'entendre per a la llista d'idiomes emesa pels meus serveis (i que no té cap validesa jurídica): en el llengües d'oïl, una coma pren el lloc d'un guió. [...] No cal dir que el terme "poiteví-saintongès" conserva la seva legitimitat arreu, sabem que la vitalitat d'una llengua no es decreta, i que els noms que donem són de poca importància en comparació amb les obres que s'hi expressen.[17] »

Per comprendre millor la posició de la DGLFLF, reflectida al seu lloc web, i consultant el document titulat Méthodes d'apprentissage des langues de France, en el capítol titulat Llengua(s) d'oïl, on la "s" entre parèntesis ja és un primer símbol de la dificultat en el nomenament d'aquestes parles, hi trobem els següents capítols: 1/ Xampanyès, 2 / Gal·ló, 3 / Morvandiau, 4 / Normand, 5 / Picard, 6 / poiteví i saintongès. Hi constatem que el "poiteví i saitongès" està en el mateix pla que el normand o el picard. Aquí es troba l'anàlisi de la situació del "poiteví i saintongès":

« Aquesta llengua d'oïl [notem el singular] cobreix una àrea gran i està dividida en diversos dialectes intercomprensibles. Té molts parlants. També es divideix entre diverses regions administratives, País del Loira (departament de la Vendée), Poitou-Charentes i Aquitània (al nord de la Gironda).[18] »

Per a alguns ens trobem en presència d'un sol idioma poiteví, avui mal anomenat "poiteví i saintongès" (o poiteví-saintongès), i que dins del qual hi ha petites variacions locals, en particular, un dialecte saintongès. Per a altres, saintongès i poiteví són dues llengües d'oïl diferents, cadascun amb una literatura pròpia i amb diferències molt marcades que eviten la intercomprensió. Finalment, per a altres, poiteví i saintongès són llengües semblants unides en un espai lingüístic entre el Loira i la Gironda.

Per als parlants de saintongès que han defensat el reconeixement del saintongès com a llengua de França (agrupats en el "Col·lectiu de defensa de la Identitat Saintongesa" i el periòdic Xaintonge), el poiteví-saintongès és una invenció d'universitaris poitevins per a defensar la creació de la regió de Poitou-Charentes.[19] Per a ells el terme poiteví-saintongès va ser creat el 1970 per charentesos[20] i poitevins desitjosos de donar un nou impuls a la llengua poitevina (però ara sabem que aquest terme és molt més antic, es troba el 1905).[21] El nou terme "poiteví-saintongès" ha de ser el terme que els uneixi, però ni poitevins ni saintongesos s'hi identifiquen. En aquest idioma no es troba cap obra literària a part d'un diccionari i una gramàtica.

Entre gener del 2007 i gener del 2010 el poiteví-saintongès deixà d'aparèixer en la llista d'idiomes de França, llengües d'oïl, al web de la DGLF del Ministeri de Cultura. Saintongès i poiteví eren considerades llengües separades de ple dret. Tanmateix, en una publicació de la DGLFLF del 2009 encara s'utilitzava el terme poiteví-saintongès.[22] La parla saintongesa és llengua autònoma de França des del 27 de gener del 2007 (cf. carta oficial de la DGLFLF, de 27 de gener de 2007, signada per Xavier North). Com a tal, està inscrita en l'article 75.1 de la Constitució a títol de patrimoni nacional des de 28 de maig del 2008.

No obstant això, el terme poiteví-saintongès torna a aparèixer en la llista de llengües de França, llengües d'oïl, de començament del 2010 al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), servei del Ministeri de Cultura, redactat de la manera següent: poiteví-saintongès [en les dues varietats: poiteví i saintongès].[23]

Immediatament s'ha constituït un Col·lectiu per la Defensa de la Identitat Saintongesa.[24]

Referències[modifica]

  1. ↑ Al segle xx, gairebé la meitat de la població acadiana parlava una varietat del poiteví i del saintongès. El francès d'Acàdia ha conservat, malgrat tot, una gran originalitat contràriament al quebequès a causa de les arrels poitevines i saintongeses. A nivell fonètic, el nombre de trets dialectals conservats és superior al del Quebec, sobretot a les comunitats de la vella Acàdia, a Nova Escòcia i a l'illa del Príncep Eduard, en particular la [jh] saintongesa s'ha mantingut fins als nostres dies.
  2. ↑ - Albert Dauzat (Les Patois, 1927, p. 142) parla del límit: « entre les illes de Ré (parlars vendeans) i d'Oléron (parlars saintongesos del sud) » - Raymond Doussinet (Le Parler savoureux de Saintonge, 1958, p. 21) : « L'illa de Ré és relacionada més aviat amb el patuès poiteví, l'illa d'Oleron al patuès charentès »
  3. ↑ Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parlen del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré, escrit : « On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l'île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. »
  4. ↑ Raymond Doussinet (Le paysan charentais dans ses bots, 1963) al mapa del « patois saintongeais » que trobem a la primera pàgina del seu segon llibre (1963) indica la menció « zona de transició » entre d'une part les localités de Tonnay-Boutonne et de Saint-Jean-d'Angély (à tendance saintongeaise) et d'autre part les localités de Surgères, de Loulay et d'Aulnay (à tendance poitevine)
  5. ↑ Paul Dyvorne (de Cozes en Charente-Maritime : Folklore saintongeais, 1935, p. 44) : « Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l'est d'Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l'Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l'idiome saintongeais est seul en faveur». Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini poiteví quan remarca la descripció lèxical del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostre que « il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l'étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l'ensemble de l'ALO». I sobre un subjecte connexe : Léo Ganachaud (d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949) : « La région de Ruffec a plutôt les coutumes poitevines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou. »
  6. ↑ Els escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la frontera d'oïl del Confolentais), són presentats, al diari Le Subiet en els anys 1980, com a "poiteví méridional". Hom retroba aquesta denominació "poiteví méridional" en dues obres de Jean-François Migaud : Que l'bon Dieu nous eûy’de !!! (a Le Subiet de novembre-desembre de 1985); Saint-Piarre et la Chabre (a Le Subiet de novembre-desembre de 1989).
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Édouard Bourciez, Recueil des idiomes de la région gasconne, 1895. [Manuscrit]. Et : Freddy Bossy, Pour une approche linguistique des gavacheries, 1978.
  8. ↑ 8,0 8,1 Ch. de Tourtoulon et O. Bringuier, Étude sur la Limite de la langue d'oc et de la langue d'oïl, 1876. [Premier rapport à monsieur le ministre de l'Instruction publique, des Cultes et des Beaux-Arts]
  9. ↑ Le parler savoureux de Saintonge, Initiation au patois saintongeais, Raymond Doussinet, Éditions Rupella La Rochelle, 1958
  10. ↑ Aguiaine, revista de la SEFCO - 1978
  11. ↑ SEFCO. Sept-Oct 1970 p. 349
  12. ↑ Le Manuscrit de Pons et l'apport du saintongeais aux parlers français du Canada. In Lavoie (Thomas) ed. français du Canada – francès de França - 1996 p. 35 a 45
  13. ↑ Dictionnaire biographique des Charentais (Editions Le Croît vif – 2005)
  14. ↑ Xaintonge
  15. ↑ Bibliographie du patois saintongeais, Jean-Michel Hermans[Enllaç no actiu]
  16. ↑ [enllaç sense format] http://www.culture.gouv.fr/culture/dglf/lgfrance/lgfrance-presentation.htm
  17. ↑ [enllaç sense format] http://www.arantele.org/bernancio/B91-p123.pdf
  18. ↑ [enllaç sense format] http://www.dglf.culture.gouv.fr/lang-reg/methodes-apprentissage/Listes_d_ouvrages_d_apprentissage/Langues_d_oil.htm
  19. ↑ «Tapis rouge pour le patois». Sud Ouest, 201. [Consulta: 22 gener 2011].
  20. ↑ Vegeu l'informe d'una conferència celebrada l'octubre de 1994 a Poitiers, al Consell de la Regió, en presència del president Jean-Pierre Raffarin, i publicat el novembre de 1995 sota el títol de La langue poitevine-saintongeaise identité et ouverture. Hi participaren una dotzena de ponents (cap dels quals era charentès, per cert!)
  21. ↑ Mémoires et documents de la Société de l'École des chartes : « comme en Poitevin-Saintongeais » : http://books.google.cat/books?cd=6&id=L_PVAAAAMAAJ&dq=poitevin-saintongeais+%C3%A9cole+des+chartes&q=poitevin-saintongeais, Phonétique historique du Français, volume 3, Pierre Fouché : « chai en poitevin-saintongeais : http://books.google.cat/books?id=XytcAAAAMAAJ&q=chai+en+poitevin-saintongeais&dq=chai+en+poitevin-saintongeais&cd=2, La Revue du Bas Poitou et des provinces de l'Ouest, 1905 : « notre parler poitevin-saintongeais » : http://books.google.cat/books?id=a_JLAAAAMAAJ&q=notre+parler+poitevin-saintongeais&dq=notre+parler+poitevin-saintongeais&cd=4
  22. ↑ Références 2009. Les langues de France
  23. ↑ L'extracte en qüestió mostra la llista següent: llengües regionals: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc occidental, fràncic de Mosel·la, francoprovençal, llengües d'oïl (franc-comtès, való, xampanyès, picard, normand, gal·ló, poiteví-saintongès [en les dues varietats: poiteví i saintongès], lorenès, borgonyó-morvandiau), parlars d'oc o occità (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, vivaro-alpí). Vegeu el lloc DGLFLF : DGLF - Ministère de la Culture
  24. ↑ Rififi autour du statut Patois saintongeais a Sud-Ouest

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Saintongès&oldid=32099931»