Setge de Làrida (884)
conquesta feudal hispànica  | |||
|---|---|---|---|
  Setge de Larida (884) Setge de Larida (884) | |||
 La suda de Larida | |||
| Tipus | setge | ||
| Data | 884 | ||
| Coordenades | 41° 36′ N, 0° 36′ E / 41.6°N,0.6°E | ||
| Lloc | Larida | ||
| Estat | emirat de Làrida | ||
| Resultat | victòria musulmana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.
Guifré lluitava per estabilitzar la frontera a partir de Cardona en direcció a Solsona.[1] En aquell moment la frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargallà i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat.
El setge[modifica]
La ciutat de Larida fou fortificada entre els anys 883 i 884,[2] i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismaïl ibn Mussa. L'atac a Lleida[3] no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants.
Conseqüències[modifica]
Guifré el Pilós perdé entre el 888 i el 892 els territoris conquerits al Camp de Tarragona[4] però tant el Comtat d'Aragó com els comtats catalans s'anaven expandint i repoblant lentament des de les muntanyes dels Pirineus cap al sud, sovintejant les incursions cristianes d'una banda i les ràtzies musulmanes de l'altre; en aquest context, Llop ibn Muhàmmad, successor d'Ismaïl ibn Mussa, ordenà fortificar diverses ciutats com Montsó o Balaguer i també ordenà la construcció d'una mesquita a Lleida, l'actual Seu Vella, i l'aljama. Finalment, Guifré morí en la Ràtzia de 897
Referències[modifica]
- ↑ Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. 1a. Rafael Dalmau Editor, 2001. ISBN 84-232-0639-4.
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p.185. ISBN 978-84-321-1882-1.
- ↑ Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.247. ISBN 84-7256-358-8 [Consulta: 4 desembre 2011].
- ↑ Soldevila, Ferran. Historia de Catalunya, p.64.[Enllaç no actiu]