Sílex
 | |
| Tipus | roques sedimentàries |
|---|---|
| Textura | llisa |
| Color | gris, rosat |
| Minerals accessoris | quars i òpal-CT |
| Referències | [1] |
El sílex, també conegut com a pedra foguera (varietat del sílex) és una roca sedimentària i una forma criptocristal·lina del quars, també anomenada pedrenyal, en la seva varietat nodular de color negre. És formada principalment per diòxid de silici (SiO₂). És una roca de gran duresa (7 en l'escala de Mohs).[2] S'usà en la prehistòria per a l'elaboració d'eines i estris de pedra domèstics de treball o com a armes, gràcies a la seva capacitat per trencar-se en fractures concoides i làmines dretes amb lleugeres corbes. També es feu servir per a la capacitat de crear espurnes repicant-lo amb pirita o acer.
L'origen de la paraula sílex prové del mot llatí silex,-icis, que significa pedra dura. Va començar a ser utilitzada a França al segle xvi per a denominar un tipus de roca emprada en la construcció d'edificis i per metonímia, es va aplicar al material amb què es varen confeccionar les eines i els estris prehistòrics.[3] Els autors anglòfons inclouen en el terme chert les roques silícies formades de calcedònia o d'òpal, d’origen químic i bioquímic, el qual comprèn sílex, chaille, jaspi i silexita.[4]
Característiques[modifica]
És un mineral format per calcedònia, quars o òpal, d’origen químic i bioquímic, precipitat en forma de nòduls disseminats o de làmines dins una roca calcària que l’embolcalla, quan la roca és encara incoherent. Té una lluïssor característica; color groc, bru, gris i negre, i sovint manté una zonació concèntrica quan són nòduls; és criptocristal·lí, la fractura és concoidal i la superfície amb la roca encaixant pot presentar una pàtina blanquinosa; de vegades al microscopi pot revelar la presència d'espícules d'esponja.[5] És de gra fi (criptocristal·lí). La fractura és concoidal.[4]
El sílex es presenta principalment en nòduls i dins masses de roques sedimentàries, com ara guixos i calcàries.[6][7] Sovint té un aspecte de vidre o cerós. Una capa fina a l'exterior dels nòduls sol ser de color diferent, normalment de textura blanca i rugosa. Els nòduls sovint es poden trobar al llarg de rierols i platges. També apareix en capes extenses a les roques sedimentàries.[8]
Origen[modifica]
El mode exacte de formació del sílex encara no està clar, però es creu que es produeix com a resultat de canvis químics en les formacions de roques sedimentàries comprimides durant el procés de diagènesi. Una hipòtesi és que un material gelatinós omple cavitats en el sediment, com ara forats ocupats per crustacis o mol·luscs i que posteriorment se silicifica. Aquesta hipòtesi explicaria sens dubte les formes complexes dels nòduls de sílex que es troben. La font de sílice dissolta en els medis porosos podrien ser les espícules d'esponges silícides (demosponges).[6] Certs tipus de sílex, com el de la costa sud d'Anglaterra i el seu homòleg al costat francès del Canal, contenen flora marina fossilitzada atrapada. S'han trobat trossos de corall i vegetació conservats dins del sílex semblants a insectes i parts de plantes dins d'ambre. Les rodanxes fines de la pedra sovint revelen aquest efecte.
El sílex de vegades es troba en grans camps que corresponen als llits del Juràssic o del Cretaci, per exemple, a Europa, on també es troben estranyes formacions de sílex gegants conegudes com a paramoudra i cercles de sílex, especialment a Norfolk, Anglaterra, a les platges de Beeston Bump i West Runton.[9]
La «pedrenyera d'Ohio» és la pedra preciosa oficial de l'estat d'Ohio. Es forma a partir de restes calcàries que es van dipositar al fons dels mars interiors del Paleozoic fa centenars de milions d'anys que es van endurir en pedra calcària i més tard es van infusionar amb sílice. El sílex de Flint Ridge es troba en molts tons com el vermell, el verd, el rosa, el blau, el blanc i el gris, amb les variacions de color causades per minúscules impureses dels compostos de ferro.[10]
El sílex pot ser de color: marró sorrenc, gris mitjà a fosc, negre, marró vermellós o un gris blanquinós.
Usos[modifica]
A causa de les seves característiques (com l’abundància, la duresa, la fractura concoidal i les vores esmolades i tallants dels seus trossos), el sílex fou la primera matèria preferida per a fabricar instruments lítics durant l’anomenada edat de la pedra, del Paleolític més antic fins a l’aparició del coure i del bronze. En aquest sentit, hi ha pocs materials superiors o iguals (com l’obsidiana). Sovint la perfecció dels instruments en les diverses cultures prehistòriques depèn de la possibilitat d’obtenir sílex. Durant el Neolític, en diversos llocs d’Europa, es van excavar mines per explotar-lo. La varietat formal i tècnica dels instruments de sílex prehistòrics (armes, eines) és molt gran. A l’àrea mediterrània, els dos períodes de talla més perfecta foren, durant el Paleolític superior, el Solutrià, i a l’època final, l’Eneolític (vers el 2500-1500 aC). A partir de l’edat del bronze l’ús decaigué i poc després gairebé s’extingí.[8] L'extrema durabilitat del sílex ha permès datar amb precisió el seu ús durant aquest temps. El sílex és un dels materials primaris utilitzats per definir l'edat de pedra.[11]
Durant l'edat de pedra, l'accés al sílex era tan important per a la supervivència que la gent viatjava o comerciava per obtenir sílex. Flint Ridge a Ohio va ser una font considerable de sílex i els nadius americans van extreure el sílex de centenars de pedreres al llarg de la carena. Aquest «Pedrenyal d'Ohio» es va comerciar a l'est dels Estats Units i s'ha trobat tant a l'oest com les Muntanyes Rocalloses i al sud al voltant del golf de Mèxic.[11]
Quan es colpeja contra l'acer, el sílex produeix espurnes que permeten encendre un foc amb l'esca correcta, o la pólvora utilitzada en les armes, és a dir, el mecanisme d'ignició o pany de sílex en una arma de foc (pedrenyal). Al llarg del segle xviii i primera meitat del segle xix, el sílex es va convertir en una matèria primera estratègica per a la fabricació de pedres d'espurna usades en diferents armes de foc.[12] Posteriorment, ha estat substituït en aquests usos per diferents processos (el casquet de percussió), o materials (ferroceri).
Referències[modifica]
- ↑ «Chert» (en anglès). Mindat. [Consulta: 22 octubre 2016].
- ↑ «Flint and Chert». quartzpage.de. Arxivat de l'original el 12 gener 2018. [Consulta: 30 març 2008].
- ↑ Gómez de Soler, (dir: Vallverdú, J.; Vaquero, M.). Pocedencia del aprovisionamiento lítico durante el Paleolítico Medio en el yacimiento del Abric Romaní (Capellade, Barcelona) Niveles M, OA y P (tesi) (en castellà-espanyol). Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, Departament d’Història i Història de l’Art. Autoecologia Humana del Quaternari, 2016, p. 16.
- ↑ 4,0 4,1 «sílex». Diccionari Multilíngüe de la Ciència del Sòl, IEC, 2005. [Consulta: 31 març 2023].
- ↑ Riba Arderiu, O.. «sílex». Diccionari de Geologia. Mineralogia descriptiva, 1997. [Consulta: 31 març 2023].
- ↑ 6,0 6,1 The Flints from Portsdown Hill Arxivat 13 November 2007 a Wayback Machine.
- ↑ Flint vs Chert Authentic Artefacts Collectors Assn. Arxivat 17 August 2004 a Wayback Machine.
- ↑ 8,0 8,1 «sílex». enciclopèdia.cat, GEC, 2023. [Consulta: 30 març 2023].
- ↑ Museums.norfolk.gov.uk Arxivat 12 October 2007 a Wayback Machine.
- ↑ McPherson, Alan. State Geosymbols: Geological Symbols of the 50 United States, 2011. ISBN 9781463442644.
- ↑ 11,0 11,1 «Uses of Flint - Tools, weapons, fire starters, gemstones». geology.com. Arxivat de l'original el 27 novembre 2020. [Consulta: 26 març 2019].
- ↑ Picazo Millán, J. V.; Morgado-Rodríguez, A.; Fanlo Loras, J.; Pérez-Lambán, F. «El aprovechamiento histórico del sílex para piedras de fusil. El caso del río Huerva (Zaragoza). Zephyrvs, 86, 191–216. https://doi.org/10.14201/zephyrus202086191216». Zephyrvs, 86, 2020, pàg. 191, resum. DOI: 10.14201/zephyrus202086191216.