Llista de soldans de Zanzíbar
.svg)
El càrrec de soldà de Zanzíbar fou creat 19 d'octubre de 1856 després de la mort de Saïd ibn Sultan, que havia governat Oman i Zanzíbar com a soldà d'Oman des del 1804. Els soldans de Zanzíbar eren d'una branca menor de la dinastia Al Bu-Saïd d'Oman.
El 1698, Zanzíbar passà a formar part de les possessions d'ultramar d'Oman, caient sota el control del soldà d'Oman. El 1832,[1] o 1840[2] (la data varia segons les fonts), Saïd ibn Sultan va moure la seva capital des de Masqat, a Oman, fins a la Ciutat de Pedra. Hi establí una elit àrab que regnava i fomentava el desenvolupament de plantacions de clau d'espècia, utilitzant el treball esclau de l'illa.[3]
El comerç de Zanzíbar va anar cada vegada més a les mans de comerciants del subcontinent indi, a qui Saïd animà a instal·lar-se a l'illa. Després de la seva mort el 1856, dos dels seus fills, Màjid ibn Saïd i Thuwainí ibn Saïd, lluitaren sobre la successió, i així Zanzíbar i Oman es dividiren en dos principats separats; Thuwainí esdevingué soldà d'Oman mentre Màjid esdevingué el primer soldà de Zanzíbar.[4] Durant el seu regnat de 14 anys com a soldà, Màjid consolidà el seu poder al voltant del tràfic d'esclaus a l'Àfrica Oriental. El seu successor, Barghaix ibn Saïd, ajudà a abolir el tràfic d'esclaus a Zanzíbar i bona mesura desenvolupà la infraestructura del país.[5] El tercer soldà, Khalifa ibn Saïd, també promogué el progrés del país cap a l'abolició de l'esclavitud.[6]
Fins a 1886, el soldà de Zanzíbar controlava una porció substancial de la costa africana oriental, coneguda com a Zanj, i rutes comercials que s'estenien més lluny al continent, tan lluny com fins a Kindu al riu Congo. Aquell any, els britànics i els alemanys secretament varen arribar i establir-se a l'àrea sota el poder del Soldà. Durant els següents anys, gran part de les possessions de terra ferma del Sultanat foren preses per poders imperials europeus. Amb la signatura del Tractat de Helgoland-Zanzíbar el 1890 durant Guerra anglo-zanzibaresa sota el regnat d'Alí ibn Saïd, Zanzíbar es convertí en un protectorat britànic.[7]
L'agost de 1896, la Gran Bretanya i Zanzíbar lluitaren en una guerra de 38 minuts, la més curta en la història enregistrada, després que Khàlid ibn Barghaix hagués pres el poder després de la mort de Hàmid ibn Thuwainí. Els britànics haurien volgut que Hammud ibn Muhàmmad es convertís en soldà, creient que seria molt més fàcil de treballar amb ell. Els britànics donaren una hora a Khàlid per deixar lliure el palau del Soldà a la Ciutat de Pedra. Khàlid no ho va fer, i en canvi reuní un exèrcit de 2.800 homes per lluitar contra els britànics. Els britànics llançaren un atac al palau i unes altres localitzacions al voltant de la ciutat. Khàlid es retirà i més tard marxà a l'exili. Hammud fou llavors pacíficament instal·lat com a soldà.[8]
El desembre de 1963, el Regne Unit concedia la independència a Zanzíbar, que es convertia en una monarquia constitucional sota el poder del Soldà.[9] El soldà Jamxid ibn Abd-Al·lah fou derrocat un mes més tard durant la Revolució de Zanzíbar.[10] Jamshid fugí a l'exili, i el Sultanat fou reemplaçat per la República popular de Zanzíbar i Pemba. L'abril de 1964, la república s'uní amb Tanganyika per formar la República Unida de Tanganyka i Zanzíbar, que sis mesos més tard fou coneguda com a Tanzània.[2]
Soldans de Zanzíbar
[modifica]| Ordre | Soldà | Nom complet | Retrat | Inici mandat | Fi mandat | Notes |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | Màjid ibn Saïd[A] | sàyyid Màjid ibn Saïd Al-Bu-Saïd |  |
19 d'octubre de 1856[11] | 7 d'octubre de 1870 | Bargaix ibn Saïd va intentar d'usurpar el tron del seu germà el 1859, però no ho va aconseguir. Es va exiliar a Bombai durant dos anys.[12] |
| 2 | Barghaix ibn Saïd | sàyyid Sir Barghaix ibn Saïd Al Bu-Saïd |  |
7 d'octubre de 1870 | 26 de març de 1888 | Responsable del desenvolupament de moltes de les infraestructures de Zanzíbar (especialment a Stone Town), com ara canalització d'aigua, cables de telègraf, edificis, carreteres, etc. Va ajudar a abolir el comerç d'esclaus a Zanzíbar tot signant un tractat amb la Gran Bretanya el 1870, prohibint el comerç d'esclaus al sultanat, i tancant el mercat d'esclaus a Mkunazini.[5] |
| 3 | Khalifa bin Said | sàyyid Sir Khalifa I ibn Saïd Al Bu-Saïd |  |
26 de març de 1888 | 13 de febrer de 1890 | Recolzà l'abolicionisme, com el seu predecessor.[6] |
| 4 | Alí ibn Saïd | sàyyid Sir Alí ibn Saïd Al Bu-Saïd |  |
13 de febrer de 1890 | 5 de març de 1893 | El Regne Unit i l'Imperi Alemany signaren el Tractat de Heligoland-Zanzíbar el juliol de 1890. Aquest tractat va convertir Zanzíbar en un protectorat britànic.[B] |
| 5 | Hàmad ibn Thuwayní | sàyyid Sir Hàmad ibn Thuwayní Al Bu-Saïd |  |
5 de març de 1893[13] | 25 d'agost de 1896 | |
| 6 | Khàlid ibn Bargaix | sàyyid Khàlid ibn Barghaix Al Bu-Saïd |  |
25 d'agost de 1896 | 27 d'agost de 1896[C] | Fou el perdedor de la Guerra anglo-zanzibaresa, la més curta de la història. |
| 7 | Hammud ibn Muhàmmad | sàyyid Sir Hammud ibn Muhàmmad Al Saïd |  |
27 d'agost de 1896[14] | 18 de juliol de 1902 | Va promulgar el decret final abolint l'esclavatge a Zanzíbar, el 6 d'abril de 1897.[14] Per aquesta raó, fou nomenat cavaller per la Reina Victòria del Regne Unit. |
| 8 | Alí ibn Hammud | sàyyid Alí ibn Hammud Al Bu-Saïd |  |
20 de juliol de 1902[15] | 9 de desembre de 1911[D] | El ministre britànic, Mr A. Rogers, va fer de regent fins que Ali va tenir 21 anys, el 7 de juny de 1905.[16] |
| 9 | Khalifa ibn Kharub | sàyyid Sir Khalifa II ibn Harub Al Saïd |  |
9 de desembre de 1911 | 9 d'octubre de 1960 | Cunyat d'Ali bin Hamud. Va supervisar la construcció del port de Stone Town i les carreteres de quitrà a Pemba.[5][17] |
| 10 | Abd-Al·lah ibn Khalifa | sàyyid Sir Abd-Al·lah ibn Khalifa Al Saïd | 9 d'octubre de 1960 | 1 de juliol de 1963[E] | ||
| 11 | Jamxid ibn Abd-Al·lah | sàyyid Sir Jamxid ibn Abd-Al·lah Al Saïd | 1 de juliol de 1963 | 12 de gener de 1964[F] | El 10 de desembre 1963, Zanzíbar es va independitzar de la Gran Bretanya com a monarquia constitucional spta Jamshid.[9] |
Notes al peu
[modifica]- A Majid bin Said, el fill més petit de Said bin Sultan, va esdevenir el Soldà d'Oman després de la mort del seu pare, el 19 d'octubre de 1856. De tota manera, el germà gran de Majid, Thuwaini bin Said, lluità contra aquesta ascensió al poder. Després d'una baralla sobre aquesta qüestió, es va decidir que Zanzíbar i Oman es dividissin en dos principats separats. Majid faria de Soldà de Zanzibar mentre que Thuwaini faria de Soldà d'Oman.[18]
- A galleda Majid Deia, el fill més jove de Deia Soldà de galleda, convenia al Soldà D'oman després de la mort del seu pare 19 d'octubre de 1856. Tanmateix, el germà més vell de Majid, Thuwaini Bin Said, disputava l'accessió per alimentar. Després d'una lluita sobre la posició, es decidia que Zanzíbar i Oman es dividirien en dos principalities separats. Majid governaria com el Soldà de Zanzíbar mentre Thuwaini governaria com el Soldà d'Oman.[19]
- B Des de 1886, el Regne Unit i Alemanya havien conspirat per obtenir parts del sultanat de Zanzíbar per als seus propis imperis.[12] L'octubre de 1886, una comissió de fronteres germanobritànica va establir el Zanj en 10 milles marines (19 km), una àmplia franja al llarg de la major part de la costa d'Àfrica oriental, que s'estén des de Cap Delgado (en l'actualitat a Moçambic) a Kipini (en l'actualitat a Kenya), incloent Mombasa i Dar es Salaam. En els següents anys, gairebé la totalitat d'aquestes possessions continentals es van perdre en favor de les potències imperials europees.
- C Hamoud bin Mohammed, gendre de Majid bin Said, se suposava que seria el Soldà de Zanzíbar després de la mort de Hamid bin Thuwayni. Tanmateix, Khalid bin Bhargash, fill de Bargash bin Said, ocupà el palau del Soldà i s'autoproclamà líder de Zanzíbar. Els britànics, que havien donat suport a Hamoud, respongueren 26 d'agost amb un ultimàtum a Khalid i els seus homes per marxar del palau en una hora. Després que el rebutgés, la Royal Navy començà a bombardejar el palau i d'altres emplaçaments a la Ciutat de Pedra. Khalid reuní un exèrcit de 2.800 homes, i els situà tots al voltant de la ciutat. Trenta-vuit minuts més tard, Khalid es retirà al consolat alemany, on se li donà. Aquest conflicte, conegut com la Guerra anglo-zanzibaresa, fou el més curt en la història documentada. Khalid més tard marxà a l'exili a Dar es Salaam fins que fou capturat pels britànics el 1916.[20][21]
- D Després de la coronació de Jordi V, Ali decidí abdicar del tron per viure a Europa.[5][15]
- E Abdullah bin Khalifah va morir de complicacions de diabetis.[5]
- F Jamshid bin Abdullah fou destronat el 12 de gener de 1964 durant la Revolució de Zanzíbar.[22] Jamshid aconseguí fugir per aire a la Gran Bretanya amb la seva família i els seus ministres, i allà viatjà pel país d'hotel en hotel.[23]
Vegeu també
[modifica]Notes i referències
[modifica]- ↑ Ingrams 1967, p. 162
- ↑ 2,0 2,1 Appiah & Gates 1999, p. 2045
- ↑ Ingrams 1967, p. 163
- ↑ Ingrams 1967, pàg. 163–164
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Michler 2007, p. 37
- ↑ 6,0 6,1 Ingrams 1967, p. 172
- ↑ Ingrams 1967, pàg. 172–173
- ↑ Michler 2007, p. 31
- ↑ 9,0 9,1 United States Department of State 1975, p. 986
- ↑ Ayany 1970, p. 122
- ↑ Ingrams 1967, pàg. 162–163
- ↑ 12,0 12,1 Appiah & Gates 1999, p. 188
- ↑ Ingrams 1967, p. 173
- ↑ 14,0 14,1 Ingrams 1967, p. 175
- ↑ 15,0 15,1 Ingrams 1967, p. 176
- ↑ Turki 1997, p. 20
- ↑ Ingrams 1967, p. 178
- ↑ Keane 1907, p. 483
- ↑ . Keane 1907, p. 483
- ↑ Ingrams 1967, pàg. 174–175
- ↑ Owens 2007, pàg. 1–5
- ↑ Conley, Robert. African Revolt Overturns Arab Regime in Zanzibar, 13 gener 1964, pp. 1, 8 [Consulta: 16 juny 2008].
- ↑ London Cuts Support For Rent-Poor Sultan, 26 gener 1964, p. 2 [Consulta: 16 juny 2008].
Bibliografia
[modifica]- eds. Kwame Anthony Appiah .... Henry Louis, Jr.. Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience. NEW YORK: Basic Books, 1999. ISBN 0-465-00071-1. OCLC 41649745..
- Ayany, Samuel G. A History of Zanzibar: A Study in Constitutional Development, 1934–1964. Nairobi: East African Literature Bureau, 1970. OCLC 201465.
- Ingrams, William H. Zanzibar: Its History and Its People. Abingdon: Routledge, 1967. ISBN 0-7146-1102-6. OCLC 186237036.
- Keane, Augustus H. Africa. 1. 2a ed.. Londres: Edward Stanford, 1907. OCLC 6646364..
- Michler, Ian. Zanzibar: The Insider's Guide. 2a ed.. Cape: Struik Publishers, 2007. ISBN 1-77007-014-1. OCLC 165410708..
- Owens, Geoffrey R. Exploring the Articulation of Governmentality and Sovereignty: The Chwaka Road and the Bombardment of Zanzibar, 1895–1896. 7. Johns Hopkins University Press, 2007, p. 1–55. DOI 10.1353/cch.2007.0036. OCLC 45037899..
- Turki, Benyan Saud «The Sultan of The Arab State of Zanzibar and The Regent 1902–1905». Journal of the Documentation and Humanities Research Center, 178, 1997. Arxivat de l'original el 2012-03-16 [Consulta: 16 abril 2012]. Arxivat 2012-03-16 a Wayback Machine.
- United States Department of State. Countries of the World and Their Leaders. 2a ed.. Detroit: Gale Research Company, 1975. OCLC 1492755..
Enllaços externs
[modifica]
- El paper dels àrabs omanites a Zanzíbar Arxivat 2007-12-18 a Wayback Machine.
| ||
♦ Com a Soldà d'Oman | ||
