The Rape of Lucretia
 Ernest Ansermet, el director que dirigí l'estrena d'aquesta òpera | |
| Títol original | The rape of Lucretia |
|---|---|
| Forma musical | òpera  |
| Compositor | Benjamin Britten |
| Llibretista | Ronald Duncan |
| Llengua | Anglès |
| Basat en | Le viol de Lucrèce d'André Obey, inspirada al seu torn en el cèlebre poema de Shakespeare. |
| Creació | Hivern i primavera de 1946 |
| Data de publicació | segle XX |
| Gènere | drama |
| Parts | dos |
| Personatges | Lucia, Col·latí, Juni, Bianca, Tarquini i Lucrècia |
| Estrena | |
| Estrena | 12 de juliol de 1946 |
| Escenari | Mr. i Mrs. John Christie Opera House, Festival de Glyndebourne, Sussex, Gran Bretanya, |
  | |
The Rape of Lucretia (en anglès, La violació de Lucrècia) és una òpera en dos actes del compositor Benjamin Britten, sobre un llibret de Ronald Duncan basat en Le viol de Lucrèce d'André Obey, inspirada al seu torn en el cèlebre poema de Shakespeare. Va ser estrenada en el Festival de Glyndebourne el 12 de juliol de 1946.
Va ser composta entre l'hivern i la primavera de 1946, després del gran triomf de Peter Grimes (1945).[1] La tercera de les 12 òperes al repertori del compositor anglès i primera que va escriure per a una orquestra de cambra, pensada per petits teatres i mitjans reduïts.[2] Interpretada per vuit cantants i tretze instrumentistes, Lucretia va marcar el debut de l'English Opera Group, formació que va permetre a Britten posar en pràctica les seves concepcions músicodramàtiques. Alhora, aquesta agrupació esdevingué un espai fonamental per a la difusió i promoció d’altres compositors britànics com William Walton, Harrison Birtwistle o Malcom Williamson.[3]
La història està ambientada en l'any 500 aC i narra com Tarquini, fill del rei romà d'origen etrusc, viola Lucrècia, esposa del general Col·latí i única dona, entre les romanes esposes dels amics de Tarquini, que es va mantenir fidel durant la guerra.[2]
Origen i context
[modifica]L’òpera sorgeix en un període de profunda precarietat material i moral. La Segona Guerra Mundial acabava de concloure, i Britten, profundament commogut pels horrors del conflicte i per la revelació dels camps d’extermini nazis, va buscar una forma artística que plasmés aquell sentiment de dolor col·lectiu. Va escollir el relat tràgic de Lucrècia, esposa virtuosa de Col·latí, com a metàfora de la innocència violada i de la brutalitat humana. En aquesta història, la violació i posterior suïcidi de la protagonista simbolitzen la destrucció de la puresa davant la violència, i la impossibilitat de recuperar l’honor més enllà de la mort.[1]
La confrontació entre la sensualitat i la hipocresia dels etruscs i la decadència moral dels romans constitueix un leitmotiv literari amb llarga tradició, documentat ja en autors com Titus Livi i Ovidi. William Shakespeare en recull elements en un poema juvenil i els incorpora més tard a Macbeth i Cimbellino. L’obra d’Obey, sobre la qual Ronald Duncan va basar el llibret de l’òpera de Britten, havia estat concebuda per a la companyia teatral francesa Compagnie de Quinze dirigida per Jacques Copeau.[1]
Obey fa ús extensiu de referències a Shakespeare i introdueix un cor mixt de dones i homes, representat en escena per una parella. Britten i Duncan reinterpreten aquest cor, conferint-li un paper de comentari actiu de l’acció, similar al que complien els cors en els drames grecs antics. Tot i això, el contingut del text cantat rememora més una Passió de Crist, i la figura de Lucrècia adquireix una dimensió simbòlica comparable a l’anyell innocent de Déu.[1]
Lucretia constitueix la primera òpera de cambra de Britten, concebuda per a un ensemble reduït de vuit cantants i tretze instruments. Per al rol principal, el compositor tenia present la contralt Kathleen Ferrier, a qui considerava un «ésser angelical» i una veu excepcional. En un moment en què la infraestructura operística britànica era escassa (1946), Britten adaptà l’obra a un conjunt petit i itinerant, creat pel jove Rudolf Bing, que anys més tard es convertiria en director del Metropolitan Opera House de Nova York. A partir d’aquest conjunt sorgí l’English Opera Group, organització amb la qual Britten s’associà com a compositor resident i que li permeté estrenar gran part del seu repertori escènic.[1]
Personatges
[modifica]- Cor masculí (tenor) - Peter Pears
- Cor femení (soprano) - Joan Cross
- Collatinus, un general romà (baix) - Owen Brannigan
- Junius (baríton), un general romà - Edmund Donleavy
- Tarquinius, príncep de Roma i fill del tirà etrusc Tarquini el Superb (baríton) - Otakar Kraus
- Lucretia, esposa de Collatinus (contralt) - Kathleen Ferrier
- Bianca, vella dida de Lucretia (mezzosoprano) - Anna Pollak
- Lucia, serventa de Lucretia (soprano) - Margaret Ritchie
Argument
[modifica]Lloc i època:Campament militar romà i la casa de Lucrècia a Roma, vers l'any 500 aC.
Pròleg
[modifica]Informe de les desgràcies de Roma sota el domini de Tarquini
Acte I
[modifica]Quadre 1. Un campament militar a les portes de Roma, en una nit xafogosa. Col·latí, Juni i Tarquini beuen lamentant-se de la infidelitat de les dones. Només Lucrècia, l'esposa de Col·latí, és famosa per la seva sòlida virtut. Tarquini es proposa la perdició de la respectada dama seduint-la. (Interludi: representació del camí a cavall de Tarquini a envers Roma.)
Quadre 2. Lucrècia resta asseguda prop de la seva dida i la seva serventa, al costat de la filosa. Tarquini es presenta i sol·licita allotjament per aquesta nit.
Acte II
[modifica]Quadre 1. Els etruscs han causat terribles estralls a Roma. Però, com es pot comparar la destrucció externa enfront de la desolació interior?. Els romans encara conserven un últim bastió d'integritat enfront dels depravats etruscs, i es tracta de la virtuosa Lucrècia. Però Tarquini entra per la força en l'alcova de Lucrècia, i malgrat la forta defensa d'aquesta, és ultratjada. (Interludi: cant coral amb el tema del sofriment de Crist, quan la virtut és «assetjada pel pecat».
Quadre 2. Blanca i Llúcia donen la benvinguda alegrement al nou dia arranjant pomells de flors, però resten horroritzades en assabentar-se dels esdeveniments de la nit anterior. Lucrècia exigeix veure al seu marit i s'acomiada de la vida. Encara Col·latí li declara la seva confiança i el seu amor, per a Lucrècia el suïcidi sembla l'única possibilitat de provar la seva innocència, pel que s'apunyala. El dol i la consternació general (passacaglia) per la seva mort desemboquen en promesa de salvació cristiana (epíleg).
La llegenda de Lucrècia
[modifica]La llegenda romana de la violació de Lucrècia ha exercit una influència profunda en la cultura occidental, inspirant escriptors, artistes, compositors, teòlegs i pensadors polítics. El seu relat, arrelat en la tradició clàssica, ha esdevingut un símbol recurrent en els debats sobre la revolució i la ciutadania, la moral i la justícia, així com en les reflexions sobre el feminisme, els rols de gènere i la relació entre l’individu i l’Estat.[4]
La història de Lucrècia ha estat font d’inspiració per a nombrosos creadors al llarg dels segles: escriptors com Livi, Ovidi, Maquiavel, Chaucer i Shakespeare; compositors com Respighi i Händel; i pintors com Rembrandt, Botticelli, Cranach, Dürer i Tizià. Segons el relat de Titus Livi, que descriu els orígens de la República Romana, el darrer rei de Roma, Luci Tarquini el Superb, que regnà entre el 535 i el 510 aC, tenia un fill, Tarquini, conegut pel seu caràcter violent. Després de fracassar repetidament en els seus intents de seduir Lucrècia, esposa de Col·latí, acabà violant-la. Lucrècia, després de revelar el crim al seu marit i als seus familiars, decidí llevar-se la vida per preservar el seu honor. Davant el seu cos sense vida, Luci Juni Brut instigà el poble romà a l’aixecament que posà fi a la dinastia dels Tarquins i va ser el principi de la República.[4]
La naturalesa de la història de Lucrècia continua essent objecte de debat entre historiadors, ja que no es pot determinar si es tracta d’un relat basat en fets reals o d’una llegenda simbòlica. Titus Livi, en la seva obra Ab Urbe Condita, la presenta com un episodi històric autèntic, tot i que la va escriure aproximadament cinc-cents anys després dels esdeveniments que descriu. És probable que, amb el pas del temps, la tradició oral i la memòria col·lectiva haguessin barrejat realitat i mite. En la visió de Livi, el drama personal de Lucrècia adquireix una dimensió política, convertint-se en el punt d’inflexió que porta a la caiguda de la monarquia i al naixement de la República Romana. Segons la mentalitat romana, la violació no es concebia com un crim contra la dona, sinó com una ofensa a l’honor familiar i, en aquest cas, a l’ordre establert. El descontentament creixent davant l’autoritarisme dels Tarquinis va facilitar que aquest acte fos interpretat com el símbol definitiu de la tirania i, alhora, el detonant d’una revolució.[4]
Al llarg dels segles, la història de Lucrècia ha estat reinterpretada des de múltiples perspectives. En moltes versions, l’interès principal no recau en la figura tràgica de la dona, sinó en la dimensió política i moral que encarna Luci Juni Brut —el futur fundador de la República Romana—, que simbolitza la lluita contra la tirania. L’òpera de Britten introdueix un element insòlit: una lectura cristiana d’un succés ocorregut segles abans del naixement de Crist. Aquesta visió, però, té antecedents remots, ja que Sant Agustí, a La ciutat de Déu, ja havia reflexionat sobre la figura de Lucrècia, considerant-la lliure de culpa en relació amb l’adulteri però condemnable pel seu suïcidi, vist com un pecat greu. En aquest sentit, la interpretació de Britten no és una simple transposició moral, sinó una ampliació simbòlica que converteix el relat en una meditació sobre la naturalesa humana, la culpa, el poder i la redempció. La pervivència del mite s’evidencia en la seva influència constant en la literatura, la música, la pintura, el pensament polític i fins i tot en el cinema contemporani.[4]
Anàlisi musical
[modifica]L’òpera The Rape of Lucretia representa una fita dins la producció lírica de Benjamin Britten, tant per la seva dimensió intimista com per la sofisticació del seu llenguatge musical. Escrita per a una orquestra reduïda de tretze instrumentistes i vuit cantants, la partitura explora una gamma expressiva sorprenent, on cada timbre és utilitzat amb precisió gairebé cambrística. Aquesta reducció de mitjans no implica simplicitat, sinó una concentració d’energia emocional: Britten aconsegueix extreure de cada instrument una riquesa de colors que amplifica la tensió dramàtica.[4]
Lluny de l’opulència de Verdi o Puccini, la seva música evita les grans àries memorables per centrar-se en una fluïdesa narrativa contínua. L’harmonia, sovint modal i amb dissonàncies subtils, contribueix a crear atmosferes d’una força psicològica notable. Tot i la duresa del tema, l’òpera conserva una innegable qualitat lírica, amb passatges d’una bellesa fràgil i moments d’intensa introspecció. El tractament de les veus, d’una sensibilitat excepcional, demostra el profund coneixement que Britten tenia del cant i de la seva capacitat per expressar l’emoció interior dels personatges. Aquesta obra, per la seva estructura i el seu esperit, es concep per a un espai reduït, on el contacte directe amb el públic accentua la intensitat del drama i la proximitat humana de la seva música.[4]
La partitura de l’obra és d’una intensitat expressiva excepcional, amb una gamma d’emocions que oscil·len entre la delicadesa més íntima i la violència més desesperada. Britten desplega un llenguatge musical ric en matisos, on fins i tot la natura esdevé protagonista simbòlica. A la primera escena, una nit d’estiu xafogosa cobra vida a través dels subtils efectes sonors de l’arpa i el contrabaix, que evoquen amb precisió el cant dels grills i les granotes. Un interludi d’energia impetuosa, de ritme gairebé militar, descriu amb gran vivacitat la cavalcada nocturna de Tarquinius fins a Roma. En el moment en què aquest irromp a l’habitació de Lucrècia, la tensió es manifesta en una explosió sonora breu i tallant, comparable a l’espetec d’un fuet. El conjunt crea una experiència operística d’una intensitat emocional colpidora, on la música transmet amb una força directa el drama interior dels personatges.[4]
En aquesta òpera, Britten es troba encara en una etapa formativa del seu estil. Encara no ha adoptat l’ús del serialisme, que més endavant exploraria a The Turn of the Screw, i el seu llenguatge musical combina una gran diversitat d’influències. Hi conviuen elements impressionistes amb recursos propers a l’aleatorisme, mentre que la densitat expressiva i l’ús dramàtic de l’orquestra evoquen un clar rerefons postromàntic i wagnerià. L’orquestra no és un simple acompanyament, sinó un veritable agent narratiu que dialoga amb les veus i participa activament en la construcció del drama. Tot i que Britten no utilitza leitmotiv en el sentit estricte, sí que estableix correspondències sonores que identifiquen personatges i emocions: les cordes s’associen al cor masculí, els vents a la veu femenina i la figura de Lucrècia s’expressa a través d’una delicada vocalise, símbol de la seva puresa i vulnerabilitat.[2]
L’ambient d’The Rape of Lucretia és coherent amb la resta d’òperes de Britten: sovint tèrbol, introspectiu i centrat en personatges aïllats. Lucrècia esdevé víctima de la seva pròpia virtut dins d’una societat moralment corrupta. A diferència d’altres òperes seves d’estil més eclèctic, aquí predomina un llenguatge homogèniament líric, salpebrat d’innovacions avantguardistes, però sempre marcat pel lirisme. Musicalment, el drama es construeix mitjançant contrastos: en una escena inicial, els generals romans celebren amb força i vigor masculí, mentre que l’escena de la filosa mostra les dones treballant en silenci, amb l’arpa evocant el moviment circular i tranquil. El contrast culmina en la tragèdia final: la violació de Lucrècia genera caos, seguida per la llum d’un matí renovador i, finalment, el suïcidi de la protagonista torna a submergir l’obra en l’alteració i la desolació.[2]
Enregistraments
[modifica]Des de l’estrena de 1946, els enregistraments de The Rape of Lucretia han estat escassos, malgrat la rellevància musical de l’obra i la relativa facilitat de muntatge escènic. Originalment concebuda per al lluïment de Kathleen Ferrier, les interpretacions posteriors han quedat condicionades a la qualitat de la protagonista vocal. Existeixen alguns registres semi pirates dels anys 40 amb Reginald Goodall i Peter Pears, però no va ser fins al 1970 que Britten mateix va gravar una versió d’estudi per a Decca, amb Janet Baker com a contralt, assolint una interpretació vocal i dramàtica excepcional. Fins a l’enregistrament de Hickox el 1993 per a Chandos, aquesta versió havia estat l’única d’estudi. Posteriorment, Knussen va optar per no centrar-se exclusivament en la veu; la Lucretia de Kirchschlager destaca en la creació del personatge sense necessitat d’una veu monumental, i el mateix passa amb Bostridge, encara que amb una claredat vocal superior a la de Pears. En conjunt, la direcció de Knussen és considerada la més reeixida.[5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Ruggeri Marchetti, Magda. «Ópera: La violación de Lucrecia, de Benjamin Britten». Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, 2008. [Consulta: 11 maig 2017].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Roca Joglar, Hugo. «André dos Santos: Locura por Britten» (en castellà). Pro ópera. [Consulta: 11 maig 2017].[Enllaç no actiu]
- ↑ Varany, Guillermo. «La ópera de Benjamín Britten» (en castellà). Scherzo, 1987. Arxivat de l'original el 2012-06-26. [Consulta: 12 maig 2017].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Anàlisi de l'òpera» (en anglès). Pacific Opera Victoria. [Consulta: 12 maig 2017].
- ↑ «Crítica del disc» (en castellà). Forum clásico. [Consulta: 12 maig 2017].
- ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 15 maig 2017].
- ↑ Gravació històrica segons La discoteca ideal de la ópera, de Roger Alier, Enciclopedia Planeta, 1995. ISBN 84-08-01285-1
- Volum Òpera d'András Batta, pags. 74-75, Editor Könemann (ISBN 3-8290-2830-X)
Òperes de Benjamin Britten | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||
