Tomàs Moragas i Torras

Tomàs Moragas i Torras (Girona, 1837 - Barcelona, 1906) fou un pintor català.

Residí a Barcelona des de molt petit. D'avançada vocació artística, treballà al taller de l'argenter Josep Pomar i assistí a l'Escola de Belles Arts de l'Escola de la Llotja (1850), on va tenir com a mestres als artistes natzarens Claudi Lorenzale i Milà i Fontanals i va intimar amb diversos condeixebles: Marià Fortuny, Jeroni Suñol, Ramon Tusquets i Josep Tapiró.

Influït per Fortuny, l'any 1858 decidí marxar a Roma acompanyat de Suñol tot i no tenir beca d'estudis per financiar la seva estada; més tard s'hi afegiran Tapiró, Agrasot i l'italià Simonetti, i tots ells estableixen el seu taller prop de la via Flamínia. Assisteix a les classes de l'Acadèmia Giggi, però en els seus moments de lleure recorre tota la ciutat i els seus voltants i, molt interessat per la temàtica popular, pren magnífics apunts del barri del Trastevere i de localitats properes a Roma, com Castelgandolfo i Ostia, que després trasllada a quadres realitzats a l'oli i a l'aquarel·la, venuts als marxants de París i Londres.

El 1864 torna provisionalment a Barcelona, on fa la seva primera exposició al taller de Pomar. En aquella època es dedica a la temàtica costumista catalana amb obres com Font safareig de Guissona o Celler català, que reben una molt favorable acollida, alhora que realitza estudis i apunts en llapis i retrats, alguns en miniatura. Dos anys més tard torna a marxar a Roma i, aconsellat pel seu amic Fortuny, exposa alguns dels seus quadres a Madrid, a l'estudi de Federico de Madrazo i a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1867, on obté una menció honorífica de primera classe i un gran èxit.

De retorn a Roma, Moragas s'interessa per la temàtica orientalista però una epidèmia de còlera l'obliga a traslladar-se a Nàpols, on es veu profundament influït per l'obra naturalista del pintor Domenico Morelli.

El 1870 es reuneix a Granada amb Fortuny, l'acompanya al Marroc i aprofundeix la seva passió pel tema oriental, la sensualitat i el cromatisme. Després de passar per Barcelona, el 1873 s'instal·la novament a Roma i inicia un període molt productiu, amb obres d'èxit com La peixateria romana en Quaresma i Grup de cavalls abeurant a les runes de La campanya romana. Les seves aquarel·les aconsegueixen una gran fama, són peces delicades i belles com Besamans als cardenals per Any Nou.

L'any 1876, amb la mort de Fortuny i la malaltia de la seva dona, s'instal·là definitivament a un pis senyorial del carrer Ample de Barcelona, i la seva activitat prengué caires múltiples: una acadèmia privada de dibuix i pintura —a la qual assistiren Rusiñol i Anglada Camarasa—; fou professor a l'Escola de la Llotja (des del 1877) i a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú (1882); fou assessor artístic de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, projectà les espases ofrenades als generals Prim i O'Donnell i les tapes de l'àlbum regalat a Isabel II, etc. El 1883 fundà el Centre d'Aquarel·listes, que seria l'origen del futur Cercle Artístic de Sant Lluc.

Obra

La seva obra pictòrica —aquarel·la i pintura a l'oli sobre tela—, de tècnica preciosista i d'un gran realisme, influïda per Fortuny, té un cromatisme de tons predominantment grisencs i ocres. Conreà el tema històric, però és més remarcable en les escenes de costums catalans, italians i morescs, en el paisatge i en el retrat. Destaca sobretot com a aquarel·lista, amb un pinzell hàbil i precís, i un delicat cromatisme. Pels seus treballs va rebre nombrosos i prestigiosos reconeixements.

Obres als museus de Barcelona

• Interior de celler, Tipus marroquí a cavall i Escena moruna a Tànger (Museu Nacional d'Art de Catalunya)
• Retrat de l'escultor Damià Campeny (1888, Museu d'Història de la Ciutat)
• Porta de Sant Pau del Camp i Els guardians de casa (1898) (dipòsit del Museu Nacional d'Art de Catalunya)
• Porta monumental del Museo Pio Clementino al Vaticà (deixada en dipòsit al Museu Nacional d'Art de Catalunya).

Bibliografia

• DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9.