Usuari:Aavilesm/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


Goyescas per a piano (Granados)[modifica]

Salta a la navegacióSalta a la cerca

Vegeu Goyescas (Granados) per a l'òpera del mateix compositor.
Goyescas per a piano
Títol original Goyescas o Los majos enamorados
Forma musical suite 
Compositor Enric Granados i Campiña
Instrumentació piano
Estrena
Estrena 11 març 1911 i 4 abril 1914
Intèrpret Enric Granados i Campiña i Enric Granados i Campiña

Goyescas, subtitulada Los majos enamorados (Els galants enamorats) és una suite per a piano d'Enric Granados, composta l'any 1911 i considerada l'obra mestra del compositor. El seu nom fa referència a l'obra del pintor Francisco de Goya, de qui Granados era un gran admirador. Tot i que no existeix una correspondència exacta entre totes les peces i un quadre del pintor, sí que estan estretament vinculades als seus Capritxos i algunes fins i tot s'han pogut relacionar amb imatges concretes, com per exemple Los Requiebros amb Tal para cual i El amor y la muerte amb el Capritxo homònim. Aquesta obra és considerada com una de les últimes obres del Romanticisme musical a Espanya.

Contingut[modifica]

Estructura i composició[modifica]

L'obra consta de dos quaderns i sis peces que en conjunt tenen una durada de poc menys d'una hora. En quant a l'argument d'aquest cicle inspirat per Goya, es podria dir que es tracta d'una història d'amor entre el Majo i la Maja amb un final tràgic, com indiquen els títols de les peces del segon quadern.[1]

Quadern 1
  • Los requiebros (Els compliments), dedicat a Emil Sauer
  • Coloquio en la reja (Diàleg a la reixa), dedicat a Édouard Risler
  • El fandango de candil (Fandango "de candil"), dedicat a Ricard Viñes
  • Quejas, o la maja y el ruiseñor (Queixes, o la jove i el rossinyol), dedicat a Amparo Gal
Quadern 2
  • El Amor y la muerte (Balada) (Balada de l'amor i de la mort), dedicat a Harold Bauer
  • Epilogo: Serenata del espectro (Epíleg: Serenata de l'espectre), dedicat a Alfred Cortot

Granados va començar-ne la composició l'any 1909, una tasca que sovint realitzava al domicili de Clotilde Godó a Tiana i que s'allargà fins l'estiu de 1910. El mateix compositor va estrenar el primer quadern al Palau de la Música Catalana de Barcelona l'11 de març de 1911. El segon quadern va veure la llum al desembre de 1911, i va ser estrenat a la Sala Pleyel de París el 4 d'abril de 1914.

Tanmateix, les peces que formen aquesta suite no es van compondre en el mateix ordre en què apareixen a l'obra final. Una nota manuscrita en un esbós del Coloquio en la reja revela que Granados ja hi treballava el desembre de 1909, i que aparentment aquesta fou la primera peça que va compondre. Quejas o La maja y el ruiseñor fou finalitzada el 16 de juny de 1910, Los Requiebros fou compost entre l'abril i el 23 de juliol de 1910, i Epílogo: Serenata del espectro està datat el 28 de desembre de 1911. El fandango de candil i El amor y la muerte no tenen data, però El fandango de candil ha d'ésser anterior tant a El amor y la muerte i a l'epíleg perquè aquests dos moviments tenen motius que ja apareixen a aquesta composició.

Tal para cual.

Los requiebros[modifica]

Aquest moviment, dedicat a Emil Sauer, està inspirat en Tal para cual, el cinquè dels Caprichos de Goya. El gravat mostra una maja flirtejant amb un home armat amb una espasa, i aquest flirteig és convertit en música mitjançant un aire alegre i un tempo canviant ("con garbo y donaire", segons les indicacions del mateix Granados).

Després d'una breu introducció que imita el so d'una guitarra, es presenta el tema principal de la composició, amb un ritme que evoca el de la jota i que és format per una transformació a aquesta forma musical d'una tonadilla atribuïda a Blas de Laserna, titulada Tirana del Trípili, molt popular als segles xviii i xix.

Coloquio en la reja[modifica]

Aquest moviment es basa en bona part en una tonadilla que Granados mai a finalitzar, titulada El amor del majo, i també inclou una variació de la Jácara (Danza para cantar y bailar) del mateix Granados. La composició presenta quatre temes, interrelacionats de tal manera que generen l'efecte d'estructura geomètrica de la reixa per on els enamorats mantenen una conversa.Aquesta conversa, que Granados defineix amb la presència insistent d'una nota, que guanya intensitat mitjançant la repetició en registres més aguts. Un altre element rítmic significatiu d'aquesta peça és l'ús de l'hemiòlia, a vegades definint un ritme a la mà esquerra i un altre a la mà dreta.

El fandango de candil[modifica]

No es conserva cap obra de Goya que mostri un ball de fandango a la llum d'una espelma, però podria ser que Granados prengués el títol d'un sainet de Ramón de la Cruz que tenia el justament aquest títol, o bé que Granados s'inspirés en una obra de Ramón Mesonero Romanos (La capa vieja y el baile de candil, 1833). Cap d'aquestes dues obres explicita de quina dansa es tracta, i Granados opta pel fandango, arribant a un put àlgid en la imitació del so de la guitarra.

Quejas o La maja y el ruiseñor[modifica]

Aquesta és una de les composicions més celebrades de Granados, que mostra el diàleg entre una maja amb mal d'amor i un rossinyol, que canta amb un ritme virtuós. El moviment està dedicat a la seva esposa, Amparo Gal, i fou compost mentre Granados mantenia una relació amb Clotilde Godó. El rossinyol és un símbol de l'amor romàntic, però en aquest cas sembla que la seva presència s'empra per evocar la seva faceta de conseller.

El amor y la muerte

A diferència de la resta de la suite, aquest moviment no cita ni utilitza fragments d'altres peces ni de la mateixa composició —es basa en una melodia popular valenciana—, però el cant del rossinyol està clarament relacionat amb altres composicions anteriors de Granados. D'aquesta composició en destaquen especialment les variacions a l'acompanyament de cadascuna de les repeticions de la cançó que forma el tema principal, generant un efecte hipnòtic, gairebé d'ensomni. Segons les indicacions de Granados a la partitura, aquest moviment s'havia d'interpretar "amb la gelosia d'una esposa però sense la tristesa d'una vídua".

El amor y la muerte[modifica]

Aquest moviment —el primer del segon quadern de l'obra— s'inspira en el desè dels Caprichos de Goya, titulat també El amor y la muerte, que mostra una jove sostenint un home moribund en braços. Tant aquest moviment com el següent són una gran recapitulació de temes que han anat apareixent a la resta de l'obra, sempre amb noves variacions. Es tracta d'una peça altament emocional, salvatge i misteriosa, que subratlla la nota tràgica i de pèrdua que acostuma a fer-se present en moltes de les obres de Goya.

Epílogo: Serenata del espectro[modifica]

Aquest és el moviment de tancament de l'obra, força més senzill que la resta, que mostra la visió de l'espectre de l'amant mort. Novament, el piano imita el fraseig de la guitarra, però tot és més auster sense oblidar, però, la citació de temes que han anat apareixent al llarg de l'obra. Granados no insisteix en l'aspecte macabre o grotesc de la mort i es manté en l'elegància que caracteritzava les seves composicions.

Estrena[modifica]

Enric Granados va estrenar el primer quadern de Goyescas al Palau de la Música Catalana l'11 de març de 1911, tot i que l'agost de l'any anterior ja n'havia fet una primera audició en privat. Al repertori, a més de la suite, hi va incloure el Cant de les estrelles, els Valsos poètics, una transcripció de Granados d'una sonata d'Scarlatti en Si bemoll major i l'Allegro de concert (Chopin). El programa també va incloure l'estrena d'Azulejos, i a la propina, Granados va interpretar la setena de les seves Danses espanyoles. El segon quadern es va estrenar a la Sala Pleyel de París el 4 d'abril de 1914, en un concert que va incloure la suite completa de Goyescas i les Tonadilles, amb la veu de Matilde Polak.

(adjuntar imatge del programa de l'estrena https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/4241 i https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/247/rec/3+ trobar programa sala pleyel 1914, no ho he trobat a gallica, seguiré cercant)

Altres obres de caràcter goyesc[modifica]

El Pelele

El Pelele, de Francisco de Goya.

Granados va compondre una setena peça, El pelele (subtitulada Escena goyesca), que sí que correspon exactament a una obra del pintor —un cartó per a tapís que mostra un joc típic de l'època, consistent en fer saltar un ninot de palla i roba tot tibant d'una manta o llençol—, però que mai no va ser afegida al conjunt inicial tot i que habitualment s'interpreta unida a Goyescas. Aquesta obra, que evoca el caràcter alegre del joc, presenta força influències d'Scarlatti, i el mateix Granados la va estrenar al Teatre Principal de Terrassa el 29 de març de 1914.

Enric Granados també va compondre l'òpera Goyescas l'any 1915 a partir del material musical de l'obra pianística. De fet, hi ha altres obres emmarcades en l'època majista de Granados, com poden ser la Jácara (Danza para cantar y bailar), la Serenata Goyesca, Crepúsculo o Reverie-Improvisation.

Notes[modifica]

  1. ↑ L'hemiòlia és un recurs musical consistent en alternar compassos 6/8 i 3/4.

(*Trobo que aquesta explicació sobre què és una hemiòlia no acaba de ser correcta, però no estic segura de si puc canviar-la sense justificació. He trobat aquest article dins la mateixa viquipedia que ho explica: Hemiòlia, potser podria canviar aquesta nota per l'enllaç.)

Referències[modifica][modifica]

  1. ↑ Clark, 2006.
  2. ↑ Anar a : 2,0 2,1 Clark, 2006, p. 121.
  3. ↑ Barcelona Cultura. «Les ‘Goyescas' de Granados tornen a sonar al Palau de la Música», 22-02-2011. Arxivat de l'original el 30 de juny 2015. [Consulta: 28 juny 2015].
  4. ↑ (en francès) Paris musical et dramatique, Abril 1914, pàg. 10 [Consulta: 4 abril 2016].
  5. ↑ Anar a : 5,0 5,1 5,2 Clark, 2006, p. 125.
  6. ↑ Clark, 2006, p. 128-129.
  7. ↑ Clark, 2006, p. 129.
  8. ↑ Clark, 2006, p. 130.
  9. ↑ Clark, 2006, p. 132.
  10. ↑ Anar a : 10,0 10,1 Clark, 2006, p. 133.
  11. ↑ Anar a : 11,0 11,1 11,2 Clark, 2006, p. 135.
  12. ↑ Clark, 2006, p. 136.
  13. ↑ Clark, 2006, p. 137-138.
  14. ↑ Anar a : 14,0 14,1 Clark.
  15. ↑ «Les concerts - Enr. Granados à la S.M.I.». L'Homme libre - Journal quotidien du matin, 13-04-1914, pàg. 2.
  16. ↑ Anar a : 16,0 16,1 Clark, 2006, p. 122.

Bibliografia[modifica][modifica]

  • Kennedy, Michael (2006), The Oxford Dictionary of Music, 985 pages, ISBN 0-19-861459-4
  • Clark, Walter Aaron. Enrique Granados. Poet of the Piano (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2006. ISBN 0-19-514066-4.

Enllaços externs[modifica][modifica]







Sonates per a Violí i Piano (Grieg)[modifica]

El compositor noruec Edvard Grieg va escriure tres sonates per a violí i piano. Totes elles són exemples del seu nacionalisme musical, ja que contenen referencies o similituds al folklore noruec.

Les tres Sonates per violí i piano varen ser escrites entre 1865 i 1887.

  • La Sonata nº1 en Fa major, Op. 8, va ser escrita a Copenhague el 1865.
  • La Sonata nº2 en Sol Major, Op. 13, va ser escrita a Oslo el 1867.
  • La Sonata nº3 en Do menor, Op. 45 va ser acabada mentres Grieg vivia a Troldhaugen el 1887.

Sonata nº1 en Fa major, Op. 8[modifica]

Grieg va composar aquesta sonata l'estiu de 1865, mentres estava de vacances amb Benjamin Feddersen a Ringsted, Dinamarca, a prop de Copenhague. L'obra va ser composta poc després d'acabar la sonata per piano aquell mateix estiu. [2]

Sobre aquesta peça, el compositor noruec Gerhard Schjelderup va comentar: és "el treball d'una joventut que ha vist només la part solejada de la vida." [3] Tot i així, moltes seccions de l'obra són un tant fosques i turbulentes.

La sonata té tres moviments:

  1. Allegro con brio
  2. Allegretto quasi andantino
  3. Allegro molto vivace

Sonata nº2 en Sol major, Op. 13[modifica]

Aquesta sonata fou dedicada al compositor i violinista noruec Johan Svendsen [4].

A la segona sonata, Schjelderup va destacar: és "el regal al mon d'un home que també ha tremolat a les fredes boires de la nit". També, donades les qualitats tràgiques de la sonata, va considerar la peça més noruega que la primera sonata i va afegir que "una Noruega sense tragèdia no és una Noruega completa". [2]

En aquesta sonata, va explorar les característiques nacionals molt més enllà que a tot el seu repertori anterior, i la seva audiència noruega va reaccionar amb gran entusiasme.[5]

Sonata nº3 en Do menor, Op. 45[modifica]

Grieg començà a compondre la seva tercera i darrera sonata per a violí i piano durant la tardor de 1886. Mentre que les primeres dues sonates foren escrites en només setmanes, va tardar diversos mesos en acabar aquesta. [6]

Aquesta sonata és la més coneguda de les tres i s'ha consalidat dins el repertori estàndard. L'obra també era una de les preferides del propi compositor. Es va estrenar amb el mateix Grieg al piano i el conegut violiniste Adolph Brodsky a Leipzig. En certa mesura, Grieg va construir la sonata en base a alguns ritmes i melodies del folklore noruec. Tot i així, Grieg va considerar la segona sonata com la "noruega", mentre que la tercera era "la de l'horitzó més ampli."[7]

Aquesta va ser la darrera obra de Grieg amb forma sonata.[8]

Primer moviment[modifica]

El primer moviment es caracteritza per la seva introducció atrevida i heròica. El tema inicial, agitat, contrasta amb un segon tema de caire més líric.

Segon moviment[modifica]

El segon moviment s'inicia amb un serè solo de piano en Mi major amb una línia melòdica molt lírica. A la secció central, Grieg utilitza una melodia ballable amb caràcter juganer. Aquest moviment té també una versió per a cello i piano que el propi Grieg va escriure alhora que la versió per a violí i la va fer servir com a regal d'aniversari per al seu germà el Maig de 1887, tot i que es va imprimir per primer cop el 2005 (per Henle).

Tercer moviment[modifica]

El finale està escrit en forma sonata amb coda però careix de desenvolupament.[6]

  1. ↑ «Una mirada a Goyescas, por José Menor» (en castellà), 03-10-2018. [Consulta: 28 novembre 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 Finck, Henry Theophilus. Grieg and His Music, 1922, p. 36-39. 
  3. ↑ Finck, Henry Theophilus. Grieg and His Music, 1922, p. 195. 
  4. ↑ Finck, Henry Theophilus. Grieg and His Music, 1922, p. 58. 
  5. ↑ «Grieg Violin Sonatas - Eldbjørg Hemsing Grieg Violin Sonatas» (en anglès americà). [Consulta: 27 maig 2021].
  6. ↑ 6,0 6,1 «All music guide to classical music: the definitive guide to classical music». Choice Reviews Online, 43, 09, 01-05-2006, pàg. 43–4991-43-4991. DOI: 10.5860/choice.43-4991. ISSN: 0009-4978.
  7. ↑ 1955-, Oelmann, Klaus Henning,. Edvard Grieg : Versuch einer Orientierung. Hänsel-Hohenhausen, 1993, p. 366-373. ISBN 3-89349-485-5. 
  8. ↑ Finck, Henry T. «Grieg and His Music». The Musical Times, 50, 799, 01-09-1909, pàg. 238. DOI: 10.2307/905825. ISSN: 0027-4666.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Aavilesm/proves&oldid=28736553»